Disciplina anglesa

       Andrea Rovira és una estudiant de vint anys. Fa tercer d’Estudis Anglesos a la UB. Dimecres passat, 1 d’octubre, quan va arribar a classe de Poesia Anglesa es va trobar que la professora els va dir que les classes quedaven cancel·lades i els va llegir un manifest. Ho explica al seu blog (Que s’hi posi fulles, a Blogspot) d’una manera molt expressiva. Tres setmanes després de començar el curs, hi ha dotze grups d’assignatures que no tenen cap professor assignat. Per anar trampejant els docents han ajuntat grups, la qual cosa implica entaforar cent-vint alumnes en aules antigues on quaranta ja estarien bé. I els profes s’han plantat. L’Andrea descriu amb precisió les incomoditats que els estudiants troben a les aules superpoblades, com que de vegades cal seure a les escales o que no clissen els exercicis de la pissarra des de les últimes files. Llegir les descripcions de l’Andrea m’ha portat a la primeria dels vuitanta. Jo també vaig cursar Filologia Anglesa en aquestes mateixes velles aules verticals de la UB, però el panorama que descriu només el vaig viure a primer i a segon. L’Anglesa ja era l’especialitat més demanada de Filologia, però a partir de tercer mai no vam haver de patir ni les aglomeracions ni les penúries que descriu. Som, com en tantes altres coses, a la casella de sortida o pitjor. S’imposa la percepció creixent que tots aquests anys de “transició” hem transitat en bicicleta estàtica.


       L’Andrea no es limita a fer una descripció ambiental del “seu” problema. També es preocupa d’escatir-ne les causes. Escriu que dels 55 professors del departament només 18 són permanents. Els altres 37 són el que ara anomenen professors associats i, com cada any, no han sabut fins a finals d’agost si aquest curs continuarien fent classes. La majoria cobra entre 250 i 480 euros al mes. Un sou de vergonya fins i tot per a la percepció econòmica d’una estudiant. L’Andrea escriu: “Això ho cobra una persona que treballa quatre hores el cap de setmana. Ho sé perquè jo he cobrat més que un professor associat per una feina que no em demana ni tanta experiència ni tanta dedicació”. I després recorda que ha de pagar 1.800 euros l’any per una carrera que no requereix material i que això és tant com el que paguen per Arquitectura en altres comunitats. L’apunt de l’estudiant acaba amb una reflexió punyent. Diu que ho escriu per donar-ho a conèixer però “no crec que se'n parli molt, perquè ara interessen altres temes i potser l'educació dels que hem de construir un futur millor per aquesta Catalunya que ara tant es reclama no és prou important”. És clar que ho és. Un país no pot ser lliure si no és just i culte.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/10/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma