dijous, 18 de setembre de 2014

Yeah, yeah, yeah (mono)

La mamella dels Beatles no s’esgota mai. Ara que se celebren 45 anys de la seva última gravació en un estudi, la discogràfica Apple ha llançat una edició limitada en caixa dels 14 elapés canònics, enregistrats de nou en l’original so monoaural, és a dir, mono, és a dir, no estèreo. Fa cinc anys ja havien sortit en CD mono, però ara són en vinil i es veu que reprodueixen les edicions originals amb una fidelitat de falsificador xinès: les mateixes mides, caràtules, fulls interiors, etcètera. Els tècnics que els han mesclat i imprès fins i tot han seguit les mateixes indicacions de treball.

Suposo que els beatlemaníacs de tota la vida correran a comprar-los i escrutaran fins a l’últim detall del disc per decidir si és una còpia prou bona (i segur que hi trobaran algun defecte minúscul). Per la resta de mortals, més enllà de les caràtules, la novetat és que el retorn al so mono original té el seu què. A vegades es perden matisos de la versió estèreo, i a vegades se’n guanyen. En general, el que sobresurt més és el so encapsulat, més pla, però que alhora transmet, potser per simple suggestió, l’ambient dens i autèntic dels estudis d’una altra època. Els escoltes i és com si els Beatles estiguessin a l’habitació del costat, i no dins les orelles.

Fa anys que els defensors dels discos de vinil reclamen l’autenticitat d’aquelles gravacions. N’hi ha que no en tenen prou d’apreciar les diferències amb l’estèreo i fins i tot reivindiquen el petarrelleig imperfecte i humà de l’agulla en el solc. Ara, amb els discos mono en vinil, sembla que les discogràfiques han esgotat totes les innovacions i, com si juguessin al Monopoly, han tornat a la casella de sortida. Perquè després, ¿què més pot venir? ¿Gravacions digitals que reproduiran a la perfecció les imperfeccions dels discos antics? De produir-se, el següent pas ha de ser més sofisticat i arriscat: potser acabaran reproduint els discos tal com els escoltaven Paul o John a casa seva, el seu exemplar exacte, amb el mateixos salts d’agulla a She loves you, per exemple, o les taques de cafè a la coberta de Revolver. Tot arribarà.


Jordi Puntí, El Periódico, 13 de setembre del 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir