dimarts, 16 de setembre de 2014

Damnació, la castedat!

L'eurodiputat trentí de Podem Pablo Iglesias (1978) ha llançat al debat públic una paraula de cinc lletres d'aquelles que defineixen tota una època: la casta. En la seva acepció de sistema social, la casta aplega les elits dirigents d'un societat que s'aprofiten dels seus privilegis per reforçar la desigualtat. En el nostre entorn cultural fins fa poc tothom associava el mot al sistema social de l'Índia, amb els bramans al capdamunt i els pàries al capdavall. Una de les traduccions de la Internacional al castellà transforma “les damnés de la Terre” en “parias de la Tierra”. En català, Maximilià Thous Llorens també fa servir la paraula pàries, però la traducció de Maria Aurèlia Capmany s'ajusta a l'original francès i opta pels “damnats de la Terra”, igual com passa en italià amb la de com Santo Catanuto: “Su! Su! Dannati della terra”. Aquests damnés del vers original són una pedra a la sabata dels traductors, i resulta interessant analitzar els centenars de versions que circulen de l'himne revolucionari. Bàsicament perquè no es posen gaire d'acord sobre com anomenar la “infra-casta”, diguem-ne. En asturià també tenen una versió que imita els pàries castellans i una altra, de Sergio Menéndez Gayol, que enfila “Enriba, probes d'esti mundu”, en gallec esdevenen esclaus (“En pé os escravos da terra”), en euskera condemnats (“Zutik lurrean kondenatu”), en portuguès víctimes (“vítimas da fome”)... Fins i tot hi ha versions en klingon, que no em sento capaç de valorar: “yIbom wa'logh wa'Dich”. Com que Pablo Iglesias, per a més inri homònim del fundador del PSOE, aposta per l'equació Casta = PPPSOE, aquest cap de setmana el quarantí Pedro Sánchez (1972) ha contraatacat. El secretari general del PSOE, entre d'altres filigranes retòriques, intenta inventar-se un PPPodem. Denuncia una pinça entre Populars i Populistes amb la vana esperança que l'associació deixi el PSOE fora de la casta a ulls dels electors i els permeti tornar a barrejar-se dissimuladament entre les files dels damnats.


Però la paraula casta dóna més de si. En català també vol dir mena o qualitat i, tant en català com en castellà, una persona casta és qui s'absté totalment de practicar sexe. Una opció tan legítima com qualsevol parafília, però no gaire popular. El català és un poble barrejat, promiscu. Per això avui l'únic vot contra el qual la societat catalana sembla disposada a manifestar-se és contra el vot de castedat, que justament es percep com l'opció legal que proposa “la casta PPPSOE”. Votar és percebut com trencar el  vot de castedat. Per això tanta gent en té ganes. I com més li diguin que no, que el món s'acaba, més ganes en tindrà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/9/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir