dissabte, 18 d’octubre de 2014

Cims i Valls

El setembre de 2005 vaig viure un petit incident al meu barri. Vaig fer el pregó de la Festa Major d'Horta i l'endemà un grup de veïns em va increpar pel carrer. Eren quatre, d'edat provecta, i no van passar de dir-me el nom del porc. M'acusaven d'estar comprat per la regidora d'Iniciativa (Elsa Blasco) i de manipular la meva desgràcia amb finalitats ideològiques. La meva desgràcia, segons ells, era mon fill Lluís, a qui havia esmentat al final del pregó al balcó de la plaça de Santes Creus per comparar-lo als usuaris de la narcosala de la Vall d'Hebron que llavors provocava les protestes d'un grup organitzat de veïns que simpatitzaven amb Alberto Fernández Díaz i feien talls intermitents de la Ronda de Dalt. El meu pregó deia: “El meu fill Lluís és drogodependent. Té cinc anys i va néixer amb paràlisi cerebral, però cada dia es fot al cos una medicació psicotròpica que no aguantaria ni el camell de Bob Marley. És un malalt. ¿Per què tots els bons veïns del barri quan em veuen passejar-lo pel carrer em consideren tan i tan bon ciutadà per arrossegar una cadira de rodes i ningú s'oposa a que el pugui portar a la Vall d'Hebron? Els drogates que necessiten ajut també són uns malalts. ¿És que hi ha malalts bons i malalts dolents? ¿És que n'hi ha de primera, com el meu fill, i de segona, com potser el fill adolescent d'algú dels que ara m'escolteu, que ha pres un mal viatge i malda per abandonar-lo?”


La lectura del llibre de Giovanna Valls Galfetti Aferrada a la vida (RBA) m'hi ha fet pensar. La filla del pintor hortenc Xavier Valls relata amb claredat serena el seu pols durant vint anys contra l'heroïna i altres drogues. Aquell setembre ja feia mesos que havia tocat fons i havia optat per la vida, després d'una última fase vertiginosa de teràpies, fugides, narcosales i presons. El setembre de 2005 era a Prato Raso, a l'Amazònia, sortint de tots els laberints autodestructius de la mà del doctor Josep Maria Fàbregas. Amb un ús ritual de l'ayahuasca i l'escriptura (d'un diari i moltes cartes) que, anys després, aflora en aquest llibre que testimonia de manera superba la seva complexa reconstrucció personal. La Giovanna, des de la pau de la casa a Horta, teixeix el relat de la seva llarga marrada amb paraules de colors diversos. És literal quan convé exposar certs detalls en negre sobre blanc i fa ús d'un acolorit llenguatge figurat per explicar l'inexplicable, per pouar en el desfici de l'addicte, per retratar la buidor intransferible que empeny al consum. El seu llibre és un sismògraf que registra amb una sensibilitat prodigiosa els vaivens emocionals de l'autora, sempre estimada per la família i pels amics, sempre sola davant del perill. Aferrada a la vida per voluntat pròpia però també gràcies a un munt de personatges clau, la majoria dels quals han viscut (i alguns han mort) atrapats en les mateixes teranyines. La Giovanna se n'ha sortit. Aquells veïns que tallaven la Ronda de Dalt farien bé de llegir com.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 18/10/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir