L’adéu de Clive James

Fa uns mesos parlàvem de literatura amb uns amics d’Austràlia i va sortir el nom de Clive James, un autor nascut el 1937. Jo n’havia llegit un llibre d’assajos i uns quants articles seus, sovint divertits, i em pensava que era anglès, però no. Es veu que va néixer a Austràlia i de jove va marxar a Londres. Els meus amics em vam parlar del sentit del seu humor i de l’obra prolífica. Jo sabia que havia escrit poesia, a més d’assaig, crítica literària i televisiva, però em van explicar que també era novel·lista i havia fet ràdio. Després em van dir: “S’està morint”. Feia poc, en una entrevista a la BBC Ràdio, ell mateix havia explicat que patia un càncer de mal curar.
 Encuriosit, vaig remenar a Youtube i vaig trobar-hi molts vídeos de Clive James. Als anys vuitanta havia fet una sèrie de documentals sobre ciutats del món, que es deia Postcard from... Eren retrats de la societat, la cultura i els tòpics que defineixen el ritme de grans capitals com ara Rio, Shanghai o París, i destacaven pel to didàctic i enginyós. Aquestes característiques també defineixen la seva escriptura, em sembla. Té un llibre excel·lent, Cultural Amnesia, que és un recull de textos sobre personatges que el van fascinar al llarg de la vida. Són figures molt diferents, des de Paul Celan a Hitler, Freud, Chaplin, Borges o Tony Curtis. Sempre comencen amb un to com de biografia enciclopèdica, però aviat es desvien cap als interessos de l’autor, que hi barreja records, lectures i interpretacions. 
 Ha passat un temps d’ençà que els meus amics em van dir que Clive James es moria,  però sembla que el final s’acosta. Dies enrere va publicar un poema a la revista New Yorker amb aires de comiat. Es diu “Japanese Maple” i em va fer pensar en els últims poemes de Robert Graves, ja que és un cant de joia a l’instant, a l’alegria de veure com les fulles vermelles de l’auró s’acoloreixen en la pluja. Vet aquí els últims versos, en traducció: “Una corrent final de colors viurà / mentre la meva ment es mor, / cremada per la visió d’un món que va brillar / amb tanta intensitat al final, i després ja no hi era”. Són paraules en què ressona un adéu serè, però que alhora conviden a saludar-lo obrint un llibre seu, per coneixe’l millor.
Jordi Puntí, El Periódico, 20 de setembre del 2014.
© de la fotografia, The Guardian 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma