dilluns, 31 de març de 2014

Secundàries obertes

La setmana passada els mitjans de comunicació van cobrir una campanya electoral inèdita: la dels cinc precandidats a l'alcaldia de Barcelona per part del PSC. Escric aquest rum-rum sense saber quins han quedat eliminats després de les votacions d'aquest cap de setmana ni si, per tant, caldrà fer una segona ronda diumenge que ve. Tampoc disposo de la dada més reveladora d'aquestes primàries obertes a tota la ciutadania: quin percentatge de no afiliats ha votat. En conec uns quants que han anat a votar per tocar allò que no sona i que no tenen ni la més remota intenció de tornar a votar el candidat en qüestió (ni cap altre del PSC) quan arribin les eleccions municipals de debò. Aquesta dada, doncs, serà tan difícil de valorar que ja salivo amb l'argumentari que ens serviran, diligents, els millors contertulians de cada casa. De primàries ja n'havíem viscut alguna, però diria que totes han estat a cara o creu. En tot cas mai amb cinc candidats, un per cada dia de la setmana. El més semblant que recordo a això d'ara, com a mínim des del punt de vista de la cobertura informativa, són les diverses campanyes electorales a la presidència del Barça després de Núñez, amb un grapat de precandidats que busquen signatures d'aval entre marrameus i al final s'enfronten en una campanya que els permet passejar-se pels mitjans com vedets. La presència als mitjans públics dels cinc aspirants socialistes ha estat semblant i el tractament tampoc no ha distat gaire. Sense sintonia cridanera ni blocs electorals ni periodistes que ens expliquen que no han signat les cròniques en desacord amb la imposició d'aitals blocs. Ni anuncis gratuïts, esclar. Una campanyeta semblant a una gira promocional d'artista que ha donat força visibilitat al seu partit, ni que sigui a còpia de mostrar-ne les lluites intestines. En realitat, els cinc precandidats del PSC tenien els peus un graó per sota d'on els tenien els precandidats a la presidència del Barça, perquè no és segur, ni pot ser-ho, que al final del procés electoral que han engegat cap dels cinc arribi a l'alcaldia de Barcelona, mentre que entre els aspirants a can Barça era segur que un arribaria a president. 
 
Més enllà del discurs de la democràcia participativa, el més significatiu és la tranquil·litat aparent amb què la resta de partits han entomat la sobreexposició mediàtica d'una de les set forces de l'actual arc parlamentari català. Diu molt de la percepció que tenen del PSC com a rival electoral. Només Iniciativa ha fet algun gest preventiu a la televisió municipal. La resta de grups sembla que hagin llogat cadires per presenciar l'espectacle còmodament asseguts, menjant cacauets.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/3/14

Clooney, l’art i la guerra

 George Clooney és un home amb una missió. Quan dirigeix una pel·lícula, o participa en un projecte més personal, com ara Syriana o Michael Clayton, al darrere hi sol haver una motivació política i social. Per Clooney el cine és entreteniment, però sovint ha de tenir alguna cosa més. Diguem-ne compromís. O missatge. A The Monuments Men, per exemple, que dirigeix i protagonitza, no sembla gaire difícil trobar-lo. Hi explica la història, basada en fets reals, de vuit homes i una dona que a la Segona Guerra Mundial van aconseguir salvar milers d’obres d’art de les mans dels nazis, i després les van tornar (o com a mínim ho van intentar) als seus propietaris. Així, a més de l’homenatge a aquells especialistes d’art, es diria que Clooney també busca una crítica actual: a l’actitud dels Estats Units en les guerres recents de l’Iraq i Afganistan. Tot i que sovint l’exèrcit nord-americà fa pública la recuperació d’obres, com amb el tresor de Nimrod, el 2003 a l’Iraq, el cert és que el seu desinterès també ha provocat moltes pèrdues. I en d’altres casos, quan sí que es van recuperar objectes valuosos, no sempre s’han tornat als museus originals.

Tot i que, com dic, les intencions de Clooney són prou clares, el problema de The Monuments Men és que el missatge es perd en una trama superficial i al servei del patriotisme americà. Hitler és el dolent de la pel·lícula, però se’l banalitza com una caricatura. Dos dels especialistes moren i, casualment, són un anglès i un francès —cap nord-americà—. I els russos són uns dolents d’última hora perquè volen quedar-s’ho tot, com si fossin homes de Putin.

Clooney es va basar en un assaig de divulgació per fer la pel·lícula, però hauria sigut millor un documental sobre el mateix tema, potser fent un recorregut per diverses guerres per descriure quines eren les pràctiques habituals. Així, obrint més el focus, fins i tot podria haver-hi sortit Luis Monreal Tejada, l’historiador que durant la guerra civil va liderar el “servei de recuperació artística” de les tropes de Franco i va catalogar les obres sostretes. Anys enrere ell mateix ho va explicar en unes memòries (Arte y guerra civil) i té tela.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de març del 2014.

dissabte, 29 de març de 2014

Sobirania lectora

Dimecres, al Born Centre Cultural, una lectora va guanyar un premi literari pel mer fet d'exercir-ne. Es tracta d'Esther Lucea Teruel, la barcelonina de 42 anys que es va endur el I Premi Borni als Lectors (atents) que demanava detectar anacronismes o desajustos en obres literàries. L'Esther va presentar un fragment de la traducció catalana de Walking in the shade (Passejant per l'ombra), el segon volum de l'autobiografia de Doris Lessing, que abasta de 1949 a 1962. Lessing viatja per Espanya amb un company que vol recórrer “els records fantasmagòrics de la Guerra Civil”. Descriu un país anterior al turisme, amb “carrers plens de capellans grassos vestits de negre i de policies amb uniforme negre, i amb pistoles”. A prop de València té un petit accident i just llavors la lectora  subratlla la frase que li grinyola: “En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta” (traducció fidel de l'original “Jack took me to the local hospital, where the two doctors communicated in Latin, proving that it is a far from dead language”). En l'acte de lliurament, Lucea va dir que la seva admiració per Lessing no es va veure gens afeblida per la confusió entre valencià i llatí, “que fins a un cert punt retrata una època i demostra com n'era, la nostra cultura, de desconeguda al món”, i va exculpar-ne Lessing amb enginy: “com diem en català, errare humanum est”. 
 
L'endemà, Ernest Alós acabava la seva crònica de l'acte a El Periódico així: “Encara que vés a saber si dos cultes metges valencians, llatinistes i excèntrics, tenien per costum practicar el llatí mentre atenien turistes, i l'error és de lectora i jurat, no de la Nobel”. Vés a saber si recitaven Horaci, sí. Llegir és interpretar. Aquesta és la gran potència de la literatura. Cada narrador construeix el seu codi de versemblança i cada lector té la possibilitat d'acceptar-lo o impugnar-lo per treure'n una lectura personal. En realitat, detectar errors com els que demana el Premi Borni és un McGuffin per dur a la pràctica la teoria de la recepció. Dit d'una altra manera, de tractar el lector com a subjecte sobirà. Llegir és decidir, reconstruir un sentit, per més excèntric que pugui semblar. El jurat va premiar la lectura d'Esther Lucea. Alòs juga a proposar-ne una altra. També la traductora Maria Llopis aventura que hi veu ironia: “potser és una broma de Lessing contra el llenguatge ple de llatinades dels metges”. Les interpretacions són lliures, i jo ara interpreto que això d'admetre un error (de context cultural) d'una premi Nobel provoca prevencions. Ningú posa en dubte el valor estètic d'una pel·li com Ben-Hur perquè en algun fotograma s'hi colés una bicicleta, però la sagrada ferum de la tinta impresa encara ens impressiona.  No es tracta d'estigmatitzar ningú sinó d'apostar per una cultura amb esperit crític, capaç d'aprendre dels seus errors.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 29/3/14

Altiva torre
















Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 25/3/14

divendres, 28 de març de 2014

Missatge ièquic a Shakira

Diumenge, poques hores abans del clàssic, escolto la versió de “Boig per tu” que ha enregistrat Shakira en català en honor dels ses homes Gerard i Milan Piqué. Ho faig en una versió filtrada a YouTube perquè el disc surt avui dimarts. L'aportació de Shak són uns rogalls molt sexi que ni Carles Sabater ni Pep Sala ni Luz Casal mai no van saber estrafer. Triomfarà. La colombiana és un fenòmen planetari destinat a incrementar l'escalfament global i segur que projectarà amb força aquesta cançó en català, una de les més enganxadisses del nostre cançoner. Hi ha un vers del BPT que em fa reflexionar. Aquell que diu “però dins la meva copa veig reflexada (sic) la teva llum”. És un error lingüístic. En català tenim reflexos i reflexionem però el verb reflexar no existeix. És reflectir, que prové del llatí reflectereigual com el castellà reflectar, poc usual, i reflejar, que és d'on ve el calc. En els noranta en vaig parlar amb el ja difunt Carles Sabater i també amb el Pep Sala, un músic amb sensibilitat lingüística que freqüentava el domicili d'en Tísner. L'únic argument per justificar l'erroni reflexarés que en el moment de fer la cançó reflectirels va sonar massa fi i per això van tirar pel dret amb la castellanada que ara sentim en la veu catalanitzada de Shakira. Encara que sembli estrany, a molta gent els passava això amb mots com ara bústia, que trobaven de llepafils i pretenien persistir dient-ne bussón. Qualsevol creador (que no sigui arquitecte) és ben lliure de construir les seves obres amb els materials que li roti. Tant se val l'estat de putrefacció en què es trobin. Però alhora, tots els que trafiquem amb mots sabem que la llengua és una complexa superposició de registres. Sagarra deia que escriure era com menar un cavall amb dues regnes, en relació a l'ús i a la norma. Si només en tibem una el cavall no va endavant, sinó que s'enreda caminant entotsolat per un camí circular que no ens porta enlloc. 
 
Des de fa un any sóc membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), una institució centenària que reflexiona sobre els usos normatius de la llengua i té el mandat de reflectir-los. Una tasca feixuga i desagraïda que no té prou visibilitat social. I és imprescindible que en tingui perquè els usuaris de qualsevol llengua necessiten tenir una referència normativa, ni que sigui per saltar-se-la. Shak, tinc un missatge ièquic per a tu. T'agradaria que algú cantés el teu èxit “Nunca me acuerdo de olvidarte” dient “Nunca me acordo de olvidarte”? Oi que no? Doncs si en el primer concert que cantis “Boig per tu” en comptes de “reflexada”  pronuncies “reflectida” passaràs a la història de la llengua catalana.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/3/14

Força al Canut

No havent-ne tingut prou qualificant els líders dels partits catalans més votats de hitlerians (o estalinistes o proetarres) o de titulars de comptes suïssos o d'artífexs de l'enfonsament econòmic de Catalunya o fins i tot d'astronautes forassenyats, els poders fàctics espanyols han sortit a la caça –per fi– del culpable autèntic del procés cap a la independència: la població civil, o si més no la seva manifestació més transversal, més visible, més multitudinària i més respectada: l'Assemblea Nacional Catalana. Tant el diari ABC (13/3) com certs dirigents del Partit Popular – segons el testimoni d'un exdirector de La Vanguardia (18/3) – a més de l'acalorat Ciutadà Girauta (ex-PSC, ex-PP) a 8TV (14/3) han coincidit a demanar la dissolució de l'ANC i la detenció de la seva presidenta, la Carme Forcadell, tot acusant-los de ser una banda de colpistes violents (per haver dit una obvietat: que un país independent ha de tenir el control dels ports i aeroports). L'ANC té un total de 39.000 afiliats, 519 assemblees territorials, 23 sectorials exteriors i la capacitat de convocar més d'un milió i mig de ciutadans en unes manifestacions prodigiosament pacífiques de repercussió mundial. I això en un país en què un 60% de la població vol un estat propi, un 74% vol el referèndum, i un 87% de la població n'acataria els resultats (enquesta CEO; 18/3). En fi: la marea sobiranista –per dir-ho així– puja cada cop més i els unionistes, com el mític rei danès Canut (segle IX), han plantat les seves poltrones arran de mar i estan ordenant que no els mullin pas. Segons la llegenda danesa, per cert, el mateix Canut, tan bon punt la marea l'hauria deixat xop com un ànec, va declarar que el seu poder polític no tenia cap valor davant la força del mar. Els unionistes espanyols, si hem de jutjar pel seu comportament fascinadorament superb fins a la data, no es rendiran tan fàcilment, ja que els manca el sentit comú de l'antic rei danès. Potser si aprenguessin a brindar en català...

Matthew Tree, El Punt Avui, 23/03/2014

dimarts, 25 de març de 2014

Albaigès i el doble enginy

Dijous van enterrar Josep Maria Albaigès i Olivart (1940), un junedenc que va dedicar tota la seva vida a l'enginy: enginyer de formació i enginyós de vocació. Albaigès va ser un estudiant brillantíssim que també es va llicenciar en Econòmiques i treballà per a grans empreses multinacionals fins que les seves devocions van imposar-se a les obligacions. Quan el vaig conèixer, en un despatx professional al passeig de Gràcia en el que hi cabien tots els meus mobles i encara hi sobrava espai, acabava de fundar el Club Palindròmic Internacional. Em va fotocopiar les galerades del que havia de ser el primer exemplar del seu butlletí, encara sense capçalera. Llavors el club tenia una dotzena de membres, escampats per tot el món. Entre Rever, Palclap o La Breve Verbal, van escollir dir-li Semagames. Albaigès el va impulsar, de primer en col·laboració amb Ramon Giné i després amb els actuals dirigents del CPI, Pere Ruiz i Jesús Lladó, que encara mantenen la publicació aperiòdica del Semagames. Lector de Cabrera Infante i de Perec, la dèria palindròmica d'Albaigès no era pas l'única que el movia. En aquella època també editava altres butlletins com ara Carrollia (sobre els enigmes de Lewis Carroll) i el BOFCI (Butlletí Oficial de les Ciències Inútils), en la línia de la Patafísica d'Alfred Jarry. També formava part del club Mensa, que agrupa gent amb un coeficient intel·lectual superior a 130, i recopilava curiositats onomàstiques, històriques, científiques i verbals, amb les quals després componia llibres miscel·lànics. De fet, aquell dia li vaig dir que tenia obsessivament subratllat un dels seus llibres més divulgats: Diccionari de noms de persona (Edicions 62, 1980). Això devia ser a la primeria de 1988, de manera que jo tenia tot just 24 anys. Em va mirar sorprès i em va demanar quants fills tenia. Cap, li vaig dir, però tots els noms de personatge que m'he inventat han sortit del teu llibre. La sorpresa s'havia instal·lat al seu rostre afable. I quants llibres has publicat?, em va demanar. Dos, però ja estic escrivint el tercer, li vaig respondre amb determinació. Ai, si no perdéssim mai aquest saludable agosarament juvenil!

La desaparició d'Albaigès ens priva d'un veritable pioner de la fusió entre ciències i lletres. Era un enginyer enginyós de camins múltiples recorreguts del dret i del revés que maldava per recuperar l'enginy unitari, abans de la bifurcació etimològica entre enginyers i enginyosos. Trobarem a faltar la seva mirada de nen encuriosit per l’univers sencer. Cada desembre, puntualment, ens arribava el seu enigma lògic nadalenc, fet a quatre mans amb la seva companya Dolors Hipólito. Adéu Albaigès, l'enginyer enginyós.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/3/14

diumenge, 23 de març de 2014

Llegir a pinyó fix

Hi ha molts ritmes de lectura. No llegim al mateix pas una columna, una novel·la, un poema, un contracte, un plafó en un museu, una multa o una carta d'amor. Associem les tècniques de lectura ràpida a la diagonal i no ens imaginem els advocats del cas Gürthel llegint altrament els milers de folis d'apassionant prosa jurídica. Ara anuncien una aplicació que permetrà triplicar el ritme de lectura. Es diu Spritz i ja funciona per a Samsung Galaxy S5. La clau és la superposició de les paraules. Es llegeix mot a mot en una pantalleta rectangular, sense moure els ulls de lloc. Cada paraula és substituïda per la següent. No cal, doncs, moure la mirada ni fer córrer el text ni manipular res més que no sigui regular la velocitat amb què un mot substituirà el següent. Els seus creadors, de Boston, expliquen que cada paraula té un punt de reconeixement òptim que destaquen en vermell. En diuen ORP, per Optimal Recognition Point, i està situat a l'esquerra del centre exacte de la paraula. A la o d'hola, la d d'adéu o la ç de calçotet. Spritz la presenta en vermell i col·loca la paraula de manera que la lletra vermella sempre estigui al mateix punt visual. Provo de llegir un text a spritzinc.com. És vertiginós, però funciona. Diuen que un universitari llegeix de 200 a 400 paraules per minut. Les proves que ofereixen a la xarxa arriben fins a 600 i es llegeixen perfectament. Parlem de lectura comprensiva, àvida però plaent, tal com fem amb una novel·la quan ens apassiona. Afirmen que arribarà a 1000 paraules per hora i que això voldrà dir llegir llibres de 300 pàgines en 70 minuts. Oi que fa arrufar el nas?
 
Doncs per vèncer la lògica malfiança no hi ha res millor que mirar enrere i buscar algun precedent. El trobo en el bustròfedon. Aquest tros de mot, que els amants de Cabrera Infante associem a un personatge de la seu impagable novel·la Tres tristes tigres, designa un tipus d'escriptura en la qual les línies del text s'alternaven d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra. El nom prové del moviment continu que fan els bous en llaurar la terra: quan arriben al final del camp no fan cap saltiró sinó que refan el camí en sentit contrari. Escriptura bovina i a rebobinar, doncs. Així llegien (i escrivien) els antics grecs del segle VI aC: una línia del dret i l'altra del revés. Un dia van decidir fer el salt. Nosaltres només d'esquerra a dreta i els semites només de dreta a esquerra. Rousseau sostenia que la nostra escriptura lineal havia premiat l'escriptor, mentre que la bustrofèdica era millor per al lector. Potser sí que els nostres ulls lectors haurien estat més feliços fent de bous rebobinadors, però al final va vèncer la mà, que es fatiga menys tornant a l'inici de cada ratlla. Ara els sistemes d'escriptura s'han multiplicat: mà oberta als teclats, dits lliscants a les pantalles tàctils... Per què no han de sorgir nous sistemes de lectura? Això sí, en plena era de la dispersió  Spritz aposta per un lector a pinyó fix.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 22/3/14

dijous, 20 de març de 2014

Lo modern


Fa tan sols 27 dies, Rússia va acusar el govern ucraïnès d'assetjar els seus ciutadans russòfons (sense donar-ne cap prova) tot insistint que Víktor Ianukóvitx (que havia acabat de criminalitzar qualsevol tipus de manifestació i qualsevol crítica al seu règim, tot sense cap debat ni cap votació electrònicament comprovable al Parlament ucraïnès) fos l'únic president democràticament legítim d'Ucraïna; poc després, Rússia va ocupar Crimea amb un exèrcit paramilitar i va crear milers de milicians pro russos per “protegir” els ciutadans russòfons (però no pas, pel que es veu, el 37% de la població peninsular formada per ucraïnesos i tàtars); i al final, Rússia va organitzar una DUI a la carta per justificar tot plegat. És a dir, Rússia ha copiat a la lletra la política d'annexió d'Alemanya el 1938 i 1939 (i de Sèrbia el 1992): primer, l'excusa ètnica (qui parla tal idioma –en el país que sigui– és automàticament de tal ètnia); i segon, l'enviament de tropes per tal que l'ètnia “desprotegida” rebi l'abraçada agomboladora, degudament “legalitzada”, de la mare pàtria. I és aquí on el Sr. Rajoy sembla que es va confondre dimarts passat quan va dir que “  lo moderno” (una expressió deliciosament anacrònica, per cert) és el “respecte a la integritat territorial de tots els estats”. Però segons Moscou, Crimea, precisament, forma part de la integritat territorial de Rússia. Pel que fa a l'estat que regeix el mateix Rajoy, quins són els partits que insinuen, a l'estil rus, que, al Principat, hi ha una minoria intrínsecament definida per la seva llengua materna i que ha de menester la “protecció” de la mare pàtria, encara que això impliqués l'ús de la força? El fet que per a una majoria de catalans, aquesta pregunta no és sinó retòrica, potser hauria fet que Zygmunt Bauman reflexionés una mica més quan, en una entrevista recent a El Punt Avui, va dir que la secessió (en general) és un instrument polític “passat de moda”. Com es nota que no viu pas a Catalunya.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/03/2014

Taronjafònica

Ara que potser estem als inicis ucraïnesos d'una Tercera Guerra Mundial, pot ser que no sembli gaire adient, queixar-se d'una companyia de telefonia; però ho faré igualment, ja que m'urgeix fer baixar la tensió arterial fins a un nivell menys perillós que l'actual. Fa una setmana, el meu router (o encaminador, si preferiu) va fer un pet com una gla. Com que la línia pertany a Telefònica i el servei, a Orange, calia que vingués un tècnic de la primera empresa per informar a la segona si la línia funcionava bé o no; el tècnic va trigar tres dies a venir (dilluns) i va confirmar que no hi havia cap problema amb la línia –cosa ben òbvia, d'altra banda–, de manera que finalment vaig poder encarregar un router nou a Orange Business Services (OBS). Em van dir que arribaria aquella mateixa tarda. Però va resultar que no. Doncs –em van assegurar– l'entregarien dimarts a primera hora. Tampoc. Doncs, em van dir, seria el mateix dimarts a la tarda. Tampoc. Doncs, el dimecres a primera hora. Tampoc. En reclamar-lo dimecres a la tarda, em van dir que arribaria dijous, però no sabien pas quan. I no és que OBS –la seva atenció tècnica per telèfon, de fet, és excel·lent– sigui pitjor que altres empreses telefòniques, si m'he de fiar del que me n'expliquen els clients. Ara bé, com a resultat de la incapacitat inexplicable dels serveis de logística d'Orange de portar una cosa de la mida d'una capsa de puros a una adreça al centre de Barcelona, ara hauré d'enviar diverses factures amb força retard (i cobrar-les ídem); tinc centenars de correus no contestats; i la imminent presentació londinenca de l'última novel·la –a causa de la manca de comunicacions electròniques fluïdes entre els organitzadors i jo mateix– se n'ha anat completament en orris. Per això, no he pogut fer recerques per a un article sobre una possible Tercera Guerra Mundial, la qual, tal com van les coses, m'acabarà agafant –i segurament no seré l'únic– amb els pixats al ventre i el navegador en blanc.

Matthew Tree, El Punt Avui, 09/03/2014

dimecres, 19 de març de 2014

Aritmètica emocional

La “Mazúrquica modérnica” és una cançó de Violeta Parra farcida d'esdrúixoles inventades que Joan Manel Serrat va incorporar al seu repertori: “Me han preguntádico varias persónicas si peligrósicas para las másicas son las canciónicas agitadóricas...”. Hi vaig pensar el divendres. Al Palau Blaugrana el Barça va derrotar l'Olympiakos, l'actual campió d'Europa per 70-58, tot completant una sèrie divina de deu victòries sobre deu partits jugats. En dos moments concrets del partit el Palau va retronar amb la “canciónica agitadórica” aritmètica de la independència. Ja ho saben, el clam amfetamínic que pren la forma d'heptasíl·lab sincopat basat en una descomposició sil·làbica amb doble repetició del prefix. En definitiva, que el Palau Blaugrana va esclatar en crits d'in, in, dè, in, dè, pen, dèn, ci, a, en el segon quart i en el quart ídem. Digressió dedicada als lectors perepunyetes: dic heptasíl·lab i si algú mira d'escandir les síl·labes del clam amfetamínic en comptarà nou; això és perquè la convenció mètrica catalana, estalviadors de mena com som, estableix que el recompte de síl·labes d'un vers s'ha d'aturar en l'última tònica. Tornem al Palau. Les dues vegades que va ressonar l'heptasíl·lab el marcador digital del Palau assenyalava el mateix: 2’46”. Es veu que en tots els partits és així. El 2, el 4 i el 6 dels quarts parells són el detonant aritmètic que engega els càntics. En aquests últims anys, moltes manifestacions esportives han propiciat el que en podríem anomenar aritmètica emocional. El minut 21 ha quedat vinculat a Dani Jarque i el 22 a Eric Abidal, pels dorsals que lluïen. D'altres minuts han estat candidats a suscitar reaccions diverses, però l'únic que s'ha generalitzat és el 17, en relació al 1714. Des de fa un parell d'anys cada minut 17 al Camp Nou se sol sentir el mateix heptasíl·lab sincopat que també retruny al Palau Blaugrana al 2’46” dels quarts parells. Però per què justament qa el marcador assenyala  2’46” del 2n i 4rt quarts?
 
Un partit de bàsquet dura 40 minuts, dividits en dues parts de 20 i subdividits en quatre quarts de 10. A diferència del futbol, el marcador del bàsquet és un compte enrere, de manera que quan falten 2’46” per acabar el segon i el quart quarts en realitat transcorre el minut 17’14” (de la primera o la segona part del partit) i per això esclata el Palau. Decididament el bàsquet és un esport molt més tecnificat que el futbol. El proper repte serà calcular un logaritme neperià de 1714 i implementar-lo a la Final Four del 2014 que es disputarà al Mediolanum Forum de Milà. De moment, però, diumenge el dorsal 1714 de la marató de Barcelona el lluïa un italià anomenat Franco Forte.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/3/14

dimarts, 18 de març de 2014

Si jugues selfie foto el camp

Llegeixo al New York Times que Hasbro, l’empresa que fabrica el joc de l’Scrabble als Estats Units, s’ha empescat una competició per colar una nova paraula al diccionari oficial del joc que Merriam-Webster publicarà aquest agost. A partir d’aquest dimecres tots els jugadors poden proposar-les per Facebook. El 10 d’abril anunciaran el mot guanyador i l’entraran al diccionari oficial. Per justificar la iniciativa els fabricants del joc apel·len a la “venerable tradició” d’inventar paraules que s’ha establert en més de mig segle de Scrabble. Tots els exemples que posen són guionats, extrets d’episodis de sèries com els Simpson o Seinfeld. També esmenten el famós esquetx satíric que l’any 2000 van fer al Saturday Night Live, en plena pugna entre George Bush i Al Gore. Els guionistes feien que els dos polítics juguessin a Scrabble i Bush posava “dignitude”, un mot inexistent que sembla fondre dignity amb magnitude (i que rima amb dude).
Tots els que hem jugat a Scrabble hem inventat alguna paraula. En Tísner era un mestre a l’hora de colar-te mots imaginaris que ell invariablement feia derivar del nàhuatl. La crucigramista d’El Periódico Anna Genís, entrevistada aquesta setmana per Oriol Soler a verbalia.com, explica que un dels mots que la van fer guanyar el primer campionat d’Espanya de Scrabble va ser el verb chiar, que no sabia gaire què volia dir però que donava molts punts pel dígraf CH. El que no explica és que abans va haver d’eliminar un biscaí molt eixerit que inventava paraules. Els que vam ser en aquell primer campionat en recordem una: vetrojao. El basc la va posar amb aplom i la va definir amb una gran convicció com un estri rural de tota la vida que ell mateix feia servir cada dia. Naturalment, se l’acabava d’inventar amb les lletres que tenia al faristol. La impugnació va prosperar i entre els catalans va córrer la brama que tenia el vici neològic. El record d’aquell biscaí espavilat i del seu vetrojao m’ha fet creure que la iniciativa de Hasbro serà trencadora. Si a un jugador d’Scrabble li dónes la mà t’agafarà el braç i el costellam, omòplats i clavícules incloses. Xalo només de pensar en els vetrojaos que enviaran els escrablistes nord-americans al nou diccionari. Fins que  veig les dues paraules que suggereix l’empresa: hashtag i selfie. Va home va! M’imagino la cara de rates sàvies que deuen haver posat els publicitaris que s’han inventat la campanya per sortir als autoretrats de l’equip de Hasbro a Twitter. Però que no ho veuen que quan surti el diccionari a l’agost n’estarem tan tips que si algú posa la paraula selfie al tauler l’apedregaran? 


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/3/24

diumenge, 16 de març de 2014

Pensar-se-les totes

Qui menja sopes se les pensa totes. Avui el meu barri d'Horta viu una requalificació cultural d'aquesta dita. A les dotze del migdia es presenta una novel·la en un establiment de menjars preparats anomenat Sopa de Lletres, al carrer d'Hedilla amb Porrera, en un paratge ignot que els hortencs de pro coneixem com la zona de les Piscines. El llibre és L'entrepà, de Salvador Giralt, un peculiar relat sobre un bar manresà regentat per algú que aboca totes les seves energies en l'elaboració dels millors entrepans possibles. La novel·la no és cap novetat d'aquest Sant Jordi. Ja fa temps que la va publicar LaBreu, una aposta editorial amb vocació d'indie (que no vol pas dir fer l'indi sinó ser independent) que desplega una activitat ingent de recitals amunt i avall del país. Els labreviaris són viatjants del mot i res no els arronsa. Editen els llibres del poeta Josep Pedrals, per exemple, que és un veritable campió de la dicció, i també es veuen amb cor de publicar traduccions com Vergonya d'Aleksandr Soljenitsin o Noves impressions d'Àfrica de Raymond Roussel. Segur que la presentació d'avui serà més prosaica que les del gran rapsoda Pedrals, perquè Giralt parlarà en prosa, però si ho fa amb el mateix estil desimbolt amb què escriu la diversió està assegurada. Els assistents no rebran cap entrepà, però tenint en compte la qualitat de les menges que venen els de Sopa de Lletres segur que acabaran la presentació amb un bon gust de boca i, alguns, amb el llibre signat a la butxaca. 
 
L'acte mostra dos desplaçaments interessants: promociona una novel·la en un format que associem a la poesia, tot valent-se d'estratègies teatrals, i deslocalitza el llibre dels seus escenaris habituals de promoció: llibreries, biblioteques, auditoris, ateneus, centres culturals... Sopa de Lletres és una botiga d'alimentació. D'un perfil singular, però cada vegada més freqüent en el seu ram, atès que aposta per l'alimentació saludable: llegum cuit, fruits secs, olives, plats cuinats, productes escollits i consells dietètics de la cuinera, que és nutricionista especialitzada en alimentació i càncer. Per acabar-ho d'adobar, els promotors d'aquesta botiga de barri que avui s'estrena com a escenari de presentació llibresca són escriptors: Dolors Borau i Oriol Izquierdo. Ella, a banda del nutricionisme, ha publicat la novel·la Com una pedra, el llibre de narracions Taula reservada i va participar en l'últim llibre de la Marató de TV3 amb un conte sobre els brots d'esclerosi múltiple, una afecció que coneix prou bé. Ell, autor d'un poemari intens com Moments feliços, va exercir d'editor durant molts anys i després va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes des de 2007 fins a 2013. Que algú que ha ocupat un càrrec institucional munti després una botiga de barri hauria de servir d'exemple a la classe política. Que des del seu nou projecte continuïn promovent allò en el que creuen és un exemple per a tothom.

Màrius Serra. La Vanguardia. 15/3/14

dimecres, 12 de març de 2014

Palindròmica? Rap dominical!

Xavier Torres Farré (Barcelona, 1964) ha guanyat el IV Premi Internacional de Literatura Palindròmica REVER2014, concedit a les millors creacions capicues pel Club Palindromista Internacional i el Moviment Rever, que aplega autors de palíndroms que els consideren un gènere literari. Torres Farré, que elabora la seva obra palindròmica en català i en castellà, ha rebut el guardó per un diàleg palindròmic en castellà d’una certa transcendència espiritual. El text premiat fa així:
        
—¿Si era de falacia laica, la fe daréis?
—Oral credo jamás os oí; Dios os ama, ¡joder!, ¡claro!

       El més fascinant és que, malgrat la dura exigència de simetria perfecta, no només transmet un sentit suggerent sinó que aconsegueix que la simetria gairebé passi desapercebuda en una primera lectura, la qual cosa és gairebé tan difícil com escriure un sonet en text tirat i que el lector no noti les rimes. El text de Torres s’ha imposat en la deliberació a palíndroms provinents de Madrid, Santa Cruz de Tenerife, la localitat xilena de Temuco, Alcalá de Henares, Ciudad de Guatemala o Matadepera. Totes les obres presentades es poden llegir al blog movimientorever.blogspot.com. Xavi Torres ja té una trajectòria palindromista molt consolidada. Figura a totes les antologies d’aquest segle XXI i és coautor, amb Pablo Nemirovsky, de l’extraordinari llibre de diàlegs palindròmics Sobreverbos (2010). A més, també mena dos blogs dedicats als palíndroms que porten noms que requereixen una doble mirada: Smord’n & Lap (llegiu-lo del revés i hi trobareu palíndroms) i Kp&Qa (lletregeu-lo i arribareu a una de les poques exportacions verbals catalanes: capicua). També és actiu al Twitter des de tres perfils (@sokelxavi, @sokenxavi i @palindromistes) i manté un web. Torres Farré, coronat rei del palíndrom en aquest 2014, afirma que “el palíndrom és una forma més d’expressió de la tendència humana a la recerca de l’equilibri, un intent de posar ordre en el caos que ens envolta”. 

Aquest ordre que busca el palindromista és d’índole moral. En el seu colossal esforç per compondre textos capicua l’escriptor de palíndroms sap que cada paraula que afegeix li tornarà a sortir invertida en el segon tram de la frase, més enllà del centre de simetria. Com si, en el nostre quefer diari, cada acte que farem avui, després de llegir aquest rum rum, hagués de tenir el seu corresponent invers en un moment determinat abans de la fi dels nostres dies. Tal faràs, tal trobaràs. Primer ens ofereix el lliure albir per fixar el nostre destí i llavors ens el determina. Glups. Potser per això prefereixo els anagrames. Palindròmica? Rap dominical!

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/3/14

dimarts, 11 de març de 2014

La prova del Forgotify

Cada cop sento més músics que malparlen de Spotify, un dels sistemes d'escoltar música més populars. El model és prou conegut: en comptes de comprar o piratejar una cançó, l'usuari s'hi connecta i l'escolta sense haver de copiar l'arxiu al seu disc dur. Ho fa a canvi d'una quota o bé d'empassar-se una publicitat que en general és més abominable (encara) que la radiofònica. Els músics en malparlen perquè es veu que l'artista rep un retorn baixíssim en concepte de drets, però com que els agrada escoltar música gairebé tots no només el tenen sinó que hi estan abonats. Els grups més consolidats es poden permetre trigar un temps a penjar-hi les noves cançons, amb l'esperança de vendre quatre discos més, però per als més modestos no ser a Spotify gairebé equival a no existir. Resulta, però, que l'oferta és tan ingent que entre el fotimer de cançons d'arreu del món disponibles a un clic, n'hi ha quatre milions que ningú no ha escoltat mai. Quatre milions! Per això ha nascut Forgotify, un programa que s'associa a la base de dades de Spotify i et va servint, l'una darrera de l'altra, cançons que mai abans ningú no ha escoltat. Ho provo. La primera cançó que em surt és de Janice Kapp Perry i Joy Saunders Lundberg, d'un disc amb títol premonitori: “It's a Miracle”. Després em ragen cançons en diverses llengües que no identifico i en cinquena posició “Dolor y perdón” del sonero cubà Benny Moré, que apareix a la coberta del disc amb bigoti de Rodolfo Valentino sota el títol Romántico. Moré m'encurioseix. És mort i té una estàtua a Cienfuegos, però em pregunto què pensaria si sabés que entre milions i milions d'oients possibles, només jo he escoltat la seva cançó. 

Milions de missatges artístics no arriben a gairebé ningú. Hi ha crítics que viuen d'això. De tant en tant desempolseguen una novel·la inèdita, recuperen una obra de teatre perduda o tornen a posar en circulació una cançó oblidada. La subjectivitat extrema dels gustos i les seves capricioses fluctuacions ens poden fer adoptar un relativisme plumbi. Sobretot si comparem la dissort d'obres que ens han semblat mestres amb l'èxit inexplicable de veritables pitafis artístics: musicals, plàstics, literaris, cinematogràfics, teatrals... Una horeta escoltant les ofertes de Forgotify, però, ens vacunarà contra aquest relativisme, o com a mínim ens permetrà relativitzar-lo. La gran majoria de les cançons que he escoltat perquè ningú no les havia escoltades  mereixen continuar silenciades i ben silenciades. Amb totes les excepcions que calgui, es demostra que un dels principals motius de fracàs artístic és que la cançó o el llibre o la pel·li que ha fracassat era una gasòfia indigerible.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/3/14

Pensament circular
















Joma. La Vanguardia, Tinta carregada. 11/4/14

dilluns, 10 de març de 2014

Obrint Pas a bon pas

Dimecres, durant el primer concert de comiat dels valencians Obrint Pas a L'Auditori de Barcelona, el dolçainer Miquel Gironès va explicar que eren la primera generació que havia estudiat en valencià a València. També explicà que a l'institut  rebien visites periòdiques de joves irats que anaven a atonyinar “a los de la línea”, en referència a la línia d'ensenyament en valencià. La línia, doncs, esdevingué símbol d'identitat perquè alguns capsigranys pretenien anorrear-la. D'aquella línia n'ha sorgit tot un planisferi. Els que obrien pas s'han constituït, en els darrers vint anys, en el grup musical més influent que ha eixit mai del País Valencià. Set discos els avalen. Ara es retiren amb concerts a les tres capitals del país al qual s'han adreçat sempre (Barcelona, Palma i València) i Xavi Sarrià publica la novel·la Totes les cançons parlen de tu en la nova editorial valenciana Sembra. Ara, més que mai, el discurs dels Obrint Pas qualla als carrers, també als de València. Entre altres coses, perquè aquells que anaven a atonyinar “a los de la línea” han arribat al poder autonòmic i continuen obcecats en la destrucció d'allò que tant els aterreix, la cultura de sa terra. Després de fondre Canal 9, ara l'Administraïció valenciana tanca línies d'ensenyament en valencià a dojo o reverteix, a mig curs, la llengua vehicular d'un grup en el qual els pares d'algun alumne demanen l'escolaritat en castellà. En nom de la llibertat es perjudica el 94% de pares d'una línia. I això mai no passa a la inversa. Davant les peticions de pares que han de traslladar els fills de centre perquè siguin escolaritzats en valencià, Wert ha decretat que la llei no els empara, no fos cas que una llei feta a mida per torpedinar la immersió a Catalunya se'ls girés en contra al País Valencià. Per a més inri, la consellera valenciana d'Educació, Formació i Ocupació que promou aitals despropòsits es diu María José Català Verdet, Català amb accent obert i Verdet amb V, tot i la proximitat a la W de Wert. 
 
Fa setanta anys Raymond Queneau va escriure en un tovalló premessiànic que els poemes es podien compondre “à partir d'un vocabulaire réuni par intersections, inventaires ou tout autre procédé, puisse constituer une fin en soi”. Una idea que prefigurava la Literatura Potencial d'Oulipo. Poc després, a Les Fondements de la Littérature d'après David Hilbert, Queneau literaturitzava els axiomes de la geometria establerts per Hilbert en 1899. Axiomes com ara “Dos punts diferents determinen una única línia recta” o “Tres punts no situats en una mateixa línia recta determinen un pla”. Allà on Hilbert escrivia punt, línia o pla Queneau hi reescriu mot, frase i paràgraf. Així és exactament com s'ha escrit la història de la llengua catalana. Amb la constància del geòmetra. Els mots s'obren pas, formen línies i fan plans. I com més s'hi encaparrin els capsigranys més geomètrica serà la progressió. A Barcelona, a Palma i a València.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 8/3/14

dijous, 6 de març de 2014

Mind And What Matters


Obertament  is a new Catalan umbrella organisation for just about everyone involved in the field of mental health, from psychologists, psychiatrists and psychiatric nurses through to patients and patients' families. As its name (which means 'openly') suggests, Obertament is dedicated to removing the stigma still so often attached to mental illness. Last month, two members of the organisation set up a meeting in a café to see if I could contribute to their new media campaign (presumably tipped off by one of the half dozen or so readers of my autobiography, in which I mentioned that I'd been classified as mentally ill myself). As we talked, the period leading up to my diagnosis came back to me with disarming clarity: at age 14, I became convinced that a series of events at once disgusting, dreadful and terrifying (albeit thoroughly unlikely) were about to happen to me at any moment. I woke up - and went to sleep - with these fears for the next six years, taking care to hide them from friends and family, convinced that I was the only person on the planet who could possibly be plagued by such weird and persistent fearfulness (relieved only by regular doses of alcohol, the one medication available to me, and which I even began to consume on the walk to school). To cut a long purgatory short, one night, at age 20, an unwonted hallucination (of hooded figures about to kill me) finally made me realise that this particular party had to stop. For the first time in my life I asked to see a psychiatrist, who, after our interview, promptly informed me that I had an obsessive neurosis (now called an obsessive-compulsive disorder). He could have knocked me down with a feather: for years I had been needlessly hiding something perfectly diagnosticable. Indeed, all that occultation had made the disorder more difficult to dislodge than usual, to the extent that even today, though I've rid myself of the symptoms for decades, I still occasionally take anxiolytics. Which were rattling around in my pocket as I told the visitors from Obertament that I would be only too happy to help them to prevent other people from being as ashamed as I had been about whatever mental disorder they might be suffering. We shook hands and they left the café. The past being still very much present after our talk, I immediately ordered myself a large glass of white wine. And a second one after that.

Matthew Tree, Catalonia Today, març de 2014

Fes esport



Els esdeveniments recents a Ucraïna han fet ombra a un incident menor però tanmateix revelador que
va tenir lloc a Sotxi, fa una setmana: quan les Pussy Riot van intentar fer-hi un mini-concert anti-Putin a l'aire lliure, els policies que patrullaven per la ciutat olímpica les van fuetejar (amb fuets nuats, dissenyats per xurriaquejar cavalls) abans de llançar-les a terra i donar-los cops de peu. No seria el primer cop que la imatge d'esportivitat i alegria universal –que, des que tinc memòria, tots els països amfitrions dels Jocs Olímpics intenten transmetr– hagi estat malmesa per la supressió diguem-ne poc esportiva d'una protesta política. A Seül, per exemple, el 1988, els estudiants i altres manifestants van convertir el país sencer en una batalla campal en contra del règim assassí de Chun Doo-hwan i els pelegrins olímpics de l'època es trobaven envoltats de gasos lacrimògens dia sí i dia també. Fins i tot a Catalunya, on els Jocs del 92 semblaven tenir lloc en una bassa d'oli polític, les autoritats sentien la necessitat de detenir i torturar més de 20 militants independentistes.
No obstant això, el COI continua castigant tots aquells que s'atreveixin a barrejar l'esport amb la política: una proscripció ben política en si mateixa, ja que significa tractar tothom exactament com si fos ciutadà d'un estat totalitari (si no, que ho preguntin als atletes ucraïnesos als quals el COI va prohibir de portar braçals negres mentre més de 80 dels seus compatriotes morien al centre de Kíev). Amb el pas del temps, de fet, els jocs olímpics –amb tanta pseudo-neutralitat farisaica i tantes mesures de seguretat criptoabsolutistes (i tantes mascotes nècies)– s'estan convertint en uns espectacles cada cop més prescindibles. Una possible solució seria limitar la participació en els Jocs futurs a aquells països que no hagin comès cap abús (recent) dels drets humans. Així mateix, podríem mirar com els països escandinaus juguen contra Nova Zelanda i Holanda. I llestos.

Matthew Tree, El Punt Avui, 02/03/2014

El nom, la cosa

El gaèlic irlandès, asseveren els aixafaguitarres lingüístics de per aquí, és la prova que un estat propi no garanteix la supervivència d'un idioma ídem. I és cert que –per bé que el gaèlic fos gairebé l'únic idioma parlat a Irlanda abans de 1800– actualment, d'una població de gairebé 6 milions i mig, només 72.000 persones el parlen bé i tan sols 20.000 ho fan habitualment. Per esbrinar les raons d'aquest declivi, n'hi ha prou amb veure Traduccions, de Brian Friel (l'anomenat Txèkhov irlandès), que La Perla 29 ha estrenat a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d'una obra lúcida i subtil que se centra en els intents d'uns tècnics de l'exèrcit britànic d'anglicitzar els topònims gaèlics, l'any 1833. (Un dels personatges –un anglès ingenu, tan embadalit pel país que decideix aprendre l'idioma dels nadius– em va recordar, d'una manera no del tot còmoda, l'entusiasta càndid que era jo en descobrir Catalunya fa tres dècades). Al llarg de l'obra, entreveiem les causes de la desaparició de l'irlandès: la fundació d'unes National Schools en què el gaèlic era prohibit; la Gran Fam de 1845, que va fer morir o emigrar 25% de la població (la majoria d'ella, gaelicoparlant), i la pobresa perenne que obligava molts irlandesos a fugir als Estats Units o a l'Imperi Britànic, on l'anglès era imprescindible. D'aquí el decreixement de l'irlandès a l'Éire fins al punt que la seva pròpia capital –Baile Átha Cliath– acabés dient-se Dublín. Ara bé, que consti que a Catalunya la situació és ben diferent: no tenim cap fam imminent a la vista ni tampoc cap imperi al qual emigrar, i el Ministerio de Educación no se'n sortirà pas del seu enèsim intent desesperat d'imposar un currículum nacional espanyol a les escoles. És més, mentre la Irlanda independent ha donat el cop de gràcia al gaèlic decretant que no sigui obligatori que els seus funcionaris el sàpiguen, aquí els seus homòlegs sí que han de saber el català. Per exemple. Així que ànims, aixafaguitarres de poca fe.

Matthew Tree, El Punt Avui, 23/02/2014

dimarts, 4 de març de 2014

Adeste Infideles

Ja ho deuen haver llegit en algun lloc perquè les notícies sobre les qüestions lúbriques circulen amb una fluïdesa extrema: un estudi de l'Institut Français d'Opinion Publique destaca que un de cada dos gals i una de cada tres franceses confessen haver mantingut relacions sexuals fora de la seva parella oficial. Se suposa que inspirat pel seu president François Hollande, el compte de Twitter del qual és @fhollande, el centre demoscòpic francès es va plantejar establir un Observatori Europeu de la infidelitat a partir d'una mostra representativa de 4.800 persones. Dijous passat van difondre dades com ara que l'elevat índex d'infidelitat dels francesos (55%) és igualat pels italians, seguits per belgues (51%), espanyols (50%), alemanys (46%) i britànics (42%). En els resultats específics de les dones destaca el lideratge d'Alemanya amb un 43%, nou punts per sobre de les seguidores més immediates. L'estudi, els resultats complets del qual es poden descarregar des de la pàgina oficial de l'Institut ifop.com, fila tan prim que no només investiga la infidelitat sexual consumada sinó que entra en territoris més ambigus. Per exemple, besar-se, flirtejar obertament, enviar missatgets eròtics o fins i tot tenir fantasies amb altres persones. El 87% d'homes enquestats admet haver fantasejat amb terceres persones  mentre mantenia relacions sexuals amb la parella. Aquí l'estudi interessant seria aprofundir en les ments dels altres 13%. També s'explora el fascinant món de l'endemà, en el qual curiosament un país tan poc catòlic com la Gran Bretanya destaca en l'índex de culpa. La meitat dels enquestats britànics, de tots dos sexes, lamenten haver estat infidels seguits a distància per les altres nacionalitats en proporció inversa a la seva tendència a fer el salt. Ergo, els més fidels són els que se senten més culpables quan fan el salt a la parella, tot confirmant aquell tòpic que associa força i costum.
 
Més enllà de les consideracions morals que se'n vulguin extreure o de la temptació que tots tenim a frivolitzar sobre els pecats del piu, l'estudi resulta molt revelador per comprendre la política de les grans empreses de telefonia i assegurances. Dels vells hàbits vintcentistes de premiar la fidelitat del client hem passat en el segle XXI a promoure la infidelitat. Et pots passar anys a Movistar que no et fotran ni cas fins al dia que decideixis deixar-los per Vodafone, entre altres coses perquè t’ofereixen una tarifa que no arriba al terç de la que els pagaves. Pot fer dècades que pagues religiosament el rebut d'una mútua que el teu veí que s'hi apunta ara pagarà menys que tu. Cantem: "Adestes infideles, laeti triumphantes, venite, venite in..."

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/3/14

Un moment d'intimitat

















Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 4/3/14

dilluns, 3 de març de 2014

Necessito que no xiulis

Xiular està sobrevalorat. No parlo dels xiulets que se senten al futbol, al final d'algunes òperes o a les protestes veïnals. Parlo dels xiulets d'admiració. Aquells que deixem anar en comptes d'un triftong onomatopeic com ara uau. Per exemple, els xiulets que alguns emeten per mostrar un interès libidinós per les femelles que els passen per davant. Aquí els xiulaires s'estan ben quiets i les xiulades circulen. Però també pot passar a l'inrevés. El manacorí Toni Gomila explica a la seva obra de teatre Acorar que alguns homes mallorquins foravilers xiulaven (o siulaven) tot just arribar a casa perquè les dones sabessin que ja podien fer el menjar. Aquí, doncs, les xiulades s'estaven quietes i eren els xiulaires els que es movien. Però la xiulada més sobrevalorada de totes és la que li va reclamar Lauren Bacall a Humphrey Bogart: “si em necessites, xiula”, diuen que li va dir. La frase surt de Tenir o no tenir, l'adaptació cinematogràfica que l'any 1942 va fer Howard Hawks de la novel·la homònima d'Ernest Hemingway, i ha fet fortuna per expressar una oferta d'amistat d'una manera estilosa. Bogart i Bacall feien una estranya parella. Es van enamorar en aquell rodatge i es van casar malgrat una diferència d'edat que semblava el marcador d'un partit de waterpolo del súper Sabadell femení de Nani Guiu: 45-19. Els biògrafs afirmen que un dels regals de noces de Bogart a Bacall va ser un xiulet d'or amb una frase gravada al dors: “If you want me just whistle”. La veritat és que el guió, signat per Jules Futhman i William Faulkner, posà en la boca de Bacall unes paraules lleugerament diferents: “You know you don't have to act with me, Steve. You don't have to say anything, you don't have to do anything. Not a thing. Oh, maybe just whistle. You know how to whistle, don't you, Steve? You just put your lips together and... blow”. O sigui, que la frase cèlebre mai no la va pronunciar ningú sinó que és un resum simplificat.
 
He anat a comprovar aquesta rèplica mítica de la Bacall perquè últimament trobo que tothom es necessita massa. Ho he deduït perquè no paren de xiular-se els uns als altres. Tothom i tothora. Vaig en transport públic i els sento xiular, m'assec en una terrassa de bar i els sento xiular, vaig pel carrer, entro a les botigues... Pertot sento el mateix xiulet, constant, feble però perseverant. Monòton. M'he fixat pertot i enlloc no he vist ningú que fes cas de les instruccions de la Bacall. Ningú no “ajunta els llavis i bufa” per xiular. Simplement s'envien missatgets de whatsapp i fiiiu! Necessiteu-vos tant com volgueu, però no podríeu fer-nos el fotut favor de desactivar-ne el so?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/3/14

dissabte, 1 de març de 2014

Reinventors

La novetat és inherent a la creació. Si, contra el que afirmen alguns místics, el present és l'única eternitat documentable, el passat és relat  de ficció en clau realista i el futur ficció pura. Per això ens atreu i ens espanta tant. Per la seva incertesa. El futur és ara central. D'aquí que un dels verbs més conjugats sigui reinventar-se, igual com fa anys es conjugaven realitzar-se, reconvertir-se o desconstruir. En poc temps molta gent s'ha vist obligada a reorientar la seva activitat laboral. De fet, el país sencer està en un procés de reinvenció integral, i no només pel procés sobiranista, sinó perquè moltes de les bases conceptuals del sistema estan en revisió. Fa dècades es va produir una reconversió industrial que va afectar milers de persones a Biscaia, a Sagunt i a tants d’altres llocs. La reinvenció d'ara és més de pluja fina. És tan transversal que mulla a gairebé tots els sectors. En l'àmbit de la cultura els moviments són múltiples. Neixen microeditorials, creadors de tots els gèneres comencen a abusar del micromecenatge i s'imposa l'autogestió. Els recursos s'encongeixen, el talent busca noves vies per expandir-se i la necessitat es disfressa de virtut. Un dels casos més recents de reinvenció és el de la revista digital Paper de Vidre, una de les primeres que va néixer al marge del paper. El primer número es va enviar el 23 d'abril del 2002 per correu electrònic a trenta subscriptors. Amb els anys i els esforços de l'editor Guillem Miralles i la narradora Tina Vallès, l'espai digital va anar aplegant una comunitat d'escriptors i lectors que intercanviaven textos literaris inèdits. 

L'últim número publicat a paperdevidre.net, el 63, presenta l'estructura habitual fins ara: una il·lustració (de Gemma Capdevila, en aquest cas), una entrevista (aquí amb la traductora Dolors Udina) i un reguitzell de col·laboracions monogràfiques. Els autors d'aquest número 63 han estat convidats a allargar una obra de la seva elecció. Mònica Batet ha allargat Els set missatgers de Buzzati; Julià de Jòdar, La cara de la desgracia d'Onetti; Josep Maria Fonalleras, Bèlgica de Carner; Marina Espasa, Les aventures del cavaller Kosmas de Perucho; Biel Barnils, la Bíblia... I així fins a trenta-un afegitons epilogals. La reinvenció, però, s'explicita a l'editorial amb què la revista marca, des de 2006, l'objectiu de cada número. Miralles i Vallès hi expliquen que a partir del maig la revista deixarà de tenir aquest format i publicarà un conte setmanal sense limitacions. Això vol dir que en publicaran d'inèdits, de clàssics, d'originals, de traduïts i també es nodriran d'avançaments editorials. Volen desmentir les raons per les quals alguns editors es fan els desmenjats a l'hora de publicar contes. En la tradició de Calders, Rodoreda, Monzó o Pàmies se situen un munt d'autors catalans que practiquen un gènere d'alta precisió com és el conte. Tant de bo trobin la manera de viure'n, que no és ben bé el mateix que viure del qüento.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 1/3/14

Entradas populares

Compartir