dissabte, 1 de novembre de 2014

La mà dreta del doctor Robert

Retrat del doctor Manuel Ribas i Perdigó, president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona

Hi va haver un temps en què els barcelonins encomanaven l’ànima a Déu i el cos a un metge d’aires patriarcals, cerimoniós i greu, amb barret de copa, jaqué i maletí de cuiro negre, com aquells padrins dels duelistes del segle XIX. Solien exhibir una barba blanca ben retallada, espessa i arrodonida, encara que els més extravagants es decantaven per la barbeta de boc. En un metge la barbeta de boc no és gaire recomanable perquè corre el risc que al malalt se li escapi el riure.

Eren altres temps. Els barcelonins de llavors tenien més fe que els actuals. Fe en el Sagrat Cor, en l’acràcia o en el fre mecànic Castellví. En aquella Barcelona crèdula, turbulenta i de tant en tant còlerica, desconeixem què devia empènyer Manuel Ribas i Perdigó, fill segon de xocolater i nét de pagesos de les Hortes de Sant Bertran, a abraçar la carrera mèdica. Potser va imitar seu germà Joan, dos anys més gran. En qualsevol cas, els joves Joan i Manuel van seguir l’exemple dels germans metges Sant Cosme i Sant Damià (tot i que es van estalviar que els decapitessin, afortunadament).

Retrat de família del 1918. Arxiu Rosa Ribas Boixeda
Manuel Ribas i Perdigó va néixer el 1859 en un entresolat de la xocolateria Ribas, del carrer Ferran número 16 de Barcelona, un establiment molt apreciat per l’excel·lència del seu cacau, portat en vaixell de la Guinea a Vilanova i la Geltrú. Aquesta xocolateria devia tenir un altíssim reconeixement a tota la ciutat perquè va merèixer les invectives satíriques de Pitarra, un honor que no està reservat a tothom.

Dels primers anys, no ens n’han arribat gaires notícies. Sabem que el 1870 la família es va refugiar en una torreta d’estiueig que tenien a la Bonanova, als números més alts del carrer Muntaner, durant la terrible epidèmia de febre groga, també coneguda com vòmit negre (no se’ls devia acudir un nom més espantós). Potser en aquell moment, en veure aquella mortaldat desoladora, els dos nois van decidir dedicar-se a la medicina. És més probable això que no pas que els impressionessin uns ulls de poll.

El 1879 Manuel Ribas i Perdigó es va llicenciar en Medicina i va obtenir el Premi Exrtraordinari concedit arran del casament d’Alfons XII amb Maria Cristina. Es doctora a Madrid i recorre durant mig any institucions mèdiques d’Alemanya. D’aquell país, n’adquireix un estil de vida germànic, regular i ponderat que es tradueix, entre altres hàbits, en la consulta diària de l’hora exacta en el rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències. Costum, aquesta, que perdura entre alguns dels seus descendents. Com el seu menyspreu per la música.   

El doctor Manuel Ribas i Perdigó l’any 1888.
Arxiu Montserrat Ribas Piera
Després del periple alemany, torna a Barcelona i el 1884 obté plaça com a professor clínic a la Facultat de Medicina. La seva especialitat és el tractament de les malalties internes, sobretot de l’aparell digestiu, el càrdio-circulatori i el respiratori. Tot el que es troba, doncs, en una parada de menuts.

El catedràtic de Medicina Interna és el doctor Bartomeu Robert, el futur alcalde de Barcelona. El doctor Ribas i Perdigó es converteix en el seu màxim col·laborador, a més a més d’amic, i el substitueix sempre com a professor els dies que el doctor Robert es dedica a les seves tasques polítiques. Humil, cordial i molt exacte en les seves explicacions, Ribas i Perdigó és un professor molt apreciat pels seus alumnes, com ara els doctors Pedro Pons, Nobiola, Pi i Sunyer, Bartrina i altres, que en convertir-se en metges el reclamen sovint a consulta.

En presentar-se a unes oposicions celebrades a Madrid per obtenir una plaça de catedràtic a la Universitat de Saragossa, Ribas i Perdigó les perd davant d’un altre aspirant que compta amb padrins i torna a Barcelona decebut. “No tornaré mai més a posar els peus a Madrid”, conclou. Passen els anys i no se’n desdiu.

Escriu Patogenia y tratamiento de la constipación habitual (la constipació és el restrenyiment, res a veure amb el cop d’aire), Diagnóstico y tratamiento de la gastroectasia (la dilatació de l’estómac) i Tratamiento de la neurastenia (en la que recomana la restricció del coit en els malalts, atès que afebleix, encara que, tot s’ha de dir, també il·lusiona una mica).

Manuel Ribas i Perdigó, membre
de la Reial Acadèmia de Barcelona (1894).
Arxiu Rosa Ribas Boixeda
El 1898 és elegit membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, institució que presidirà a partir del 1924, amb el discurs Tratamiento curativo de la tuberculosis pulmonar. Li respon el seu gran amic, el doctor Robert. També cal remarcar que el 1909 va llegir el discurs inaugural de la Reial Acadèmia, Tratamiento generel de la arteriesclorosis, de setanta-dues pàgines. Un dels més extensos que es recorden.

El 1888, Ribas i Perdigó es casa amb la noia de 19 anys Carme Casas i Güell, amb la qual tindria nou fills: Cristina, Margarida (morta als tres anys), Joan (oftalmòleg), Bonaventura, Josep (el meu avi), Antoni (otorrinolaringòleg), Maria, Margarida (aquesta molt més resistent que la primera) i Mercè. Nét del doctor Joan Ribas i Perdigó, vull agrair especialment al doctor Manuel Ribas i Fernández la seva Memòria del doctor Manuel Ribas i Perdigó, que m’ha fet un gran servei a l’hora d’escriure aquest retrat.

Els primers anys viu a la Rambla de Sant Josep núm. 37, davant de Betlem, a la casa dita El Regulador, i obre consulta a un pis del carrer Santa Anna núm. 24. Durant un temps es resisteix a traslladar-se a la Rambla Catalunya núm. 11, perquè tenia por que els malalts no s’arrisquessin a travessar la plaça Catalunya, ventosa, mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de mirada tèrbola. Una mica com ara.

Finalment, cap al 1895, decideix traslladar habitatge i consulta a aquella casa, una mica apartada, de la Rambla Catalunya. Se’n conserva el despatx, encara ara, gràcies a la vídua del doctor Manuel Ribas i Mundó, catedràtic de Medicina Interna de la Universitat Autònoma de Barcelona i nét de Manuel Ribas i Perdigó.

Va participar en el Congrés Mèdic Internacional, celebrat a  Barcelona el 1888 en el marc de l’Exposició Universal, amb Papel que representan las enfermedades extracarcíacas en el descubrimiento de la asistolia (no es desanimin, tampoc no hi he entès res) i en el Congrés Mèdic Internacional de Moscou de 1894 amb Formas clínicas de la cirrosi hepática.

Arran de la mort del doctor Robert el 1902, abandona la universitat i es concentra en la medicina privada. No només atén malalts de Barcelona i de la rodalia, sinó que també visita pacients a París, on viatja sovint. En devia estar prou satisfet, perquè París bé val un malalt.

Manuel Ribas i Perdigó amb el primer nét,
Manuel Ribas i Piera (1925).
Arxiu Montserrat Ribas Piera
El 1914 participa en una comissió mèdica, reclamada per l’Ajuntament de Barcelona, contra el tifus que assolava la ciutat. Una indicació seva que ens ha arribat de generació en generació és que el punt negre dels tomàquets pot desencadenar el tifus i, en conseqüència, cap dels seus descendents no l’ingereix. Francament, ara mateix, només ens faltaria agafar el tifus.  

El 1924 el doctor Ribas i Perdigó és proclamat president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona -que l'any 1991 es passaria a dir de Catalunya- i sota la seva presidència se celebra la Commemoració dels cent anys de la mort del doctor Salvà i Campillo, no sense tibantors amb el govern dictatorial del general Primo de Rivera. N’és president durant tres anys, perquè el 1927 cau malalt d’un càncer d’estómac i mor al cap de sis mesos.  

Quan se’ns moren els metges, ens quedem una mica més sols.

Enric Gomà, Barcelona Metròpolis, tardor del 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir