dijous, 30 d’octubre de 2014

Jo Nesbø i els dos anys

Aquesta setmana l’escriptor de novel·la negra Jo Nesbø va ser a Barcelona per presentar el seu últim títol, El lleopard (Proa), i va participar en una conversa a la Biblioteca Jaume Fuster. Cap al final de l’acte, Nesbø va respondre les preguntes del públic i va explicar alguns detalls sobre la seva escriptura. Entre d’altres coses, segons va recollir l’editora Ester Pujol a Twitter, Nesbø va confessar que havia escrit la primera novel·la amb el detectiu Harry Hole en cinc setmanes, però va dir a l’editor que havia trigat dos anys “perquè li semblés més bona”. És una revelació que fa gràcia, i segur que el públic va somriure amb complicitat, però també és probable que Nesbø se la permeti perquè té molt èxit i ara ja és tan sols una anècdota.

D’entrada, no hauria de ser cap defecte o virtut que un autor hagi escrit una novel·la en cinc setmanes o en deu anys. Les novel·les ens agraden o no ens agraden per si mateixes, ho descobrim a mesura que les llegim, i el temps que l’autor hi va dedicar no hauria d’influir en el nostre judici. És veritat que, per lògica, com més temps dediques a escriure un llibre, millor hauria de sortir, encara que no sempre és així. El talent narratiu va per una banda i les hores per una altra, però vivim en una època en què l’esforç es premia més que el talent —per això Nesbø va enganyar al seu editor anys enrere. 

Cada cop més, a les entrevistes promocionals per un nou llibre, els escriptors destaquen aspectes del procés creatiu que els haurien de donar prestigi abans de la lectura. Els anys que van trigar a escriure un llibre és un d’aquests elements, però també hi afegiria la reescriptura i la documentació. Tornem al mateix: reescriure un text moltes vegades sol ser beneficiós, però l’autor ha de saber valorar si alhora perd la gràcia de l’espontaneïtat. I documentar-se molt sobre una novel·la està bé per fixar un terreny, sobretot si és una novel·la històrica, però malament quan les dades i xifres dominen sobre la imaginació. El text, al capdavall, es defensa per si sol, i cap llibre no és millor perquè l’autor el va escriure durant deu penosos anys, o fent la vertical, o sota un govern del PP (tot i que en aquest cas cal reconèixer que concentrar-se té més mèrit).

Jordi Puntí, El Periódico, 18 doctubre del 2014.

1 comentari:

Entradas populares

Compartir