divendres, 28 de novembre de 2014

Unes altres prioritats


Una pregunta fàcil: a més d’afaitar-se més o menys sovint, ¿què tenen en comú Mario Vargas Llosa, Gregorio Morán, Ramón de España, Javier Cercas, Manuel Cruz, Antonio Muñoz Molina, Jordi Llovet o Fernando Savater? Doncs que tots ells, els darrers mesos, han escrit algun article crític als amb el procés sobiranista a Catalunya o han expressat la seva preferència per una Espanya unida. I ho han fet en mitjans de gran difusió. Res a dir. Encara que tots parteixen d’idees progressistes o liberals, cadascun ha defensat la seva postura amb arguments propis, més o menys innovadors, més o menys somiatruites. N’hi ha hagut de constitucionalistes. N’hi ha que proposen el federalisme. N’hi ha que avisen del perill excloent dels nacionalismes. N’hi ha que fan exercicis de nostàlgia o proven de tocar la corda sentimental. N’hi ha que... És igual. Si passo llista, no és per fer cap judici de valor (als qui no respecto intel·lectualment, o que em semblen propagandistes de les essències del PP, ni tan sols els nomeno), sinó per confirmar que hi ha un altre detall que els uneix: tots tenen més de 45 anys. Tots van superar fa temps l’edat mitjana de l’home, aquella que és “la més salvatge de totes” segons Lord Byron.

No cal dir que entre els que escriuen en els diaris catalans a favor del sobiranisme, fins i tot de manera monotemàtica, també faríem una alineació de sèniors, però la diferència és que alhora s’hi poden llegir opinions de gent més jove. Potser perquè aquests mitjans paguen més malament (la crisi, les vendes) i és més fàcil accedir-hi, i potser perquè l’entusiasme pel canvi els fa més insistents.

El cas és que es troba a faltar l’opinió de gent més jove que defensi amb criteri l’opció de seguir a Espanya. Cal anar a Internet i enfangar-se en la misèria moral de propostes ultres, de fòrums i trolls, fins que arribes a informatius online com El Diario. Llavors sovint em sembla que els arguments dels joves són més raonats, menys a la defensiva o marcats pels prejudicis. La realitat que els envolta és més inestable i tenen altres prioritats. També m’adono que a Espanya hi ha un gran tap generacional, i no s’ha de descartar que més d’un articulista dels apoltronats, dels que fa dècades que observen la realitat des del capdamunt de la seva columna excelsa, escrigui amb ansietat, contra un món privilegiat que s’enfonsa —el seu— i confonent, com se solia dir, el tocino amb la velocitat.


Jordi Puntí, El Periódico, 25 de novembre del 2014.


Foto penjada a Twitter per Alfred Bosch, feta a Begur el 1999. De dalt a baix, i desquerra a dreta: Javier Tusell, Emilio Lamo de Espinosa, José Ignacio Wert, Ángel Castiñeira, Salvador Cardús, Ferran Requejo, Joan B. Culla. A sota: Ernest Lluch, Valentí Puig, Francisco Rubio Llorente, Josep Antoni Duran i Lleida, Marina Subirats, Xavier Bru de Sala, Andrés de Blas, Carme Drópez, Josep Maria Coll, Antonio Marzal i Xavier Antich. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir