dissabte, 16 d’agost de 2014

Sirgadors d'estiu

Passades les fusions i el mestissatge, aquest estiu ha sortit un disc per a la qual m’invento una etiqueta: música de fissió. El grup que generarà afició a la fissió es diu Los Sirgadors, capitanejat pel cantant i realitzador ampollero Mario Pons. El disc es diu La terra ensomniada i de l’estil ells mateixos en diuen “lo Jota & Blues”. En música, una etiqueta pot arribar a ser mer diminutiu d’ètica, però aquesta no només és escaient sinó que difícilment podríem definir el so del disc d’una altra manera. La versió bluesística del popular “Tio Canya!” o l’extensió a d’altres contrades de la jota ebrenca més popular, la que ve i baixa de Roquetes, són declaracions d’intencions ben clares. Los Sirgadors canten “de Louisiana vinc, de Louisiana vinc, de Lousiana baixo” i ho il·lustren sense GPS: “La Jota mos ve dels moros/ lo blues dels americans/ a mig camí de Bamako/ se van agafar de mans”. Però la cançó de l’estiu d’aquest so J & B es decanta més cap a la B de blues que no pas a la J de jota. Porta per títol “On vas xeic?”. Aneu ara mateix a Spotify, escriviu Sirgadors al buscador i punxeu-la. És la setena cançó del disc. Teniu 4’52” per acabar de llegir aquesta columna amb banda sonora. 


Xeic és una paraula molt comuna a les Terres de l’Ebre. Vol dir tio, paio, noi, i és una fusió del xe valencià i el xic del camp de Tarragona. De fet, ja hi ha un grup de Ska ebrenc que es diu Xeic. A “On vas xeic?” Los Sirgadors fan una relectura de la tornada d’aquell mític “Shake, Rattle & Roll”, un blues de la primeria dels cinquanta que després van versionar molts dels més grans, de Bill Haley a Elvis Presley. Mario Pons i els seus Sirgadors comencen trobant un pagès de camí cap a La Cava i la rima del pagès surt com un lament de la seva boca: “Al preu que va l’arròs no arribo a fi de mes”. I a partir d’aquí el primer hemistiqui del clàssic rocker “I said shake” esdevé “On vas, xeic?” i la segona part de la tornada “Rattle and Roll” es transmuta en “A batre l’arròs!”. Les parelles homofòniques anglocatalanes del shake-xeic i rattle-batre tenyeixen de proximitat tota la tornada, i aquesta poderosa troballa ens atrapa en la teranyina dels millors blues. La resta de la cançó dibuixa, amb la simplicitat i contundència inherents al gènere, la situació d’escanyament econòmic vista amb els ulls del camp ebrenc: “Que amb lo just que vaig, m’hauré de vendre lo tros”. El pagès en qüestió, en dístics lacònics i emprenyats, repassa la factura de la llum, la de l’aigua, lo compte del súper o la plaga del caragol que empastra els arrossars. Però potser el millor dístic fa “Vaig amb segadora i tinc molt mala llet (2)/ pago lo dièsel a preu de panellet (2)”. Au va, abans no se’ns covi l’arròs, canteu amb el Mario Pons i amb mi quatre vegades “On vas, xeic? A batre l’arròs!” i rematem-ho amb melangia de desnonat: “Que amb lo preu que va, m’hauré de vendre lo tros”. Hi ha més suds dels que surten a les brúixoles.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna de Cultura 16/8/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir