dimarts, 25 de novembre de 2014

Encara que sigui mentida

Montserrat Roig va posar la ficció de l’amor per damunt de la veritat. Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida i la resta són romanços. Josep Pla, per contra, va escriure que qualsevol home de més de 35 anys que continua llegint novel·les és un ésser primari. Fa poc, a Benissanet, en la presentació del dietari inèdit de Bladé Desumvila De França a Mèxic (Duxelm), el fill d’Artur Bladé m’assegurava que son pare, gran polígraf i lector constant, no va llegir cap novel·la durant dècades. Quaderns Crema acaba de publicar La decadència de la mentida, una reflexió d’Oscar Wilde presentada com un diàleg platònic entre Cyril i Vivian. L’any que l’imperi espanyol perd Cuba, en ple auge d’Émile Zola, Wilde malfia del plàncton naturalista i malda per separar art i veritat en pro de la bellesa. El seu diàleg busca en tot moment la confrontació entre l’anomenada realitat i la ficció. Posa en boca de Vivian: “Si un novel·lista és prou vulgar per anar a buscar els seus personatges a la realitat, almenys hauria de fer veure que són creacions i no presumir que siguin còpies. La justificació d’un personatge en una novel·la no és que altres persones siguin com són, sinó que l’autor és com és. Altrament, la novel·la no seria una obra d’art”.
Exemplifica casos en els que la Vida imita l’Art, així en majúscules: “Un gran artista inventa un model i la Vida l’intenta copiar, l’intenta reproduir en un format popular”. Vivian esmenta Rossetti, Holbein o Van Dyck en un context d’irradiació que avui no ens costaria gaire associar als grans noms de la moda. També exposa el cas d’un seu amic anomenat Hyde que, poc temps després que Stevenson publiqués el seu conegut relat de transformació psicològica, va trepitjar un nen accidentalment pel carrer, igual com passa a les primeres pàgines de L’estrany cas del doctor Jekyll i míster Hyde. Després de l’enrenou, el seu amic Hyde es va acabar refugiant en un consultori de metge que va trobar al carrer del costat. La placa amb el nom del doctor hi deia Jekyll. Finalment s’esplaia relatant el cas d’una bella amiga seva que menava una vida de fulletó. Com que les coses que li passaven s’assemblaven molt a les que vivia l’heroïna d’un fulletó que Vivian seguia en una revista francesa n’hi va portar un exemplar. La interfecta s’hi va identificar a l’instant i va quedar tan fascinada que inicià un procés de mímesi. Wilde, per boca de Vivian, detalla minuciosament la seva imitació acrítica dels actes de l’heroïna de ficció, en un cas dramàtic de subordinació que no ens costa gaire imaginar traslladat al món de les telesèries en l’actualitat.

       La diatriba de Wilde contra el realisme es resumeix en tres punts: a) l’Art és independent i només obeeix el seu criteri, b) l’Art és dolent si es limita a imitar la Vida o la Natura, c) la Vida imita l’Art molt més del que l’Art imita la Vida. Potser el fiscal Torres Dulce i els seus superiors han llegit malament Wilde i pretenen fer-nos creure que la Llei és Art.

Màrius Serra. La Vanguardia. Coilumna a Cultura 22/11/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir