dilluns, 13 d’octubre de 2014

No m'agrada (gaire) Modiano

Dijous vam saber que el premi Nobel de literatura d'enguany era per al francès Patrick Modiano. Els editors que el tenen al catàleg devien fer festa grossa i els altres van perseguir els seus agents a la Fira de Frankfurt a veure si podien pescar algun títol. En castellà l'han traduït Anagrama, Alfaguara, Seix Barral i alguna cosa a El Aleph, i en català sobretot els segells del Grup 62: Columna, Proa i Edicions 62. El primer que vaig llegir de Modiano va ser Diumenges d'agost. No em va desagradar, però em va semblar un Simenon amb pretensions. Vaig reincidir amb Barri perdut i Carrer de les botigues fosques, novel·les negrenques amb una certa obsessió per la recerca del pare. Detectius que investiguen afers succeïts durant l'ambigua època de la França ocupada. Les recordo inconcretes, serioses, amb personatges desdibuixats i sense nom. Ambientals, tristes, melangioses. Als antípodes de Queneau, o de la narrativa carnal del nord-català Joan-Daniel Bezsonoff, que a la seva recent Matar De Gaulle (Empúries) ambienta l'acció anomenant personatges, pel·lis, cançons i programes de ràdio. Vaig tornar a Modiano amb En el cafè de la joventut perduda, una altra exploració de la nostàlgia, amb pinzellades una mica embafadores sobre l'etern retorn nietzchià. El narrador evoca els vells temps passats al cafè Condé de París entre una colla de gent que Pla hauria anomenat saludats. Com era de preveure, hi ha una noia misteriosa, però encara resulta prou interessant l'esforç de Modiano per presentar-nos-la com una d'aquelles persones que només es troba quan fuig dels altres.


Després vaig llegir un Modiano de no ficció que em va agradar més i, alhora, em va fer entendre com és que les novel·les no em fan el pes. Són les memòries que va titular Un pedigrí (Anagrama). Hi explica, amb fredor no exempta de tensió, la història de desamor entre el seu pare (un jueu d'origen italià) i sa mare (una actriu i ballarina belga) que es casen i tenen dos fills al París de postguerra. La parella comparteix edifici durant vint anys, però menen vides paral·leles. Patrick creix envoltat de persones estranyes, estudia en internats impersonals i té una relació difícil amb tothom, llevat de son germà. La mort d'aquest germà l'acaba de sumir en una indigència emocional de la qual, anys després, el rescatarà l'escriptura. Llibre intens, Un pedigrí va farcit de noms, dades i referències. Grumolls d'un conflicte emocional que es desfà anys  després un moltes mostres d’una literatura de passejant enyorat, entotsolat en la seva melangia, aferrat a records filtrats per uns vidres entelats. Com un heterònim novel·lista de Pessoa. No m'agrada (gaire) Modiano.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/10/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir