Esperant els bàrbars

 L’èxit de la manifestació en forma de V multitudinària, afegit a la caixa de ressonància internacional, ha escurçat uns passos el camí cap a una consulta. Com la cançó de l’enfadós, la resposta immobilista del govern de Madrid pot fer pensar que tot continua igual, i que qualsevol opció passa per la legalitat constitucional, bla, bla, bla (badall), però en el fons sí que les coses s’han mogut. Per sota de l’actitud festiva i assolellada, els manifestants han començat a impregnar-se del concepte de desobediència civil. Si repassem els diaris d’ara fa un any, i dos anys, ens adonarem que ningú parlava de desobediència. Potser perquè és una actitud més individual que no col·lectiva, i poc family friendly, i perquè alhora el govern català ha insistit sempre en la legalitat del procés. Ara que s’acosta la data del 9 de novembre, la desobediència s’ha introduït en el vocabulari necessari per fer costat a les decisions que adopti el Parlament de Catalunya.

No sé si tots els participants en la manifestació entenen de la mateixa manera què significa la desobediència civil, però és probable que els 56 dies que falten per a la data clau esdevinguin també un debat sobre quins són els límits d’aquesta actitud. De fet, el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, ja ha recordat aquests dies que hi ha un Codi Penal que s’activarà tan bon punt es traspassi la ratlla. Tot amb tot, jo no em puc creure que aquesta sigui l’única resposta de Rajoy, com qui es parapeta rere els murs del castell a esperar els bàrbars. Hem llegit els llibres que calia, vam riure amb les trames de Sí, ministre, i ens hem empassat les set temporades de L’ala oest de la Casa Blanca. Sabem, doncs, desxifrar els gestos, les paraules i les manipulacions. La monotemàtica premsa de Madrid, el menyspreu mandrós de Sánchez-Camacho, l’entusiasme al·lucinat dels Marhuenda & Co. Ho hem vist tot. La desobediència civil és una reacció que sembla buscada, i tot indica que l’actitud de Rajoy no és només passiva, sinó passivo-agressiva. Algú de confiança li hauria de dir que s’ho faci mirar. Hi ha clíniques molt bones.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de setembre del 2014. 
© de la foto: Xarxa referèndum 9N

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma