dilluns, 1 de desembre de 2014

Oïda de gossos

Una de les controvèrsies més eixorques en la història de la llengua és la que enfronta els defensors de l'origen natural de les llengües i els que defensen un origen convencional. De fet, l'interminable debat pren el nom de cratilisme a partir del diàleg homònim de Plató, una deliciosa controvèrsia que sostenen Cratil i Hermògenes sobre l'origen del llenguatge. En el grau més baix de sofisticació lingüística hi trobem les onomatopeies, que neixen de la imitació d'un so natural percebut per l'oïda humana, descodificat segons les estructures lingüístiques de cadascú i reproduït després amb major o menor destresa en funció d'aquest context. Hi ha una família d'onomatopeies que associem a la nostra infància més tendra. Són les que reprodueixen els sons dels animals més o menys propers. Cada cultura les afaiçona a la seva manera i són un exemple evident de l'arbitrarietat perceptiva de la nostra espècie, una i diversa com és. Per aquests verals recordem l'enfrontament prehistòric entre Mary Santpere i Bobby Deglané sobre la relació entre la parla dels gossos i la dels catalans. Sabem, pels còmics, que en castellà els gossos fan guau i en català fan bup, la qual cosa abans de la implantació de l'ESO donava peu a més facècies.


Ara llegeixo al Guardian un article de Gary Nunn que comença amb una mena d’endevinalla: “Què és que fa boo boo en japonès, chrum chrum en polonès, groin groin en francès, hunk hunk en kosovar i nöff-nöff en suec?” La resposta és un porc, els grunys del qual són transcrits d’aquestes maneres tan diferents en les cinc llengües triades. Nunn tria el tema cratilista (i efectista, sempre, de les onomatopeies) per comentar els resultats de dos estudis científics complementaris. D’una banda, el Quack Project, un treball fonogràfic que va enregistrar el so que reproduïen els diversos alumnes de les escoles multilingües de Londres quan els deien el nom de cada animal. L’altre és un estudi de transcripció, encara en marxa, que dirigeix el professor Derek Abbott a la universitat australiana d’Adelaide. Aquí es tracta d’escriure en una bafarada de còmic el crit de l’animal dibuixat, mostrant així la diversitat de les transcripcions d’un mateix so segons cada llengua. De moment Abbott diu que la major sorpresa transcriptiva que ha trobat és el cas de l’abella en japonès. El característic zumzeig de l’abella es transcriu en totes les llengües amb alguna zeta llevat del japonès, que fa “boon boon”. A mi m’ha sorprès com diu que borden els gossos meridionals el columnista del Guardian: els italians bau bau i els espanyols guf guf. Guf? Excalibur feia guf? Segurament va prendre per espanyol algun cocker spaniel.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/12/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir