dimecres, 29 de gener de 2014

Els vots de santa Teresa



Aquests dies corre per les xarxes socials una estadística que és com una pedra Rosetta per entendre molts aspectes de la realitat social, política i cultural de l’Espanya d’avui. L’estadística recull el nombre d’alumnes que es van matricular en l’assignatura de Religió durant el curs 2011-12, junt amb els que van triar altres religions o l’opció laica d’Ètica. Així, els centres públics de Catalunya estan en un extrem, amb xifres que volten en 23%, tant en primària com secundària, i Extremadura, Andalusia i Castella-La Manxa són a l’altre extrem, amb dades que passen del 80% —és a dir, 8 de cada deu alumnes trien Religió a l’escola—. L’arc varia a cada comunitat, però queda clar que a les zones rurals hi ha una tendència a confiar en la Religió i a les zones urbanes, no tant. Una correspondència similar es pot establir entre la majoria de comunitats on governa el PP (més religió) i les que no hi governa (més laiques). Tothom sap que, com a mínim a primària, els que trien què ha d’estudiar el fill són els pares. Que em disculpin els creients en un cristianisme modern, que n’hi ha, però les xifres transmeten una realitat adotzenada, conformista i més propera als valors de Rouco Varela que no al Papa Francesc, per entendre’ns.

Les xifres, per cert, surten del recent Anuari Estadístic del Ministeri d’Educació, un festival del sado-maso educatiu que ara, amb la nova llei de Wert, serà encara més bestial. Només cal enfangar-s’hi una mica per trobar més dades que donen context a la situació. Coses com ara la diferència entre l’escola pública i privada a primària: mentre a Europa les xifres volten el 98% d’alumnes en escoles públiques, a Espanya es queden al 68%. Aquest també és el context que facilita declaracions com les del ministre Jorge Fernández Díaz, quan fa poc va dir que Santa Teresa de Jesús era “en aquests temps durs una important, eficaç i potent intercessora” per a Espanya. El pitjor és que ho va dir seriosament, convençut. El PP, un partit que governa “per la gràcia de Déu”. ¿Els sona, oi?

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de gener del 2014. 

dimarts, 28 de gener de 2014

La ciutat ens espera

Aquest dilluns el sociòleg bielorús Evgeny Morozov farà la conferència inaugural del cicle Ciutat oberta, que se celebra al CCCB (19.30h). Hi parlarà de “democràcia, tecnologia i ciutat”, una combinació que ha analitzat en diversos articles i llibres. Morozov va conèixer de primera mà, al seu país, la utilització d’Internet i el progrés digital per al control polític, i des de fa uns anys es fixa en aquest control establert subtilment a la societat del benestar. La xerrada del dilluns promet, perquè se centrarà en les distorsions que sorgeixen quan la tecnologia s’aplica a l’espai públic, a la ciutat intel·ligent.

Morozov és brillant quan fa la connexió entre els avenços tècnics i l’escala humana, l’element moral. En un dels primers articles que li vaig llegir, ara fa un any, em va descobrir precisament un terme d’origen urbà: el ciberflâneur. Es tracta, esclar, de la versió virtual del flâneur que va popularitzar Baudelaire, el vianant que passeja sense destí per la ciutat, que observa la multitud mentre passa desapercebut. Per Morozov, fa 15 anys Internet i les autopistes de la informació eren un lloc ideal per al ciberflâneur: “La idea d’explorar el ciberespai com un territori verge, encara no colonitzat pels governs ni les multinacionals, era romàntica”, escrivia, un romanticisme que fins i tot es notava en els noms dels navegadors: Explorer, Navigator...

En el seu article, tanmateix, Morozov decretava la mort del ciberflâneur. El ciberespai ja no és lent com als anys noranta, Internet és un lloc que dóna solucions concretes i les aplicacions et fan el camí més curt. La gent ja no “navega”. A més, les xarxes socials com Facebook han eliminat l’anonimat, l’individualisme: justament les virtuts del flâneur. Avui, com a màxim, el ciberflâneur es pot passejar pel món virtual dels mapes de Google. Davant aquest panorama em pregunto què ens queda, i la resposta no pot ser més senzilla: tornar al carrer, al flâneur de debò. Passejar a l’atzar, contemplar la ciutat com un espia, furtivament però sense amagar-se, mentre al teu voltant ningú se n’adona perquè tothom té els ulls fixos en la pantalla del mòbil.


Jordi Puntí, El Periódico, 25 de gener del 2014.

Per què no li diré el Barto?

El senyor Josep Maria Bartomeu és el nou president del Barça. Ens ha vingut tant de nou que fins i tot dubtem sobre com anomenar-lo. Sabem que, fins ara, en els cercles propers era el “Barto”. Els companys de Junta l'anomenen així. També les diverses capes d'aquesta ceba ploranera anomenada Entorn blaugrana. Sento un munt de tertulians que encara diuen Barto, tot i que de dues maneres. Els uns ho acaben amb o, com qui diu Gabo al Nobel colombià, i els altres amb u, com a Sortu. Cal aclarir que la majoria dels primers no són parlants de cap variant del català occidental, sinó barcelonins afectes a pronunciar Balmes amb e en comptes de neutralitzar-la. També he sentit veus, algunes tan autoritzades com la de Joaquim Maria Puyal, que consideren poc convenient escurçar el cognom del president del Barça, ni que sigui per sentit institucional. Hi estic d'acord i afegeixo tres raons més.
D'entrada perquè el cognom Bartomeu és, també, un nom de pila que figura al santoral català (24 de juny) i que ja ha establert una tradició hipocorística. (Nota per a culers hipocondríacs: un hipocorístic és una forma de derivació, un diminutiu, que expressa l'afecte o la simpatia). El de Bartomeu és Tomeu, no pas Barto. La manera genuïna d'escurçar els noms en català és agafar-ne la part final, com en els casos de Quim, Pep, Cesc, Biel, Quel, Tià, Queta, Fina, Txell, Dora, Rat... Naturalment, la influència del castellà també es fa notar en noms catalans tan populars com Xavi o Montse, igual com la fórmula catalana influeix en les versions castellanes d'altres noms: Cisco, Tian, Nando o Tolo (també sota l'advocació de sant Bartomeu). Oi que no li voleu dir Tomeu? Doncs jo no li penso dir el Barto. El segon motiu per no escurçar el cognom del president entra en la categoria del greuge comparatiu. Algú va anomenar mai Santiago Bernabeu “el Berna”? (Nota hipocondríaca: si els madridistes ho arriben a associar a la malastruga final de Berna 61 potser ho haurien fet). Us imagineu que ara la premsa de Madrid titulés “Floren dimite”? Oi que no? Doncs no fotem cagarel·la amb el Barto. Reconec que el passat 30 de juliol ja vaig publicar un rum-rum amb títol “Per què no li diré el Tata” en suport a la proposta de Joan Maria Pou d'anomenar-lo Martino i mireu quin cas que ens heu fet, però ara tinc un argument imbatible que em fa anar més enllà. El nou president del Barça mereix lluir no només el cognom sencer sinó tots dos. Cal pronunciar-ne els dos cognoms complets per agafar moral i rememorar la tradició afortunadament victoriosa que ens llegà Johan Cruyff. El nostre home es diu Josep Maria Bartomeu i Floreta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/1/14

Fa que tot giri al seu voltant

















Joma. La Vanguardia, Tinta carregada. 28/1/14

dilluns, 27 de gener de 2014

Digestió cultural

Aquesta setmana s'ha celebrat al Pati Llimona de Barcelona el VII Simposi de l'Associació de Professionals de Gestió Cultural de Catalunya (APGCC). Un gestor, segons el DIEC, és una “persona que administra un negoci d'altri”, però gestar és “formar i desenvolupar (idees, projectes, sentiments, obres)”. Són, doncs, professionals creatius que treballen en un territori líquid a la frontera entre dos estats: el gasós dels efervescents creadors i el sòlid propi dels agents econòmics, encara que últimament les empreses que més líquid inverteixen en el sector siguin les cerveseres. Els gestors malden per encaixar dos “protegonismes” (si em permeten el neologisme per encast d'ego): el de l'artista i el del polític. Dos egos difícils de governar o, dit en el català que ara es parla, dos egos més aviat díscols. Marois va dir que la “cultura és el que queda quan oblidem el que vam aprendre”. Wagensberg rebla que “cultura és informació transmissible per via no genètica” i que “creure és genètica, comprendre és cultura”. No debades els que conceben la cultura com un acte de fe que t'obliga a anar, ni que sigui mentalment, de vint-i-un botó a la litúrgia, són els que han apujat l'IVA de tants productes culturals al 21%. 
 
El professor de literatura Nuccio Ordine acaba de publicar un assaig en format de manifest que es diu La utilitat de l'inútil (Quaderns Crema) en el qual reivindica la cultura dita humanística. Entre moltes altres coses l'italià reprodueix un joc de paraules amb què el pare d'un jove revolucionari calabrès va aplacar en ple segle XIX la curiositat del seu fill: Papa, com és que a l'alfabet la A va abans i la E després? El pare respon que en aquest món miserable “Chi à è, e chi non à non è” (qui en té és, qui no en té, no és). El ser o no ser és aquí tenir-ne o no tenir-ne, de diners, i el pare afegeix que la veu del ric és la vocal i els pobres són les consonants que actuen en consonància als actes del ric. Dos segles després la societat viu altres dicotomies centrades en el dilema entre ser (instruït) o aparentar (tenir cultura). La cultura és complexa i el poder (demoscòpic o despòtic) troba crític segons quin grau de complexitat i per això es refugia en la reiteració de fórmules d'eficàcia provada. No hem de tenir complexos davant les idees complexes que ens fan perdre peu ni tampoc deixar-nos entabanar per les etiquetes més sorolloses. De vegades, quan una creació ha de ser etiquetada com a experimental és perquè l'experiment no ha funcionat. Les propostes culturals poden partir de peu pla i enlairar-se o precipitar-se des de l'estratosfera. Probablement, de tots els agents del sector, aquests malabaristes anomenats gestors culturals són els que millor han entès que si la cultura sempre sembla que vagi a peu coix és perquè toca i no toca de peus a terra. En té un de ben falcat i l'altre encara enlaire. L'únic que els falta és tenir un sant patró. Potser si s'acullen a l'advocació de santa Mònica...

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 24/1/14

Els barbuts i sant Canut

Amb la conya aquesta de la setmana dels sants barbuts (Pau, Maur i Antoni) i els tres tombs per Sant Andreu amb un carro carregat de futurs candidats del PSC a l'alcaldia de Barcelona, hi ha una festivitat importantíssima que ha passat desapercebuda. Aquest diumenge va ser sant Màrius (i sant Canut). A casa, que no som gaire de mirar el santoral, ho celebrem a mig gas. Mon oncle es deia Màrius i el meu nebot també se'n diu, però el 19 de gener és tan a prop dels àpats de Nadal que tothom esquiva les trobades familiars. El més prudent és no intentar ni convocar-les i qui sant passa any empeny. Últimament, l'atzarós veïnatge de sant Canut ha posat el focus en el dia i sempre hi ha algú que et fa una broma fumadora. Potser és perquè els partidaris de despenalitzar el consum de la marihuana l'han adoptat de sant patró i aprofiten la diada per emetre missatges reivindicatius que sempre acaben treient fum. En la nova iconografia el pobre sant Canut apareix caracteritzat de rastafari amb un porro enorme als llavis. La innovació és  recomanable, però els fumetes farien bé d'investigar una mica més, perquè potser trobarien altres candidats amb més pedigrí per al patronatge que busquen. Per exemple, la Puríssima. Al Maresme l'actual veïna calendàrica de la Constitució té un passat com a Mare de Déu Fumadora. Generacions d'arenyencs han fumat tota mena d'herbes per la Puríssima: fonoll, ridolta, matafaluga, pela de cacau... fins i tot tabac. En un text del 8 de desembre de 1844 sobre l'ermita de la Pietat s'esmentava la Mare de Déu Fumadora: “Havuy era la festa de esta hermita. Encara que la titular era la Mare de Déu de la Pietat o dels Dolors, y habia en lo Altar major una imatge de la Concepció. Si feya una especie de aplech y acudian molta gent de Areñs y forasteres. Era una consuetut antiquíssima de anari los miñonets fumant amb una pipa y ells la denominaban la Mare de Déu Fumadora. Per molt que he procurat indagar, no he pogut averiguar de hont dimana aquest istil”.

També en d'altres llocs es fumava per la Puríssima. Joan Amades recull que a Palamós “els marrecs també havien fumat amb pipes que ells mateixos s'endegaven servint-se de closques de cargols marins que feien l'ofici de buc o fogonet, a la punta del qual aplicaven una canyeta a tall de broquet”. Amades fins i tot troba  altres candidats al patronatge. Diu que per sant Andreu a Ciutat de Mallorca la mainada sortia al carrer proveïda de pipes per fumar herbes aromàtiques i especula que aquest costum entroncaria amb una vella pràctica destinada a provocar la pluja. 

Doncs això, feliç sant Canut.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/1/14

La maledicció Ros/a-creu

Una de les obres de teatre més fascinants del segle XX és Rosencrantz and Guildenstern are Dead, de Tom Stoppard, estrenada fa gairebé mig segle a la Gran Bretanya en la tradició del famós Godot de Samuel Beckett. Stoppard agafa dos personatges secundaris de Hamlet i en capgira el protagonisme. Els dos sequaços del rei Claudi són ara els eixos de la nova obra. En canvi el mateix Hamlet, Poloni, Ofèlia i la resta de personatges principals de Shakespeare esdevenen secundaris a l'obra de Stoppard, obstinat a mostrar les vides de Rosencrantz i Guildenstern durant tot el temps que Shakespeare no els té en escena. Des del nou punt de vista, l'acció dramàtica de Hamlet esdevé absurda, il·lògica, brutalment còmica. Però les reflexions existencials dels intercanviables Rosencrantz (rosari) i Guildenstern (estrella daurada) no són gens banals. La dimissió de Sandro Rosell m'hi ha fet pensar. Em sembla una operació igualment digna del teatre de l'absurd, tot i que potser amb un rerefons empeltat d'Otel·lo. Més enllà de l'intercanvi inesperat de papers amb Josep Maria Bartomeu, com sovint passa entre Guildenstern i Rosencrantz, i dels drames ignots que succeeixen fora d'escena, hi ha un element clau que fins ara no ha sortit a la llum. Un element causal que no ha estat assenyalat ni pels grans Dagoberto Escorcia i Xavier G. Luque, els primers en albirar la notícia des del web de La Vanguardia, ni per cap membre de l'exèrcit d'analistes que van saltar a la palestra la mateixa nit del dijous i romanen asseguts des de llavors davant de teclats, micròfons i càmeres en redaccions, estudis i platós. 
Es tracta de la maledicció Ros/a-creu. Els  Rosacreu són un orde secret de caire esotèric fundat per Christian Rosenkreuz que es considera el precedent de la francmaçoneria. Com no podia ser altrament, la simbologia rosacreu es fonamenta en una combinació de creus i roses, i els seus clams de fraternitat universal han inspirat pensadors com el ginebrí Jean-Jacques Rousseau. Ara que el segle XXI s'enfila, irromp amb força la maledicció Ros/a-creu. La primera creu, en aquest cas sobre la rosa del PSC, la va patir fa uns dies Àngel Ros, que es va veure obligat a deixar l'acta de diputat. Ara és Rosell qui es veu obligat a dimitir. Hi ha una certa inquietud ambiental per saber qui serà el següent afectat. Juan Rosell, al capdavant de la CEOE? Rosa Díez, al capdavant de UPyD? Si això continua així la bella comarca escocesa de Rosshire (en gaèlic Siorrachd Rois) serà la destinació turística més buscada. Confio que la maledicció no afecti ni a Antoni Ros Marbà ni a l'editor Emili Rosales ni, sobretot, al gran guitarrista heavy Rosendo.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/1/14

divendres, 24 de gener de 2014

Obediència

Disciplina, obediència, militància, votacions...

Joma. La Vanguardia. 24/1/14

Puig-regencs?

El topònim de Puig-reig, al Berguedà, és un cas molt especial del que en podríem dir conflicte ortològic. Al poble i rodalies tothom el pronuncia escurçat, com si s’escrivís Purreig, o encara Purretx. Això sí, amb e tancada, que si un foraster, a més de pronunciar el Puig inicial, després deixa anar una e oberta els locals es fan un tip de riure: Putx-Rètx? D’emmudiments n’hi ha pertot: qui no ha sentit pronunciar Catunya o Irrael? Doncs Purreig. Sovint quan els oradors esmenten ERC pronuncien Esquerrepublicana. I, ja posats a internacionalitzar el conflicte, els londinencs que marxaven cap a la irlandesa Tipperary no s’acomiadaven de Leicester Square sinó de Lester Square. Doncs això, Puig-reig, Israel, Leicester. Fins aquí, bé. El problema comença amb el gentilici. La gent ho pronuncia purretxencs i purretxenques. Però els diccionaris de gentilicis i l’ús oficial que en fa l’Ajuntament opten per dues grafies ortològicament discutibles —purreixtencs o purreigtencs— que enterboleixen la pronuncia en actes oficials, atès que la t queda clarament rere l’oclusió i obliga a una pronúncia  entrebancada digna del sufix txt. Quan, fa dues setmanes, vam ser a Puig-reig amb el programa de TV3 Divendres, a les Paraules en Ruta vaig proposar una consulta que va obtenir resposta unànime. Amb doble pregunta i tot: “Vol que el gentilici de Puig-reig mantingui la grafia Puig del topònim? Sí o no? I, en cas de resposta afirmativa, vol que el Reig del topònim derivi com tots els altres derivats de Rei (regir, regidor, regent, regi)? Sí o no?”. El doble Sí majoritari a aquesta pregunta comporta un gentilici que no fa entrebancar cap orador: puig-regencs i puig-regenques!

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. 24/1/14 

dimarts, 21 de gener de 2014

Precampanya subliminar




Aquest 2014, vulgues no vulgues, els debats porten perfum adverbial. Els adverbis imperen des que, dos anys enrere, vam encetar aquest període històric que, ara per ara, anomenem amb el títol d’una obra de Kafka i que potser canviarem pel d’una altra. No són adverbis acabats en ment, sinó partícules més elementals, com ara blanc o negre, dins o fora, on o off. Dues partícules que els químics més atents ja han situat a la taula periòdica: Si (Silici) justament al número 14 i No (Nobeli) al número 102, tot fent èmfasi que aquest és artificial. Abans d’arribar aquí la indústria ja havia començat a publicar un reguitzell de títols que aborden la qüestió des d’un punt de vista o des de l’altre. Per esmentar-ne només dues parelles de contraris, contraposem El manicomio catalán de Ramón de España (La Esfera de los Libros) a La rebel·lió catalana d’Antonio Baños (Labutxaca), tots dos humorístics, i després acarem en un altre to La decadencia de Cataluña de Gregorio Morán (Debate) a A un pam de la independència de Vicent Partal (RBA La Magrana). Abans que es fessin públiques la data i la pregunta, Juan Carlos Girauta ja s’havia avançat amb el primer llibre que fa campanya obertament per a una de les respostes: Votaré no a la secesión de Catalunya (Ediciones B). Els propers mesos prometen anar carregats d’argumentaris pel sí, pel no i per allò que els avis anomenen el sinofós. 
 
       D’entrada, aquest dimecres la Sala Muntaner de Barcelona recupera una funció amb text de Nathalie Sarraute que va desembocar fa dècades en un pols entre Flotats i Puigcorber: Per un sí o per un no, aquest cop amb Lluís Soler i Xavier Boada, sota la direcció de Ramon Simó. Com que ara mateix tot és susceptible de ser llegit en clau d’actualitat, la disputa de Sarraute pot prendre una nova dimensió als ulls dels espectadors catalans. Animat per la troballa ensumo un nou perfum d’algú tan poc susceptible de ser considerat sobiranista català com Giorgio Armani i me’n faig creus. Ara fa uns mesos Armani va treure un nou perfum que es diu Sí. L’eslògan d’aquest Sí perfumat no dista gaire del que podríem imaginar en una campanya per al referèndum: “Sí als somnis, sí a la llibertat”. Encara amb aquest flaire al nas llegeixo que el segell Conecta de l’editorial Random House (competidora directa del senyor Lara), anuncia per aquest 2014 la publicació d’un nou títol de la nord-americana Erica Ariel Fox, col·laboradora del New York Times, amb un títol cridaner: Más allá del sí. Un método para superar el autosabotaje y negociar con éxito. “Autosabotaje?” Preparem-nos per viure una llarguíssima campanya per un sí o per un no.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/1/14

Xocolatines de colors

Les xocolatines regalades.
Marianou Ráhoy va viatjar a Washington per entrevistar-se amb Barack Obama i els mitjans de comunicació nord-americans gairebé ni se’n van adonar. Només algunes mencions de passada, en articles i reportatges que seguien l’agenda del president d’Estats Units en un dia qualsevol. Aquest és l’interès que avui genera Espanya al món. Per entendre millor la magnitud del ridícul, t’ho has d’imaginar a l’inrevés: com si Obama anés a Madrid per trobar-se amb el president espanyol i els mitjans d’informació d’aquí no dediquessin ni mig minut a la notícia, ni tan sols el que són de la mateixa línia ideològica.

La roda de premsa conjunta de tots dos presidents va durar 30 minuts escassos, incloses les traduccions, i a més la primera pregunta va ser perquè Obama parlés sobre la situació a l’Afganistan. Mentre el president responia, Rajoy feia aquella cara tan seva que és la que quedarà per a la posteritat, com de mirar fixament cap a Alacant. Quan va ser el seu torn i va parlar de la situació de l’atur a Espanya, va deixar anar quatre generalitats i després Obama les va confirmar més generalment. El màxim que la diplomàcia espanyola va aconseguir és que Obama destaqués “el gran lideratge” del president espanyol i regalés a Rajoy una caixa de xocolatines de colors 
M&M’s (I'm not joking).

Seguint el periple de Rajoy pels Estats Units —oh, aquelles imatges poderoses al cementiri d
Arlington, honorant el soldat desconegut, sense cap altre líder al costat, com si ell fos lúnica autoritat mundial després dun desastre apocalíptic—, es veu d’una hora lluny que era un viatge muntat per fer-li créixer l’autoestima. Com si parlar en castellà i a la Casa Blanca, davant d’Obama, donés més valor a les terribles decisions polítiques que pren el seu govern. Però més enllà de les convencions de la diplomàcia, s’ha de ser un il·lús o un cínic per pensar que un demòcrata com Barack Obama pugui sentir cap mena d’empatia per la política de Rajoy. Només ha de repassar la postura del PP sobre l’avortament, el canvi climàtic, la religió o la immigració per adonar-se que es tracta d’un succedani hispànic del Tea Party. Potser per això Obama ni tan sols va mencionar la reunió al seu compte de Twitter.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de gener del 2014.

L'home del carrer

Quico Pi de la Serra és, alhora, personatge principal i secundari de la nostra cultura. Secundari perquè els focus de la cançó no l'han il·luminat mai tant com a d'altres músics coetanis. Principal perquè la seva actitud cada cop es revela més actual i perdurable. Dijous es va presentar un documental sobre Pi de la Serra, distribuït aquest gener amb  la revista Enderrock, que posa en valor al més pinxo dels Setze Jutges. Els directors del documental, Guillem Vidal i Sergi Martí, han derivat molts feixos de llum cap a l'obra i la vida del Quico. En parlen, entre d'altres, companys de viatge com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, i músics d'arreu del món com Joaquín Sabina, Caetano Veloso, Luis Eduardo Aute o Paolo Conte. També inclou versions de les seves cançons fetes per músics més joves com Roger Mas, Cesk Freixas, Sanjosex o La Terrasseta de Preixens. Per posar-hi títol han triat el d'una cançó de 1964: “L'home del carrer”. Una cançó que es  va avançar tres anys al mític “Ain't got no” del musical Hair a l'hora d'enumerar mancances. De fet, cada estrofa d’aquest home del carrer  comença amb una: “Treu un cigarret, ai no, que no en té;/ Baixa amb ascensor, ai no, que no en té,/ La dona no ho sap, ai no, que no en té,/ Obre el seu cotxet, ai no, que no en té;/ no té una pesseta, no té una pesseta” i acaba: “El cap li fa mal, ai no, que no en té;/ abans en tenia, abans en tenia;/ un dia el va perdre i no el trobà més.../ no tens res de res, home del carrer”.

En el país unit en el qual ni hem viscut ni vivim ni viurem, el documental de Pi de la Serra també s'hauria estrenat al barri del Gamonal de Burgos, una ciutat en la qual l'aptonímia ha arribat a extrems catedralicis. El conflicte que fa sortir milers de veïns de casa el provoca un alcalde que es diu Lacalle. Més encara, l'alcalde que ha fet sortir més burgalesos al carrer es diu Francisco Javier Lacalle Lacalle. Doble aptònim. Ara la pressió del carrer l'ha fet suspendre, temporalment, el projecte de construcció del bulevard de la discòrdia. La cultura de l'home del carrer es manifesta en múltiples estrats, un dels quals els cursets que ofereixen els centres culturals de divers pelatge (i euratge). Entre el munt de cursos que ofereix el Centre Cívic La Sedeta, per exemple, en veig dos que són dos altres monuments a l'aptonímia. Un que comença aquest dilluns dia 20 pretén explorar els beneficis físics, psíquics i emocionals de la rialla. Porta per títol “Riure, riure i riure” (13,5 hores en 9 sessions per 67,14 €) i la professora es diu Ariadna Morros. L'altre, que comença el proper dimecres dia 22 (15 hores en 10 sessions per 74,60 €) va més enllà. Sota el títol “Burlesque”, diu: “Converteix-te en tota una diva al més pur estil pin up!”. La frase final de la descripció del curs (Aparca totes les vergonyes!) xoca de manera frontal amb el cognom de la professora: Eva Tallada. Quan l'home del carrer no té res no es talla, ans talla els carrers.
 
Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 18/1/14

Acabarà passant
















Joma. La Vanguardia. Tinta carregada. 21/1/14

dilluns, 20 de gener de 2014

El fracàs de Llewyn Davis


Dijous passat es van conèixer les nominacions dels Oscar i la pel·lícula dels germans Coen, Inside Llewyn Davis, només ha estat seleccionada en dues categories menors: millor fotografia i millor so. No l’han triat ni per a la millor cançó. Els gustos de l’acadèmia de Hollywood sempre han sigut arbitraris amb els germans Coen: mentre No country for old men va guanyar l’Oscar per millor pel·lícula i Millor Director, un film de culte com era The big Lebowski ni tan sols va rebre cap nominació. En el cas d’Inside Llewyn Davis, sospito que li va en contra el fet que és una pel·lícula antipàtica, amb un protagonista esquerp, i que precisament aquesta amargor somorta que busquen els Coen és el mateix que la fa poc atractiva per a molts espectadors.
Potser el problema és que els Coen són massa vagues en les seves intencions. Tot i que només surti al final, Inside Llewyn Davis és també una pel·lícula sobre els inicis de Bob Dylan i la dificultat de triomfar en la música. Diversos crítics musicals han assenyalat que la principal inspiració per al Llewyn de la ficció és el músic Dave van Ronk, un cantautor que mai no va traspassar el cercle dels connaisseurs. Com ell, com Llewyn, durant aquells anys molts artistes folk corrien pel Village de Nova York amb la guitarra, actuaven unes quantes nits a The Gaslight i ja no anaven mes enllà. L’octubre del 1962, Dylan hi va gravar un disc en aquella sala, que no es va publicar oficialment fins al 2005. D’aquella època, del febrer de 1963, és també la cançó que escoltem al final de la pel·lícula, quan Llewyn Davis deixa l’escenari i hi puja Bob Dylan. Es diu Farewell, “a reveure”, i es pot entendre com un comiat a Davis, el cop de puny (real i simbòlic) que l’allunyarà d’aquell món. Amb Dylan, després, la música folk entra en una nova era.
Com passava amb Barton Fink, en lloc de fer un retrat generacional de tota una època, els Coen se centren en la figura d’un artista i després confien en els secundaris per crear el context social i cultural en què prova de sobreviure. Així, el guió va deixant tot de detalls oberts que permeten fer associacions i especulacions. ¿Per què es va suïcidar Mike, el company del duet de Llewyn? ¿Qui són el matrimoni Garfein? (Un crític nord-americà jugava amb la idea, plausible, que es tractés dels pares de Mike.) O el gat escàpol, per exemple, que pot remetre a Breakfast at Tiffany's, el film de Blake Edwards que és precisament de 1961, però també a la coberta del disc Inside Dave van Ronk. Alhora, per conèixer l’escena d’aquells anys, ens hem de fixar en el millor episodi de la pel·lícula: el viatge que Llewyn fa a Chicago en companyia d’un poeta beatnik silenciós i un músic de jazz drogaaddicte, que se’n fot del folk i les quatre notes que repeteixen sempre. Podrien ser una mena de Kerouac i de Coltrane. Coses dels Coen.
 Jordi Puntí, El Periódico, 18 de gener del 2014.

dissabte, 18 de gener de 2014

Les llistes i els millors

Durant l’última setmana de l’any, molts diaris, revistes i pàgines web van publicar llistes dels millors llibres del 2013. Cada cop més, la fanfàrria de les xarxes socials i l’atractiu de l’èxit immediat donen peu a aquesta mena de seleccions arbitràries. Jugar-hi és divertit i curiós, i sempre pots treure’n alguna bona recomanació, però m’adono que la majoria de llistes s’assemblen massa. Els mateixos títols, amb posicions variables, es van repetint en mitjans molt diferents, i fins i tot hi ha coincidències a l’hora de triar l’aposta arriscada, la concessió comercial, l’autor independent. No crec que sigui una qüestió de desídia dels que fan les llistes, ni d’hipocresia. Potser només és la conseqüència de l’endogàmia cultural: tothom acaba llegint les mateixes novetats perquè són els que estan de moda, els que tenen millor promoció, els que els diaris comenten perquè els altres diaris els comenten, etcètera.

Per sota d’aquesta punta de l’iceberg cada any hi queden un munt de títols de qualitat que, en unes altres circumstàncies, amb més sort, podrien sortir a totes les llistes. Aquest any, per exemple, jo hi afegiria El prestamista, d’Edward L. Wallant (Libros del Asteroide), novel·la impressionant que narra les pors i els malsons d’un jueu, supervivent de l’holocaust, a Nova York, on es guanya la vida amb un negoci d’empenyoraments. O bé I la gent s’hi banya, de Noemí Bibolas (Arola), en què una noia i la seva filla tornen a viure al barri Gòtic de Barcelona, després d’uns anys a Los Angeles, i passejant cada dia s’adonen dels canvis que viu el barri per culpa del turisme desfermat. O La simetría de los deseos, de l’israelià Eskhol Nevo (Duomo), una novel·la sobre la frontera entre l’amistat i l’amor, a partir de les relacions entre  quatre amics de Tel-Aviv i les il·lusions que es fan sobre el seu futur. O Por qué escribo, el recull d’articles de Félix Romeo (Xordica) que es llegeix gairebé com una autobiografia del gran lector, conversador, narrador i sobretot defensor de les llibertats individuals que va ser. Busqueu-los, que amb el canvi d’any no caduquen.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de gener del 2014.

Filosofia vodafònica

Vodafone mostra una vocació filosòfica en un dels seus espots més recents. Suposo que hi deu haver versió televisiva. Jo l’he vist al cinema, a les fosques i en pantalla gran. La imatge impressiona. Hi surten quatre joves que canten literalment penjats. Després he sabut que són uns alpinistes belgues que van pel món amb instruments de fireta com mandolines i bandolins: els germans Nicolas i Olivier Favresse, Sean Villanueva i el fotògraf Ben Ditto. Aquesta vegada els belgues canten amb entusiasme encomanadís el hit de Bobby McFerrin que, des de la seva gloriosa estrena el 1988, més ha fet per transformar la felicitat en un afer banal: “Don’t worry, be happy”. Els cantaires descansen penjats amb cordes, ferros i altres complements d’escalada a Mallos de Riglos, Osca, en una impressionant paret vertical sobre un precipici. Quan jo tenia la seva edat per descriure la manera com els penya-segadors canten la happy-cantilena hauria recorregut a una forma reflexiva del verb emocionar. És a dir, són dels que s’emocionen com si anessin a entrar en èxtasi, sobretot el que està en primer pla, que deu ser un dels germans Favresse però té una semblança notable amb el futbolista Déco. Quan ja fa una estona que em demano què carall fan cantant dontworries allà dalt, Déco Favresse treu el telèfon Vodafone i fa una videotrucada. Després, el preceptiu eslògan resol la insòlita situació convidant-nos a consumir. Com que era al cinema m’ho vaig haver d’apuntar a les fosques, però més o menys la filosofia vodafònica és: “Quan tens tot el que necessites comences a fer coses noves”. He buscat l’espot per internet, però només el trobo en webs que m’obliguen a empassar-me un altre anunci de vint segons abans d’accedir a la versió estesa de l’anunci que busco. Tanta redundància publicitària m’embafa i decideixo no tornar a escoltar la cançoneta.
 
       En tot cas, el motiu d’aquest rum-rum antivodafònic és discrepar de la seva filosofia. Històricament, quan algú “té tot el que necessita” l’única cosa que no fa, precisament, són coses noves. O no fa res, que és la base del principi de Peter, o bé repeteix com un babau el que ha fet fins llavors, tal com ho demostra l’espot en qüestió, que tria una de les cançons més mastegades en l’últim quart de segle. Just quan la recessió econòmica ha obert els ulls de molts joves que innoven perquè fan de la necessitat virtut, ve el senyor Vodafone i els diu que no, que primer han de tenir tot el que necessitin i que després ja inventaran. Doncs ja em perdonareu, penya-segadors, però si abans no us worry una mica sereu del tot unhappy.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/1/14

divendres, 17 de gener de 2014

Una paraula punxeguda
















Joma. La Vanguardia. Tinta Carregada. 7/1/14

L'any dels jeroglífics

L’any 14 es presenta difícil de desxifrar. Potser per això a l’edició en català de La Vanguardia estrenem criptògraf. Després de gairebé dues temporades de jeroglífics relativament senzills en comparació als estàndards de la franquícia Ocón de Oro, des de l’edició del 2 de gener la comunitat de veïns juganers que formem amb en el crucigramista Fortuny, l’errorista Laplace i l’escaquista Illescas hem rebut un nou inquilí amb ganes de complicar-nos la vida: el criptògraf Macià. Els seus jeroglífics, molt treballats, contenen més elements i defugen la resposta curta. El primer dia dibuixava un tigre, una cara girada menys F, un nyu escuat i una negació de U. Solució? “Feliç any nou”. Saber dibuixar un nyu no és fàcil. Dimecres la resposta era “Esperaré l’autobús” i s’hi arribava amb sis microenigmes: Es / Pera / Rel / Au/ T /Obús. Segur que aquests primers dies els aficionats han detectat que el nivell de dificultat és més alt. El culpable de fer-los passar més estona a la finestra inferior dreta de la pàgina 12 del Viure és el ninotaire Néstor Macià, un vell conegut dels lectors de La Vanguardia perquè havia format part de l’equip de dibuixants que feia la secció “El Burladero”, sota la direcció de Jaume Collell, també a les pàgines salmó. Als vuitanta, Macià havia publicat jeroglífics a la revista ...més, pionera dels passatemps en català, i també en d’altres publicacions com la revista Lecturas. És, doncs, un històric del gènere, a joc amb els jeroglífics que, a l’edició en castellà, manté des de fa dècades la família Ocón de Oro.
 
       El jeroglífic és un gènere de frontera entre la tipografia i el dibuix. Un enigma gràfic en el qual les imatges substitueixen els diversos components verbals que formen la paraula (o frase) resolutiva. En el món anglosaxó s’anomena rebus, l'ablatiu plural del terme llatí res, rei (cosa), una expressió el·líptica d'una frase llatina prou definitòria: "Sententia rebus, non verbis, expressa". Els primers jeroglífics entesos com a joc de mots apareixen a la regió francesa de la Picardia durant el segle XV. Els picards tenien el costum de recitar a Amiens, per Carnaval, facècies i sàtires bufonesques en les quals l'equívoc prenia un paper decisiu. És en aquest marc carnavalesc on apareixen els dibuixos ambigus que generaran aquesta tradició, que un autor coetani, Etienne Tabourot, va definir així: “Equivoque de la peincture à la parole”, tot distingint-los de la pictografia i de l’al·legoria. Néstor Macià, si jo sabés dibuixar, ara et dibuixaria el vent, un número XX i un bon whisky escocès.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/1/14

dijous, 16 de gener de 2014

Crònica ucrònica

El premi Pla a Els ambaixadors de l'andorrà Albert Villaró ha recuperat el terme ucronia, encunyat al segle XIX com a negació del temps per analogia amb la famosa utopia que Tomàs Moro creà al segle XVI. Pel que sabem fins ara, Villaró ha situat una novel·la d'espies en una República Catalana independent presidida per Manuel Carrasco i Formiguera. Això implica que els Fets d'Octubre del 34 acabin diferent i, sobretot, que el polític democristià no sigui condemnat a mort ni executat a Burgos l'any 1938. Tot i que em consta que Villaró treballava en la idea des de fa anys, ara la novel·la serà llegida amb ulls presentistes i m'hi jugo un pèsol que algun tertulià eixerit acabarà dient que ha estat escrita per  convèncer els democristians catalans sobre les bondats de la independència. De fet, la majoria de tertúlies sobre el procés sobiranista són ucròniques de cap a peus. Independentistes i unionistes fan conjectures, optimistes o catastròfiques, sobre què passa en una Catalunya independitzada d'Espanya, mentre que els partidaris del camí del mig proven d'imaginar una Espanya sense la sentència de l'Estatut, la política ferroviària o la llei educativa. La ucronia és el gènere de moda. El mateix dia que m'assabento del premi a Villaró m'arriba a casa una novel·la d'Hèctor Bofill guardonada a Gandia amb l'últim premi Joanot Martorell. Germans del sud és, també, una ucronia, però en comptes de refer la història a partir de 1934 l'autor es remunta fins al 1213. Les tropes catalanes guanyen la batalla de Muret i Catalunya esdevé una de les grans potències de l'Europa occidental. Els catalans, escaldats per successius revessos històrics, sovint tendim a la ironia i a l'ucronia. El debut de l'hilarant Toni Soler en l’àmbit narratiu (Pretèrit imperfecte, 1994) ja va ser una novel·la ucrònica que capgirava el desenllaç de 1714 i ens situava en l'àmbit francòfon. 
 
La ucronia no és un gènere optimista. Fatherland (Pàtria) de Robert Harris dibuixa una Europa tenebrosa perquè els Estats Units es mantenen neutrals i els nazis guanyen la Segona Guerra Mundial. També Philip Roth es va apuntar al gènere en la seva discutida The plot against America (La conxorxa contra Amèrica), en la qual Roosevelt no renova presidència l'any 1940 i és succeït pel pilot Charles Lindbergh, el qual signa un pacte amb l'Alemanya de Hitler que té les mateixes repercussions que a la novel·la de Harris. A l'Espanya d'Esteso i Pajares el prototertulià Vizcaíno Casas (us l'imagineu, a la tele actual?) va publicar la ucrònica Y al tercer año, resucitó, que feia reviure Franco en el moment de publicar-la, aquell  1978. Tip com estic de trobar-me gent que parla de nazis en la realitat, a les tertúlies i en la ficció, la meva ucronia preferida és la novel·la Paraules d'Opòton el Vell, publicada el 1968 per Avel·lí Artís-Gener. Tísner s'avança a les mítiques caravel·les  i fa que els asteques descobreixin Europa uns anys abans que Colom arribi a Amèrica.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 4/1/14

dimecres, 15 de gener de 2014

BCN INK RIP

The New Year has kicked off with the recent loss of one of the most interesting, eccentric, successful and downright Quixotic publishing ventures ever launched in Catalonia (and there have been a few). Barcelona INK, the city's only literary magazine in English – ever - has gone the way of all pulp. The miracle, perhaps, is that it lasted as long as it did, given that it was a print publication, edited, produced and distributed by a lone entrepreneur (the poet Ryan Chandler). Starting in 2009, Ryan managed to put out a total of eleven issues of the magazine, packed with short stories by a huge range of English language writers connected in some way with Barcelona or Catalonia (Rupert Thomson, Steve Toltz, Colm Toibín, Philip Levine...) as well as numerous interviews and literary essays, and  translations from novelists and poets writing in Catalan or Spanish. There was a women's issue put out by, well, women, with a cover design by New York punk poet Lydia Lunch; and there was an extremely successful noir issue which nobody suspected at the time would herald the magazine's demise. In short, Barcelona INK was an attractively packaged and rigorously edited magazine that filled a previously undiscovered niche: that of literary creation and translation in English in one of Europe's most visited – yet little-known - cities.
         Not that it's all been beer and skittles. Bookshops stocking the magazine would fail to let the editor know when it had sold out - which it often did, despite a fairly hefty 6€ price tag - obliging him to keep tabs on them through numerous phone calls and then rushing over with a new batch of copies whenever required (the exception was the more efficient Laie café-bookstore, which is why he now won't go anywhere else for a coffee). When he eventually published a book-length anthology – 'The Best of Barcelona INK' (2012) – he was rightfully astonished to find that nobody in the UK had any interest in reviewing it and, indeed, did not so much as return his emails. The following year, even though he had edited and laid out an excellent issue #12 of Barcelona INK, Ryan's patience didn't stretch to going through the whole presentation/distribution mill again, and he finally decided to consign it to the internet, where it hangs to this day. Barcelonaink.com. Please feel free to take a peek.


Matthew Tree, Catalonia Today, gener de 2014


L'art d'estimar

Cada cop que algú es pregunta per què el procés sobiranista està tenint lloc precisament ara, se li solen donar respostes ben específiques: que si l'expurgació de l'Estatut fa quatre anys, que si la crisi econòmica... Però pot ser que una de les raons principals sigui força més nebulosa. A tall d'il·lustració: fa vint anys, una amiga que havia acabat de descobrir Rodoreda va exclamar: “Quina vergonya, tenir l'edat que tinc [30 i tants] i no haver llegit mai res d'aquesta escriptora!” Però, aleshores, la majoria de la gent de la seva edat no havia llegit res de Rodoreda, ni tampoc coneixia molts detalls de la història i de l'economia catalanes, posem per cas. I sospito que aquestes generacions (avui sobiranistes, tot i que escolaritzades en un desert franquista sense immersió possible) han anat descobrint, entre d'altres coses –en un procés autodidacte que ha trigat dècades a consolidar-se– que la literatura catalana no és pas cap bagatel·la regional ni la història del país tampoc i que als catalans ens han cisat les contribucions des de fa anys i panys.
Mentrestant, a Madrid, no hi ha hagut cap procés paral·lel: Rodoreda encara és una perfecta desconeguda, el 1714 no deixa de ser un any com qualsevol altre i els impostos continuen sent considerats modèlicament imparcials. Això sí, de l'altiplà estant –com si volguessin encobrir aquesta manca de (re)coneixement de la realitat principatina–, ara repeteixen sense fi que ens estimen: ho va fer el PP fa un any en una campanya audiovisual (“T'estimo, Catalunya”), a Barcelona, fa uns mesos, el senyor Zapatero va cridar “España quiere a Cataluña” més de mitja dotzena de vegades i, l'altre dia, el ministre Margallo es va comptar entre els que deien “queremos a Cataluña”. Sembla que cap d'ells s'hagi adonat que quan un comença a dir “t'estimo” cada dos per tres a la parella, tanta insistència no només fa que aquesta frase perdi sentit, sinó que demostra que qui parla tem –o sap– que la relació ja ha fet un pet com una gla.

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/01/2014

Cor


Fa cosa d'un mes, es va publicar Alma roja, sangre azul, l'autobiografia d'Alejandro Cao de Benós, l'aristòcrata tarragoní que s'ha convertit en un admirador acèrrim –i representant oficial– del règim nord-coreà. La web de l'editorial BASE descriu aquest senyor com un “idealista” dedicat a la “causa revolucionària”. Poc després de la publicació del llibre, el líder actual de Corea del Nord, Kim Jong-un, va ordenar l'execució del seu oncle, Jang Song-thaek, a causa –segons la revista Business Insider– d'una disputa pel control d'uns negocis pesquers. Setmanes abans, havent ingerit una quantitat ingent d'alcohol –segons el Yomiuri Shimbun–, també havia ordenat que s'afusellessin vuit oficials propers al seu oncle amb metralletes antiaèries.
Ara bé, aquestes eliminacions d'oficials de l'estat no són res en comparació amb els càstigs aguantats per la població civil. Prenem per cas un tal Kim Song-ju, que –com molts altres nord-coreans– va intentar fugir del país, però que va ser capturat i retornat per les autoritats xineses. Va ser empresonat en una cel·la amb una porta tan baixa que s'havia d'arrossegar pel terra per entrar-hi. Per menjar, només hi havia un brou aigualit, ple de pedres. La seva mare, també detinguda, va morir al llit al qual les autoritats l'havien emmanillada. Kim va escapar per segona vegada, i l'octubre passat ell i altres fugitius van descriure, davant una comissió de l'ONU a Londres, com alguns d'ells havien hagut de mirar mentre els seus germans van ser afusellats per crims inventats; com el règim havia obligat les mares de nadons que no eren “racialment purs” a ofegar-los en galledes; com una part important de la població ha de menjar sargantanes i herba per no morir d'inanició. Pel que fa al Cau de Benós, juntament amb la seva ànima roja i la seva sang blava, deu tenir una barra de dimensions esbalaïdores per haver-nos infligit un llibre que celebra el que ha de ser l'estat més bàrbar del planeta.

Matthew Tree, El Punt Avui, 05/01/2014

L'any

Cada any desitjo un feliç any nou al que em queda de família a Anglaterra, sigui via email, sigui via una postal, i fins ara ho he fet gairebé d'esma. Ara, però, en escriure'ls Here's wishing you a happy 2014 ho he fet amb un cert schadenfreude, ja que per ells l'any que ve serà més o menys com qualsevol altre mentre que per mi i per tots els ciutadans que m'envolten serà un any apassionant en què potser es farà la consulta anhelada, els resultats de la qual podrien donar peu a una declaració unilateral de secessió. O bé potser serà un any en què certs partits polítics s'esquerdaran com torrons mal tallats, dividits entre els que són unionistes i els que no, mentre d'altres partits es tornaran sòlids i foscos com unes tifes seques, tot xisclant unes amenaces monotemàtiques que alguns grups d'ultradreta provaran de portar a terme. O potser fins i tot veurem com els paramilitars espanyols amb els seus barrets absurds ficaran el govern català a la garjola mentre la població omple els carrers. De fet, pot passar qualsevol cosa l'any que ve i ho celebro, després de tants anys de veure com tant les putes com les Ramonetes hagin fet cantonades amb els coves penjats del braç; tants anys d'escoltar, any rere any, uns discursos més previsibles que el sol a l'estiu de part d'uns polítics que semblaven ninots d'un ventríloc ubicat al quilòmetre zero; i d'observar com tots els presidents de la Generalitat acabaven demostrant que en la realitat només tenien una miqueta més de poder que qualsevol alcalde de poble per bé que feien veure que manaven com cal en un país ídem; en fi, després de tants anys d'avorriment i estancament i repetició, després de 10.950 dies de la marmota, per fi podrem gaudir de la imprevisibilitat i tot el que comportarà: un futur lliure de bucles polítics interminables. La llibertat, de fet, deu ser més o menys això: la possibilitat –i la capacitat– d'improvisar. I, per tant, de reinventar-ho tot en tots els camps. Bon any.

Matthew Tree, El Punt Avui, 29/12/2013

Colze a colze

La mort de l'actor irlandès Peter O'Toole, fa una setmana, ha donat peu a una plètora d'articles que esmenten, sobretot, la pel·lícula Lawrence d'Aràbia(1962). Personalment, recordo millor la seva interpretació delirant d'un aristòcrata que creu que és Jesucrist en un film rodat deu anys després del film de David Lean: The Ruling Class. Després d'haver estat sotmès a una teràpia electroconvulsiva, l'aristòcrata –abans tan pacífic– es creu que és Jack l'Esbudellador i, tot seguit, de la Casa dels Lords estant, organitza una campanya per restaurar la pena de mort. Aleshores, en una de les seqüències més brillants del cinema britànic (cerqueu Dem Bones a YouTube), canta els avantatges dels càstigs corporals medievals davant d'una colla de caçadors de guineus. Per convèncer O'Toole de fer aquest paper, el director de The Ruling Class, Peter Medak, el va haver d'acompanyar a una tirallonga gairebé inacabable de pubs, sabent com sabia que O'Toole era –juntament amb els seus companys de barra Oliver Reed, Richard Burton i Richard Harris– un bevedor llegendari (les proeses alcohòliques d'aquesta colla van ser documentades el 2009 en el llibre Hellraisers pel biògraf Robert Sellers; també n'hi ha una versió gràfica, del 2011). El consum de licors de Reed i O'Toole va arribar a ser prou notori perquè fossin parodiats en una escena del programa satíric Spitting Image (en què O'Toole es desperta i s'adona que algú li ha fet un canvi de sexe mentre anava begut i que, a més a més, està embarassat amb un fill de Reed). Peter O'Toole va dir una vegada que bevia tant perquè “era divertit començar amb una cervesa a París i despertar-se al matí següent a Còrsega”. Ara que no es despertarà mai més enlloc, avui mateix aixecaré una copa ben plena de cava (1714, of course) a la memòria d'aquest actor buidaampolles que a mi i a tants altres ens ha donat tant de plaer fent de Lawrence, de Mr Chips, de Conan Doyle, d'un duc esquizofrènic...

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/12/2013


Entradas populares

Compartir