dilluns, 10 de novembre de 2014

Casasses assolella Maragall

Quan escrivia Verbàlia vaig topar amb autors tan sorprenents com el canari Juan de Iriarte y Cisneros (1702-1771), germà del popular autor de faules. Aquest Iriarte, autor bilingüe en llatí i castellà, em va cridar l’atenció per dues coses. D’una banda era autor d’epigrames memorables com ara: “El señor don Juan de Robres,/ con caridad sin igual,/ hizo este santo hospital…/ y también hizo los pobres”. O aquest altre exemple autoreferencial que defineix el gènere epigramàtic: “A la abeja semejante,/ para que cause placer,/ el epigrama ha de ser/ pequeño, dulce y punzante”. Però sobretot em vaig endinsar en Iriarte perquè va escriure un llibre fascinant, la Gramática latina escrita en verso castellano (con su explicación en prosa). Bastarà amb les tres primeres regles per captar-ne l’abast: “Regla I. De su Definición. La Gramática se toma/ Por el Arte que igualmente/ Enseña á hablar rectamente,/ Y escribir algun idioma: / Y así, según nos lo indica/ Su mismo nombre, se llama/ De la Griega diccion Gramma,/ Que la Letra significa”. Aquí ve una petita explicació en prosa i prossegueix: “Regla II. De su Division. Las Partes que ésta numera,/ son quatro: Etimología,/ Sintáxís, Ortografía, / Y Prosodia la postrera”. Paràgraf en prosa i sant tornem-hi: “Regla III. De las letras. “La Letra, que se supone/ De la voz la menor parte,/ De ningun modo se parte,/ Y todas Voces compone…” I així anar fent.

Ara Enric Casasses, el poeta més lector de tots els poetes que diuen i escriuen, publica un llibre extraordinari que versifica el comentari de text. Porta per títol Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall Soleiada (edicions Vitel·la) i fa exactament el que promet. Intenta (i aconsegueix) comentar un poema poc conegut de Maragall que reprodueix en les dues versions que se’n van publicar: la definitiva a Les disperses (1904) i una de prèvia al número 33 de la revista Pèl & Ploma el 13 de gener de 1900. Soleiada és un poema deliciosament sensual que parla d’una bella donzella que s’exposa nua al sol i en queda prenyada. El comentari en vers de Casasses està editat de tal manera que, mentre l’anem llegint sempre tenim a la vista en pàgina desplegada els 51 versos maragallians. Casasses opta per una forma mètrica molt mal·leable: “Pot ser que me’n surti—mitjanament bé/ si encara ho complico—més i ho faig en vers,/ tirant d’aquests versos—d’un vermell morat/ de les roses franques—maragallians/ de cinc amb cinc síl·labes—i cesura al mig,/ pla el primer’mistiqui—i el segon agut./ L’art del comentar-hi—és dificilot:/ ha de fer visible—en un mirall net/ una obra d’un altre—tal qual, tal com és”. El mirall verbal d’Enric Casasses assolella els versos de Joan Maragall d’una manera que durant molts moments del segle XX hauria estat impensable. De fet, el llibre neix d’una conferència sobre Joan Maragall que Casasses va fer el 26/XI/2009. De l’any 9 al 14 hem après unes quantes coses. Demà farà sol. La Soleiada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 8/XI/2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir