dissabte, 9 d’agost de 2014

Mishima d'estiu

Els Mishima serien, probablement, un dels últims grups que José María Íñigo i José Manuel Pardo triarien per figurar a la seva llarga sèrie de discos de hits d’estiu batejats com les “cançons de benzinera”. Tot i així, aquest estiu he escoltat cançons del seu últim disc L’ànsia que cura fins i tot a les benzineres. Els Mishima han fet quinze anys aquest any catorze i tenen aquella infreqüent virtut reservada als artistes amb més personalitat: ningú els confon amb ningú. El disc pren el títol d’una cançó fascinant. Es diu “La brisa” i té una entrada ben refrescant: “La brisa que t’encisa i eleva, fins a perdre el contacte amb tu mateix”. David Carabèn hi aplica una de les seves clàssiques travessies de vocalista hipotàctic que passa del recitat a la melodia intimista amb rauxes moderades d’acceleració sil·làbica. Aquesta brisa destinada a esdevenir emblemàtica té efectes terapèutics: “l’ànsia que cura no te la dóna cap altre objecte”. Resulta notable que en un any tan necessitat d’ansiolítics com aquest 2014 algú gosi explorar una ànsia que cura el neguit com una bona brisa. Carabèn no s’està d’analitzar la complexa naturalesa de la ventada en qüestió: “Hi ha qui l’admira i venera com la imatge d’un sant, un heroi o una bandera. Hi ha qui n’està fart i vol viure d’una altra manera”. No costa gaire imaginar-se un munt de contertulians bufanúvols analitzant del dret i del revés aquesta lletra esmunyedissa per veure si la poden fer servir en els seus argumentaris habituals per renovar el fons d’armari de cites de cara a la tardor, que serà calenta. Segur que un grup musical d’èxit comunica més que tirar de Pla, Bauman, Espriu o Lakoff. Carabèn continua recicantant: “Té l’energia del canvi, d’una revolució o un espectacle. No saps ni anar a comprar o agafar una pancarta”. El dilema d’aquest últim vers excita els tertulians més crítics amb Podemos o Guanyem Barcelona. Parlen de paradoxes i comencen a conjugar el verb redreçar en totes les formes.


La brisa continua bufant amb aquest coixí sonor que de vegades fa fondre la xeix dels Mishima amb la dels Shadows: “La brisa que t’encisa i eleva li demana al dia què accepta de la nit, de la vida de la mort, al vell del jove, al ric del pobre, al mercat de tot allò que no està en venda”. Ara hi ha celles arcades i cares d’estupor entre els analistes que són economistes. Algú recorda la participació de Carabèn en la sèrie d’anuncis del Banc Sabadell. I què?, li repliquen els de formació humanística, i acaben discutint sobre Hisenda. “La brisa només bufa per tornar-te a sorprendre”, hi tornen els Mishima. I quan tota la tertúlia ja gira sobre el conflicte del sobiranisme, la consulta i el 9N, Carabèn ataca l’estrofa final de la seva gran cançó de l’estiu i deixa anar una pregunta demolidora: “Però és tan fabulós el miratge i collonuda l’espera (...) que deixaries la dona, deixaries la feina, si no fos perquè a fora bufa allò... Però, un moment, allò què era?”

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 9/8/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir