Txarango d'estiu

Aquest estiu els Txarango s’han fet grans. El segon disc sempre és delicat, sobretot quan el primer ha estat un gran èxit. Però ells se n’han sortit. Des que les cançons de “Som Riu” van començar a sonar que es va veure que creixerien. Les van presentar de mica en mica, com qui fa un aperitiu, però el tiberi es va concretar a Sant Joan de les Abadesses el primer dia de maig. Tot un festival, el Clownia, per presentar un disc que des de llavors no ha deixat de rodar ni de créixer. La dotzena de tonades de “Som Riu” són ara cançons d’estiu que desborden carrers i places. Ara fa un mes van arribar al Central Park de Nova York, i segur que continuaran circulant. La que dóna nom al disc és, potser, la més programàtica del txaranguisme. Aquest riu polisèmic els defineix en primera persona del plural. I ho fa en quatre llengües. Perquè, amb la col·laboració dels grups Esne Beltza i Les Ogres de Barbac han incorporat l’euskera i el francès. Els barregen amb el castellà amb la mateixa naturalitat amb què es parlen les llengües als carrers d’aquest país, sense haver de renunciar a la centralitat del català. Els Txarango es reafirmen a còpia de contrastos: “som com l’onada que avança calmada (…) som foguera i batucada”. 

En el disc de debut la paraula clau era saltimbanqui i la majoria de referents eren circencs. L’estètica, la música i les lletres primeres acotaven un terreny molt ben delimitat, una mica al marge, que ningú no imaginava central si no era al mig d’una pista de circ. En aquest segon disc, en canvi, els missatges que emeten les cançons surten del campament i s’escampen pertot, a la recerca dels carrers i places. Els músics són de carrer, però als carrers s’hi aplega la gent amb qui es barregen. El tram en castellà de “Som Riu” és, per dir-ho així, clar i català: “Juntos somo flores/ somos todos los colores/ somos pan y vino/ somos un huracán que arrasa/ somos fuego divino/ somos todo lo que pasa en la calle/ somos barrio, somos lucha!/ somos todo lo que no quiere la gente que no escucha”. Tot el que no vol la gent que no escolta. Positivitat davant de negativisme. Esperit lluitador i assertiu davant la tanca, la prohibició, el no perpetu.


Potser no és ni de les més estivals ni de les més festivaleres, però una de les cançons més hipnòtiques d’aquest segon disc somrívol es diu “Batega”, coneguda pel deliri antipòdic de mirar estrelles al port tot pensant que potser algú a l'altre costat del món les està mirant també “com un mirall i el seu reflex”. La qüestió és que el reflex del mirall es pot deformar una mica si la cançó s’escolta com una crítica frontal al model de ciutat que ha acabat dominant a Barcelona. La ciutat que van haver d’abandonar els Txarango hi surt ben retratada: “quan es fa de dia a la ciutat dels adormits,/ tothom persegueix les hores./ Mai no s'adormen els despertadors./ Mai no es desperten les persones”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/8/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma