Doble check barrufet

L'enyorada Tatiana Sisquella va popularitzar un estilema radiofònic a La Tribu de Catalunya Ràdio que feia: el món es divideix en dues menes de persones, les que… i les que no.  Avui el podria haver rematat així: les que s'han desactivat el doble check de Whatsapp i les que no. Aquest doble senyal de vist-i-plau a la part inferior dreta de la pantalla  ara es pot tornar blau per indicar que, en efecte, el destinatari ha mirat la bafarada que conté el missatge (assumir que l'ha llegit em sembla una mica agosarat, perquè mirar no implica llegir, i de fet llegir tampoc no implica necessàriament captar). Hi ha gent que s'ha afanyat a proclamar que ho té desactivat. A bnda, algunes ànimes (adolescents en sentit literal o figurat) ara  ja miren les converses del Whatsapp amb les dades desactivades (per exemple, en mode avió) no fos cas que deixessin rastre de les seves lectures. Desengayem-nos, tot s'ha complicat molt. Comença a ser malaltissa l'obsessió general per confirmar que, en efecte, s'ha completat l'acte de comunicació que s'enceta cada cop que emetem un missatge. La paranoia audiomètrica (ens llegeix-mira-escolta algú? quan, quan ho ha llegit-vist-escoltat? a quina hora? quants, quants ho han llegit-vist-escoltat?) és un dels signes dels temps. De vegades vindria de gust tirar d’èpica i fer una apagada digital, que seria l'equivalent indolor del suïcidi en el món actual. Estem a l'espera de llegir la història del primer hikikomori que decideixi desconnectar-se. Serà el Werther de l'era digital.


A mi això del doble check me la bufa. El món es divideix en dues menes de persones, les que responen els missatges i les que no. Jo sóc dels primers. Intento respondre-ho tot. Ja ho feia quan les bústies eren cilindres plens de cartes que viatjaven amb segells, ho vaig continuar fent amb els correus electrònics, amb els sms i ara amb les múltiples vies d'accés digital, entre els quals el redimoni aquest de Whatsapp. Si no n'acuso la recepció és que no ho he llegit per falta de temps o que no m'interessa el més mínim i vull tallar aquella via, però tot i així és probable que talli de manera explícita. La comunicació és com el tennis. Si vols continuar jugant cal tornar totes les pilotes, encara que alguna se t'escapi fora de la pista. Quan un polític compareix rere un plasma o no admet preguntes dels periodistes tothom el critica. Quanta gent no actua així en la seva vida quotidiana? Quanta gent llegeix un missatge teu, li sembla bé el que li proposes i al final no t'ho fa saber? Quantes preguntes queden sense respondre? La mera necessitat de crear el doble check barrufet demostra que el món és ple de missatges perduts a la recerca de receptor.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/11/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma