dimarts, 21 d’octubre de 2014

De Ginzburg a Manganelli


L’estiu passat vaig rellegir una novel·la de Natalia Ginzburg, Les veus del vespre, publicada fa anys per edicions de l'Eixample, i va ser un gran retrobament. Les històries de Ginzburg no envelleixen, potser perquè sap retratar estats d’ànim, emocions i caràcters universals, encara que avui dia el món sigui molt diferent. Als seus llibres sembla que no hi passi res, els personatges són d’una proximitat gairebé banal, però de sobte una conversa es carrega d’amargor, o algú té una sortida inesperada (però ben lògica), i l’aire es carrega durant unes quantes pàgines. Llavors de mica en mica tot torna a ser com abans.

Mentre llegia la Ginzburg, em preguntava si avui dia té alguna presència. En castellà, Acantilado n’ha reeditat alguns títols, però fa temps que els editors en català no s’hi fixen. No és un cas aïllat. Passa el mateix amb molts autors italians que fa dues dècades eren habituals entre les novetats: Antonio Tabucchi, Roberto Pazzi... O Daniele del Giudice, per exemple: ¿va continuar publicant, després de Atles occidental? (Sí, però diria que ja no ens va arribar.) Deu ser una cosa cíclica, perquè abans d’aquests narradors dels finals dels 80 va passar el mateix amb Pavese, Morante, Pasolini, Moravia... (Sciascia i Calvino van tenir més sort, perquè anaven per lliure, igual que ara Elena Ferrante.) Ara toca publicar sobretot els més joves, que ja han deixat enrere la generació dita dels “joves caníbals”, i un dia a ells els passarà el mateix. Segur que a Itàlia gairebé tots mantenen una presència, però aquí com a mínim van per modes.

Per això és misteriós, i extraordinari, i del tot rellevant, que ara una editorial es fixi en Giorgio Manganelli. El Gall editor, de Mallorca, anuncia per aquests dies la publicació de L’aiguamoll definitiu, l’última novel·la que Manganelli va escriure poc abans de morir, aviat farà 25 anys. Vet aquí un llibre als antípodes del realisme de Ginzburg. Manganelli escriu un viatge cap a la mort, cap a l’aiguamoll que l’ha de xuclar per sempre, i ho fa amb una prosa il·luminada i densa, propera l’atmosfera del Pedro Páramo de Rulfo. El páramo definitiu, podríem dir. No és un llibre fàcil, però qui surti de l’aiguamoll per la darrera pàgina, enfangat, potser tindrà ganes de llegir els seus altres llibres, més vitals i enjogassats.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 d’octubre del 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir