Anotar en suspensió

Aquesta és la setmana del verb suspendre. En llegirem la conjugació sencera. La suspensió cautelar de la llei de consultes, ergo de la convocatòria del 9N, suspèn també la separació de poders. Malament rai si les decisions polítiques queden suspeses rere una cortina de disposicions jurídiques. Quan els juristes fan de polítics i viceversa tothom suspèn. Suspendre és un verb maleït en el món escolar perquè implica rebre la qualificació de suspens en una matèria. Carabasses. Però també vol dir altres coses. El DIEC en recull unes quantes. A banda de l’accepció escolar també hi consta “tenir alguna cosa en l’aire de manera que pengi”, i ho exemplifica amb l’espasa de Dàmocles (anagrama, per cert, de DEL MAS & CO). O bé “diferir momentàniament”, “deixar sense efecte temporalment” o “privar temporalment del càrrec  (noteu la tossuda presència dels adverbis). Alfred Hitchock va ser considerat el rei del suspense (pronuncieu suspans), un mot viatger que va sorgir del llatí suspensus, va passar pel francès i d’aquí l’adoptà l’anglès, entre d’altres gal·licismes com ara rendezvous, abans de projectar-lo a les altres llengües per definir un gènere de relat que ho fonamenta tot en la incertesa del seu desenllaç. En català tenim l’enjòlit, un bell equivalent poc conegut que cal reivindicar, definit al DIEC com “en suspensió en l’aire” i “amb l’ànim en suspens”. Certament, el procés sobiranista ens ha fet entrar en l’era de l’enjòlit. Si Hitchcock aixequés el cap rodaria al Palau de la Generalitat.

       Ara que ja tothom abomina de les pulcres metàfores nàutiques, analitzem un derivat de suspendre que permet situar l’abast del llenguatge figurat en l’única zona de debat que semblen entendre alguns. Es tracta del suspensori, un “aparell ortopèdic emprat per a sostenir i fixar els testicles en casos d’hipertròfia o d’estats patològics”. No costa gaire detectar símptomes d’elefantiasi en el bàndol que suspèn, tan donat a les argumentacions testiculars. Pel que fa al bàndol suspès, haurà de recórrer al joc del bàsquet, de gran tradició en terres catalanes. I concretament a una modalitat de tir que caracteritza alguns grans jugadors, el tir en suspensió. Ja ho saben, el tirador en qüestió flexiona les cames tot botant la bola, es projecta enlaire amb un salt poderós sense deixar-la anar, allarga amb astúcia la permanència en l’aire i, quan el rival que el bloqueja ja comença a descendir, encara en hàbil suspensió i just abans de tornar a tocar de peus a terra, fa el llançament cap a la cistella. De vegades la pilota toca ferro i surt disparada però quan entra és l’hòstia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum al 30/9/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma