dilluns, 24 de febrer de 2014

Tornen els telegrames?

Mark Zuckerberg és l'home del moment. El creador de Facebook acaba de cridar l'atenció de tothom amb l'adquisició de Whatsapp la vigília del Mobile World Congress de Barcelona. Zuckerberg ha pres el relleu de Bill Gates al capdamunt de l'índex Nomdelporc. Que Zuckerberg ja és l'home més odiat de l'espai digital ho demostren la quantitat de tuits, apunts i articles que en els últims dies han convergit en la paraula Telegram. La tendència no pretén reviscolar la telegrafia sense fils, sinó promoure una alternativa a Whatsapp, una aplicació que Zuckerberg sembla haver contaminat. Ara tothom diu que és tan insegura i que es passarà a Telegram. Què se n'ha fet de Line? I de Viber? I de les altres aplicacions que superaven Whatsapp però no van aconseguir que s'hi apuntés ningú? L'únic que trobo recomfortant de passar-se a Telegram és que l'agenda de contactes es redueix dràsticament. Ho he comprovat i en el meu cas no arriben ni al 10%, els que ja tenen Telegram instal·lat. Quin descans!

Avui un telegrama sembla una tauleta cuneïforme, però durant la primera meitat del segle XX van arribar a ser metonímia del sobresalt. Rebre'n volia dir entomar una notícia impactant, normalment dolenta. Julio Cortázar, sempre atent als jocs textuals, en va fer gènere literari, amb missatges com ara “Estoy en una estación desierta. STOP. Se me ha acabado el tabaco”. Julián Ríos, el gallec que feia oposicions per ser el Joyce de la literatura en espanyol, en va publicar tres d'especials a <CF21>Amores que atan</CF> (Siruela, 1995). En va dir “telegramas reversibles o viceversículos que permiten enviar el doble de texto pagando la mitad” i va explorar aquest factor econòmic d'uns missatges que es pagaven per nombre de paraules enviades. Els tres telegrames de Ríos són frases bifronts, que permeten una lectura del dret i una altra diferent del revés: “Aparta saco Caracas”, “será lodo lo sacas”, “allí toca parto Lima”. El més interessant és el segon. Un telegrama digne de la màfia que, llegit del revés, diu “saca sólo dólares”. En l'era de Twitter, la concisió del telegrama sembla un precedent rescatable. Pere Calders, autor de microcontes de format telegramàtic, recordava una campanya publicitària que li va cridar molt l'atenció quan acabava d'arribar a l'exili mexicà. Amb la seva ironia habitual, Calders atribuïa a aquesta campanya l'estil concís d'autors com Juan José Arreola o Augusto Monterroso. Es veu que la companyia nacional de Correus i Telègrafs de Mèxic havia omplert el país de Frida Khalo i Cantinflas  amb unes enormes tanques publicitàries que deien: “No escriba, telegrafíe”. Ara dirien: “No whatsappegi, telegramegi”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/2/14

diumenge, 23 de febrer de 2014

La vila de MacbAbad

La primera obra digital de l'artista lleidatà Antoni Abad va ser una reinterpretació d'un mite clàssic molt actual: Sísif. Abad va endinsar-se a internet l'any 1996 arran d'una invitació que li va fer Roc Parés des d'una plataforma anomenada MACBA en línia, impulsada pel museu i la UPF. El recordo fascinat per la descoberta, com tants altres artistes quan troben una eina nou. Ja no ha parat mai de generar arreu del món projectes molt substancials en xarxa. Ara fa deu anys, just a l'avantsala del fenomen de les xarxes socials (Facebook és de 2004 i Twitter de 2006) Abad va començar a treballar-les des d'un punt de vista artístic. Es va centrar en els dispositius mòbils i va saber explorar-ne les possibilitats  en mans de col·lectius marginals. Va començar amb els taxistes mexicans, però encara recordo el rebombori que va provocar a Lleida el 2004 quan va repartir mòbils entre els gitanos garrotinaires. Què fas ara, boig?, li deien, que ja els hauràs vist prou! Ara el MACBA presenta una instal·lació audiovisual pensada per al museu que documenta tots els treballs d'aquesta dècada prodigiosa. La mostra du per títol megafone.net, 2004-2014 i es podrà visitar fins al juny. 
 
Els megàfons d'Abad són propostes artístiques vives. L'artista tria un col·lectiu, s'hi reuneix, els reparteix mòbils i estableix un web perquè apleguin els registres d'imatge i so que vulguin. Per això l'obra es diu megàfon, perquè serveix per fer sentir la veu (i mostrar la fesomia) d'aquesta gent: taxistes a Mèxic DF, missatgers a Sao Paulo, joves gitanos a Lleida o a Lleó, treballadores sexuals a Madrid, persones amb diversitat funcional a Ginebra, immigrants nicaragüencs a San José de Costa Rica, refugiats saharauis a Tindouf (Algèria), desplaçats de guerra a Manizales (Colòmbia), cecs aquí a Barcelona, immigrants llatins i asiàtics a Nova York... El bo i millor de cada casa enfrontats a un senyor de Lleida que, inesperadament, els fa cas i suscita que més gent els en faci. A la xarxa i, ara, en un museu d'art contemporani que difícilment trepitjaran mai ells. Els megàfons d'Abad difonen aquesta gloriosa paradoxa, aquí subratllada pels tres documentals de Glòria Martí que recullen els testimonis de cada projecte. Com que els marges també tenen jerarquies, de tots els megàfons d'Abad el més premiat per les institucions ha estat el canal BARCELONA*accessible (2006-2014), per a persones amb diversitat funcional (allò que fa cent anys en deien esguerrats, en fa cinquanta paralítics i en fa deu discapacitats), que va rebre el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i el Golden Nica Digital Communities del festival Ars Electronica, a Linz, Àustria.

Abans dels mòbils, Abad ja havia treballat amb xarxes en el projecte zexe.net, que va mosquejar mig món. Si tenen l'ocasió, busquin a l'hemeroteca els mots encreuats número 4465 a La Vanguardia del 29/X/2002 i entendran per què.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a cultura 22/2/14

dissabte, 22 de febrer de 2014

Dammpartament de Cultura

Un anunci de cervesa ens convida a consumir cultura


Sé la raó de l'idil·li entre els sectors de la cultura i la cervesa. Mentre veia per internet l'espot que Estrella Damm estrena demà a les televisions m'he fixat en un detall que figura a l'etiqueta posterior de l'ampolla. Els artistes que hi surten segur que també s'hi han fixat, perquè tal com van les coses qualsevol detall pot ser crucial per a la viabilitat d'un projecte creatiu. L'espot encadenat que acaba a Tarragona és com un d'aquells poemes que els antics romans anomenaven centons, confegits amb frases, hemistiquis o versos sencers de poetes célebres. Aquí el centó es forma amb els micromissatges encadenats d'artistes de disciplines ben variades que ens proposen entrenar l'ànima des dels escenaris reals de les seves obres. És tanta la diversitat encadenada a l’espot que tothom  troba un estímul per aixecar el cul del sofà. Així és l'oferta cultural de les nostres viles i ciutats. Variada i estimulant. Així hauria de continuar sent, malgrat els bastons a les rodes de la producció cultural, un dels quals rima amb alternativa, deriva, lavativa, saliva i 21%. 
 
Fer la cerveseta sempre ha estat sinònim de conversa, i la cultura és això. Però fins fa ben poc no les associàvem gaire. La cosa va començar a canviar quan les cerveseres van apostar pels festivals de música fins al punt d'esdevenir agents imprescindibles de la programació. Ara la proposta centònica del Dammpartament de Cultura estén l'abast a altres propostes artístiques. Lector voraç com sóc, he trobat un dels motius d'aquest idil·li entre el sector de la cultura i la cervesa. La raó d'aquest maridatge, que dirien els del vi i el cava, està escrita molt clarament a l'etiqueta posterior de qualsevol Estrella Damm: 5,4% vol. Com és lògic el fabricant es refereix al volum d'alcohol de la cervesa, però el sector de la cultura en pes no hi pot deixar de llegir un desig de rebaixa del famós 21% d'Iva que tant hipoteca la seva viabilitat. Per això, qualsevol dels entrenadors de l'ànima que surten a l'anunci fa un glop del 5,4% i, esclar, el vol adoptar en comptes del 21%. No pot deixar de pensar que si les condicions per a la producció cultural fossin més avantatjoses tothom podria entrenar millor l'ànima. Brindem per això amb un palíndrom de l'autor argentí Juan Filloy: Arriba la birra!

Màrius Serra. La Vanguardia. Vivir. 22/2/14

divendres, 21 de febrer de 2014

Salsenca?

Solivella, a la Conca de Barberà, és la capital mundial de la parla xipella, un subdialecte del català que tendim a associar amb la i, perquè els seus parlants transformen les es dels plurals femenins en is. A Solivella hi ha homis i donis, lis gallinis tenen potis i quan fan sonar les matraques, un costum sorollós que mantenen amb fervor, en diuen lis matraquis. Durant anys, els pobles del voltant se’n reien, d’aquesta i tan exòtica, però ara els solivellencs i, sobretot, lis solivellenquis, han descobert el valor de tenir un tret diferencial com aquest i no només no se n’amaguen sinó que en llueixen tant com poden. De tota manera, hi ha altres perles lèxiques que criden l’atenció, a Solivella. Per exemple, els apel·latius una mica despectius. Maixant vol dir entremaliat, xafarot equival a xafarder, un cultiot és un dropo, un garrut és un coix (i potser veí de Blancafort), una xorxa és una dona bruta i un xiquet malmirrós és malaltís. Però l’apel·latiu que em crida més l’atenció és el que apliquen a les noies que no vesteixen com cal: salsenca. Una noia s’ho sent a dir si va pengim-penjam, amb un aspecte digne de casa okupa, i la paraula no guarda cap relació amb la música salsa ni tampoc, crec, amb cap salsa de cuina. Però és l’última cosa que una solivellenca es voldria sentir dir, perquè això significaria que no només no porta roba de marca ni va a la moda, sinó que vesteix ressangos, és a dir, roba més vella que l’anar a peu. I a Solivella l’única cosa que els agrada fer a peu és la Passejada, que és com anomenen el viatge de nuvis. Cap núvia no hi aniria mai vestida d’una manera que li poguessin cridar: salsenca! 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Suplement Cultura 21/2/14

dimecres, 19 de febrer de 2014

Missatges en una ampolla

A menys que sàpigues alemany, per llegir la novel·la autobiogràfica de l'escriptor underground Jörg Fauser (1944-1987) s'ha de saber català, ja queMatèria primera (La Breu Edicions, 2013) no existeix en espanyol (ni tampoc en anglès). El llibre pertany a la que es podria dir la literatura del mam, atès que el protagonista –tot fugint del foc de l'opi– cau a les brases de l'aiguardent al llarg de 300 pàgines que oscil·len entre l'impressionisme delirant de Kerouac i la ironia estoica de Bukowski (el qual, per cert, admirava Fauser, a qui anomenava Budells de Ferroa causa de la capacitat de l'autor frankfurtià per consumir quantitats fenomenals de licor). En llegir Fauser, em va venir al cap el nombre considerable d'escriptors consagrats que s'estimaven més no beure amb moderació. Només als Estats Units, la llista és extensa: Parker, Fitzgerald (la cara del qual, segons Hemingway, de tant en tant es tornava “del color de cera d'espelma”), el mateix Hemingway, Cheever, Capote, Kerouac, Brautigan (el qual, segons Burroughs, havia de caminar de quatre grapes per arribar a la barra del seu hotel de l'ascensor estant)... La Gran Bretanya també té un reguitzell d'embriacs literàriament imprescindibles: Dylan Thomas, Lowry, Amis... I a Catalunya, alguns dels grans escriptors del segle XX no eren pas del tot abstemis: Vinyoli, Pla, Ferrater... Un informe nord-americà del 1999 assevera que si tants escriptors beuen és perquè es veuen com uns iconoclastes aïllats de la societat, més vulnerables que el proïsme als daltabaixos de la vida. Vés a saber. El que sí que és segur és que l'alcohol podia afectar-los la salut. Dylan Thomas va morir als 39 anys; Fitzgerald, als 44; Lowry i Kerouac, als 47... I Fauser? Havent acabat de celebrar el seu 43è aniversari, el va atropellar un camió mentre travessava una autovia muniquesa. És ben possible que Fauser anés begut; potser com el mateix camioner, sense que això signifiqués, inevitablement, que aquest també fos escriptor.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/02/2014

dimarts, 18 de febrer de 2014

El guionista enamorat

Durant l’època daurada del Barça totèmic de Guardiola, quan l’equip era el centre del món, va néixer la figura del guionista. Molts comentaristes es van acostumar a dir que havia escrit moments estel·lars d’enjòlit com el gol d’Iniesta a Stamford Bridge o els de Pedro (al 88) i Messi (a la pròrroga i amb l’escut) a la Final del Mundialet d’Abu Dhabi. El guionista del Barça era un amant de Hitchcock. De vegades tenia un puntet sàdic, com quan va remullar amb els aspersors el Mourinho interista que acabava de privar la culerada d’una final de Champions al Bernabeu, però en general ordia bones intrigues i apostava pel final feliç. Després d’aquella fase, que avui sembla tan llunyana com la vida sense internet, el guionista va madurar. El dit de Mou va estendre el vertigen fora dels terrenys de joc i vam entrar en la fase hospitalària. Les lesions van deixar pas a les malalties. Més enllà dels records emocionats d’Iniesta a la tràgica mort de Dani Jarque, que van estrényer vincles amb l’equip veí, els càncers encadenats d’Éric Abidal i Tito Vilanova van introduir elements melodramàtics en les victòries del club. El guionista madur els va plasmar en episodis com l’abraçada entre Abidal i Vilanova quan aquest va tornar de la seva primera baixa mèdica o, sobretot, amb la cessió del braçalet de capità que Puyol va fer a Wembley perquè Abidal pogués aixecar la copa de la Champions. 
 
       Després de la recaiguda de Vilanova i de la seva discreta desaparició de l’escena, va semblar com si el guionista del Barça hagués plegat. Ningú no li ha atribuït cap mena de responsabilitat en la deslocalització de Mourinho, la germanització de Guardiola o la dimissió exprés de Rosell. Però el guionista no descansa. El seu nou projecte narratiu s’ha tenyit de color rosa. Ara es dedica al cinema romàntic. Des que ha començat la temporada, una història d’amor d’alt voltatge sobrevola el Camp Nou. El guionista ha posat tota mena d’obstacles a les possibles trobades entre els dos enamorats, en un clàssic del gènere. Quan l’un entra l’altre surt. Queden i l’un no hi pot anar perquè té un petit accident. Es restableix i llavors és l’altre el que no pot. Dissabte, davant del Rayo, van coincidir uns minuts, però el guionista va fer que Martino tragués Messi del camp quan Neymar hi acabava d’entrar. Hola i adéu. Avui a Manchester no s’espera que coincideixin gaire, però la pel·lícula de la temporada avança, salten guspires i s’intueix el petó de rosca. L’únic que la culerada demana és que al final no calgui recuperar aquella cançó de Toni Carotone que comença dient en italià macarrònic “è un mondo difficile” i du per títol “Me cago en el amor”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/2/14

Un que treu les seves pròpies conclusions

















 Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 18/2/14


dilluns, 17 de febrer de 2014

Costums liberals

El debat entre públic i privat és omnipresent en molts àmbits. En el dels mitjans de comunicació, per exemple, o en el del teatre, l'educació, la sanitat... Les raons de fons, de vegades contradictòries, ens portarien a la raó de ser del liberalisme, demonitzat pels uns i venerat pels altres. Hi ha, però, un element de la condició humana que es pot aïllar dels marcs teòrics de l’organització social: la implicació personal. En general, la pulsió del possessiu ens empeny a implicar-nos més en la cosa nostra. En primera instància, això voldria dir treballar per a nosaltres. O bé fer-nos-ho nostre per poder-hi treballar com si ho fos. La setmana passada vaig fer un experiment. Acabava de regalar a un visitant il·lustre tres exemplars de tres llibres meus editats els anys 1999, 2006 i 2012 en tres segells diferents (Edicions 62, Planeta i Alfaguara). És a dir, llibres d'aquells que no estan descatalogats però que difícilment trobaràs a cap llibreria. Intento guardar-ne només un exemplar, de manera que en tots tres casos em vaig quedar sense. Abans de moure cap fil vaig buscar-los per internet. De seguida els vaig localitzar a casadellibro.com. En principi no tenia la intenció de comprar-los. Tres llibres, a preu de mercat, de seguida són seixanta euros. Però em vaig adonar que els dos més antics també estaven disponibles de segona mà, a cinc i sis euros, associats, cadascun, a un nom propi de venedor. De manera que em va picar la curiositat i en vaig formalitzar la compra. En teoria el portal també t'ofereix la possibilitat de posar a la venda “els llibres que ja has llegit” a canvi d'una comissió.
 
Vaig formalitzar la compra el divendres 7 de febrer. El dilluns 10 a les nou del matí arribaven dos paquets per missatger. Els dos llibres de segona mà, embolicats de manera artesanal, l'un protegit per una bossa d'escombraries negra molt ben plegada i l’altre amb cordill. Tots dos volums estan impecables, l'un amb faixa i tot. Admeto, decebut, que fan tota la fila de no haver estat llegits mai per ningú. En el de 1999 hi trobo una noteta, però no és de cap lector: “Hola bon dia. T'agrairé que quan rebis el llibre donis la teva puntuació en la web de Casa del Llibre quant a rapidesa en el servei i estat del llibre. També si en alguna altra ocasió t'interessa un llibre dels meus (el meu nom de venedor és X) m'ho pots demanar directament a ...@gmail.com. També t'ho puc embolicar per a regal i enviar-ho a la persona que em diguis. Gràcies i salutacions”. I una signatura autògrafa, allò que en diríem una mosca. En aquesta noteta hi ha el millor i el pitjor del liberalisme: l'eficàcia de l'emprenedor i la picaresca de l'espavilat. El tercer llibre, a preu de nou, encara l'espero.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 17/2/14

diumenge, 16 de febrer de 2014

Llengüetes i llengotes

Les sentències que imposen una quota de castellà a cinc escoles catalanes tenen molts números per esdevenir el primer cas d'insubmissió al marc legislatiu del 2014, un exercici susceptible de viure'n més. La decisió de judicialitzar l'àmbit escolar és negativa. La maniobra té una inspiració faesista des que Aznar va conjugar el verb trencar tot anteposant Catalunya a Espanya. Som llengua. Llengües. Al principi fou el verb, però uns anys enrere miraves al voltant i només veies desídia lingüística. Ara tot sembla passió. Però aquesta obsessió sobtada per la llengua és reaccionària: la llei aragonesa que crea el lapao es comenta sola; Bauzà a les Balears rebaixa el català de requisit a mèrit i encén les aules a cop de decret amb el TIL; Fabra (sic) al País Valencià tanca o bloqueja els mitjans de comunicació que en fan ús, redueix línies de valencià en un sistema escolar ja desequilibrat i, per rematar la faena, s'inventa l'oxímoron prodigiós de l'autoritat desautoritzada en relació al Diccionari de l'AVL. Al Principat, com que el poder legislatiu no és a les mans dels llengüicides, el faesisme impulsa que alguns pares posin denúncies. 
 
De seguida s'hi apunten piròmans com el diputat Carlos Carrizosa que ha tingut el cinisme de comparar l'escola actual amb la franquista. Indignacions a banda, cal repetir una qüestió fonamental. Tot l'argumentari dels que ara judicialitzen l'escola catalana se sustenta en una falòrnia. La ciència universal  no ha aconseguit aïllar cap espècimen catalanoparlant que sigui monolingüe. A la primeria de segle XXI tots coneixem el castellà (i alguns d'altres llengües) o el francès (i alguns d'altres llengües). Els resultats de les proves de castellà als escolars catalans que surten del sistema educatiu actual són clars: el dominen tant com els de l'Espanya monolingüe. De fet, la raó científica recomanaria reforçar el català en molts llocs i no a l’inrevés, però ja es veu que el català els fa nosa. Destorba els monolingües, tant a L'Hospitalet de Llobregat com a Fraga, Elx o Manacor. Per això l'ataquen. Els que defensem una major presència del català a l'escola també som partidaris del castellà i seríem els segons a demanar que es reforcés si el seu coneixement social reculés. Però no ens agrada que ens prenguin el pèl ni que ens insultin la intel·ligència. Sobretot si ho fa gent a qui les llengües els importen tan poc que no volen fer cap esforç per aprendre'n una altra. Els atacs al català em fan pensar en el palíndrom Català a l'atac. L'atac que jo desitjo és el del ciclista que ataca per accelerar la marxa i que no el deixin despenjat. I, naturalment, vol guanyar. Guanyar, aquí, és aconseguir estendre el coneixement i l'ús del català als deu milions de ciutadans que viuen i treballen en els territoris de parla catalana. Un atac com el dels ciclistes, amb un objectiu que no exclou en cap cas que els altres participants també arribin a la meta. Aquest és l'únic atac que li convé al català.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 15/2/14

divendres, 14 de febrer de 2014

El clarivident de Berga

Ara que fa mesos que s'especula sobre com anirà el procés sobiranista, potser no seria sobrer recordar un llibre obviat quan va aparèixer el 2010 però que, llegit avui dia, resulta ser una anticipació fictícia més que interessant de moltes coses que estan passant ara mateix i d'altres que podrien passar ben aviat. Es tracta de la novel·la A reveure, Espanya (Edicions Albí), del poeta, novel·lista i dramaturg Jordi Cussà (Premi Leandre Colomer, Premi Fité i Rossell, Premi Lector de l'Odissea, Premi a la Cultura 2012). L'argument: 20 anys després de la independència (que Cussà vaticina que arribarà el 2018) alguns dels artífexs d'aquesta es reuneixen en una masia per celebrar-ho, tot recordant com el procés havia fet esquerdar els partits tradicionals: un díscol del PSC havia creat un Bloc de Socialistes Sobiranistes; els membres d'Iniciativa que ja no creien en una solució confederal havien format el PSIC (Plataforma Socialista Independentista de Catalunya); i Convergència s'havia separat d'Unió per aliar-se amb Esquerra, mentre que el PPC s'havia esmicolat i la CUP s'havia vist debilitada per una escissió llibertària (la Coordinadora per a la República Autogestionària de Catalunya [CRAC]). Cussà no preveu pas l'auge de l'ANC, però sí que fa que la primera presidenta del Principat independent sigui una no-professional de la política que havia militat alguna vegada a ERC (com la Forcadell mateixa). A la novel·la, el referèndum no pot tenir lloc per diverses causes i per tant es fa una DUI amb el suport de sotamà d'Escòcia, Quebec, Flamènquia (el Flandes escindit) i, curiosament, França. A més a més, la Catalunya independent de Cussà és tan pròspera com igualitària: els immigrants actuals ja hi són catalans de ple dret i les dones manen tant o més que els homes. L'única insinuació que les coses podrien anar malament és el nom de la masia en què la celebració esmentada té lloc: Mas Deceps. Esperem que no.

Matthew Tree, El Punt Avui, 09/02/2014

Fer dissabte

Diumenge passat, al migdia, jo feia cap a un concert de franc de jazz japonès a la cafeteria de l'Auditori de Barcelona quan vaig veure que a la Sala Pau Casals (on també hi havia un acte cultural japonès) tot de gent amb pancartes cridaven consignes en contra de la matança a cops de maça de milers de dofins que es veu que té lloc cada any al Japó (de fet, feia una setmana, la diplomàtica nord-americana Caroline Kennedy havia condemnat aquestes matances al Twitter, tot encetant un debat extens a les xarxes socials japoneses). En fi, vaig continuar cap a la cafeteria, on el jazz japonès va resultar ser molt semblant –si no idèntic– al jazz de qualsevol altre lloc, però això no impedia que els manifestants pro dofins també hi vinguessin a protestar; això sí, en el més absolut silenci, limitant-se a prémer els cartells contra les finestres per no molestar els oients. En sortir, vaig travessar el parc del Nord, en què la casualitat va voler que hi hagués una altra petita manifestació, en aquest cas de dominicans que estaven celebrant l'aniversari del naixement del fundador del seu país, Juan Pablo Duarte, davant d'un monument bilingüe dedicat a la memòria d'aquest. Un d'ells va explicar que Duarte –segons el que havia afirmat ell mateix– s'havia decidit a alliberar el seu país fortament influït pel moviment a favor de les llibertats i els furs que havia trobat a Barcelona quan va visitar la ciutat, el 1824. Així mateix, els manifestants van acabar l'acte amb crits de “Viva la República Dominicana!” i “Viva Cataluña!” En una altra banda de la ciutat, lluny d'aquestes dues mostres de democràcia tan feliçment casolanes com tranquil·les i considerades, uns quants professionals de la diguem-ne democràcia estatal també van dir-hi la seva –d'una manera no del tot plàcida i més aviat poc respectuosa– en una bombolla de la seva pròpia creació, tan opaca i tan ben insonoritzada que, aquell diumenge, ni els vaig veure ni en vaig sentir ni una sola paraula. Ni una.

Matthew Tree, El Punt Avui, 02/02/2014

dimarts, 11 de febrer de 2014

El dolent de la pel·lícula

Si no és que a última hora s’ho va repensar, o que hi va anar d’incògnit —una perruca, un vestit de pana—, ahir diumenge a la nit es devia celebrar la gala dels premis Goya sense la presència del ministre de Cultura, José Ignacio Wert. Dies enrere, Wert va fer saber al president de l’Acadèmia del Cine espanyola que no hi aniria “per problemes d’agenda”. Tot i que la data de la gala se sap des de fa mesos, el ministre s’excusava dient que avui dilluns al matí tenia una reunió a Londres, amb el ministre d’universitats britànic, per tractar vés a saber què. No cal dir que això dels problemes d’agenda —un clàssic de l’escaqueig en els cercles burocràtics— fa pudor de socarrim. Wert no volia anar als Goya perquè intuïa que els convidats el xiularien i li retraurien la seva política anticultural i de retallades, com ja va passar a la gala del 2013.

La decisió del ministre més mal valorat de tots els temps escenifica el desafecte que sent per la feina que li ha tocat. Aguantar els xàfecs forma part de l’agenda, també, igual que les inauguracions i els sopars fastuosos dels premis, i si els anys anteriors ja el van escridassar, potser n’hauria d’haver pres nota. Tot i que en lloc seu hi va enviar el secretari d’Estat, José Maria Lassalle, la seva absència es pot entendre com un acte de supèrbia. Com si el fet de no ser-hi personalment, pogués eliminar l’efecte de les crítiques; com si el motiu d’emprenyament fos ell, l’individu, i no la seva política de menyspreu a la cultura.

Em pregunto on devia ser, ahir al vespre, el ministre Wert. Potser li va fallar el trumfo que duia amagat per als Goya, la rebaixada de l’IVA del cinema, i per això no es va atrevir a anar-hi. Digueu-me fantasiós, però jo me l’imagino pernoctant tot sol a Londres, en algun hotel del barri de Belgravia, a prop de l’ambaixada espanyola. Potser fins i tot va veure els Goya per televisió amb l’ambaixador, Federico Trillo. Seguirien la cosa aquella amb displicència, arrepapats al sofà, i de tant en tant, quan algun guanyador aprofités els agraïments per criticar el govern, dirien una frase del tipus: “La gent de la faràndula, ja se sap...”. Després, com una broma, farien veure que canvien de canal.


Jordi Puntí, El Periódico, 1o de febrer del 2013.

L'halterofília de l'alteritat

L'exercici més complex que ens permet la ment humana és posar-nos a la pell d'algú (o a les seves sabates, per dir-ho a l’anglesa). Ara en diuen empatia, però fa anys predominava el terme filosòfic de l'alteritat.  De tant en tant, en l'àmbit artístic es donen coincidències nominals que fan palesa l'alteritat. Pot passar que apareguin dos escriptors coetanis que es diguin Josep Carner, i llavors el que no és el príncep dels poetes es veu obligat a signar amb els dos cognoms: Josep Carner i Ribalta. O que apareguin alhora dues obres amb el mateix títol: La vida perdurable. A primers dels noranta Narcís Comadira va publicar (i estrenar) una obra de teatre que duia aquest títol i Gabriel Galmés va publicar una novel·la homònima. Tan simultànies com perdurables. Feia poc que, la mateixa temporada de 1987-88, Josep Maria Flotats al Poliorama i Juanjo Puigcorbé al Lliure, dirigit per Lluís Pasqual, havien protagonitzat la mateixa obra de teatre, el Lorenzaccio d'Alfred Musset, en un duel actoral des de dos escenaris distints que després el morbo teatral va voler que es repetís en un de sol, quan les dues estrelles del moment van accedir a batre's al Poliorama compartint protagonisme a Per un sí o per un no, de Nathalie Sarraute.
 
Aquesta temporada es dóna un fenomen semblant però entre una novel·la i una editorial. Per més inri, totes dues, l’una i l’atra, va i  es diuen L'altra. La novel·la, L'altra de Marta Rojals (RBA-La Magrana), apunta a esdevenir la gran revelació de la temporada literària. L'altra altra és L'altra editorial i representa el debut empresarial d’Eugènia Broggi, exeditora d'Empúries. Són, l’una i l’altra,  dues sòlides mostres de la potència de l'alteritat. L'altra editorial arriba a les llibreries amb Els nois de Toni Sala, una novel·la que fosqueja per explorar els efectes de la pèrdua de dos germans per accident de trànsit i L'última nit de James Salter, uns contes de vellut esquinçat traduïts per l'escriptora Alba Dedeu. L'estrip del que dóna títol al recull, per exemple, és tan profund que toca os. Per la seva banda, l'alteritat novel·lada de Marta Rojals supera les expectatives del seu notable debut amb Primavera, estiu, etcètera (2011). Resseguim el sismograma mental que traça l'aventura sexual amb un jove informàtic d'una dissenyadora una mica madura, casada amb un periodista a l'atur. Rojals explica de manera magistral la devastació interior del personatge, amb un model de llengua magnífic, un gran sentit del ritme i una depuració estilística que barreja narració, diàleg i pensament amb agilitat. Les dues altres de la temporada són halters que el fatigat mercat editorial hauria d'aixecar i mantenir ben enlairats amb orgull d’halterofilista.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 11/2/14

Viu en el seu propi món

















Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 11/2/14

dilluns, 10 de febrer de 2014

Encreuador de fons

La setmana passada el meu veí Fortuny va publicar el seu crucigrama número 10.000 a les pàgines de color salmó de La Vanguardia. Deu mil dies encreuant mots donen per a una salmòdia disbauxada equivalent a 50 novel·les de 250 pàgines. Fortuny és un home discret, de formació matemàtica i un creixent interès pels jeroglífics egipcis, tocat per la gràcia dels poetes. Sap mirar les paraules a la cara oculta i extreure'n uns xocs de mots que ens poden arribar a deixar sense sentits. Els seus lectors, o lectoescriptors, ens hi quedem sovint, suspesos amb el boli a la mà sobrevolant la seva graella. Fins que, de sobte, fas la connexió extravagant que et proposa i tot s'il·lumina, en una festassa de les endorfines que ens procuren els verbs. Resoldre els seus crucigrames és com viure el que, en afortunada definició seva, “todo locura y todo lo cura”, de quatre lletres en ordre alfabètic que no cal escriure per experimentar. 
 
El seu crucigrama 10.000 començava amb la transcripció d'aquest tren que arrossega quatre zeros rere un u: “Producto cien por cien natural (2 palabras)”, i aquesta D de diezmil es desplegava en vertical amb un “por definición tiene que resultar útil” que amagava el gran amic del crucigramista, un diccionario. Fortuny és un antònim amb potes dels que afirmen dominar una llengua perquè la subjuguen. Ell simplement hi juga, en un exemple vivent del llenguatge entès com a font de plaer. Carnal i carnavalesc al 100x100, el seu deumil·lèsim crucigrama contenia definicions com ara “placer que exige un poco de tacto” (carnal), “pone los clientes calientes” (a) o “motor de combustión interna” (líbido). Compromès, sempre, amb la capacitat subversiva del joc verbal, també hi feia aparèixer la corrupció de manera insospitada: “la pringó pero todavía puede librarse de la corrupción” (disecable), “oficinas en las que muy poca gente dice lo que importa” (aduanas) o “merecen la pena” (delitos). L'enginy de Fortuny és perdurable perquè no es limita a la pirotècnia verbal inherent al joc de mots. Sovint explora la poètica frontera que s'estén entre els sentits literal i figurat dels mots més anodins, i també burxa en les projeccions expressives de cada paraula, per insignificant que pugui semblar. Els seus admiradors xalem amb les seves atzagaiades, però ens refermem en la nostra devoció lectoescriptora quan topem amb microrelats quotidians com “va por el lado de la carretera, pero nunca lo cruza” (arcén) o “da la nota cuando acusa el golpe” (diapasón), per posar només dos exemples de dimarts passat. Fortuny, en volem deu mil més. Ara ja ets un encreuador de fons.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/2/14

diumenge, 9 de febrer de 2014

960 minuts amb Pablo

L'oferta de cursos i cursets és interminable. El cursetisme conforma un mercat en el qual la quota va cara. Hi competeixen centres culturals, ampes, associacions, biblioteques, fundacions i tota mena de centres més o menys educatius. Per acabar-ho d'acobar, les universitats tenen la indústria del màster i com que els graus ja no garanteixen l'accés al mercat laboral proliferen els postgraus. Qualsevol dia d'aquests llegirem la notícia del primer estudiant que ha aconseguit perpetuar-se en l'estudi fins arribar a l'ideal monterrosià del Movimiento perpetuo, tot enfilant l'educació preescolar, la primària, la secundària, la formació universitària, els postgraus, la formació contínua i la universitat per a la gent gran. En aquest maremàgnum de coneixements codificats cada gremi planta la seva piscifactoria. N'hi ha que tenen el terreny ben apamat i d'altres que hi han arribat fa poc. Sorprenentment, l'escriptura és una nouvinguda al cursetisme. A casa nostra, les escoles d'escriptura són un fenomen encara recent que ha crescut en paral·lel a l’auge dels clubs de lectura. A Barcelona, la consolidada oferta de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu s'ha vist complementada pel Laboratori de Lletres i les ofertes de cursos de les llibreries més culturalistes, com la Central.
 
El proper dimecres, dia 12, en comença un que és un luxe per tots quatre costats: pel què, pel quan, pel com i pel qui. El què ja s'albira al títol del curs, “Ejercicios de stylo. Curs d'escriptura potencial en 960 minuts”, descrit després amb un subtítol aclaridor, “Un nou curs inspirat en les teories de l'Oulipo: perquè la literatura és un joc, sí, però un joc molt seriós”. El quan comprèn vuit sessions de dues hores durant els propers vuit dimecres, per completar els 960 minuts promesos. El com és deliciós: un taller progressiu en l'escala compositiva del text segons l'òptica de la literatura potencial, que comença amb treballs amb la lletra (anagrames, lipogrames, boles de neu...), continua amb la paraula (S+7, homosintaxismes, lipolexes...), salta a la frase (Je me souviens, cronopoemes, màquines proverbials...) i acaba, com no podia ser altrament, en el text (poemes mètrics, morals elementals, cintes de Moebius...) Qui pot plantejar un curs d'escriptura creativa en aquests termes i no picar-se els dits? Doncs algú que la practica amb la solvència de Pablo Martín Sánchez, l'escriptor reusenc que l'any passat va enlluernar amb el seu debut novel·lístic amb El anarquista que se llamaba como yo (Acantilado, 2012). Una obra narrativa molt recomanable que és capaç d’ agermanar el joc i el foc d'una manera sublim. Format a l'Autònoma, Pablo es va doctorar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per les universitats de Granada i Lille, amb una tesi sobre les pràctiques hipertextuals en la literatura oulipiana. Sou dels que valoreu més els autors que els textos? Apunteu-vos a aquest curset i us adonareu del vostre cras error. En només 960 minuts.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 8/2/14

dimecres, 5 de febrer de 2014

La timidesa de Morrissey

L’altre dia, llegint l’Autobiografia de Morrissey, publicada per Penguin amb aires de clàssic contemporani, vaig pensar en aquelles carpetes de quan jo era estudiant, folrades i decorades amb fotos. ¿Encara es fa això avui dia? A la meva època, a finals dels 80, eren com un aparador dels teus gustos i una invitació al contacte. Les afinitats electives. A la facultat, hi havia una noia que duia la carpeta una foto del poeta Jaime Gil de Biedma i una altra de Morrissey, aleshores als Smiths. La imatge de Gil de Biedma era de quan era jove, en blanc i negre, i hauria pogut sortir a la coberta d’un disc dels Smiths —buscant aquella barreja de glamur i neorealisme que tenien, tal com explica el cantant—. Jo em mirava la carpeta i, feréstec, provava d’entendre què unia els dos personatges, a part dels gustos de la noia. Hi havia, esclar, l’ambigüitat: Gil de Biedma era homosexual, però els seus poemes d’amor no eren explícits, i algunes lletres que escrivia Morrissey també es podien entendre en clau gai, to i que ell negava ser-ho (ara diu que és humasexual).

L’autobiografia de Morrissey m’ha fet reviure aquells temps gràcies a un tercer personatge. Parlant de la seva timidesa, Morrissey escriu: “El coratge m’abandona el 1986, quan reconec James Baldwin, l’escriptor americà i reformista social, assegut tot sol al lobby d’un hotel sumptuós de Barcelona. Se’l veu envellit i capficat, absorbit pels pensaments, amb un rostre que mai no es podria descriure del tot. (...) Malauradament aquell dia de Barcelona no tinc el tremp per acostar-me a James Baldwin, perquè sé molt bé que només balbucejaré bestieses”. (És molt probable que Morrissey es confongui de data i no fos el 1986, sinó al voltant del 16 de maig de 1985, quan els Smiths van actuar a la discoteca Studio 54. El dia abans, Baldwin va participar junt amb Toni Morrison i D. Sam Abrams en una taula rodona sobre
La tradició literària negra nord-americana, a lInstitut dEstudis Nord-americans.)

 Baldwin, nascut el 1924 a Harlem, Nova York, vivia aleshores a Saint Paul de Vence, al sud de França. Les seves novel·les, polèmiques i reivindicatives des de la seva doble condició de negre i homosexual, s’havien començat a publicar aquí. Aymà havia editat La pròxima vegada, el foc i, en castellà, Lumen havia tret Ve y dilo en la montaña. El 1962, durant una estada a Barcelona per participar com a jurat al Premio Internacional Formentor, Baldwin va conèixer Jaime Gil de Biedma, es van fer amics i no es van separar en una setmana. Després Gil de Biedma li va dedicar el poema En una despedida. Són versos com ara aquests:

Todo fue hace minutos: dos amigos
hemos visto tu rostro terriblemente serio
queriendo sonreír.
                                   Has desaparecido.
Y estamos los dos solos y en silencio,
en medio de este día de domingo,
bellísimo de mayo, con matrimonios jóvenes
y niños excitados que gritaban
al levantarse tu avión.
Ahora las montañas parecen más cercanas.
Y, por primera vez,
pensamos en nosotros.


 Versos que podrien sortir en una cançó de Morrissey.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de febrer del 2014.

dimarts, 4 de febrer de 2014

Una peça més de l'uniforme
















Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 4/2/14

Fer mitja a Granollers

Aquest diumenge, mentre a Valladolid Mariano Rajoy exercia de medievalista, a Granollers redefinien el sentit que les nostres àvies donaven a l’expressió “fer mitja”. Ara vol dir fer mitja marató. Corrent, esclar. Vint-i-un quilòmetres sense parar, perseguit per altres individus en calça curta, dorsal i xip. Ja ho diu la cançó oficial d’aquesta cursa vallesana, composta pel periodista de El 9 Nou Ramon Solé: “És quan corro que hi veig clar”. Un parafraseig cardiovascular del “dormo” que presideix el poema original de JV Foix. Potser per això les curses comencen amb un tret de sortida. Per despertar els atletes. Una hora, un minut i vint segons després d’aquesta detonació el kenià Wilson Kipsang Kiprotich, plusmarquista mundial de marató, va aparèixer somrient per l’arribada. El meu amic Joanma, a qui jo veig molt en forma, encara va trigar quaranta-nou minuts més a arribar. En l’entremig, la també keniana Faith Jeruto va guanyar en categoria femenina amb un registre de 1:14:13. Jo, què voleu que us digui, no vaig córrer la Mitja. Si mai m’hi poso, ja la correré sencera.
 
       Mentrestant, em vaig dedicar a revisar el vocabulari que havia repartit l’organització a tots els corredors sota el títol “Mou-te en català”. Aplegat per l’economista i maratonià Eduard Botifoll, aquest llistat de més de dos-cents termes torna a remetre a un altre vers de Foix, l’arxiconegut “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Els termes clàssics conviuen amb terminologia acabada de sortir del forn. Les línies de sortida i d’arribada, els dorsals, el podi, el circuit (establert per un kafkià agrimensor) o l’avituallament es combinen amb manlleus tan assumits com els esprints o els rècords i amb termes de salut tan dolorosos com les rampes, el flat o els cruiximents. Però la part més interessant del vocabulari és la inflació terminològica brutal que comporta la massificació i tecnificació d’una pràctica tan ancestral com l’anar a peu una mica de pressa. Avui els corredors porten pulsòmetres, cardiofreqüenciòmetres i, naturalment, xips. De fet el xip ha esdevingut un element tan indispensable en les curses atlètiques que aquell mític programa “La vida en un xip” d’en Puyal s’hauria d’emetre per Esports 3. Ara bé, el que més impressiona és el fons d’armari del (mig)maratonià. Una llista no exhaustiva de peces, pantalonets i samarreta a banda, contindria: canellera, colzera, cuixera, gambera, genollera, guants, malles, mitjons compressors, panxellera, plantilla ergonòmica, sabatilles per a pronador o per a supinador, tira nasal, sostenidor esportiu, top, turmellera i vaselina. Sí, jo també ho vaig preguntar. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/2/14

El dret a "lo franch arbitre"

En un llibre de viatges per Etiòpia que es diu Vindrà un blanc i se’t menjarà (Edicions Solidàries) el seu autor, el filòleg Jordi Boladeras, explica que els nens africans que es troba en el seu periple l’anomenen farangi. Després de les preceptives perquisicions Boladeras constata, com ja sospitava, que en idiomes com l’amhàric i el tigrinya farangi significa “estranger blanc”. Quan ho vaig llegir em vaig sobresaltar. El meu amic Josep Maria Romero, que es passa mitja vida a Chiang Mai, diu que ell a Tailàndia és un falang. De tornada d’Etiòpia l’ànima de filòleg de Boladeras l’anima a investigar l’apel·latiu i descobreix més concomitàncies. Resulta que uns quants idiomes allunyadíssims entre ells tenen derivats d’aquesta mateixa paraula per designar els estrangers. A banda del tailandès, que Boladeras translitera amb erra, farang, també troba que en persa farangi vol dir “estranger significat”. Un guiri ric, vaja. La hipòtesi que apunta Boladeras sobre tanta coincidència farangista és suggerent: “Sembla que l’origen comú del mot, malgrat la distància que separa aquestes llengües, rau en el gentilici franc en la seva versió àrab, amb el qual es va identificar, primer, un dels pobles germànics que es van establir en els territoris de la França actual —els francs— i, després, tots els cavallers cristians que van participar en les croades. Que per derivació i evolució de la pronunciació en llengües tan allunyades com les citades s’hagi passat de franc en àrab o de français en francès a farangi no té res d’estrany. Ho entendrem i ho veurem clar si pensem en un gentilici col·loquial que a Catalunya es va popularitzar per anomenar els francesos: franxutis. De franxutis a farangi no hi ha pas gaire diferència”. L’etimologia mai no ha estat una ciència gaire exacta, però això de franxutis, o el seu equivalent castellà franchute, em sembla que és molt més despectiu del farangi en boca dels nens. Més proper a bàrbar, derivat del mot grec que designava als estrangers, considerats salvatges perquè no se’ls entenia quan parlaven. Com polaco, diguem.
 
       En canvi, els derivats dels que prové farangi són més positius. L’home franc és un home lliure, que practica la generositat amb franquesa i està exempt de tributs com un port franc, és a dir, que té una franquícia. Un únic derivat dels francs és, vox populi, negatiu: el franquisme i hereus, com el faesisme. Coromines recull un altre ús millor que en feia Ramon Llull quan reflexionava sobre el que ara coneixem com el lliure albir (o dret a decidir). Llull l’anomenava “lo franch arbitre”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/2/14

L'amor és borni

Veig Gravity amb uns amics i, de matinada, m’envien un apunt de blog que en parla. Es diu Eureka i el firma Daniel Martín, un apassionat de l’espai que s’autodefineix com “espaciotrastornado” i que va assessorar la traducció al castellà de la pel·lícula. Veig que és un apunt de l’octubre, quan es devia estrenar la pel·lícula, i que Gravity li va agradar. Però això no treu que enumeri tots els desajustos que conté respecte a la realitat aeroespacial i a queixar-se’n:  “El telescopi Hubble, la ISS i l’estació xinesa Tiangong es troben en òrbites diferents i no es pot passar de l’una a l’altra fent servir una nau Soyuz i menys encara amb una motxilla propulsora MMU. No només perquè estan a una altura diferent (detall menor), sinó en òrbites amb diferent inclinació i pla. És impossible”. Martín repassa una desena d’errades de consideració (paracaigudes, escotilles, maniobres, vestits híbrids, comunicacions...) i assenyala que l’exactitud per reflectir els detalls dels vehicles espacials o del paisatge terrestre contrasten amb la falta de respecte del guió per les normes més elementals de la mecànica orbital. Malgrat tot, conclou, “la pel·lícula és realment espectacular i té la seva quota d’encerts”. Pengen de l’apunt de Martin cent quaranta comentaris que reforcen o refuten el seu punt de vista. El debat entre el grau d’ajust documental i la versemblança narrativa m’ha fet pensar en una deliberació que viuré d’aquí un mes just, quan el 28 de febrer s’acabi el termini de presentació de candidatures a un certamen literari insòlit. 
 
       El Born Centre Cultural ha convocat el primer premi literari dedicat als lectors (atents): el Premi Borni. Els lectors que detectin anacronismes o desajustos de tot tipus en obres literàries, originals o traduïdes al català o al castellà, els poden presentar a PremiBorni@bcn.cat i un jurat format per Enric Calpena, Jordi Galceran, Albert Sánchez Piñol, Quim Torra i jo mateix premiarem el millor amb una lupa, la col·lecció completa dels volums de La Ciutat del Born. Barcelona 1700 i l’accés gratuït durant un any a totes les activitats del Born Centre Cultural. Borges explica que a Salambó Gustave Flaubert descriu el Cartago de les guerres púniques ple de cactus perquè va viatjar a Tunis i n’hi va veure molts. Però Borges també explica el que ningú no li va dir al bon Gustave: que eren cactus d’ultramar, importats de Mèxic més d’un mil·lenni després de l’època en la qual Flaubert situa l’acció. Borges, lector contumaç, hauria triomfat al Borni. També la professora Marina Gustà, que va documentar a Els Marges que Josep Carner no es va doctorar amb una tesi sobre el teatre d’Arniches, com tots els seus estudiosos repetien, sinó sobre Nietzsche. Confio que un munt de bons lectors amb esperit detectivesc participin en aquesta primera edició del Premi Borni. No es tracta d’estigmatitzar ningú sinó d’apostar per una cultura amb esperit crític capaç d’aprendre dels seus errors.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 1/2/14

diumenge, 2 de febrer de 2014

Buddy, Can You Spare a Euro?

All over Barcelona and other Catalan cities there are now practically more supermarket trolleys on the streets than in the supermarkets themselves, pushed along by men and occasionally women who have piled them high with ditched electrical equipment, scrap metal and other sundry bric-a-brac, which they deliver to squatted warehouses for repair and resale. Not infrequently, the trolley pushers' faces wear the permanently dazed look of people who can still remember when they had a car to drive and a mortgage to pay. But nobody looks much at their faces anymore, they being now as common a street sight as public benches or zebra crossings. Indeed, most people sidestep these walking poor with a casual callousness that I for one still find extraordinary, notwithstanding the multifarious medley of justifications people come up with for not shelling out even the tiniest of mites. These paupers, it is said, either belong to a highly organised mafia (as if this – supposing it were true - in any way invalidated their obviously abject poverty); or they have a lot more money than they let on (for decades a story has circulated about a perennially nameless Barcelonan vagrant who was found dead with a small fortune stitched into his rags); or they live the way they do because they want to (an unlikely story if told to anyone who has ever had to beg themselves, as I did for one evening in London when I realised I wasn't going to eat otherwise: after about ten pitches, I got enough coins for a Mars bar and enough humiliation to last me for the rest of that autumn). The other day, a (youngish) man came into the Barcelona metro and prostrated himself frantically on hands and knees, half-shouting, half-whimpering that he had paper hankies for sale. I couldn't remember the last time I saw anyone so miserably desperate, and yet even now people managed to pretend convincingly that they hadn't seen him, though an elephant waltzing with an 800 pound gorilla would have been less noticeable. It helped, of course, that everybody could stare at their smartphones. Why not just give? After all, what's a euro, when it comes down to it? One call you don't make, one coffee you don't drink, one newspaper you don't buy. So I gave the man a euro and asked for a pack of handkerchiefs. He insisted on giving me two. 

Matthew Tree, Catalonia Today,  gener de 2014.

Fer dissabte

Fa temps, que els pares que tenim prole d'entre 8 i 12 anys hem pogut observar, degudament dolguts, els efectes dels deures escolars –que es multipliquen com els pans i els peixos amb cada any que passa– sobre els nostres fills: els estressen fins a uns límits immanejables; creen conflictes entre nosaltres i ells (ja que si no tenim temps per ajudar-los a fer els deures més envitricollats, es frustren); i fan que els nens ja considerin qualsevol activitat que s'assembli als deures –llegir, per exemple– com una imposició indesitjable.
Als EUA (on l'Associació a favor de l'Abolició dels Deures es va fundar el 1930) el pedagog Alfie Cohn va declarar fa poc: “Els deures no proporcionen cap avantatge acadèmic als estudiants.” El seu compatriota John T. Spencer, mestre i escriptor, ha publicat una llista de 10 raons per abolir els deures, des del fet que tenen resultats negatius sobre el rendiment escolar fins al fet que maten el desig d'aprendre passant pel fet que donen feina innecessària als mateixos docents. És més: una enquesta portada a terme en aquell país el 2007 indica que els alumnes que no han de fer deures aconsegueixen millors resultats en proves d'aptitud escolar (i també dormen millor) que els que n'han de fer. El 2012, l'escola primària de Gaithersburg, Maryland, va substituir els deures per una mica de lectura lliure a casa amb el resultat que el 72% dels nens tenen una mitjana acadèmica més alta que la de la resta de l'estat, i això que el 70% d'ells provenen de famílies amb pocs recursos econòmics que no parlen anglès a casa. És més: a un dels països que té els millors resultats escolars del món (Finlàndia) els deures no existeixen fins als 15 anys, edat en què els alumnes –el 60% dels quals acaben anant a la universitat– n'han de fer tan sols mitja hora diària. (Fins a aquesta edat, per cert, tampoc no hi ha exàmens). A Catalunya, l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia tenia un sistema semblant, ja al 1901. I si el recuperem, per fi?

Matthew Tree, El Punt Avui, 26/01/2014

Diego, l'anglès

A mitjan desembre de l'any passat, tot fent la volta de l'estany de Banyoles, vaig decidir fer una pausa en un lloc amb gespa (on hi ha una escaleta metàl·lica que baixa a l'aigua, per a qui s'hi vulgui banyar). Estava tan tranquil, mirant com els ànecs feien les seves coses aneguesques, quan de cop hi va irrompre una colla d'anglesos, homes i dones, xerrant en el meu idioma nadiu que, de vegades, no em ve gens de gust de sentir en segons quins moments. Desentona, cony. Al cap de poc, un d'ells es va separar del grup, es va treure la roba fins que només en quedava un banyador, va agafar les baranes de l'escaleta, hi va fer la vertical i va entrar –i a poc a poc i cap per avall– a l'aigua gèlida de l'estany. Bocabadat, li vaig preguntar d'on era. Era anglès, deia, “però el meu avi era d'aquí i era un filòsof bastant conegut. Es deia Diego Ruiz”. Diego Ruiz! El malagueny que es va convertir en un independentista (català) a principis del segle XX; que va col·laborar amb Papitu i l'Esquella de la Torratxa; que va ser un fervent admirador del modernisme (català); que va escriure Contes de glòria i de l'infern i Missatge a Macià; que va ser director del manicomi de Salt i amic de tota la vida del Prudenci Bertrana, que el va fer protagonista del seu llibre extraordinari Jo! Memòries d'un metge filòsof, en què l'autor ens hi ofereix una descripció física precisa del personatge: “Duia el cabell llarg i partit en clenxa sobre el front... les celles eren dos arcs perfectes...” Segons aquesta descripció, el nét anglès de Ruiz –que també es diu Diego– és clavat a l'andalús catalanista d'antany. Si també s'hi assembla pel que fa a les opinions polítiques, no en tinc ni idea. Això és cosa seva. Dit això, caldria tenir en compte, potser, que no només parla un català sense accent sinó que també és un entusiasta del submarinisme, una activitat a la qual, fa pocs anys, el Màrius Serra va atribuir tot de connotacions metafòriques ben suggeridores.

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/01/2014

Entradas populares

Compartir