dimarts, 18 de novembre de 2014

Dolç i tendre ‘hooligan’

 ¿Vosaltres qui vau preferir? ¿Paul Simon o Art Garfunkel? ¿John Lennon o Paul McCartney? Quan una parella se separa, els seus amics han de triar qui veuran més sovint, de qui rebran les confidències. Amb la música és semblant, quan l’èxit sorgeix d’una aliança de talents. El 1987, quan els Smiths es van desfer, gairebé tothom va triar Morrissey, però jo vaig preferir Johnny Marr. Va ser una decisió mig inconscient i, de fet, al principi vaig dubtar. Morrissey va reaccionar de pressa i de seguida va publicar Viva Hate. El va gravar amb Vini Reilly, que va aconseguir que el disc sonés com els Smiths i alhora com si fos una evolució del seu grup, The Durutti Column.

Després Morrissey va anar publicant discos, es va fer famós i a les entrevistes es feia l’arrogant. M’agradava el seu discurs polític i social, però ja no l’escoltava com abans. En canvi, un dia en vaig adonar que mai no havia deixat de seguir a Johnny Marr, potser perquè el seu treball sempre era més discret, primer amb Electronic i més tard col·laborant en discos de The The, Kirsty MacCall o fins i tot Bryan Ferry. Després van venir projectes com Modest Mouse i el seu primer disc en solitari, i encara que no m’encantaven, sovint hi trobava el reclam del seu estil de tocar. Potser era nostàlgia.

Aquest dijous Johnny Marr va actuar al Gramercy Theatre de Nova York i jo hi vaig anar. Hi presentava el seu nou disc, Playland, que és millor que l’anterior, més d’acord amb el seu estatus d’heroi del pop britànic. En directe, les seves cançons t’arrosseguen per la força de les guitarres, i a estones hi trobes ressons d’aquells jocs seus de notes trenades, tan cristal·lins i tan únics. També va tocar mitja dotzena de cançons dels Smiths, que el públic va celebrar moltíssim: Panic, Bigmouth strikes again, How soon is now?, Still ill... Marr no té la veu de Morrisey, és així, però es fa seves les cançons amb un to més ronc i menys líric. Han passat molts anys des de la separació dels Smiths. No va ser un trencament amistós, però com a mínim musicalment van encertar-la amb la custòdia compartida (de les seves cançons.)

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de novembre del 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir