Un procés cataglòtic

Josep Pedrals és un fora de sèrie. Un poeta en tota la dimensió del mot, que va més enllà del model romàntic. Aquesta setmana Oriol Soler l’entrevista a verbalia.com i Pedrals diu coses molt sensates sobre la insensata llibertat del creador: “A mi si m’interessa alguna cosa m’hi poso, però mai m’interessa el que algú em diu que m’ha d’interessar, sinó el que jo vull que m’interessi”. Més clar, l’aigua. També explica que va estudiar relacions públiques i publicitat però ho va deixar per un fenomen que ara bateja com “el logo feroz” i que plana cada dia en el debat sobre les indústries culturals. Diu Pedrals, que no és pas cap pureta ni profeta ni anacoreta ni res que rimi amb –eta: “Em desagrada la mercantilització total, prefereixo treballar artísticament abans que fer-ho com un venedor”. Però també afirma que el model més associat al marqueting és el del poeta romàntic torturat. “Jo estic molt en la línia dels poetes clàssics, el que passa és que la idea de poeta romàntic del segle XIX la van saber vendre molt bé i encara perdura. Creiem que el poeta és un tio que pateix molt i no-sé-què, i extreu de si mateix unes essències que tal i que qual... I després mires el que feien els poetes anteriors al segle XIX i eren penya molt més pràctica, molt més ràpida i menys torturada”.

Quan Soler li demana que destaqui una paraula el mag Pedrals (que sap com acaben les entrevistes verbívores) se’n treu de la màniga una de sensacional: cataglotisme. Pedrals hi va topar quan escrivia la història del sonet (que publica en vers i per capítols al seu blog). En l’apunt dedicat al poeta Rémy Belleau (que és el capítol LXX), observa com Belleau parla de cataglotisme en comentar els sonets amorosos de Ronsard. La poesia cataglòtica és la que parla dels petons amb llengua, sensuals i humits. Pedrals ho sonetitza així: “Ronsard és tan expansiu/ amb la seva inspiració/ que insufla a Rémy Belleau/ un estil gentil, joliu,/ curull de diminutius,/ on s’hi desplega el poeta/ pastoral que escriu La Pleta./ L’afectació es fa divisa,/ la lleugera mignardise,/ i el gènere s’hi concreta:/ sonets on el principal/ és explicar amb preciosisme/ petons humits i sensuals./ Belleau en diu cataglotisme”. Entusiasmat per la troballa, investiga a fons aital terme ignot començat per cat- i descobreix que també pot voler dir “complicar el llenguatge”, en el sentit que cataglotisme significa anar més enllà de la glotis. No deu ser pas casual, doncs, que en el català que ara es parla dels referèndums en diguem processos participatius i la nostra vida estigui plena de complicacions. El 9N tornem als petons amb llengua. Fins a la glotis i més enllà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/11/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma