El llegat de Jaume Vallcorba

 La notícia de la mort de Jaume Vallcorba m’arriba mentre llegeixo, aquests dies, una de les joies que ell va publicar: El món d’ahir, de Stefan Zweig. Com a homenatge privat, repasso els títols que he llegit de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado, els seus segells, i m’adono que són molts i molt diversos. Riquer, Coover, Galmés, Maria de frança, Xammar, Monzó, Guixà... Clàssics medievals i narrativa actual, poesia i memòries, autors consagrats i nous valors. Amb el seu ampli catàleg, Vallcorba ha nodrit la cultura del país durant els últims 35 anys. La seva selecció de títols és el reflex d’una mirada humanista, eclèctica, inquieta. Es guiava pel seu gust i alhora sabia detectar les bones idees dels que l’envoltaven. La seva voluntat de crear un discurs cultural a través dels llibres es podria resumir amb aquell vers del seu admirat J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell” —i a l’inrevés també.

Com gairebé tothom que en aquest país ha tingut relació amb la cultura, durant uns anys vaig tractar Jaume Vallcorba. Primer com a professor a la universitat, on ens ensenyava poesia èpica medieval i li agradava recitar de memòria poemes del dolce stil nuovo (érem vuit a classe, tot un privilegi), i després treballant a la seva editorial durant una temporada. En tots dos àmbits, Vallcorba sabia fer coincidir la reflexió seriosa amb el plaer de la lectura.

L’últim cop que el vaig veure, fa més d’un any, va ser al tren. L’AVE, ja se sap, es va espatllar al Camp de Tarragona i vam coincidir mentre ens despacientàvem a l’andana. Potser pel pessimisme de l’espera, d’una tarda de diumenge, vam parlar de la crisi editorial, i d’allà, vam anar a parar a una les qüestions que més el preocupava durant els últims anys: la inanitat social, la pobresa educativa, la falta de civisme i la necessitat de formar una elit cultural que separés el gra de la palla. Ell ja hi contribuïa editant alguns obres clau, però a vegades era com clamar en el desert. El tren va engegar de nou i ens vam dir adéu. Ara, llegint Zweig, he subratllat una frase que em fa pensar en el llegat impressionant de Vallcorba: “De vegades em fa l’efecte d’haver viscut no una sola existència, sinó més d’una, i totes completament diferents”.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 dagost del 2014.
© de la foto, El Periódico.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma