dimarts, 11 de novembre de 2014

El mirall del Carmel

Recordo l'esfondrament del garatge del carrer de Calafell, al barri del Carmel, el gener farà deu anys. Recordo que la gestió política d'aquella crisi va provocar moments tan delirants com la visita d'un somrient Zapatero disfressat de míster Marshall. Recordo que La Vanguardia va fer una cobertura exhaustiva d'aquell greu cas de negligència que no va causar víctimes mortals de miracle. Recordo que, durant setmanes, els col·laboradors habituals del diari en vam deixar constància escrita en cròniques i reportatges. Si un estudiant de periodisme els aplega hi trobarà un reflex de la pluralitat de mirades, com és marca de la casa, i també un ampli llistat dels prejudicis sedimentats durant la transició sobre la immigració d'origen espanyol que va arribar a Catalunya els anys seixanta. Recordo una peça superba de Baltasar Porcel i també en recordo una de Francesc de Carreras, que invertia mitja crònica per explicar els preparatius del seu viatge periodístic: fullejar Últimas tardes con Teresa de Marsé, enfundar-se una trenca en honor d’Huertas Clavería com qui es posa una armadura… Com que visc a cinc-cents metres del Carmel recordo que m'ho vaig llegir tot amb ulleres de prop. El Carmel se'm va revelar com un mirall molt útil per reflectir prejudicis.

Diumenge em vaig passar 12 hores rere una urna a l'Escola El Carmel del carrer de Llobregós, amb els meus companys de mesa Ivan i Montserrat. Recordo la silicona al pany, de bon matí, i els somriures de tots perquè l'escola té una altra entrada. Recordo la indignació de la valenciana que no va poder votar tot i estar empadronada al Carmel perquè al seu DNI hi figura l'adreça d'Alcoi. Que li parlin de garanties democràtiques i de Bob Esponja! Recordo el xaval que es va presentar a votar amb la samarreta de la roja, dorsal  69, i una bandera d'Espanya a la cintura, va votar amb tota normalitat i es va fer fotografiar, com tanta altra gent, introduint la papereta a l'urna. Recordo la néta de Joan Sales, l'editora Maria Bohigas, que va votar amb emoció a la meva mesa. Je me souviens Club Editor: Sales i Rodoreda. Recordo el fill de la Maria, amb l'adreça del Carmel estampada al seu passaport francès, que no tenia NIE i va haver d'anar a votar al Palau Robert. Recordo vots particulars d'un italià, una escocesa exultant, una algeriana, una família de guineans, un bolivià i un senyor d'Ávila que em va voler ensenyar el seu sí-sí. Recordo el recompte de l'urna que després em vaig endur a casa: 151 sisís, 33 sinós, 19 nos, 5 siblancs, 2 blancs i 16 altres. El mirall del Carmel. Per cert, Je me souviens (me'n recordo), a banda del llibre de Queneau, és el lema dels quebequesos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/11/14


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir