dimarts, 28 d’octubre de 2014

"Sumando espero"

Fa dues setmanes Mariano Mastromarino va guanyar la marató de Buenos Aires. Feia una dècada que no la guanyava cap argentí, però la seva inesperada victòria va venir precedida d'un episodi extraordinari. Passat el quilòmetre 30 Mastromarino supera Peter Muasya i Julius Karinga, els dos kenians que lideraven la prova fins llavors. Quan els jutges que van en el cotxe del cronòmetre s'adonen que ara és un home blanc qui encapçala la cursa acosten el vehicle al corredor i, en paraules de Mastromarino que lliguen amb el llenguatge gestual de les imatges que ens han arribat, li diuen: “salí de la carrera, salí…” (i segurament aquí els punts suspensius oculten un boludo o similar). Es pensaven que era un d'aquests farsants que es fiquen al mig d'una cursa per fer-se notar una estona. Mastromarino gesticula emprenyat. Com si fos un futbolista que mostra l'escut després de fer gol, s'agafa el dorsal i els crida que mirin bé el número, que ell està corrent la cursa completa. Els jutges se n’adonen i  el blanquet Mastromarino guanya la Marató davant dels favorits africans. Ha passat mig segle des que Rosa Parks (a qui ara titllarien d’afroamericana) va desobeir l'ordre d'un conductor d'autobús i va seure a la secció específicament indicada per als blancs. Els prejudicis són com l'energia: ni es creen ni es destrueixen, sinó que es transformen.


El meu amic Oriol Comas entra xerrant amb tres amics més a un vagó del metro de Nova York i sent una veu femenina que diu, en català de la Garrotxa: “és que ara amb això del procés fins i tot a Nova York se sent parlar català”. Es tomben encuriosits i observen la gent que hi ha a aquell extrem de vagó: una vintena de persones, totes elles de pell negra. L'emissora del missatge és una negra filla d'Olot que treballa a Manhattan. Calla tres segons, conscient del joc, i els replica: “poc que us ho pensàveu, eh?” Aquesta tarda a les 19 hores el Museu d'Història de Catalunya acull la presentació del llibre Súmate + E. Cuando todos contamos, de Núria Clotet i Jordi Fexas (La Campana), amb la presència del prologuista Albert Sánchez Piñol. Quan Eduardo Reyes va començar a exposar l'independentisme d’alguns catalans que tenen la llengua i cultura espanyoles com a pròpies, molta gent va quedar descol·locada. Cristina Fallaràs, una ínclita representant de l'espanyolisme d'esquerres, va comparar el cas de Súmate al primer negre que va sortir parlant en català per TV3 i el sumand Antonio Baños li va dedicar una rèplica antològica. Els prejudicis ni es creen ni es destrueixen, sinó que es transformen. En realitat Eduardo Reyes i els altres sumands són com Mariano Mastromarino. Poc que us ho pensàveu, eh?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum dimarts 28/10/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir