En altres paraules

Dilluns passat em feia ressò l’experiment d’Esther Honig, que es va fotografiar la cara i va enviar el retrat a desenes de dissenyadors de tot el planeta amb un encàrrec molt concret. Els demanava que retoquessin la imatge amb Photoshop. Les úniques instruccions eren tres paraules que moltes senyores pronuncien quan van a la perruqueria: make me beautiful. Els resultats es poden veure al blog de Before & After. L’impacte visual de contraposar les evolucions pressumptament embellides d’un mateix retrat robot és notable. Però Honig no ha inventat res. Avui que se celebra el Dia Internacional de la Traducció resulta pertinent recordar un experiment similar, però molt més ambiciós, profund i complex. Va donar peu a un llibre l’any 1997. El seu autor és Douglas Hofstadter, filòsof de formació matemàtica que va obtenir el Pulitzer el 1980 per l’assaig Gödel, Escher, Bach: an Eternal Golden Braid (1979) centrat en l’autoreferència. Disset anys més tard va publicar un altre llibre colossal de sis-centes pàgines: Le Ton beau de Marot. In praise of the music of language. És un assaig herculi sobre què significa traduir.


       El que el diferencia d’altres obres sobre la matèria és el seu punt de partida. Hofstadter va fer el mateix que Honig: va enviar a desenes de col·legues universitaris un poema breu en francès del poeta renaixentista Clément Marot amb la petició expressa de fer-ne una traducció a l’anglès. El poema, una petita joia de 1573, està dedicat “A une Damoyselle malade”. Hofstadter s’hi refereix com “Ma mignonne” i dedica el llibre a la seva dona Carol, que acabava de morir d’un tumor cerebral. La traducció de Le ton beau ja comporta les primeres vacil·lacions. Literalment significa “el to bonic” o “el to dolç”, però l’ordre dels mots és espuri. En francès més aviat dirien Le beau ton. De fet, segons l’autor, en sentir le ton beau un anglòfon escolta tombeau (tomba, memorial). Les versions del poema traduïdes a l’anglès (i altres llengües) pels  acadèmics difereixen en prou aspectes com perquè Hofstadter trascendeixi el mer inventari i reflexioni a fons sobre què significa traduir. Hi apareixen els famosos marcs referencials i un seguit de consideracions sobre la bellesa molt més interessants que les suscitades per la col·lecció d’imatges de la cara d’Esther Honig retocades per Photoshop. Quan l’any 2001 vaig conèixer Hofstadter a Milà em va fer gràcia que es definís com a pilingüe, perquè, sense comptar l’anglès, domina bé 3,14 idiomes més (italià, francès, alemany i rus). I no tan bé una desena més, entre els quals el suec, el mandarí o l’hindi. Una paraula seva val per mil imatges.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/9/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma