dimecres, 30 d’abril de 2014

L'exhibició de l'ocult

El cas de J. D. Salinger és el primer que ens ve al cap quan es parla d'escriptors ocults. L'automatisme dispara Salinger en primera instància i Thomas Pynchon en segona. Aquest Sant Jordi un dels llibres més demanats pels lectors de literatura ha estat L'altra (RBA-La Magrana), una novel·la excel·lent de Marta Rojals, i com que l'autora de La Palma d'Ebre va decidir en l'inici de la seva carrera literària no concedir entrevistes i protegir la seva imatge molta gent ha tornat a esmentar Salinger. Hi ajuda que Seix Barral hagi publicat en castellà les set-centes pàgines que David Shields i Shane Salerno han dedicat al difunt autor. Rojals no té res a veure amb Salinger, perquè una cosa és voler mantenir l'anonimat des del principi i una altra ben diferent enretirar-se després d'haver tingut èxit publicant a cara descoberta. Sigui com sigui, el llibre de Shields i Salerno se'ns presenta com el retrat definitiu del monòrquic Salinger (el seu escrot només hostatjava un testicle) a partir d'un centenar llarg d'entrevistes servides de manera fragmentària. Malgrat l'interès evident de la investigació, la barreja ens fa veure l'escriptor amb ulls de mosca. Sobta constatar que l'eremitisme era aparent, perquè va viatjar i va mantenir relacions d'intensitat diversa amb força gent. Un dels testimonis, per exemple, és un periodista que seu darrere de Salinger en un avió i escolta la resposta que l'autor ocult dóna a un vell conegut que li demana què ha fet en els últims anys. D'altres testimonis són estudiosos que s'hi cartegen o periodistes guapes que se  salten els filtres. El retrat (terrible) que en fa la seva filla Margaret és oposat al que en fa el fill actor. Semblen dos pares diferents. Matthew Salinger és el marmessor de l'obra de son pare i serà el responsable de la progressiva publicació de les mítiques obres inèdites que mig segle d'escriptura constant poden haver produït.
Un dels axiomes del llibre és el de les dues fronteres. Segons els autors, en la vida de Salinger hi ha dues coses que determinen un abans i un després: la guerra i la religió. D'una banda, Salinger va participar en el desembarcament de Normandia i el trauma de la Segona Guerra Mundial el va marcar per sempre. D'altra banda, es va tornar un gran creient (de l’escola filosòfica hinduista del Vedanta). Shields i Salerno consideren que “la guerra el va destruir com a home però el va convertir en un gran artista i la religió li va oferir consol espiritual després de la guerra, però va destruir el seu art”. És una visió que podrà quedar desmentida, o reforçada, a partir del 2015, quan son fill comenci a publicar tot el que va escriure en secret durant mig segle sobre les famílies Caulfield i Glass.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 29/4/14

dimarts, 29 d’abril de 2014

Bacteri, doctor en filologia

L'Observatori de Neologia de la UPF ha convocat un concurs de creativitat lèxica en català i en castellà. L'ha anomenat, convenientment, Neologènia, i ho ha dividit en tres categories. Els noms de cada categoria, com pertoca, ja la defineixen: Me l'acabo d'inventar, He trobat un neologisme i Nosaltres ho diem així. En la primera, que potser és la més creativa però també és la que té un interès sociolingüístic més incert, han guanyat dos neologismes de caire tecnològic. En català ha estat premiada Gemma Monreal, de Barcelona, pel verb pedefeïtzar (transformar en fitxer PDF) que podria funcionar en un context com ara “Tots aquests documents, els hauríem de pedefeïtzar perquè ningú no els pugui manipular”. En castellà la guanyadora ha estat Ana Saiz, d'Alcalá de Henares per l'adjectiu pinteresco (tan bonic que cal compartir-lo per Pinterest) com a “Este pastel que acabas de cocinar te ha quedado muy pinteresco”. En la categoria dels neologismes trobats en algun text, normalment periodístic, n'han guanyat dos de molt interessants. En català Carla Soler (Camprodon) ha convençut els membres del jurat amb el nom sexili, que designa l'exili de gent homosexual que viu en poblacions petites. El text del qual ho ha extret deia: “Això fa que no puguin viure amb naturalitat la seva sexualitat i acabin emigrant (el sexili, en diuen) a una gran ciutat buscant l'anonimat i més possibilitats de relació”. En castellà el neologisme detectat que el jurat destaca és bicifestación, neologisme transparent en una octaveta el text del qual ha enviat Ana María Vega des de Jerez de la Frontera. Potser no caldria, però l'ha definit així: “Reunión pública, generalmente al aire libre, en la cual los asistentes a ella reclaman la construcción de un carril para la circulación exclusiva de bicicletas”.
L'última categoria, Nosaltres ho diem així, estava més oberta als localismes o als usos familiars del llenguatge, que solen ser un àmbit molt propici per al neologista que tots portem a l'interior. Aquí han guanyat dos invents força festius. En català, Núria Pérez (Vallgorguina) ha enviat partyporti i en castellà Guillermo Parra (Ciutadella de Menorca) ha enviat juernes. Les dues definicions són de traca i mocador: “quan vas a una festa aportant alguna cosa, generalment menjar o beguda, la festa és del tipus partyporti” i “el juernes es el día de fiesta de los universitarios: comienza el jueves por la noche y acaba el viernes de madrugada al llegar a casa”. Si cap lector sensat s'ha esgarrifat li recomano la lectura del Cràtil de Plató. Avui, com que és dilluns, m'arrenglero amb la tesi d'Hermògenes. A les llengües tot és arbitrari.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/4/14

dissabte, 26 d’abril de 2014

El corredor de la mort

Al rovell de l'ou de la Barcelona turistificada hi ha dos espais teatrals molt propers que aquests dies estan units per un corredor de la mort ple de vida. Són el Romea i la Biblioteca de Catalunya. L'un, que data de 1863, és el primer teatre que vaig trepitjar, perquè mon pare era un acèrrim seguidor de Joan Capri i no ens en perdíem ni una. L'altre, conquerit per a la pràctica teatral per Oriol Broggi en dates encara recents, deu ser un dels últims que he trepitjat. Avui i demà s'hi fan les últimes funcions d'una obra vertiginosa que ningú no hauria d'esquivar: Llibert, escrita i interpretada per Gemma Brió al costat de Tàtels Pérez i la cantant de rock Mürfila (Mar Orfila). S'hi explica la vida, fulgor i mort d'un nen que neix amb una paràlisi cerebral tan devastadora que limita la seva existència a quinze dies frenètics. Que el text sigui autobiogràfic resulta secundari des del punt de vista teatral, perquè l'obra i el muntatge, tan arriscat com reeeixit, formen una prodigiosa muntanya russa emocional. Saber-ho ens colpeix, però només serveix per entendre quina és la font de tanta energia escènica i per subratllar l'admiració que podem sentir per la Gemma Brió actriu i la Gemma Brió autora. L'obra està molt a prop de la novel·la de Kenzaburo Oe Una qüestió personal (Edicions de 1984). De fet, sembla la versió materna del vertiginós relat del Nobel japonès. Brió ens submergeix en la desorientació d'una mare que acaba de parir i, en comptes d'abraçar son fill, només rep notícies contradictòries sobre la seva salut. Si recorrem el brutal vaivé en tota la seva magnitud és gràcies al contrapunt de l'humor i la llum. Un contrapunt servit per les rèpliques de la multitud de personatges que transmet una esplèndida Tàtels Pérez i la banda sonora de l'espectacular Mürfila. 
 
El corredor de la mort anunciada d'en Llibert ens fa caure aplomats al trespol terrós de la Biblioteca, ens transforma en talps que recorren el subsòl de la Ciutat Vella i ens fa emergir, amb els ulls esbatanats, al centre mateix de la platea del vell Romea, netejada ara de butaques i coberta amb una carretada de terra fina pel mateix Oriol Broggi. Allà assistim, encongits, a un dels moments àlgids de L'Orfe del clan dels Zhao, quan Julio Manrique enterra físicament el seu fill de pocs mesos mentre Joan Garriga canta el M'aclame a tu d'Estellés i Ovidi amb el seu acordió diatònic. Aquest drama xinès del segle XIII té els ingredients de les tragèdies clàssiques i el podria signar Shakespeare. Broggi ens el serveix amb un contrapunt musical de luxe, que fon el gong amb el gnòmon de La Troba Kung Fu. Asseguts a l'escenari del vell Romea esbudellat, transformat per Broggi en una plaça tèrria, assistim trasbalsats als terribles relats d'uns personatges llunyans en el temps i l'espai que, tanmateix, són de la mateixa pasta del Llibert. D'ara i d'aquí. No s'arronsin. Val la pena recórrer aquest corredor de la mort tan ple de vida.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 26/4/14

dimarts, 22 d’abril de 2014

Vargas Llosa va dir que no



Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa van estar a punt de reconciliar-se. Del 27 al 31 de gener de 2010 vaig ser a Colòmbia, convidat al Hay Festival de Cartagena de Indias. Hi vaig volar en companyia de l'escriptora Najat el Hachmi per presentar-hi les traduccions al castellà del seu L'últim patriarca i el meu Quiet. En una de les moltes recepcions, en un vell palau, vam coincidir amb García Márquez, a qui havien parat taula a peu pla al vestíbul, sota l'escala principal, perquè ja no es podia moure gaire. El vell patriarca colombià es va interessar força per la jove nascuda a Nador que vivia a Barcelona i escrivia en català. Vaig assistir a la llarga conversa i al final vaig intentar recordar-li, sense gaire èxit, la figura del seu amic Tísner. A dos carrers de l'hotel que ens acollia té casa el periodista colombià Daniel Samper Pizano, a qui conec i admiro pels seus escrits tan punyents com humorístics, i amb qui comparteixo devoció per Les Luthiers. Daniel, germà de l'ex president Ernesto Samper, viu a Madrid des dels vuitanta i hem coincidit més d'una vegada, sobretot gràcies al programa “No es un día cualquiera” de Pepa Fernández a RNE. Va venir a la meva sessió al Festival i em va convidar a veure el Barça (de Guardiola) que jugava contra l'Sporting (de Preciado). El vam veure amb  Juan Cruz, a una hora estranyíssima, i va ser un festival d'ocasions blaugrana amb un únic gol de Pedro. Era aquell Barça de quan no perdíem mai.

La fraternitat blaugrana, i potser la coincidència onomàstica, van fer que Daniel Samper em convidés també al dinar de comiat que celebrava l'endemà, 31 de gener,  amb el mateix Cruz, Vargas Llosa i famílies respectives, abans de la diàspora post Festival. De manera que em vaig trobar entaulat amb una desena de comensals al menjador de la casa coloniadels Samper. I allà va succeir. Just després de fer-nos la foto que he penjat a mariusserra.net/cat/noticies, va sonar el mòbil de Samper. Algú de l'organització del Festival li deia que estaven dinant amb Gabriel García Márquez en una casa molt propera i que el Nobel colombià havia accedit a retrobar-se amb el futur Nobel peruà. O això és el que va dir Samper després d'empassar saliva mentre tapava el mòbil amb l'altra mà, en un gest antic heretat de la telefonia fixa. Tots vam entendre que els promotors del Festival buscaven la foto, una imatge que hauria donat la volta al món. I això és justament el que va dir Mario Vargas Llosa abans de declinar, amb un gest antic que combinava la mà i el cap, heretat dels patricis. Ara l'abraçada entre els dos grans narradors enfrontats ja no es produirà mai, per més que aquests dies tothom lloi el realisme màgic.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22 d'abril de 2014

Sense il·lusió

Havent estat rebutjat, durant cinc anys, per diverses editorials que no volien tocar el tema, s'acaba de publicar el primer llibre en català que examina el fenomen de l'homeopatia des d'un punt de vista científic (  Homeopatia sense embuts, Publicacions de la Universitat de Barcelona). L'autor d'aquest assaig molt ben escrit, el genetista Jesús Purroy, explica com, a finals del segle XVIII, el científic alemany Samuel Hahnemann va desenvolupar les dues teories principals de l'homeopatia: que els similars es curen amb similars (un exemple: la preparació homeopàtica per a les cremades de sol es basa en sucre assolellat) i que la dilució dels ingredients reforça els seus poders curatius. Per popular que fos el sistema de Hahnemann en aquella època de tractaments convencionals amb sangoneres i mercuri, al cap d'un segle i mig l'homeopatia havia estat plenament superada per la medicina científica alhora que, el 1926, el descobriment del nombre d'Avogadro –que demostrava que els productes homeopàtics eren diluïts fins a l'extrem que no continguessin cap ingredient actiu– va obligar els homeòpates a explicar que les seves pastilles de sucre memoritzaven l'ingredient actiu: una teoria que desafia totes les lleis actuals de la física, la química i la biologia. Però Purroy va més enllà d'una anàlisi purament científica: ens recorda, sobretot, que les organitzacions estatals –als EUA, Espanya, Anglaterra, Catalunya...– que vetllen perquè les medicines científiques siguin segures i eficaces no apliquen el mateix rigor a les medicines homeopàtiques; les quals es venen, malgrat això, a les farmàcies i no pas a les botigues de llaminadures. En resum, sempre segons Purroy, la confusió que això causa entre els consumidors de fàrmacs, fent que equivalguin els productes homeopàtics amb els que porten ingredients actius, pot tenir conseqüències nefastes pel que fa a la nostra salut; i segurament, també al nostre sentit comú.

Matthew Tree, El Punt Avui, 20/04/2014

Experiència



Dissabte, una de les agències literàries més prestigioses de Londres (Greene & Heaton) va organitzar un Author Pitch; o sigui, qualsevol autor que els demanés hora tindria deu minuts justos per presentar la seva novel·la –fer-ne un pítxing, que de vegades es diu en català– davant d'un agent literari, cara a cara: una oportunitat d'or, atès que en el món tancadíssim de les lletres angleses el contacte personal és essencial. Em va faltar temps per reservar la meva estoneta de torn amb un dels agents i comprar el bitllet d'avió. Val a dir que, en arribar a Londres, vaig tenir la sensació que tot el que veia, ni que fos de reüll –els vianants, els anuncis, les botigues... –, m'era completament aliè, com si hagués entrat en una ciutat tan irremeiablement estrangera que mai no m'hi trobaria a casa, alhora que sabia molt bé que durant 26 anys havia estat, precisament, casa meva. Aquesta sensació desagradable va resultar ser premonitòria: només d'encaixar amb l'agent que m'havia tocat, em vaig adonar que entre nosaltres no hi havia ni un bri d'empatia. Li vaig explicar el meu pas de l'anglès al català i a l'inrevés i li vaig dir que havia publicat deu llibres en un idioma i dos en l'altre, però com que la seva cara no delatava cap reacció que no fos un avorriment profund em vaig afanyar a esbossar l'argument de la meva novel·la. Tot seguit, em va dir que li semblava massa fantasiós i gens versemblant i que, al seu parer, el llibre no valia la pena, abans d'acomiadar-se sense mirar-me als ulls. Menys d'un minut, li havia calgut, per repudiar sis anys de feina. Vaig sortir al carrer amb els ànims empalats i l'autoconfiança afusellada. Tan fotut, de fet, que dubtava que hi hagués algú més que pogués entendre com em sentia. Fins dimecres, quan vaig veure que tres diputats catalans també havien viatjat a l'estranger per explicar un projecte important en deu minuts justos, tot plegat per rebre un refús com una casa de pagès en lloc d'una resposta.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/04/2014

dilluns, 21 d’abril de 2014

Aptonímia augmentada

Fa un quart de segle la catedràtica en Lingüística Maria Teresa Cabré es va avançar als temps i va crear un instrument d'anàlisi que altres llengües han trigat molt més a tenir. El va anomenar Observatori de Neologia i el va centrar en la detecció i estudi de les noves unitats lèxiques sorgides en el discurs dels parlants, tant en català com en castellà. Aquest observatori va néixer en el si de la Universitat de Barcelona, però ja fa vint anys que és un projecte de la Pompeu Fabra. Fa poques setmanes, el consell supervisor de l'Observatori de Neologia va aprovar el terme aptònim, un mot format a partir de l'adjectiu apte i la forma sufixada del grec -ònim, que significa nom. Aptònim designa, doncs, “un nom de persona que semànticament té relació amb alguna característica física, moral, professional o d'altra mena de la persona o el personatge de ficció a què fa referència”. Els verbívors (un altre dels neologismes que fa fortuna) estem d'enhorabona, perquè ja fa anys que ens dediquem a la recol·lecció sistemàtica d'aquesta mena de relacions atzaroses. L'aprovació ha tingut efectes immediats. Ha estat sortir publicada i començar a aparèixer a la premsa aptònims a dojo, amb una intensitat que no recordava. El mateix dia de l'aprovació veig que l'agenda de La Vanguardia informa de la conferència “La vida que s'amaga a l'aigua” impartida per la professora d'ecologia de la UB Maria Rieradevall. L'endemà, llegeixo que el grup Mémora, especialitzat en serveis funeraris, tanatoris, crematoris i gestió de cementiris, funda un consell assessor per reflexionar sobre el concepte de la mort en la societat i contribuir a desfer el tabú que plana sobre aquest tema. Una de les membres insignes del consell és la coordinadora de la Unitat de Psicooncologia de l'Hospital Universitari Gregorio Marañón de Madrid. Aital senyora respon al nom de Marie Die. Nota per a no anglòfils: sí, die significa morir.
 
Però el cas més espectacular ha estat el d'una activista gironina que havia adquirit una certa notorietat en els mitjans de comunicació pel seu lideratge en la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca a les comarques gironines: Marta Afuera. Que Afuera liderés una plataforma que justament lluita perquè no facin fora gent de casa ja havia generat algun comentari de caire aptonímic, però que ara l'Assemblea de PAH catalanes, incloses totes les PAH de les comarques gironines, hagin decidit fer fora Afuera, ja demana amb urgència l'aplicació d'algun prefix intensificador al neologisme acabat d'acceptar. D'un cas com l'expulsió d'Afuera, com n'haurem de dir? Un cas de reaptonímia, multiaptonímia, poliaptoníma? O simple mala llet?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 21/12/14

dissabte, 19 d’abril de 2014

La nació de Tlön

L'enciclopèdia de Tlön acaba de ser premiada. Al relat de Borges Tlön, Uqbar, Orbis Tertius irromp tot un món per una escletxa bibliogràfica. Una versió apòcrifa de l'Enciclopèdia Britànica mena al volum onzè de A first encyclopaedia of Tlön. Tlön resulta ser un univers paral·lel cartografiat de manera secreta per generacions de redactors. Borges se l'imagina com un terreny de joc regit per l'idealisme filosòfic en el qual no té cabuda el materialisme. El jurat del CoNCA acaba de proclamar els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2014. Els guardonats són deu, dos dels quals provinents del món literari: l'escriptor Vicenç Pagès Jordà i l'editor Jaume Vallcorba. Entre els altres vuit destaca l'Amical Wikimedia, una organització sense ànim de lucre centrada en la promoció de la Viquipèdia. Una quantitat ingent de voluntaris aplegats per un dels idealismes més poderosos: sumar tot el saber humà i posar-lo a l'abast del màxim nombre d'homínids alfabetitzats. Donar-li un premi Nacional a l'Amical Wikipedia significa premiar un grup amplíssim de ciutadans redactors. Dos dies abans Xavier Bru de Sala havia publicat un article a El Periòdico amb el títol de  “Pirateria digital” que posava la Wikipedia en aquest mateix sac i expressava dubtes sobre la legalitat del “llistat de continguts accessoris que hi sol haver al final dels articles”. És una crítica incomprensible en un culturalista com ell. Considerar il·legal aquesta remissió a les fonts primàries seria com il·legalitzar la bibliografia de qualsevol estudi. En tot cas, Viquipèdia adopta una llicència de contingut lliure: qualsevol text o imatge creats pels redactors poden ser copiats, modificats i redistribuïts. 

Això no treu que el projecte wikipedista generi controvèrsies. En ocasions, una redacció assembleària transforma certs àmbits del coneixement (polític, històric, religiós) en veritables camps de batalla dialèctica. Res que no succeeixi a les millor universitats del planeta, esclar. Però el sistema wikipedista disposa de mecanismes que n'adverteixen el lector. I el volum del que és informe (o deforme) és ínfim comparat amb el volum de tot allò que informa de manera precisa. En tot cas, el pes de la Wikipedia cada cop és major en la transmissió cultural contemporània. Potser per comprovar-ho un grup de folls, encapçalats per l'alemany Christoph Kepper, promou ara el projecte d'imprimir en paper tota la versió anglesa de la Wikipedia i presentar-la aquest agost a Londres. Aquesta colla de paperines han calculat que els calen 50.000 dòlars i ja n'han aconseguit un terç per micromecenatge. Del càlcul d'estructures (1000 volums de 1200 pàgines, uns 80 metres lineals de prestatgeria) se'n dedueixen dues coses. D'una banda, la immensitat intel·lectual del projecte. De l'altra, que el conreu de l'intel·lecte no immunitza pas contra les bestieses.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 19/4/14

dimecres, 16 d’abril de 2014

La taula invisible

Per circumstàncies que ara no vénen a tomb la setmana passada havia d'anar a València amb dues persones més. Barcelona i València estan a una distància perfecta per anar-hi en tren a passar el dia. Tres hores amunt  i tres avall. Quan buscava els bitllets a la web de Renfe vaig descobrir una anomenada “Tarifa 4 Mesa”. Pel mateix preu dels tres bitllets me n'oferien quatre, amb les butaques acarades. Una bona opció, perquè viatjar en aquesta disposició és més còmode. Per aprofitar l'oferta, se'm va acudir trucar a un bon amic, amb qui sempre tenim projectes entre mans però ens costa trobar temps per treballar-hi. El vaig convidar a fer una sessió de treball ambulant amb un arròs de premi: sortir a les vuit del matí, tornar a les nou del vespre i en l'entremig, sis hores de feina al tren, tres i tres, un bon dinar en companyia agradable i la resta de temps lliure pel centre de València, perquè pogués treure el nas per les llibreries de vell. A algú li pot semblar un mal pla però ell va trobar que era una metonímia del paradís. De manera que a les vuit del matí sortim tots quatre de Sants, busquem el vagó del nostre Euromed i quan ja ens disposem a prendre possessió del nostre despatx ambulant topem amb un fet extraordinari. Els nostres quatre seients estan acarats, sí, però de taula no n'hi ha cap. Passa una noia uniformada  amb els auriculars i l'escometo. Sí miri, que aquí hi diu “Tarifa 4 Mesa”, li mostro els bitllets, i no ens han posat la taula. Que ens la pot portar? La noia em mira amb aprensió i em replica que aquesta tarifa vol dir que anem junts. Li demano si la paraula mesa en idioma renferol té el significat de junts i em diu que parli amb l'interventor. Queda clar que als vagons de classe turista d'Euromed les taules no són ni plegables ni rodones, sinó invisibles. El meu amic haurà de posar-se a la falda les carpetes, el portàtil i els altres elements que porta per a una reunió de treball ambulant de sis hores. Afortunadament, ni l'arròs ni els amics valencians no ens enganyen. En això, Renfe és única.
L'episodi de la taula invisible em fa pensar en una de les novel·les més inquietants que he llegit últimament: ¡Ponte, mesita! d'Anne Serre (Anagrama, 2014). Una faula amoral. En el conte homònim dels germans Grimm, la taula s'omple de menges exquisides cada cop que es pronuncien unes paraules màgiques. En la taula de la novel·la de Serre, de cossos afamats de sexe. La narradora del relat tabula tabús com l'adulteri, la pedofília o l'incest a partir de tot el que passa damunt la taula del menjador d'una família enfollida, la seva. La taula invisible de l'Euromed tabula un altre tabú en el reialme de la Renfe: la diligència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/4/14

dimarts, 15 d’abril de 2014

Lliurecomprador, jo?

Durant una colla d'anys vaig ser client de Caprabo. De fet, hi va haver una època que a les solapes de les novel·les hi feia posar que era soci del Barça i que també tenia els carnets d'Amics del Zoo, del RACC i la targeta del Caprabo. Era rigorosament cert, com tot el que he posat a les solapes dels meus llibres. Tenia a prop de casa un dels supermercats fundats l'any 1959 pels senyors Carbó, Prat i Botet i hi anava a comprar sovint amb il·lusió. No com d'altres que només s'hi acostaven a endur-se la cistelleta del Benvingut Nadó i després no hi tornaven a posar els peus mai més. Han passat els anys, l'apunt biogràfic de les solapes dels meus llibres cada cop és més llarg i, potser per això, intento portar menys carnets a la cartera. Encara sóc soci del Barça, ehem, i del RACC, però ja no sovintejo el Zoo i no tinc cap Caprabo a la vora. Ara prefereixo consumir al mercat o al petit comerç del barri. Potser per això, cada cop que veig l'espot televisiu que commemora els 55 anys d'antiguitat i anuncia un nou Caprabo quedo garratibat per com ha canviat des que no el sovintejo. Busco un símil en aquells excristians practicants que passaven dècades sense trepitjar una església i un bon dia descobrien que les misses ja no es feien ni en llatí ni d'esquena a la concurrència, sinó amb guitarres i feligressos peluts que evitaven la genuflexió i no combregaven amb la boca oberta sinó amb la mà parada. L'espot televisiu de Caprabo és una superproducció amb una èpica que ni l'espot del Tricentenari, i els seus paral·lelismes em deixen perplex. En nom de la llibertat, el subtext és una història d'amor que desemboca en una bona nova insospitada: em donen la benviguda com a lliurecomprador. Uf.
 
Hi surt una petició de mà formal, amb l'anell preceptiu, i un contraplà amb un elegant mosso de supermercat que ens ofereix... una cistelleta de maduixes! Inevitablement, penso en la Trinca (ai nena, si vols venir, al camp a collir maduixes). La tesi eròticocampestre es confirma pocs segons més tard, quan un home entra en una habitació amb una dona en braços, en la inequívoca posició núbil que el tòpic associa als prolegòmens del primer acte sexual dins del clos matrimonial. Acte seguit, el contraplà ofereix la imatge d'un aguerrit mosso del supermercat que entra en la llar d'un client (o una clienta) en la mateixa postura. En comptes de carregar una núvia el mosso carrega un munt de productes en una caixa. I llavors, quan la narrativa amorosa ens empeny cap a un desenllaç de Benvingut Nadó, va i resulta que el nounat sóc jo, i em donen la benvinguda com a lliurecomprador. Au va, que els moqui la iaia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/4/14

dilluns, 14 d’abril de 2014

Amiquipèdia de les Arts

Des de la seva irrupció en l'escena musical Els Amics de les Arts han connectat amb un públic molt ampli. Fa uns anys, un bon amic molt cinèfil, que exerceix de professor d'institut després d'haver passat per diversos àmbits de la crítica cultural, em parlava del petit miracle que s'havia produït en alguns dels seus alumnes a partir de Jean-Luc, el primer hit d'Els Amics, a Bed & Breakfast (2009). Alguns d'aquells adolescents que entonaven l'enganxadissa tornada de la cançó s'havien interessat per buscar a la xarxa informació sobre Jean-Luc Godard i havien acabat veient-ne alguna pel·lícula. La discografia de Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué s'ha ampliat aquesta setmana amb la publicació del seu nou disc Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure. Dotze cançons esplèndides que afegeixen llenya al foc musical que alimenta una nòmina cada cop més àmplia de grups catalans d'estils molt diversos. La crítica musical ja hi dirà la seva i el públic se les farà seves, però després d'escoltar-lo a fons he recordat el meu amic cinèfil. El cançoner d'Els Amics de les Arts ja permet elaborar una completa Amiquipèdia amb referències culturals extretes de les seves cançons. La mateixa curiositat que va portar aquells alumnes de batxillerat a interessar-se per Godard es pot donar amb Paul Auster, el matrimoni Arnolfini, Kurosawa, Lou Reed, Bruce Willis, Cousteau o Liberty Valance, un mapa d'influències tan eclèctic com quotidià. Parmènides, Sòcrates, Aristòtil, Plató, Llull, Pujols i Ramon Sibiuda poden formar part d'una estratègia de seducció.
Al Dinousaure, Monterroso al marge, els referents també sovintegen. Des d'un implícit Bartleby que reitera el seu mantra del preferiria no fer-ho a una relectura explícita del mite de Prometeu. Però potser la figura més interessant és el protagonista de la cançó Apunto Shakespeare, un personatge que s'afegeix a la galeria de secundaris magnífics d'altres cançons emblemàtiques del grup, com L'home que treballa fent de gos o L'home que dobla en Bruce Willis. Aquí és un apuntador, una figura que ja només existeix al teatre d'aficionats, que es paralitza en el moment que ha d'exercir la seva funció perquè el vers de Shakespeare que ha de recordar a l'actor que ha quedat en blanc el toca, l'emociona i l'ennuega. En aquesta bella narració cantada l'apuntador s'exclama d'una manera que ho explica tot: “Com pot ser? Com ho fa? Com un vers que porta escrit quatre-cents anys pot estar parlant clarament de mi? Qui ho sap fer? És humà? Qui té el do? Qui és que no sent però pot descriure el que l'altra gent porta tan a dins?”. Em sembla una manera molt gràfica de descriure què és la lectura, l'audició, la visió d'obres d'art, de teatre o de cinema. En definitiva, què és una experiència artística. Servirà per a tots els adolescents i també per als posseïdors de dosis de joventut més o menys acumulada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 12/4/14

dijous, 10 d’abril de 2014

Sopa de tigre

La revista nord-americana d'actualitat The Daily Beast informa que fa dues setmanes, a la província xinesa de Guangdong (prop de Hong Kong), la policia va irrompre en un sopar organitzat per uns homes de negocis importants i uns buròcrates ídem, que estaven a punt d'endrapar un tigre acabat de matar. Per bé que aquests animals estan protegits a la Xina (només en queden 50 de salvatges a tot el país), es veu que entre les classes més acabalades és moda comprar-los i llogar carnissers per matar-los –n'hi ha que els electrocuten– i tot seguit fer-ne entrecot de tigre i sopa de penis de tigre, que els comensals devoren amb delectació, perquè menjar plats il·legals és una demostració de poder i riquesa, a la Xina i aquí (fa uns anys, si recordo bé, el xef d'un conegut hotel de luxe barceloní va ser acomiadat per haver preparat una comanda secreta a preu d'or: una sopa feta amb una espècie de tortuga en perill d'extinció). Una variant d'aquesta mena d'ingestió ostentosa és la caça d'animals exòtics, una altra activitat tan clandestina com prestigiosa entre les elits socials. El rei Joan Carles, per exemple, ha estat un caçador entusiasta del 1962 ençà i el 2004 va matar nou óssos romanesos i un bisó polonès i el 2012 com a mínim un elefant botswanès. Com els sopars il·lícits dels oligarques xinesos, les caces del rei es mantenien en estricte secret, fins que un maluc fracturat el va obligar a revelar-ho tot. De seguida, la secció espanyola del Fons Mundial per la Natura –del qual el rei era president d'honor– va convocar una assemblea extraordinària en què un 94% dels assistents van votar perquè se li retirés el càrrec. Fa una setmana, a El Mundo, la periodista Pilar Urbano va revelar que el rei també ha estat un colpista (un de debò). Per la mateixa regla de tres –sent com és el rei el representant honorífic de tots els ciutadans–, no hauríem de poder votar a corre-cuita perquè abdiqués? Hi tenim dret? Una pregunta més per als magistrats ponderats del TC.

Matthew Tree, El Punt Avui, 06/04/2014

Hisplomacy

Towards the end of last year, the Catalan language history magazine Sàpiens began sending copies of 'Catalonia Calling' – an illustrated book explaining the whys and wherefores of the current push for Catalan home rule – to thousands of people considered influential, from Kofi Annan to the manager of Manchester United. The thank-you letters came flooding in. Indeed, the project was going so well that one well-known, viscerally unionist Spanish journalist, José Antonio Zarzalejos, posted a blog entry praising the quality of the book and damning the Spanish government's sloth-like approach to such a successful internationalisation of the Catalan cause. Someone must waved Zarzalejo's blog under the nose of Mr García-Margallo, the Foreign Minister, because since then the Spanish diplomatic corps has been putting in an abundance of overtime: it immediately fired off thousands of letters denouncing the book as a pack of lies and urging its recipients to have nothing to do with it, to the extent that no less than three of Kofi Annan's secretaries asked Sàpiens to remove his thank-you letter from Facebook – and similar pleas have been sent by many other recipients. In Brussels, so much Spanish diplomatic pressure has been applied that one Catalan functionary in the European Commission complained recently that Catalonia now had virtually no potential allies in the EU. What's more, every time the Catalan president, Artur Mas, gives an interview to foreign media, the local Spanish ambassador vilifies Mas's supposed inaccuracies within the week. And it is the situation in Catalonia which has impelled Margallo to refuse to recognise Kosovo (thus backing Russia to the hilt) while fiercely defending the territorial integrity of Ukraine (thus criticising Russia in no uncertain terms). Such contradictions matter not a jot to Madrid: national unity at all costs, is the slogan being bellowed to the world round the clock by the Foreign Minister and his small army of diplomats. And if they can also arouse an anti-Catalan mood close to loathing by convincing said world that pro-independence Catalans are a bunch of economic egocentrics who invented a phony nation a couple of years ago just so they could  take the money and run, then so much the better. All this frantic activity, of course, is simply whetting more and more Catalans' appetite for a state which will provide a buffer between them and such persistent animosity. Which is why the only thing that could really stop the November 9th referendum on independence, is the removal of the ballot boxes at gunpoint. But it won't come to that, surely?

Matthew Tree, Catalonia Today, abril de 2014

dimarts, 8 d’abril de 2014

La classe apolítica

La citació que millor explica la històrica jornada d’avui al Congrés dels Diputats de Madrid ha estat atribuïda a més d’un autor. La paternitat se l’enduria en primera instància Voltaire (1694-1778), però en àmbits anglosaxons també la trobareu atribuïda al savi de Baltimore, el periodista Henry Louis Mencken (1880-1956) o al psiquiatra Carl Jung (1875-1961). En la seva formulació més acceptada fa: “Quan un diplomàtic diu que sí, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que no. I si diu que no, no és un diplomàtic”. La transmissió d’aquesta afinada gradació entre l’afirmació i la negació d’un personatge públic es completa amb un paral·lelisme simètric que respon a un patró tradicional de fer la cort: “Quan una dama diu que no, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que sí. I si diu que sí, no és una dama”. En el decurs de la història les analogies entre poder polític i poder de seducció han estat constants, ja siguin aforats o desaforats. 
 
Entre els usuaris d’aquesta tríada capicua del sí-potser-no és habitual transformar el diplomàtic original de la citació volteriana en un polític. Per això, avui que al Congrés es debat monogràficament sobre la capacitat de la Generalitat de Catalunya per convocar una consulta sobre el futur polític d’aquest país, resulta pertinent rellegir la gradació que va del sí al no amb aquest canvi de protagonista: “Quan un polític diu que sí, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que no. I si diu que no, no és un polític”. Rajoy i els seus fa mesos que viuen parapetats rere un discurs jurídic que impossibilita (i invisibilitza) el debat polític. Un discurs instal·lat en un no perpetu i monolític (quasi podríem dir-ne nonolític) que a poc a poc està situant els seus acèrrims defensors fora de l’àmbit de la política. El debat d’avui no és sobre un sí o sobre un no, sinó sobre la capacitat dels nostres representants d’establir un terreny de joc per a la política que traslladi a l’àmbit de la gestió les opinions de la ciutadania, legítimament expressades a través de les urnes. En la subtil gradació entre el sí i el no, l’espai de confluència és el potser. Quan l’expressa el polític, vol dir que no, quan l’expressa la dama, vol dir que sí. Que potser no seria aclaridor que el polític espanyol i la dama catalana confrontessin els seus potsers? Llevat, esclar, que es pretengui fer confluir el polític espanyol i la dama de sang catalana en una unitat tan indivisible com desesperançada, mal aparcada en segona fila i disposada a defugir el diàleg encara que per a això hagi d’envestir o atropellar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 8/4/14

dilluns, 7 d’abril de 2014

La setmanada



Toni Sala acaba de treure el seu quinzè llibre de narrativa, la novel·la Els nois (L'Altra, 2014); i m'atreviria a dir –havent llegit 13 de les obres anteriors– que és la millor cosa que mai ha escrit: un tros de prosa farcit d'emoció i reflexió i d'imatges impactants i de personatges tan escruixidorament autèntics com la Catalunya agroindustrial, econòmicament devastada, que Sala descriu amb una mala llet tan entusiasta que arriba a ser tonificant. Algú m'ha dit que hi ha crítics professionals que hi estan d'acord, però jo no ho sabria pas: fa més d'una dècada que no en llegeixo cap. I Sala, justament, és un autor que ha patit més del compte a mans dels crítics, alguns comentaris dels quals sobre novel·les com ara Rodalies o Provisionalitat, han estat d'una impertinència que fa caure de pompis. I vet aquí una diferència de debò entre Anglaterra i Catalunya: mentre que aquí es tracten els veredictes dels crítics amb una certa veneració, al país on vaig néixer, l'actitud envers els ressenyistes a sou –que no s'han de confondre pas amb els periodistes literaris ni els estudiosos ídem– és més aviat ambigua. Vet aquí, per exemple, el dramaturg Christopher Hampton: “Demanar a un escriptor què en pensa, dels crítics, és com preguntar a un fanal què en pensa, dels gossos.” Segons l'escriptor irlandès Brendan Behan, els crítics “són com els eunucs en un harem: saben què fer però són incapaços de fer-ho”. I Kenneth Tynan, tot i ser crític de teatre, va dir: “Un crític és un home que coneix bé la ruta però que no té carnet de conduir.” No deixa de ser curiós que les cites acabades d'esmentar van aparèixer fa poc en una revista anglesa dedicada a la crítica literària: The Times Literary Supplement; per la qual jo mateix vaig fer de crític ocasional durant anys, una feina que, finalment, he decidit deixar córrer perquè sempre m'ha fet sentir com un peix fora de l'aigua; i això que no solia sinó elogiar els llibres que em tocaven. O potser per això mateix.

Matthew Tree, El Punt Avui, 30/03/2014

L'enginy d'una mare



Quan ho vaig veure vaig sentir una emoció molt especial, de dimensions gairebé oceàniques. Una emoció desplegable, còsmica i retroactiva, d'aquelles que et fan sentir orgullós de pertànyer a l'espècie humana. La setmana passada algú em va passar un link a un diari que recollia el gran invent de la nord-irlandesa Debby Elnatan, mare d'en Rotem, un nen nascut amb paràlisi cerebral que es va rebel·lar i va decidir que no el volia veure sempre assegut en una cadira de rodes. La mare rebel ha fet un invent que té la grandesa de les coses senzilles. S'ha empescat un arnès com els que molts pares fan servir per transportar els seus nadons a la panxa. Ella, però, ajusta l'arnès una mica més avall. En comptes de penjar-se'l a les espatlles en lliga la part alta a la cintura del progenitor per tal que la criatura sedent pugui tocar de peus a terra. Allà és on l'invent combina amb una doble plantilla que duplica els peus, tot transformant qualsevol ésser bípede en quadrúpede marsupial. Els peus del nen van per dins dels del progenitor. Quan el pare fa el pas, la sola del nen també s'aixeca i permet que la parella faci un moviment pedestre conjunt. De fet, Debby Elnatan i els feliços usuaris del seu invent fan caminar els seus fills discapacitats d'una manera força lògica. Resulta tan fàcil d'imaginar que costa de creure que ningú no ho hagués pensat abans. Tothom ha vist alguna vegada un nen petit que juga a enfilar-se a les sabates del seu pare i manté els peus allà quiets mentre tots dos caminen en tàndem. Els usuaris de l'arnès màgic caminen d'aquesta manera, passivament, amb el cap a l'altura del baix ventre patern i els peus cosits al perímetre interior de les plantilles del pare.
 
N'he vist videos i resulta un moviment pausat, a càmera lenta, com d'astronauta que fa la passejadeta per la lluna. La refotuda llei de la gravetat que impedeix caminar les criatures amb paràlisi cerebral pels seus mitjans queda sobtadament abolida. Els nens, com que no tenen costum d'anar drets, fan uns ulls com taronges i alguns riuen amb l'excitació nerviosa pròpia de les muntanyes russes. No he oblidat mai la cara de felicitat que feia el nostre fill Lluís cada cop que el posàvem en un pla inclinat o en un remolc de bicicleta. La mateixa felicitat que he vist a les cares de molts quiets quan alguna cosa insospitada els posava en moviment, ja sigui perquè anaven dalt d'un cavall o d'una vagoneta. És la felicitat de viure. La novetat de trencar expectatives. Aquest arnès combinat amb les plantilles quadrúpedes serà una gran font de felicitat per a molts d'aquests absentistes de l'èxit que ara caminaran. Benvingut sigui l'enginy d'una mare rebel.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/4/14

Mot i Litterarum

Avui, a Girona, acaba la primera part del Festival Mot amb un espectacle de carrer de literatura fantàstica per a nens (El somni d'Alícia), un vermut literari amb autors que llegeixen, una conferència d'Ignacio Padilla sobre el somni de la vida artificial al cinema o la literatura i un altre espectacle nocturn (Un cavall màgic recorre Girona). Després de la cesura dominical, dilluns engega el segon hemistiqui al Teatre Principal d'Olot amb una conversa entre Jacobo Siruela i David Roas. El Mot és un festival de nova creació centrat en la literatura fantàstica que combina conferències, xerrades, lectures, projeccions i espectacles, en català i en castellà. Afortunadament, només hi ha programada una taula rodona, que és la lepra dialèctica que ha contaminat ràdios i televisions de tertulianitis crònica. Durant anys, sobretot a València, vaig formar part de l'organització de jornades literàries basades en prolixes taules rodones amb ponents i moderadors. Vaig arribar a la ferma conclusió que la millor manera perquè un jove avorreixi la lectura és fer-li empassar una taula rodona. Per això ara em congratula veure que són un fenomen residual, i que els festivals literaris contenen una major diversitat de formats. A banda de conferenciants tan solvents com Albert Sánchez Piñol, Cristina Fernández Cubas o Fernando Iwasaki, els assistents han pogut seguir lectures, narracions orals o projeccions com la de les bèsties fantàstiques del Beatus de Girona a la façana del Centre Cultural la Mercè.
 
És veritat que l'etiqueta del fantàstic resulta fàcil de traslladar a una cultura iconogràfica, però també ho és que els gestors culturals que articulen actes literaris han ampliat el repertori de propostes per la via d'explorar les fronteres amb altres llenguatges i defugir l'onanisme retòric. Aquesta és també la filosofia del Festival Litterarum, una fira d'espectacles expressats des de qualsevol llenguatge i disciplina artística sempre que tinguin com a eix central una font literària catalana. La iniciativa, sorgida al voltant de la Fira del Llibre Ebrenc que se celebra des de fa una dècada a Móra d'Ebre (enguany del 30/5 a 1/6), s'estén tot l'any arreu del país promovent recitals, concerts, lectures o treballs audiovisuals que parteixin d'una obra literària. Des dels concerts que fa Judit Neddermann sobre els contes de Pere Calders musicats al disc Cançons de la veritat oculta fins a la projecció del curtmetratge que Manuel Raga ha fet del conte de Mercè Rodoreda “La gallina”, del recull La meva Cristina i altres contes, finalista dels Gaudí i nominat als Goya.

Ara que s'acosta Sant Jordi cada tarda hi ha un munt de presentacions de llibres. La majoria de les vegades són cerimònies insulses compostes de presentació formal, llepada dialèctica variable i desenllaç d'agraïments a canvi de signatures. Comença a ser hora que la gent tingui ganes de pagar per anar a un festival literari.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 5/4/14

Conspiragrama veneçolà

Des de la mort d'Hugo Chávez les notícies que arriben de Veneçuela sovint requereixen una segona lectura. Convé tornar-se-les a llegir després de comprovar que no formen part de cap obra de ficció. Maduro, que manté línia directa amb el president finat, ens té acostumats a declaracions sobrenaturals. Ara és una col·laboradora seva qui es despenja amb una acusació enigmística contra el diari El Aragüeño. La ministra d'Informació i Comunicació veneçolana Delcy Rodríguez l'acusa de “conspirar e incitar a la violencia contra el Gobierno de Nicolás Maduro”. L'acusació no es fonamenta en cap informació publicada al diari ni en cap columna d'opinió, sinó en uns presumptes missatges xifrats apareguts als seus mots encreuats. Ho va anunciar dijous en 140 caracters. Aquest és el tuit ministerial (i literal): “Diario El Aragueño envía mensajes cifrados vinculados ala conspiración y la violencia en sus crucigramas!Hemos solicitado una investigación”. El Aragueño és un diari privat de la ciutat de Maracay, capital de l'estat d’Aragua, a tocar de Caracas. De moment, no ha trascendit cap exemple, però encara recordem una acusació similar, fa dos anys, contra el diario Últimas Noticias. Llavors va ser un periodista del canal VTV de la televisió estatal qui va detectar tres paraules a la graella del crucigrama: ráfaga, asesinen i Adán. D'aquí va deduir un presumpte pla per assassinar Adán Chávez, germà del llavors encara president Hugo. Conscient de la volatilitat de la seva informació, el periodista va introduir-hi un comentari preventiu: “Hay signos muy fuertes que nos están diciendo por dónde van los tiros. El que no los quiera ver que no los vea, que se burle, que diga que es paranoia”. Paranoia o no, ara és tota una ministra qui acusa un crucigramista de transmetre missatges secrets a través de les graelles. 

Des que l'any 1913 van aparèixer els primers mots encreuats, les graelles sempre han estat sospitosos d'amagar missatges secrets. De fet, poques setmanes abans del desembarcament de Normandia el crucigramista de The Daily Telegraph va ser interrogat per Scotland Yard perquè, per atzar, havia inclòs a les seves graelles mitja dotzena de mots clau de l'operació secreta del dia D. Podem parlar d'un subgènere literari de caire conspiranoic: el conspiragrama. Si us donen qualsevol crucigrama sempre hi trobareu mots que us permetran ordir una conspiració. Als meus mots encreuats 8600 d'avui, per exemple, hi surten paraules conspiratives com ara Robades, Cubell, Calin, Epopeia, Siso i Negoci. Algú em podria ajudar a descobrir contra què conspiro? CNI, ANC, PSC, LFP, BCN World? Voldria saber-ho.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/4/14

Entradas populares

Compartir