La bella i el Photoshop

Esther Honig és una periodista de Kansas City que va decidir fer un experiment que hauria esparverat els artistes del Renaixement. Decidida a explorar l'ideal de bellesa, va idear un pla global de baix cost. Es va fotografiar la cara i va enviar el retrat a desenes de dissenyadors d'una vintena llarga de països, des d'Ucraïna a Sri Lanka, passant per Kènia, Argentina, Itàlia, Vietnam, Marroc… Per contactar-hi Honig va utilitzar xarxes que agrupen dissenyadors freelance, com Fiverr, i els va oferir un modest pagament (de 5 a 30 dòlars) a canvi de retocar amb Photoshop la seva imatge a partir d'un encàrrec molt concret en només tres paraules: “make me beautiful”. La imatge de partida és neutra: foto de carnet frontal, sense pintar ni joies, els cabells recollits en un monyo i les espatlles nues. Honig va començar a divulgar 28 imatges retocades del seu retrat ara fa un trimestre, el 24 de juny. En va dir Before & After i presenta la foto original fixa a l'esquerra mentre a la dreta desfilen les altres versions subtitulades amb el país del retocador. En aquest joc induït del retrat robot, no costaria distingir una dotzena de persones diferents, segons uns cànons de bellesa que en ocasions poden ser divergents. El retocador del Marroc li cobreix els cabells amb un vel i dels dos photoshopistes filipins, l'un li estira els cabells i l'altre la vesteix d'executiva, però en general la cara d'Esther Honig esdevé una tela en blanc que tothom acoloreix, decolora o punteja amb ulls mutants.


En tres mesos l'experiment de Honig ha esdevingut un viral potentíssim amb tres milions de visites i una gran projecció mediàtica: CNN International, Al Jazeera, Time, The Chicago Tribune… Des de la setmana passada Before & After té una segona part de plantejament idèntic però força diferent en el seu resultat. Una altra dona jove, anomenada Priscilla Yuki Wilson, ha fet exactament el mateix que Esther Honig: un retrat com de fotocarnet, una petició de retoc per Photoshop a gent d'arreu i una presentació dels resultats que parteix de la plantilla establerta per Honig. I tanmateix, a diferència dels retrats obtinguts per la periodista de Kansas City, a Priscilla Yuki Wilson se la reconeix en totes les fotos retocades. Gairebé ningú gosa tocar-li el cabell, llarg i una mica rinxolat, ni pràcticament li retoquen els ulls. De fet, Priscilla acompanya les imatges amb un text que diu: “m'he trobat que la meva cara resulta un repte per a l'aplicació de Photoshop”. Una cara difícil? No especialment. La seva conclusió és que “com a dona birracial no hi ha un model de bellesa tipus en el qual el meu rostre pugui encaixar fàcilment”. Potser sí.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/9/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma