Terrenys desconeguts

En el món de la política ja fa mesos que sentim a parlar dels terrenys desconeguts. Hi ha gent que té molta por de tot el que li és desconegut, però cal recordar que el motor del coneixement és la incertesa, i el desconeixement d’un terreny nou es guareix d’una manera molt senzilla: posant-hi els peus amb cura. El món de la creació artística, i la literària en particular, es projecta sobre terrenys sovint desconeguts. Fins i tot en trobem alguns d’inventariats en llibres tan fascinants com la Breve guía de lugares imaginarios d’Alberto Manguel i Gianni Guadalupi. Ara conviuen als prestatges de les millors llibreries dos llocs imaginaris rescatats dels primers anys noranta: l’Aiguamoll de Manganelli i el Feu de Bauçà. Des de Pollença, El Gall Editor publica la traducció de Carme Arenas del llibre pòstum de Giorgio Manganelli L’aiguamoll definitiu. Pòstum perquè, segons diu la curadora Ebe Flamini, quan el 28 de maig de 1990 Manganelli va morir el manuscrit només estava pendent de l’última revisió. És un text borbollejant que ens presenta un territori humit i ignot, un aiguamoll de dimensions inabastables, en el qual ens endinsem dalt d’un cavall sense saber-ne res. La boira ens embolcalla. Compartim les incerteses del narrador sobre la seva mateixa naturalesa trascendent: “Ignoro si existeix un dibuix global i resolutiu, però he de pensar que no s’inventa un laberint si no amb el projecte d’oferir un camí, un resultat; o bé, que no és impossible, que el laberint és ell mateix el camí, i cap altre camí no és projectable, pensable, recorrible; i per tant el laberint és senzillament el model del camí, la caminitat, no és cert?”


       Al costat de l’aiguamoll de Manganelli es publica un altre bon llibre recuperat dels noranta, En el feu de l’ermitatge, de Miquel Bauçà (Empúries), un poemari que va quedar inèdit tot i guanyar el Premi Miquel de Palol l’any 1993. Explica Casasses a l’epíleg que aquest va ser l’últim llibre de “poesia poesia” de Bauçà abans d’escometre el canvi radical que va suposar El Canvi (“prosa d’assaig i poesia didàctica, d’idees”) i els seus altres llibres. En 329 estrofes de catorze heptasíl·labs sense rima ni concert sonetista Bauçà ens obre la porta al Feu, el país dels feuencs i les feuenques, un indret tan incert com l’aiguamoll de Manganelli però habitat amb pastores, rapsodes, fades, una cornella i dues serps, la bona amfisbena i la verinosa cerasta, que discuteixen sobre la fi del món. Tot el que en la prosa hipotàctica de Manganelli és cloenda en el vers dringadís de Bauçà és esclat, en una mostra clara que el desconegut sempre és bo de conèixer. “Finarà abans o després…/ La contesa, l’una o l’altra/ serà sempre a favor meu…/ He arribat a poder seure/ a la vora d’aquest llac…/ Res, ningú, no pot ultrar-me…/ La llum dolça, diürnal,/ prou m’apressa a ser més savi,/ més auster i més valent…/ Quan fa fosca bé tragino/ de la vinya els garbons secs,/ que amuntego dins la cuina./ L’espinada no em fa mal,/ perquè ho faig sense cobdícia”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 29/11/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma