Susanna i els vells


¿I ara què en fem, de Miguel Ángel Rodríguez, aquell fidel portaveu d’Aznar? ¿Què n’hem de fer de les seves paraules, quan diu que “a Artur Mas li aniria bé que l’afusellessin”? (Després algú l’ha ajudat matisant que era una metafòra, per si de cas.). ¿L’hem de ridiculitzar? ¿L’hem de denunciar? ¿Li hem de donar un programa propi a la tele, perquè es desfogui fins que s’ennuegui amb els seus gripaus? No, perquè és el que busca, és l’adrenalina que el fa viure. Potser l’única resposta és que l’hauríem d’ignorar —com ara jo no estic fent, ho sento—, castigar-lo al seu racó de pensar. Perquè la resta ja ho han provat: en el passat ja ha tingut el seu programa per insultar, ja l’han condemnat per dir nazi a algú (suposo que metafòricament).

¿Què n’hem de fer de Miguel Ángel Rodríguez, doncs? I ja que hi som, ¿què n’hem de fer de Felipe González i Alfonso Guerra, quan repapiegen a duo? ¿I de José María Aznar? ¿I què n’hem de fer, de Joaquín Leguina? Per si l’heu oblidat, és aquell socialista que va ser president de la Comunitat de Madrid i que ara, per sentir-se viu, es dedica a repetir tòpics sobre els catalans... ¿Què n’hem de fer, dels polítics espanyols retirats? Es veu que no en tenen prou amb una pensió de luxe. Ni amb un lloc d’assessor d’una fundació, o en un consell d’administració privat i una agenda d’aristòcrata. No. Com futbolistes veterans, de tant en tant surten a jugar un partit i, emocionats, xuten tot el que es mou. Ara el que es mou més és el “problema català” i els va molt bé per exhibir-se. S’envalenteixen, s’exciten com en els vells temps. Tant li fa de quin partit siguin, a tots els agrada fer servir allò de l’“órdago” com a metàfora, per demostrar que saben jugar al tute i que quan volen són molt campechanos. ¿Què hem de fer amb tota aquesta colla, a més d’ignorar-los? Potser caldria que els seus companys de partit els repliquessin algun cop, en lloc d’escoltar-los en silenci. Estaria bé que algun amic els digués que fan el ridícul i que no són precisament un model de democràcia. Ens estalviarien a tots plegats l’espectacle del seu desvergonyiment, de la seva estupidesa.


Jordi Puntí, El Periódico, 20 doctubre del 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma