dissabte, 15 de novembre de 2014

Ficció Fosteritzada

Edicions del Periscopi acaba de publicar un discurs de David Foster Wallace. No és pas un d'aquells discursos històrics que fan els grans estadistes ni cap text especialment solemne. Només és un parlament a la festa de graduació de la promoció de Kenyon College l'any 2005. DFW no n'havia fet mai cap i tampoc no en farà cap més, perquè es va suïcidar tres anys després. El text, traduït per Ferran Ràfols Gesa, es diu L'aigua és això i podria ser el testimoni d'un veterà en una reunió terapèutica d'Adolescents Anònims. DFW l'engega d'una manera sensacional: “Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu ‘Bon dia, nois. Com està l'aigua?’. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l'un mira a l'altre i fa: ‘Què collons és, l'aigua?’”. DFW se'n fot de la necessitat de paràboles (nosaltres en diríem metàfores marineres) als discursos de graduació, però després continua nedant per aquesta aigua i basteix un gran discurs sobre l'educació humanística. Una delícia. L'editor acomboia el breu parlament amb un pròleg de Vicenç Pagès Jordà, l'escriptor que l'any 2009 va activar la traducció d'obres de DFW al català des de la ficció, és a dir, des de les pàgines de la seva novel·la Els jugadors de whist. VPJ fa una repassada magistral de la trajectòria de DFW que desmenteix les mixtificacions provocades pel final tràgic de la seva vida i el paral·lelisme amb un  suïcida coetani com Kurt Cobain.


En una de les tretze respostes que VPJ afirma tenir preparades per si algú li pregunta per què li agrada com escriu DFW, llegim: “DFW va saber incorporar la no-ficció dins la ficció i viceversa. La seva família sabia que gran part dels reportatges eren inventats, però llegia amb molta atenció les novel·les perquè s'hi trobaven a ells mateixos”. És un capgirament interessant que resulta central en la narrativa del canvi de segle. Els manuals que es publicaran a mitjan segle XXI parlaran de la permeabilització de les fronteres entre els relats de la dita realitat i els relats dits de ficció. L'autoficció va ser detonant a finals del segle XX, amb la transformació de molts autors en personatges de les seves obres. L'espai autobiogràfic ha esdevingut terreny de joc ficcional i viceversa. La sèrie El crac de Joel Joan n'ha estat un cas extrem, per la caricaturització del seu autor, productor, director i actor. VPJ també parla de la síndrome del Clang Bird “aquell ocell fictici que vola en cercles cada vegada més estrets fins que acaba engolint-se a si mateix” i afirma que “DFW va transformar l'espiral d'autoanàlisi recursiva en un art”. Aquesta setmana s'ha estrenat al Poliorama Polònia, el Musical, un cas d'autoanàlisi recursiva de caire col·lectiu. Els nostres líders polítics farien molt bé d'anar-se a veure reflectits en aquesta espectacular història vodevilesca creada per Jordi Galceran i els polonesos en llista única. Un deu.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 15/11/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir