La generació del 14

De la peripoètica pel·lícula Gente que vive fuera només destaquen unes quantes declaracions detonants dels quatre entrevistats per Arcadi Espada: l'escriptor Félix de Azúa, el director teatral Albert Boadella, el radiofonista Federico Jiménez Losantos i el lingüista Xavier Pericay. El to general és digne de The drowned world de JG Ballard. Els quatre entrevistats estan tristos i parlen de persecució amb paraules dolgudes. Trobo Boadella força autodescriptiu quan defineix la situació catalana amb la noció de paranoia. La seva reacció contrària al catalanisme ha estat, afirma, la desconnexió total amb la llengua, el paisatge, els mitjans… i tot el que vingui de Catalunya. Busco la definició de paranoia: “psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees obsessives, generalment de persecució, articulades lògicament”. Azúa arriba a dir que cal endur-se els nens de Catalunya. Així a l'engròs, com si parléssim d'una plaga bíblica. La idea de fons és la mateixa tesi de la contaminació (ideològica) que el polític  Floriano va sostenir per criticar els fiscals catalans.


El 11/XI/2003 vaig publicar un rum-rum que es deia “La maldición de Ferrater”. L'admirat Justo Navarro acabava de publicar la novel·la F a Anagrama i posava en boca de Gabriel Ferrater (el protagonista) la paraula catalana llepaculs, tres vegades mal escrita com a llapeculs. Em va fer gràcia la metàtesi i ho vaig relacionar amb la coneguda mala dicció del poeta Ferrater. Però si vaig trasnformar la mala dicció en maledicció va ser perquè les tres vegades que Azúa fa parlar Ferrater (en català) com a personatge secundari de la seva novel·la Momentos decisivos (2000) també s'equivoca, amb una falta d'ortografia diferent a cada frase. Tenint en compte que la novel·la té cites ben transcrites en cinc llengües, em va semblar un menyspreu. Navarro, des de Nerja, va enviar una carta a La Vanguardia (16/II/2004) demanant disculpes per l'error i reiterant el seu amor per Ferrater. De Azúa, que llavors no vivia fuera sinó dentro, em va enviar un correu indignat. Em retreia que ells (sense precisar) eren els que més havien fet pel català. Vaig comentar la seva resposta irada amb autors en català de la seva quinta (Comadira, Oliva) i ho vaig entendre. Hi va haver un moment, cap al final del pujolisme, que Azúa i d'altres potser cobejaven dirigir culturalment aquest país. Maragall els va donar carbasses i el tripartit els va decebre tant que van entrar en estat de xoc. El procés sobiranista català els ha agrupat (Libres e iguales) i són l'embrió d'una futura generació del 14 espanyola de matriu catalana que neix d'una sensació de pèrdua similar a la que va suscitar la generació del 98.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/11/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma