Cracked Actor

Als anys 90, Alan Partridge, un locutor de televisió fictici inventat i encarnat pel còmic de Lancashire Steve Coogan, va començar a fer furor a Anglaterra. Aquest personatge presentava un programa d'entreteniment també fictici al qual convidava tota mena de personalitats (imitades amb una seriositat absoluta per diversos actors) les quals Alan sempre acabava insultant sense adonar-se'n: va dir a una distingida convidada francesa, per exemple, que ella venia d'un país en què la gent passava tot el dia escarxofada als cafès mentre parlaven un idioma incomprensible. Aquesta mena de comèdia es diu comedy of embarassment en anglès, i el seu proper exponent –el personatge principal
de la sèrie The Office, l'egoísticament repel·lent David Brent, creat per Ricky Gervais cap al 2001– va portar aquest gènere de la comèdia de la vergonya aliena fins a uns extrems fins aleshores inimaginables (en un capítol escruixidor, per exemple, fa un ball horrorós per poder sortir al diari local). Joel Joan, a la sèrie El crac, ha fet un pas més: el personatge inconscientment antipàtic és ell mateix (o una versió exagerada de com hauria pogut ser alguna vegada): un actor que no dubta a trair els amics, a ridiculitzar els companys de feina, o fins i tot a fer veure que ha esquarterat i colgat una prostituta, per tal d'obtenir el que li fa falta per avançar en la seva carrera (i cada tret, és clar, li surt per la culata). Una de les coses que fa que la sèrie enganxi tant és la manera en què Joan trepitja la corda fluixa de l'autoparòdia mentre, al seu entorn, tots els altres actors fan uns papers ben autèntics, reals. És més, la sèrie té aquell punt de brutalitat, de foscor, sense el qual la comèdia, en general, es converteix en mer cotó fluix de sucre. I Joel Joan té la capacitat de personificar un tipus al qual tots ens hem assemblat en algun moment –o encara ens hi assemblem–. Per això, en mirar El crac, en el mateix moment que riem, patim. Una experiència exquisida.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/11/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma