dilluns, 1 de setembre de 2014

La Troba d'estiu

Un dels músics catalans de trajectòria més fascinant és Joan Garriga. Sorgit en els temps ja llunyans de Dusminguet, quan demostraven amb insolència vallesana que l’extra-radi pot tenir arrel i empelt, en aquests últims anys el Garriga de La Garriga ha trobat un punt dolç de maduresa al capdavant de La Troba Kung Fu amb discos i concerts cada cop més sòlids. Impagable la “Revetlla Mediterrània” que es van marcar  els trobaires durant el Grec a la Sala Barts amb la banda valenciana Unió Musical d’Alaquàs. Un concert amb una trentena de músics a l’escenari que es repetirà a primers d’octubre a Manresa per inaugurar la Fira Mediterrània, en substitució de Peret. Paquito el Chocolatero i M’aclame a tu d’Estellés-Ovidi. Malaguenyes, cúmbies i sardanes amb el Patufet de rerefons, patim patam patum. Les cançons de La Troba exploren la lucidesa des del ritme fester, transformen les cordes en sistema respiratori bombejat per un pulmó en forma d’acordió i fonen desacomplexadament estils tan connotats com la rumba i la cúmbia per fer-ne rúmbia. Des del clavell morenet passant per la flor de primavera, La Troba simultaneja les cançons de ritme més frenètic amb propostes més reposades, el català insubornable amb el castellà, europeu i llatinoamericà i l’anglès, de vegades dins de la mateixa frase. Quan l’any 2010 van publicar A la panxa del bou, la primera cançó es deia “Subway walk” i arrencava amb una declaració d’intencions: “Van dir-me que la meva rumba no interessava, que els hi suava a les espanyes, que era gallega, que era polaca, que era muy raro lo que mezclaba. Pero yo vi bailar Madrid, Guanajato, León, soltando el lastre de la convención, mira que el ritme que jo porto fa volar, tiene el alma de acordeón. Que si canto con fuego o canto com em surt i faig ballar qui sigui m'entengui o no m’entengui, que on no m'arriba la paraula l'hi poso el ritme, gata maula, engego la rauxa”… i la rauxa continuava en anglès.


La cançó que dóna nom a l’últim disc es diu “Santa Alegria” i pren partit per la banda positiva de les coses en un moment clau. Resulta molt escaient escoltar-ne les dues primeres estrofes just abans d’aquest onze de setembre amb V de votar: “Decideixo ser feliç, obro el pit a l’imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist. Decideixo ser feliç, i per pàtria vull amics, per bandera, roba estesa que dirà aquí avui visc”. A Catalunya vivim, des de fa més de dos anys, envoltats de roba estesa. Ara aquesta roba porta l’estampat de l’estelada, però el seu veritable sentit s’enclou en les tres paraules de quatre lletres que canta Joan Garriga: “Aquí avui visc”. Aquest és el programa de convivència més clar i quotidià que es pot llegir als nostres balcons i finestres. I si aquí avui visc, no és lògic que aquí demà voti?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 30/8/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir