dimecres, 3 de setembre de 2014

Prou de cubells d'aigua

Tot lestiu que aguantem aquesta moda de llançar-se una galleda d’aigua pel damunt i fa dies que ja la vaig avorrir. Sembla que no es pugui dir en veu alta, perquè al darrere hi ha una campanya per a una bona causa, i mentrestant cada dia surten noves imatges de famosos remullant-se per l’ELA o, com la majoria desconeix, lesclerosi lateral amiotròfica. La campanya és bona, no cal dir-ho, i segur que ara hi ha més gent conscienciada sobre l’ELA, però el fenomen ha sortit de mare. Dilluns passat, al seu article al Periódico, Ramón de España ja explicava que la cosa ha perdut el seu sentit inicial: es tractava de donar diners per a combatre la malaltia i, si no et volies rascar la butxaca, algú et llançava per sobre un cubell d’aigua freda. Al cap de dos dies la penitència es va convertir en la motivació. Per fi una excusa per poder-se tirar aigua pel cap i no semblar un imbècil. Esportistes, actors, músics, famosos i aspirants a famosos es van mullar, però ningú sap quants diners van donar per a la causa. Molt poques xifres no ha sortit a la llum, però tot indica que s’està fent molt soroll per no res.

Vivim en una època en què la visibilitat està assegurada i s’hipertrofia al cap de pocs dies. Les campanyes de sensibilització pública han entès que Internet i les xarxes socials multipliquen el missatge i de seguida produeixen la sensació de situar-nos a tots al mateix nivell. Tant li fa si és Bill Gates, Shakira, un torero o el veí del principal. Pel camí, però, es va perdent el sentit i el que compta és només la promoció personal, la dosi de narcisisme. Segur que se
’n recorden: fa uns mesos hi va haver una campanya semblant per alliberar les nenes segrestades a Nigèria pel grup islamista Boko Haram. De sobte, a partir d’una iniciativa de Michelle Obama, molta gent es va fer una foto amb un cartell que deia “Bring back our girls” (Torneu-nos les nostres nenes). La campanya es va tornar viral i va arribar a mig món. Milions de fotos i cartellets, i després, no res. Han passat gairebé quatre mesos i tots els indicis diuen que més de cent nenes continuen segrestades, però ¿a qui li interessen ara? Ara estem per l’ELA i el cubell d’aigua freda, i a la tardor vindrà vés a saber què. ¿Que no ho veuen que no es poden fer dues coses a la vegada?

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de setembre del 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir