dimarts, 28 d’octubre de 2014

Samarrètols a l'armari

Dissabte va tocar canviar l’hora i ara toca canvi d’armari. Això si aquest temps boig ho tolera. És tan flagrant el desplaçament de la tardor que les castanyeres sobreviuen a còpia d’ansiolítics, a preescolar han esborrat les fulles seques del temari i els verbívors espanyols s’han inventat el veroño, que fa de mal traduir al català, tot i que sempre ne podríem dir estivern. La qüestió és que ahir vaig tenir la temptació de fer el canvi d’armari. Com gairebé sempre, vaig desistir de seguida. No vaig passar del primer prestatge, que era el de les samarretes de màniga curta, però m’hi vaig estar molta estona. Llegint. D’entrada, em va sorprendre tenir-ne tantes, però sobretot em vaig adonar que gairebé totes porten text. Sóc d’Horta, Keep Calm and Speak Catalan, Correbarri, Horta is not Barcelona, Capaç, Ara és l’hora, Català a l’atac, S l B ck tt, Maih Etin Gut Facilit Atpel Rit Me… Fins i tot en tinc una que incita a la distància curta perquè reprodueix íntegrament l’entrada de la paraula Català -ana al DIEC. M’adono que amb els textos estampats en samarretes que apareixen al meu fons d’armari es podria fer un llibre de cotó amb un tant per cent acríclic variable que complementaria l’agenda col·lectiva d’aquests últims temps. 


Els rètols de les samarretes (samarrètols, doncs) són d’índole molt variada, però en aquest segle XXI han tingut un ús reivindicatiu molt marcat per part de nous actors de la política. Segurament la valenciana Mònica Oltra de Compromís seria la referència principal. David Fernández i d’altres companys de la CUP, d’ERC o d’Iniciativa-EUiA tampoc no es queden enrere, però en tots els àmbits (no encorbatats) proliferen els samarrètols i totes les mobilitzacions populars (V baixa bicolor, marea groga catalana, marea verda mallorquina, marea blanca madrilenya) la samarreta ha esdevingut un element central. L’esteladitis sobiranista passa pels múltiples dissenys de samarreta i ja ningú no troba de mal to (o de mala estofa) anar a veure el Barça al camp (o a un bar) enfundat en l’equipació blaugrana (o quadribarrada), la qual cosa era impensable al segle passat. Veig que la primera vegada que vaig escriure sobre textos a les samarretes érem al segle passat, i ja en vaig dir samarrètols. Se’m va acudir criticar aquella tan típica que deia “Kiss me stupid” i proposar que els lectors m’enviessin una foto de la millor que havien vist mai. La que em va fer més gràcia llavors va ser una foto de Viena: “No kangaroos in Austria”. Ara, però, n’hi ha una que m’agrada més. A la zona del pit hi ha un text en Braille i a l’esquena “Hi diu no toqueu en Braille”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/10/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir