Histriònic i únic

 S’acaba el mes d’agost i jo encara vull recordar l’actor Robin Williams, que dies enrere es va suïcidar als 63 anys. Amb tots els homenatges no n’hi haurà prou per fer-nos enyorar les hores d’actuacions, acudits i riures que ens ha escatimat amb la seva mort. Aquestes setmanes, alguns comentaris titllaven a Williams d’actor histriònic, de gestos exagerats, i d’alguna manera tenien raó, tot i que això no hauria de ser necessàriament negatiu. L’histrionisme controlat també és un art i ell el dominava com ningú. Paradoxalment, n’és un bon exemple El club dels poetes morts, de Peter Weir, criticada per alguns intel·lectuals perquè dóna una visió romàntica i ingènua de la poesia, i en part la frivolitza. En realitat, Williams treballa en aquesta pel·lícula molt a prop del guió, sense farbalans, i és el paper qui a estones li demana que sigui desmesurat.

Robin Williams va fer més de 80 pel·lícules i algunes eren molt dolentes —passa a les millors carreres—, però hi ha pocs actors que hagin deixat tants personatges memorables i en registres tan diferents. Jo em quedo amb el Garp d’El món segons Garp, l’emigrant de Moscow on the Hudson, el locutor de ràdio de Good morning, Vietnam o el rodamón d’El rei pescador, entre molts altres. Tampoc no oblidaré la seva recent aparició en un episodi preciós de la sèrie Louie.

Em pregunto si el problema amb la seva imatge excessiva no ve del desconeixement dels doblatges, que eliminen els matisos nterpretatius. Robin Williams va començar com a humorista i pallasso, però en tant que actor era sobretot una veu de mil registres i un cervell capaç de realitzar connexions rapidíssimes i improvisar acudits i imitacions, cada cop millors. Aquesta faceta brillava a les seves actuacions com a stand up, que aquí són pràcticament desconegudes, però també a les entrevistes televisives (no us perdeu, per exemple, la que li va fer James Lipton per al clàssic Inside Actors’ Studio). Alguns directors sabien treure partit d’aquest talent i d’altres buscaven precisament la sorpresa de contenir-lo. Em fa por que aquí només ens va arribar a mitges, filtrat per la imatge tòpica, borrós i mogut com en aquell paper que li va donar Woody Allen a Deconstruint a Harry


Jordi Puntí, El Periódico, 30 dagost del 2014.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma