dissabte, 2 d’agost de 2014

Oques d'estiu

L’agost és peculiar. Els fabricants de cançons d’estiu pretenen fer l’agost cada cop que la canícula ens aboca a viure de nit. Des dels temps de Georgie Dann aquest és un gènere cobejat, perquè implica molta difusió. Les cerveseres hi aposten amb els seus clàssics anuncis i TV3 ha consolidat una tonada estival, que l’any passat va ser dels Catarres i enguany és de Pepet i Marieta. Però, afortunadament, hi ha moltes altres tonades que també són les cançons de l’estiu. Els Oques Grasses, un grup de set jovenarros osonencs tocats per algun vent semblant a la tramuntana, arrasen des de fa setmanes amb el seu tema “Sexy”, una cançonassa que reggaeja entre ahàs i eh-sandungueres per concloure de manera incontestable que “sexy com tu no hi ha ningú”. Els Oques passegen aquest estiu dos discos molt festers de títols indefinits: Un dia no sé com i Digue-n’hi com vulguis. La seva aposta explora l’absurd amb desvergonyiment i frescor jovenívola, però la meva cançó de l’estiu és una del segon disc que fa “Finals blaus”. Comença de manera inequívocament allunyada de qualsevol compromís: “Sobre una pedra gratuïta es veu el món...”. Continua amb el que sembla una visió acomodatícia de la realitat: “Conspirant com les mosques en aquest cul de món, sé que tot és com és i que tots som com som...” Després, entre el festival d’onomatopeies amb què el vocalista dels Oques acostuma a trufar les lletres que defensa, deixa anar: “Quèquèquèquè farem? (Eeeh?) Farem el que podrem”. A banda de remenar els malucs i repetir quèquèquèquès i sísísísís, el públic ballador no té cap indici per creure que aquests “Finals blaus” és gaire diferent d’un tema tan refrescant com “Sexy”. 


Però de sobte apareix un núvol a l’horitzó, i no és pas el núvol blanc de Lluís Llach: “Ja torna a venir un núvol a emprenyar, que plourà per tots però no per ells. Què passa si volem seguir, aguantarem tots els seus cops amb un paraigües de paper”. Ells? Qui són ells? Qui són aquests que llancen cops sobre els paraigües empaperats dels cantants? Si ens atenim al títol del disc (digue-n’hi com vulguis), cadascú pot imaginar-se els colpejadors (o colpistes) que li semblin, però la cançó desemboca en una tornada climàtica que, si la despullem del context i de la música de reggae (no ho facin pas, vagin ara mateix al Spotify i escoltint-la en la seva versió integral mentre acaben de llegir aquesta columna), podria figurar en qualsevol cançó protesta. Llegim-ho, millor si pot ser amb banda sonora: “No estan les coses com per no dir res, com per no fer res. Hem de treure aquests dimonis del poder, sí. Hem de treure aquests dimonis del poder. I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final, sí. I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final blau”. Que un grup amb uns postulats estètics tan esbojarrats com els Oques Grasses expliciti missatges com aquest en una de les seves cançons estiuenques és una prova més que vivim una època de canvis.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 2/8/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir