dissabte, 1 de novembre de 2014

Literatura en sentit ampli

Durant més d'una dècada la nit literària de Lleida a.C. (abans de la crisi), a banda dels clàssics premis d'assaig Josep Vallverdú i de poesia Màrius Torres, va donar beques a projectes narratius de naturalesa ben diversa. Se'n deien Premis Lleida de Narrativa en Sentit Ampli i en aquesta amplitud de sentit raïa la seva força innovadora. S'hi presentaven projectes narratius de novel·la, còmic, teatre, reportatge, documental, guió o d'altres difícils d'encabir a les etiquetes habituals dels premis literaris. Molts dels premiats van arribar a bon port. Alguns, fins i tot van ser fenòmens editorials, com el llibre de Carles Porta sobre els crims de Tor: Tor. Tretze cases i tres morts (La Campana, 2005), becat el 2003. Un dels becats en l'edició de 2005 va ser Francesc Serés. En recordo bé el projecte perquè formava part del jurat que el va valorar i també recordo un gentil (i insòlitament honest) correu electrònic que ens va adreçar dos anys després de rebre l'ajut per informar els membres del jurat del lent avenç de la seva obra. Ara, finalment, surt a la llum el resultat de tants anys de treball (de camp): La pell de la frontera (Quaderns Crema). Un llibre important i exportable. El projecte de Serés era recórrer els espais de la seva infància al Baix Cinca i el Segrià per parlar amb els nous habitants de l'anomenada immigració extracomunitària. Així ho va fer i així ens ho conta. La lenta cocció del llibre li ha permés adobar-lo amb espècies extraordinàries que n'acreixen el sabor per la via del contrast, com una descriptiva crònica de l'estada en una residència per a escriptors creada per un mecenes nord-americà. Serés la situa entre la història dels abnegats marroquins acollits pel Juli i la dura realitat dels campaments de malians, guineans i senegalesos a Alcarràs.


L'escriptor de Saidí no es cansa de fixar l'abast del seu viatge: “No hi ha el recurs del paisatge bell. Tampoc no hi ha l'èpica del reporter que se'n va a un altre país i després pot contar tot el que li ha passat, perquè Alcarràs, Torres de Segre o Aitona són tan a la vora que passen desapercebuts, són en un mapa invisible: situats però inexistents, com les coses que hi passen”. Les coses que hi passen fan de La pell de la frontera un llibre extraordinari que ens ensenya a mirar de prop i que mostra la capacitat de la literatura per relatar allò que hem convingut a anomenar realitat (en sentit ampli). És molt oportú que el llibre surti ara. Ara que, sisplau per força, hem tornat a mirar-nos de prop. Ara que molts d'aquells protagonistes qui sap on paren. Ara que l'efecte crida es manté inalterable malgrat les expulsions i els estralls de la crisi. Serés acaba un dels seus llibres més perdurables enfilat dalt del campanar de la Seu Vella de Lleida el 11S de 2013 a les 17:14. Quan baixa, un immigrant li demana pels riscos de la independència. “No sé com respondre a algú que s'ha jugat la pell (…) sense garanties, sense salvavides”, afirma Serés.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a cultura 1/11/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir