Plantació Solà

Dimecres a la Universitat de Lleida es va concedir el Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà. El va guanyar el filòleg lleidatà Isaac Beà amb el treball El lèxic del Pallars Sobirà i la Vall Fosca a través de la seua fonètica, una obra descriptiva del lèxic pallarès que busca les relacions que manté amb les llengües i dialectes veïns. Instituït el 2010 gràcies al patrocini de l'Ajuntament de Bell-lloc d'Urgell, l'eminent lingüista bell-lloquí encara el va poder lliurar personalment en la primera edició. Poques setmanes després moria, el 27 d'octubre farà quatre anys. Un període de temps equivalent a una legislatura que ha capgirat la fesomia del país. Acabi com acabi l'anomenat procés sobiranista, és segur que d'aquí a uns anys els historiadors buscaran el punt d'inflexió que el va iniciar. I més enllà de fets tan evidents com la sentència de l'Estatut, quan refinin la recerca i hi afegeixin moments simptomàtics, aniran a petar sense cap mena de dubte a la compareixença de Joan Solà davant el ple del Parlament de Catalunya el dia 1 de juliol de 2009. Acabava de ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el seu al·legat en defensa de la llengua va ressonar en una longitud d'ona que poques vegades havia vibrat en aquella cambra. La seva intervenció va coincidir amb el Plantem cara solanià, un article que aquest dimecres a la sala Víctor Siurana de la Universitat de Lleida el catedràtic Joan Julià duia serigrafiat a la corbata, i també amb el llibre Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (La Magrana, 2009). Solà va plantar cara, a voltes amb teories discutides pels sociolingüistes, però sobretot va plantar llavors de gramàtic rigorós en una àmplia legió de deixebles. Mestre excepcional, va crear escola dins de les aules i va ser capaç de trascendir-les en la divulgació amena de la llengua.


Com tots els lingüistes seriosos Solà era un juganer verbívor. En una sèrie d'articles que va dedicar a l'enginy verbal, escrivia que “el joc és la primera experiència cognitiva que tenim del món” i atribuïa el tabú que pesa sobre els jocs de paraules en l'àmbit acadèmic a tres motius: “són una activitat alhora evasiva (per tant, afavoridora del dolce far niente, la mandra) i subversiva, però també una activitat que demana agilitat mental i l'estimula, i per tant pot provocar un pèl d'enveja”. I acte seguit reproduïa un exemple d'agudesa verbal, disfressada de lapsus calami, que va sortir publicada a El Be Negre sobre el candidat Ramon Pociello i Forradellas, un polític de la Lliga Regionalista que havia liderat el Partit Republicà d'Ordre de Catalunya (Partit Català de Centre) i després fundà Renovación Catalanista Republicana. El 29 de setembre de 1931 a la portada de El Be Negre s'hi llegia un requadre que deia “Ara com sempre el nostre candidat és Pociello Vorradellas. Foteu-lo”. Val a dir que la paronímia entre Voteu i Foteu-vos és una disjuntiva ben actual.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 11/12/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma