dimarts, 27 de maig de 2014

L'omnigratuïtat indiscriminada

A la biblioteca del barri agafo un llibre gruixut de la prestatgeria, l'obro per una pàgina a l'atzar, i hi llegeixo: “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va expulsar els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple. I els deia: ¿No diu l'Escriptura: ‘El meu temple serà anomenat casa d'oració per a tots els pobles?’ Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!”. Pinta bé, penso. Acabo de xalar com un vedell llegint La bona sort d'ara mateix de Matthew Quick i ara tinc entre mans Pastoràlia de Georges Saunders. Em fa l'efecte que aquest pot ser una bona continuació lectora. El capítol on he anat a petar es diu Mateu. Veig que és una edició anotada, amb tot de numerets que pauten el text: Mateu, 21:12-14. Tanco el volum, n'escruto el llom i me n'apunto el títol per demanar-lo: La Bíblia. El fullejo una estona llarga. Pertot trobo passatges suggerents amb personatges extraordinaris: Onan, Matusalem, Lot, Caïm... Sento el desig urgent de posseir aquest llibre gruixut. El vull. Me'l puc endur ara mateix si el demano en préstec, però el meu desig va més enllà. M'acosto al taulell. La gentil bibliotecària em diu que, a banda de prestar-me'l ara mateix, també me'l pot vendre i el tindré demà mateix a aquesta hora. Decideixo que així ho farem.
 
El Departament de Cultura i el Gremi de Llibreters de Catalunya han signat un conveni que transformarà les biblioteques en un nou canal de venda de llibres, a través d'una llibreria de proximitat. L’octubre ja es podrà fer en algunes. És una bona notícia. En primer lloc perquè enderroca un mur absurd que separava biblioteques i llibreries en nom d'una puresa antimercantil que comportava situacions tan absurdes com ara presentar-hi llibres i que la gent no els pogués adquirir perquè en el recinte de la biblioteca no es considerava de bon to vendre'n. L'objectiu de promoure la lectura és integral. Sense editors ni llibreters l'oferta s'emprobreix i tothom hi perd. Afortunadament, l'adaptació de les biblioteques als canvis socials és un dels (pocs) grans encerts de la política cultural contemporània. Aquest nou pas així ho demostra. No només pot donar oxigen al món editorial a través dels llibreters sinó que és un concepte innovador. Poder comprar llibres en un entorn de serveis gratuïts trenca un sobreentès nefast de l'era digital: l'omnigratuïtat indiscriminada. El pas de biblioteques i llibreries hauria de marcar el camí a internet, el temple d’aquestss nous fanàtics del segle XXI: els puristes que s'indignen quan els fan pagar pels béns culturals.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/5/14

No ens espanta l'europanto

L’europanto és una llengua inventada. Una broma lingüística d’un traductor i narrador italià anomenat Diego Marani. Marani va publicar l’any 2000 una novel·la esplèndida (Nuova grammatica finlandese, traduïda al castellà de manera molt creativa amb el títol Memoria callada) que reflexiona sobre la convencionalitat identitària. Un soldat finès que ha quedat amnèsic en plena batalla contra l’exèrcit alemany a la segona guerra mundial és ajudat per personal sanitari a reaprendre la seva llengua suomi, coneguda per la seva complexitat i singularitat. El reaprenentatge lingüístic desemboca en una d’aquelles sorpreses narratives que esguerrarien la lectura als possibles interessats, de manera que m’abstinc de divulgar-la. La majoria de llibres de Marani, tant els d’assaig com els de ficció, tenen les llengües de protagonistes, amb títols com L'interprete, Come ho imparato le lingue o la sàtira filològica L'ultimo dei Vostiachi. De fet, Marani treballa a Brussel·les en la promoció del multilingüisme i és conegut, sobretot, per haver-se empescat la broma lingüística de l’europanto, una llengua artificial construïda a còpia de pedaços d’altres llengües europees. Marani ha escrit columnes i un llibre de narracions en europanto  i ha considerat la seva proposta com una provocació contra l’integrisme lingüístic que predica la puresa immaculada de les llengües. Un paràgraf del Wilt de Tom Sharpe en europanto és el primer que trobo a la xarxa per exemplificar-lo: “Always que Henry Wilt took der dog a passeggio, o, per esse piu precise, when il cane took him fora, o, per esse més precise, when Mrs Wilt falaba que they should raus gehen, damit ella could do i sui exercicis de Ioga, Henry toujours followed la mesma route. In fact, le Hund seguía the route und Wilt seguía le chien”. No trobeu notable el grau de comprensió? Potser directament proporcional al grau de desconcert que provoca. Marani no defensa ni els patuès ni l’artifici esperantista. Simplement posa el focus en el llindar de la llengua entesa com a instrument identitari de primer ordre i com a porta oberta a nous mons que contenen noves possibilitats d’enriquir la identitat.
 
Quan escric aquestes ratlles no sé quina cançó taral·legen els analistes de les eleccions europees d’ahir, però em temo que la tornada de l’euroescepticisme planarà per totes les tertúlies. Per això aquesta conya de l’europanto em sembla molt pertinent per entendre què és Europa avui. Un guirigall, sí, però el nostre guirigall. Un artifici colossal que només funcionarà si tots els que hi participem ho fem des de la nostra genuïnitat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/5/14

La reixa i el bruixot

Em vaig assabentar que el dibuixant Picanyol es jubilava pel tuit d'una aficionada als mots encreuats. Durant mesos, la reusenca Ingrid Cartanyà Vilà ha difós cada dia al Twitter una foto de la pàgina salmó amb la graella de mots encreuats guixada amb (gairebé) totes les solucions. Ara ja fa un temps que ha perdut l'hàbit, però de tant en tant comenta en algun tuit una definició que li crida l'atenció. Aquest dimarts, coincidint amb la nota de premsa que Cavall Fort va emetre per anunciar la fi de quaranta-dos anys d'historietes d'en Picanyol, el tuit que m’adreçava deia: “Hauràs de buscar una altra definició pel bruixot d'en Picanyol. L'Ot es jubila”. Els crucigramistes tenim dèries recurrents a l'hora de definir les lletres esparses: “Poema visual de Joan Brossa al Velòdrom d'Horta” (A), “El bruixot d'en Picanyol” (OT), “A la vora de Kurosawa” (RAN)... Els seguidors habituals ens coneixen les flaques i les resolen d'esma. Abusar-ne seria signe de pobresa, però infonen un cert aire de familiaritat. L'Ot apareix a les graelles de La Vanguardia des del primer dia, aviat farà vint-i-quatre anys, i hi continuarà apareixent, encara que es jubili. Els motius figuren en aquest textot:
 
“Quan l'Ot va aparèixer a Cavall Fort jo era un xicot de 8 anys, una mica tabalot, però molt devot de la màgia amiga del mot. M'ho llegia tot. Tan aviat somiava que era un guerrer visigot com un sacerdot egipci, un robot intergalàctic o un anglès amb salacot. M'encantava cruspir-me un entrecot de Cavall Fort i, de rebot, un bon calçot. Aviat em vaig avesar a l'argot de l'Ot. Em cridava l'atenció que la dona el perseguís per fotre-li un calbot, amb l'escombra a tall de garrot. Llavors l'Ot fotia un bot, i de vegades qui rebia era el sabatot del mussol, incapaç de volar com un falciot sense fotre's un morrot. Jo trobava que el policia que perseguia l'Ot pertot era un veritable carallot, i hauria muntat un avalot descomunal per tal d'alliberar-lo. Però mai no el caçava del tot. L'Ot era el meu heroi. El pilot dels meus vols per damunt del casalot de l'avorriment, l'antídot als atacs de singlot (i de sanglot). Per això em vaig indignar tant quan aquella colla de borinots addictes a l'èxit mediàtic van pretendre suplantar l'Ot amb el seu cant televisat i les seves americanes de xeviot. O.T.? Operació Triomf? Què vol dir O-té? L'Ot era l'Ot, i sempre ho seria. Cap ninot ignot que vulgui viure sense fotre ni brot no el podrà mai suplantar ni prendre-li el mot. Per això, vaig encapçalar un escamot que va omplir les reixes de mots encreuats d'os i de tes, definides sempre de la mateixa manera: ‘El bruixot d'en Picanyol, de dues lletres’. Ot. El meu vot és per a l'Ot. L'Ot!!! A lot of vots per a l'Ot. Naturalment, tot passa, i també va passar l'O.T. Com vaig llegir un dia en un rellotge de sol ‘Tempus fugit (de pressa)’. Ara, tothom sap que d'Ot només n'hi ha un: l'Ot el bruixot! Alcem el got a la seva salut, perquè ell sí que pot!” Bona jubilació.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 24/5/14

dijous, 22 de maig de 2014

Ràbia riallera

Els autors aclamats sempre m’han fet por. Podria encaixar la mà d’una estrella de rock, posem per cas, sense que la meva tremolés ni un mil·límetre. Però davant d’un autor que ha aconseguit allò que sempre he somiat aconseguir jo, acabo reblert de paüra i respecte. Per tant, quan –fa pocs anys– la Montserrat Verdaguer (l’amiga i metge de Tom Sharpe) em va convidar a dinar amb ell, la meva primera reacció va ser d’alarma. A més, amb Sharpe, hi havia un altre problema. A partir dels anys setanta, s’havia convertit en un autor mundialment conegut –«llegendari» no seria pas una descripció exagerada– però jo només n’havia llegit un parell d’obres menors. Encara no coneixia les extraordinàries novel·les sud-africanes, ni tan sols Wilt, la seva novel·la més cèlebre. Al respecte que em feia la seva reputació, doncs, s’hi afegia el temor de ficar la pota en una galleda de dimensions descomunals si mai arribéssim a parlar de la seva obra. La Montserrat em va portar a casa d’ella, on Sharpe ja ens esperava. Just abans d’entrar, ella el va sotjar a través del vidre, mentre m’explicava que volia saber si havia decidit beure aquell dia i, en efecte, tenia a la mà un got de whisky ple fins a dalt. La Montserrat em va donar a entendre que això no era un senyal del tot positiu, però des del principi mateix de la trobada Sharpe va resultar d’allò més amable i xerraire. Després del dinar ens vamtraslladar a la casa d’ell, no gaire lluny, a Llafranc. Havia omplert bona part de les parets de fotografies fetes (feia temps) a Sud-àfrica. «Aquest era un autèntic fill de puta» –va dir, assenyalant el retrat d’un home blanc que en tenia tota la pinta–, «tractava els africans com si fossin una merda». Al llarg del dia, per cert, Sud-àfrica – on va néixer i créixer– entrava i sortia de la conversa com una tonada enganxosa i quedava clar (o així em va semblar) que aquell país era la raó per la qual Tom Sharpe s’havia tornat escriptor, que tot el que havia viscut i vist a Sud-àfrica –com ara els nombrosos cossos d’africans morts de tuberculosi (una malaltia de la qual els blancs, vacunats com cal, no morien mai) que ell, un jove infermer auxiliar, havia hagut de portar a una fossa comuna– era el combustible que atiava la ràbia que acabaria sent el motor que impulsa la prosa dels seus millors llibres (per cert, es mostrava sorprenentment desdenyós amb aquells títols seus amb què no se sentia satisfet: «Farses, no són res més que farses»). En la seva ficció, de fet, Sharpe estrafà el món dit real fins a uns límits tan grotescos com versemblants, de manera que, darrere un humor superficialment rocambolesc, hi rau una fúria moral inequívoca. Vam acabar escoltant alguns discursos bèl·lics del kaiser Guillem II (Sharpe en tenia una capsa plena). Ell es feia un tip de riure i jo també, en part perquè el meu consum d’alcohol estava a punt d’atrapar el seu i en part perquè era alhora estrany i escaient que aquest escriptor que es mofava de l’absurditat (i crueltat) de la vida humana s’ho passés tan bé tot escoltant els deliris d’un bel·licista mort fa dècades. Era un moment tan còmic com incòmode, igual que el regust que deixen moltes de les seves novel·les. En marxar, Tom Sharpe em va convidar a visitar-lo un altre cop: «Vine quan vulguis!». Encara me’n penedeixo molt, de no haver-ho fet.

Matthew Tree, Revista de Girona, abril de 2014

dimecres, 21 de maig de 2014

Degradadets i alegrets

Com si es tractés d’una edició anotada de L’Atlàntida (l’obra mestra d’un guillat, en el sentit més noble de la paraula), el professor Garolera fa una llista (no pas un llistat) acurada i prolixa de tot d’usos lingüístics actuals i els denuncia amb una irritació creixent, a l’article “El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació”, publicat a Els Marges. Garolera se centra en el català elèctric, que reuneix l’imprès, l’hertzià i l’electrònic, i no pas en el català dental (aquell en què pots apreciar la dentadura del teu interlocutor mentre enraona i que, si bades, et pot deixar esquitxat de capellans). Però alhora ens il·lustra en com el català elèctric influeix en el dental.

Denuncia tot de neologismes innecessaris mitjançant un munt de casos que ell considera especialment blasmables i en aquest punt compta amb tot el meu recolzament (i em sobta una mica que escrigui patois en comptes de patuès, tot i que Déu me’n guard d’ensenyar el meu pare a fer fills i el meu pastisser a fer crusants).

Als optimistes irredempts, sovint adscrits a l’administració pública, que defensen que vivim en el millor dels mons possibles (la seva nòmina forma part d’aquest món) i que l’estat de coses actual es deu a l’evolució natural de la llengua, se’ls ha d’advertir que el concepte evolució natural del català és un oxímoron. No hi pot haver una evolució natural si tenim en compte la història del país i de retruc el seu present: un 80 % de l’espectre televisiu en un altre idioma, el 50 % de les ràdios, més del 90 % en el cas del cinema (i aquí hi entren també els devedés i els arxius piratejats), un percentatge alt de la música i un d’aclaparador de videojocs (imprescindibles per a prestigiar un idioma, no tenir el Grand Theft Auto 5 en català ens impedeix anar amb el cap alt). Només el teatre ens proporciona un mica d’alegria i també les cerimònies religioses de l’Església Catòlica, que s’oficien en un català ric i matisat, fet que hem de celebrar decididament perquè seria molt incòmode haver d’anar corregint el capellà mentre t’està donant l’extremunció.

No m’estendré en cada cas que Garolera denuncia, només en uns quants que m’han cridat l’atenció. El cas de tragèdies humanitàries (un absurd, així es deia irònicament una secció de ràdio que vaig fer durant tres estius seguits) no és específic del català, sinó que també el comparteix el castellà, com se n’ha burlat en més d’una ocasió l’articulista Javier Marías. Per tant, tots plegats assistim astorats a la repetició entusiasta dels clixés periodístics entre els parlants, mecanisme que ajuda molts ciutadans a aparentar un grau cultural més elevat. Sobretot és clau per als periodistes. D’alguna manera han de justificar el sou.

A mi, francament, l’aplicació estricta de la normativa no em treu la son en el cas  dels registres col·loquials, que haurien d’estar presents en els espais dels mitjans de comunicació que no són estrictament informatius i per tant aspiren a entretenir i ajudar a passar la tarda, l’any o la dècada. Tampoc els periodistes cal que s’expressin en una llengua de fusta insuportable (com tants polítics, que els serveix per defugir aspectes incòmodes i revestir-se d’una aparença solemne d’experts en la llangonissa de Vic). A ells també se’ls ha d’exigir que s’expressin amb naturalitat, claredat i vivesa. Quan Garolera afirma que el català elèctric de molts professionals dels mitjans és pobre, no s’equivoca gaire. Com enriquir-lo, aquesta és la qüestió. Si no els sap greu, els proposo dues vies: fent que els professionals dels mitjans tinguin més en compte els tocs d’atenció dels lingüistes (ara, sovint, els professionals no reben els textos corregits de manera que puguin detectar en què s’han equivocat, sinó que ja els reben esmenats sense cap marca). L’altre és que aquest punt, la competència lingüística, tingués un pes notable en la tria dels col·laboradors. També se’ls hauria de comentar que aquest costum, tan actual, de barrejar el català i el castellà, consistent en pronunciar una frase en una llengua i la següent en l’altra (com bé il·lustra la novel·la L’altra de Rojals), fa una certa angúnia. Perquè és un recurs propi d’analfabets i d’El Molino. Veure el meu cardiòleg expressar-se com La Maña m’alerta una mica.

Però que un bon gruix de parlants del català faci servir un munt de calcs del castellà, no és gens estrany. N’hi ha molts que són d’origen castellanoparlant i s’acomoden a tot allò que els més natural, més proper, més conegut. Jo, quan parlo en castellà, també faig servir un munt de calcs del català (correctes en castellà però simples calcs, el resultat és un castellà insòlit). Entre dues opcions igualment correctes, el parlant català d’origen castellanoparlant és molt fàcil que opti per la més pròxima a la seva llengua materna (i amical, i laboral, i cultural, i lapidària –en el sentit que a les làpides dels cementiris el castellà és molt més present que el català-). També, el fet que molts catalans no apostrofin, té la seva raó de ser en aquest punt. Només s’havia de veure uns quants anys enrere com els polítics, durant el procés de l’estatut de Miravet (que acabaria ben ribotat), parlaven de el estatut. “El estatut millor per Catalunya”. Sort que la independència no s’apostrofa.

Una bona part dels usos que Garolera anota són fruit d’aquest fenomen, que en podríem anomenar el català mandrós. No cal dir que aquest fenomen dialectalitza la nostra llengua. A poc a poc se’ns va posant a tots cara d’aragonesos, que el segle XV van veure impàvids com la seva llengua desapareixia pel forat de l’aigüera.

Altres usos que Garolera denuncia provenen de l’anglès, que és un camp adobat per a la tonteria pretensiosa, imprescindible per a passar per modern, global i posseïdor d’uns horitzons més extensos que la majoria dels mortals. Qualsevol estupidesa, llauna o impostura, en anglès és més passadora i adquireix aires de respectabilitat, és repetida i aplaudida. Només cal veure els musicals, que és un escenari (mai més ben dit) que va guanyant terreny. No hi ha dades exactes de tots els espectadors que, de nou a casa després de veure Cats, han escanyat el gat.

Ara bé, vull reivindicar la creació lingüística, tan escassa en català i tan important, que ens enriqueix i ens dóna matisos. A casos com ara xarrup, guixeta o espermatozou (el diccionari el marca com a obsolet), que són fruit del malentès, la ultracorrecció o de vegades el capritxo o el bon humor liró dels parlants, no se’ls hauria de tancar la porta de la normativa. Tenint en compte que s’han divulgat i han ocupat un espai d’honor als nostres paladars, val la pena no barrar-los el pas (com ara, que van de baixa perquè els correctors els suprimeixen implacables).

Caldre, gràcies en part a la cançó Cal que neixin flors a cada instant, que apostava per convertir el país en una floristeria descomunal, també s’ha fet un lloc als nostres paladars, sense bandejar l’haver de i, ai, com ens hem de veure, el tenir de. Suposo que no tinc d’explicar-ho més a fons.  

L’auge de mític en comptes de famós, conegut o senzillament, com és en molts casos, destacat, es deu a la pràctica periodística tan estesa de l’enaltiment desmesurat, la hipèrbole i el frenesí, que tants bons rendiments dóna. Mentre augmentin els cabals de les empreses i dels periodistes destacats (amb expectatives d’arribar a mítics), tot serà brutal, sensacional, genial, magistral, increïble, meravellós, extraordinari. Més o menys com la dona barbuda. O el nen cocodril, que també és de Déu.

Finalment, Garolera escriu, sobre solucions possibles a la situació que denuncia: “Potser n’hi hauria prou amb dues: la supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques del castellà”. I tant que cal aquesta supervisió rigorosa, encara que seria més important anar replantejant això que els diaris més importants en català siguin traduccions del castellà. Cal que els periodistes puguin escriure directament en català, sense la servitud de la traducció. Sobretot els articulistes, en què l’expressió és més lliure i personal, si tenen una mica de voluntat d’estil –perquè de petits no els van estimar prou i tot això-. La publicitat és un camp més espinós, jo no em veig amb cor de convèncer el consell d’administració de Marks&Spencer que contractin la seva publicitat en català. Però la publicitat contractada per empreses catalanes (des de La Caixa a Embotits Tarradellas passant per Viuda de Lauro Clariana) ho podrien tenir en compte.

La segona proposta de Garolera és: “I l’exigència d’un coneixement més aprofundit del català (i dels seus registres), que eviti els calcs del castellà i estalviï l’“enriquiment” de la llengua amb neologismes innecessaris”. No és tan senzill, perquè aquests neologismes triomfen perquè permeten al periodista (i al parlant en general) fer el mec o, com deia el bisbe Torres i Bages, fer el merda. Per tant són molt temptadors i difícils d’eradicar. La llengua sovint compleix aquesta funció enganyadora. Cal aparentar i fer veure que es diu alguna cosa diferent, quan en realitat s’està repetint el mateix però d’una altra manera. Es tracta d’un llenguatge inventat, amb els seus mecanismes propis, que els periodistes adopten alegrement per adreçar-se als gentils. Gràcies a això, en el millor dels casos, poden pagar les hipoteques i escolaritzar les criatures. No menystinguem, doncs, aquesta funció afaitapagesos i rasuracosmopolites, encara que els resultats desagradin al professor Garolera i a mi mateix.

Enric Gomà, Núvol, 15 de maig del 2014.

dimarts, 20 de maig de 2014

Cap per avall

“El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” és una frase ja prou cèlebre (encunyada el 1887 per l'historiador anglès Lord Acton). Doncs bé, el neurocientífic irlandès Ian Robertson acaba d'afirmar a  The Guardian que aquestes paraules són literalment certes, atès que s'ha descobert que el poder altera, físicament, la mateixa estructura del cervell dels poderosos. Una persona que mani molt, sempre segons Robertson, experimentarà un augment considerable de testosterona al cos, que, al seu torn, incrementarà el nivell de dopamina al cervell fins a uns extrems inusitats, tot excitant els sistemes de recompensa i, per tant, la cobdícia (financera, sexual, material), alhora que estimularà l'egocentrisme i reduirà o eliminarà l'empatia envers el proïsme. I com més temps romangui en el poder, més se li distorsionarà la personalitat, fins al punt que acabarà prenent decisions arbitràries i irracionals. Aquest procés s'ha pogut veure –per bé que manifestat de maneres diferents– en casos tan diversos com, posem per cas, Robert Mugabe, Kim Jong-un, Donald Rumsfeld o Vladimir Putin, per no dir res de molts dels banquers que han arruïnat l'economia mundial. A l'Estat espanyol, tot plegat pot explicar el comportament de persones com l'Aguirre, el Millet i el Camps, i fins i tot la ceguesa i sordesa altrament incomprensibles del senyor Rajoy. Havent dit això, també valdria molt la pena, crec, que els neurocientífics es fixessin en un fenomen anàleg, però molt poc estudiat: l'efecte de la falta de poder sobre el cervell d'aquelles persones que aspiren a tenir-ne, ja que hi ha proves fefaents que aquesta carència pot tenir uns efectes psicològics igualment devastadors, fins al punt que segons quins polítics mancats d'autoritat autèntica –no voldria pas assenyalar-ne cap amb el dit– fins i tot s'haurien de prendre pastilles si no volen acabar fent el préssec d'una manera espectacular.

Matthew Tree, El Punt Avui, 18/05/2014

Ben lligat, encara

Ja fa unes setmanes que el periodista Jordi Panyella va publicar Salvador Puig Antich, cas obert (ed. Angle), una investigació fascinant d'uns fets tergiversats durant 40 anys, amb un final ben revelador. El llibre ens recorda, de passada, fins a quin punt el règim anterior ha deixat unes petges força profundes en la infraestructura estatal actual. El 2005, per exemple, les germanes de Puig Antich van provar d'aconseguir una revisió del judici original en el qual el seu germà va ser condemnat a morir al garrot, al 1973. Va resultar que el fiscal assignat a sala 5a del Tribunal Suprem era el fill del secretari general del Movimiento Nacional sota Franco. Un altre magistrat de la mateixa sala era un general fill d'un general franquista condecorat el 1966 amb la Gran Creu de Mèrit. Un tercer magistrat va ser instructor militar franquista quan es va executar Puig Antich. El president de la sala, un altre militar, era el portaveu de l'Associació Professional de la Magistratura, un lobby judicial ultraconservador. És més, el fiscal a la sala 5a del TS, ja esmentat, avui en dia ocupa la secretaria tècnica de la fiscalia general, en part gràcies al bons oficis d'en Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia i gendre de José Utrera Molina, abans un ministre de Franco que va ratificar, amb altres ministresídem, la condemna a mort de Puig Antich. En fi, no cal dir que la sol·licitud de revisió de les germanes de Puig Antich no va prosperar pas. La van portar, doncs, al TC, on un jutge ultradretà, recolzat per un expolític del tardofranquisme convertit en magistrat, va rebutjar-la per una qüestió formal. Vaig viure durant 7 anys a l'edifici on va haver-hi el tiroteig en què Puig Antich suposadament va matar un agent de l'ordre públic, sense poder imaginar que durant dècades tot de jutges conxorxats havien fet i continuaven fent mans i mànigues per amagar el fet que, com ens revela Panyella al final del seu llibre, l'assassí, segurament, també portava placa de policia.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/05/2014

Cafè còrnic

Londres acaba d'atorgar a Cornualla (al sud-oest d'Anglaterra) l'estatus de minoria nacional. Però s'ho mereix? Els orígens del país es remeten al segle I d.C., quan els romans van envair les illes britàniques i van obligar els habitants originals, els celtes, a retrocedir a Gal·les, Escòcia i Cornualla (des d'on molts van fugir al que és avui la Bretanya francesa: el còrnic és gairebé intercanviable amb el bretó). Un mil·lenni després, apareix el còrnic escrit (la primera versió de la llegenda de Tristany i Isolda es va escriure en còrnic i les obres de teatre religioses ídem gaudien d'una enorme popularitat fins a l'època tardomedieval). Al segle XVI, però, els anglesos van començar a imposar el seu idioma amb el resultat que a finals del segle XVII, el còrnic tan sols es parlava a l'extrem oest del país; les llegendes i les obres medievals s'havien perdut del tot; i els mateixos còrnics ja no mostraven cap interès en la pròpia història o cultura. Els últims parlants nadius de la llengua van morir cap a finals del segle XIX. Va ser aleshores que petits grups d'erudits van intentar revifar l'idioma (per bé que aquest no es va normativitzar definitivament fins al 2008). Avui en dia, en còrnic hi ha classes per a adults i nens –i diverses activitats culturals– però només mig miler de persones el parlen habitualment, d'una població total de mig milió, la majoria de la qual mai no ha demanat cap estatus nacional. Per què David Cameron ha decidit, ara i de cop, atorgar-los-ho? I per què Nick Clegg, el seu soci liberal, ha promès que invertirà força diners en la promoció del còrnic? Podria ser perquè Cornualla vota exclusivament pels conservadors i liberals (mai pels laboristes)? O perquè tot plegat és una oportunitat per demostrar als escocesos (que potser s'escindiran del RU) que no n'hi ha per tant, ja que Londres és tan respectuós amb totes les nacions celtes? Sobretot Cornualla, que, com Cameron i Clegg saben perfectament, no s'escindirà mai.

Matthew Tree, El Punt Avui, 04/05/2014

Love Shak

Shakira lives in Barcelona, goes out with and has had a son by a Barça footballer, and her last name is the distinctly Catalan one of Ripoll. She must have known somewhere along the line that sooner or later she was going to sing at least one song in Spain's second language, and in the end she chose 'Boig per tu' ('Crazy About You') composed by Pep Sala in 1990, and made famous by the band Sau, of which Sala was one of the two frontmen together with the late Carles Sabater. Shakira's latest album – intriguingly called 'Shakira' - was released last month and features a version of 'Boig per tu' in the Catalan original (she also included a version in Spanish: 'Loca por ti'); however, the edition of the album which includes 'Boig per tu' is for the Latin American and Spanish markets only (Anglo-American buyers don't get to hear it). I could have told Shakira's PR people – had I managed to get within waving distance of any of them - that they were making a big mistake, and that the Catalan version should have been available for the Latin American and Anglo-American markets, but not, under any circumstances, for the Spanish one. Thus, the inevitable might have been avoided: a Spain-generated spate of hate tweets sent to the Colombian star, for having dared to record a song in Catalan. These messages – and I translate from the originals – called her, among other things, 'mentally retarded', 'an imbecile', 'pig', 'subnormal', 'disgusting', 'monkey like', 'stupid' and (in one comment laced with a biting irony lacking in other messages) 'so very international'. The tone of such missives is fairly symptomatic of the revulsion towards all things Catalan which has been fostered for generations by politicians and media among a sizeable sector – no one knows if a minority or a majority - of the Spanish population. The good news is that these insults – having been directed at a world-famous artist who has sold 70 million albums – were reported by two major American newspapers and the BBC, thus revealing internationally what most of us who live here are already well aware of: that such catalanophobia is one of the main, albeit little known, reasons Catalonia will be leaving Spain any lustrum now. By the by, in spite of – or perhaps partly thanks to – the quasi-racist put-downs of her Spanish nationalist detractors, Shakira's (excellent) version of 'Boig per tu' is, at the time of writing, the current worldwide number one single on Spotify.

Matthew Tree, Catalonia Today, maig de 2014

Vilanova i la Juanita

Aprofitant l'embranzida de la nit dels museus, aquest diumenge es va celebrar una jornada de portes obertes al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú. Va ser l'última oportunitat per poder veure el que encara en queda a l'ubicació original, abans que se'n reobri una seqüela a l'Espai del Far. La iniciativa també va servir per presentar la nova Associació “Amics de la Carpa Juanita i F. Roig Toqués”. La Juanita segueix amb les seves congèneres a la bassa del domicili particular del creador del museu, finat l'any 2008, però des que falta l'amo ja no treu el caparró de l’aigua per menjar de la cullera o xarrupar el rajolí (de brou) que expel·lia el porró. La seva estampa fantàstica és una icona de les petites mostres de color que permetia el món en blanc-i-negre del tardofranquisme. Aquell “red fish eating from a spoon and drinking from a Catalan glass bottle” va saltar a la premsa internacional, el van visitar celebritats com Yul Brinner i protagonitzà reportatges a les televisions europees i nord-americanes. La carpa Juanita va fer d'esquer i el museu de Mas Carolina, la casa marinera dels Roig i Raspall, s'omplí de viatgers, turistes i escolars. Molts lectors recordaran haver visitat els tresors marins de l'atapeït museu tot escoltant la descripció que en feia mon oncle Francisco (llegiu 6Q). Les visites, a qualsevol hora del dia, acabaven sempre amb el ritual de la bassa, i llavors la carpa treia mig cos de l'aigua i xarrupava la cullereta, entomava el rajolí del porró i rellepava una culleradeta per postres. Pel·lícules, fotografies, dibuixos i figures del bestiari faran perviure l'estampa de la Juanita, el porró i les mans d'en Roig Toqués. L'Ajuntament de Vilanova ha instituït un premi que porta el seu nom per guardonar personalitats relacionades amb el mar, com el programa de tele Thalassa, l'oceanògrafa Josefina Castellví, el navegant Julio Villar o el submarinista Eduard Admetlla. El proper 20 de juny se sabrà el premiat d’enguany. 
 
A mon oncle, que col·leccionava rareses de tota mena, li hauria fet gràcia encetar una col·lecció de rètols de carretera abreujats amb el de l'autopista AP-7 que assenyala VILANOVA I LA G. L’amic Enric Gríful, coneixedor de l'origen de la meva família materna, m'escriu per dir-me que quan hi passa en comptes de llegir “ge punt” llegeix “punt ge”. Desconec si les abreviatures dels topònims als rètols viaris estan regulades, però a casa ens ha tocat la grossa, perquè la meva família paterna prové de Sant Guim de Freixenet i a l'alçada de la Panadella, per la A-2, el rètol que ho anuncia diu SANT GUIM DE FNET. Tant costa de dir les coses pel seu nom amb totes les lletres?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/5/14

dilluns, 19 de maig de 2014

El virus bonifaci

En aquest món liquadíssim que vivim el verb viralitzar ha esdevingut un mantra. Les campanyes virals abunden, els professionals de la comunicació pretenen viralitzar-ho tot per a tothom tothora i la quantitat de soroll ambiental resulta terrible. Cada dia ens disparen més missatges insignificants. El pim pam pum de l'anomenat spam. Aquestes deixalles que contaminen les nostres bústies virtuals són de moltes menes: ofertes de productes prohibits, esquers amb el flaire inequívoc de l'estafa, sexe, drogues... i de vegades fins i tot rock'n'roll. No ve d'un spam. Aquesta pluja de missatges interessats inclou també unes gotes de rosada matinal, d'aigua tan pura i innocent que fa feredat. És la pluja fina de  missatges benintencionats que ens fan partíceps d'alguna bona causa. Molts d'ells comencen amb una prèvia exculpatòria del remitent (no sóc d'enviar missatges com aquest, però m'ha semblat que aquest cop s’ho valia...) i acaben amb l'històric passa-ho, un clàssic de l'era sms (i mira que ha envellit en només deu anys, aquest imperatiu, que les coses ara ja es passen soles, sense instruccions, tot i la colla de pesats pidolaires de retuïts). L'actual procés sobiranista ha ampliat la casuística d'aquesta mena de missatges, afegint l'assumpte al catàleg d'injustícies diverses, enquestes virtuals i campanyes ciutadanes que apel·len a la nostra solidaritat en nom d'alguna causa noble.
L'últim exemple d'aquesta mena de viralització ha coincidit amb l'inici de la campanya electoral de les europees. L'arribada a les llars catalanes de la targeta censal en un context de tensió institucional va empènyer una PBA (persona benintencionada anònima) a escampar per whatsapp (i correu electrònic) un missatge redactat amb lletra majúscula que ens convidava a guardar la targeta censal que acabem de rebre de cara al novembre. El missatge ho justificava recordant que “no ens volen donar el cens” com per suggerir que si tots conservàvem la nostra targeta com si fos la peça d'un trencaclosques, reconstruir-lo seria bufar i fer ampolles. Santa innocència! De seguida van sortir rèpliques sensates que van intentar explicar la inutilitat d'un cens-puzle sense totes les peces. I llavors algunes entitats serioses que havien redifós el primer missatge es van veure obligades a rectificar. La Plataforma pel Dret a Decidir, per exemple, va enviar un segon missatge que deia: “Ahir ens vam precipitar en reenviar-vos un missatge que vam rebre. Ho sentim. NO CAL GUARDAR-LA. No servirà de res”. Quan jo era nen, l'àvia em repetia que l'infern era empedrat de bones intencions, la qual cosa sempre m'havia suscitat una pregunta terrible: de què està empedrat el cel?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/5/14

diumenge, 18 de maig de 2014

Cor, corres, correspondència

Encara es publiquen saboroses mostres de literatura epistolar. Empúries, per exemple, acaba d'editar les cartes que es van intercanviar entre 1978 i 1983 Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol. Han passat poques dècades, però el món ha canviat radicalment. Les noves vies de comunicació han estroncat gairebé de soca-rel la correspondència. Dijous al matí, mentre escriure aquestes ratlles, el servei de Whatsapp va quedar interromput i molts mitjans (entre ells La Vanguardia Digital) ho van considerar una notícia d'interès general. Ho era, a la vista dels tuits histèricoirònics que va provocar. Els missatges canvien de forma. Algú és capaç d'imaginar l'edició dels whatsapps que es podrien intercanviar  dos poetes afins com Josep Pedrals i Pere Gimferrer? Els correus electrònics i els comentaris dels blogs encara semblaven a prop de la correspondència epistolar, però el salt als dispositius mòbils ho està revolucionant tot encara més. Hi ha unes cartes, tanmateix, que no semblen en perill d'extinció. Els naips. Dimecres es va presentar al Gaèlic del carrer del Paradís un joc de cartes basat en la novel·la Victus d'Albert Sánchez Piñol. Poc abans, una desena de miquelets uniformats van fer una càrrega en plena plaça de sant Jaume que va desconcertar els tres grans col·lectius que s'hi aplegaven: turistes, mossos i guàrdia urbana. L'acció, que es podria titllar de llampec, formava part de la festa anual de l'editora de jocs Devir Ibèrica, una multinacional amb seu a Barcelona present a Brasil, Portugal, Estats Units, Mèxic, Xile i Espanya. Devir aposta per la publicació de jocs en català, a banda de fer-ho en espanyol i en portuguès, i fruit d'aquesta aposta estratègica ha adaptat Victus a dos formats: un joc de cartes d'Oriol Comas i un joc de taula de Toni Serradesanferm que sortirà el setembre.
 
El joc de cartes arriba ara al mercat disfressat de novel·la, en una capseta amb tancament magnètic de les dimensions d'un volum de llibre d'aquells que podria contenir una petaca amb whisky. Però el Victus d'Oriol Comas conté 160 cartes magníficament il·lustrades per David Parcerisa, que posa cara amb solvència al protagonista Martí Zuviria, així com a Antonio de Villarroel i els altres personatges del Victus de Sánchez Piñol. El disseny de Jordi Roca completa l'ambientació. Hi ha cartes de personatges i d'escenaris del setge. Una partida es juga en mitja hora. És un joc de bases amb un mecanisme àgil que fomenta les alternatives. D'una banda es pot guanyar la basa i per l'altra quedar-se'n les cartes. Al final, són els personatges de la novel·la els que poden fer-ne variar el resultat. És un joc entretingut, per a grups de 3 a 5 jugadors d'entre 10 i 99 anys. La publicació de Victus ha trencat uns quants esquemes lingüístics. L'últim és que els jocs que es basen en aquesta novel·la originalment escrita en castellà sobre el gran tema del catalanisme es publiquen només en català.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 17/5/14

dijous, 15 de maig de 2014

Els últims romànics

 Fa unes setmanes es va saber que la Universitat Central de Barcelona eliminarà la carrera de Filologia Romànica del seu pla d’estudis. A partir del curs vinent, doncs, els estudiants ja no es podran especialitzar en llengües com l’italià o el portuguès, entre d’altres, ni tampoc estudiar la diversitat de les llengües romàniques. Només algunes assignatures seran complements d’altres graus. El principal argument, esclar, és que s’hi matriculaven pocs alumnes, però per aquesta raó fa anys que s’haurien d’haver eliminat la majoria de carreres de lletres. L’especialització pràctica, la societat de l’èxit i la ruqueria general han convertit els graus de lletres en una reserva índia. No hi fa res que els savis que tothom respecta —de Jordi Llovet a Umberto Eco— insisteixin sovint en la importància dels estudis culturals: se’ls aplaudeix, se’ls premia i després se’ls ignora.

De fet, sembla com si la Universitat de Barcelona hagués esperat que es morís Martí de Riquer per liquidar la Filologia Romànica que ell va fer créixer. Riquer era diferent: ell i els seus deixebles proposaven un ensenyament de la llengua i la literatura a través del plaer de la lectura. Ho sé perquè fa més de 20 anys que vaig llicenciar-me en Filologia Romànica (General, que se’n deia aleshores). Hi estudiàvem el pas del llatí a les llengües romàniques, seguint els textos literaris i mirant d’entendre el context social i històric en què es produïen a l’Europa medieval. Potser els sonarà avorrit, però els asseguro que els professors sabien fer-ho apassionant, mestres com Basilio Losada, Isabel de Riquer, Victoria Cirlot, Anton M. Espadaler, Jaume Vallcorba.

Recordo haver triat Filologia Romànica per la llibertat d’estudi. Seguies unes pautes, però et permetia escollir interessos diversos: des de la història del pensament a la literatura francesa, de la novel·la de cavalleries a l’art del camí de Santiago... Els nous plans d’estudi havien mantingut i augmentat aquesta llibertat d’elecció. Potser això és el que els feia més nosa, o enveja, i ara la volen eliminar.


Jordi Puntí, El Periódico, 5 de maig del 2014.

© de la fotografia, El Periódico.

Si voleu signar contra leliminació de la carrera de Filologia Romànica, aquí.

dimecres, 14 de maig de 2014

Una dimissió, o dues

Quan un polític accepta un càrrec públic, no comença mai de zero. A més d’arribar-hi amb les expectatives que crea la seva trajectòria, dins la motxilla de noves responsabilitats hi ha també el llegat del seu predecessor. Un bon exemple d’aquesta continuïtat és la Conselleria d’Interior i el canvi que es va produir el desembre del 2012, amb el pas de Felip Puig a Ramon Espadaler. Durant els tres anys que va ser a Interior, Puig va fer una política resolutiva, cridanera, de milhomes, com si amb el seu soroll pogués ensordir els conflictes que li anaven creixent al voltant, des de les carregues policials i la repressió exagerada en les manifestacions a les desavinences internes dins el cos dels Mossos. En el centre dels disbarats hi havia l’ús de bales de goma (són bales, i no pilotes, cal recordar-ho), el cas Quintana i la confiança repetida en Manel Prat, cap dels Mossos.

L’arribada de Ramon Espadaler, d’un perfil més discret i paraula pausada, va portar un altre tarannà a la conselleria. Fins i tot un episodi tan greu com el del cas Raval, que va acabar amb la detenció i mort de Juan Andrés Benítez, no ha quedat tan personalitzat com hauria pogut passar a l’època del seu predecessor. Aquests dies, però, Espadaler s’enfronta a la prova de foc del seu mandat, ves per on una herència de Felip Puig. El jutge del cas Quintana ha confirmat que va perdre l’ull per una bala de goma llançada pels Mossos. En el clímax dels fets, Manel Prat havia dit que dimitiria si es trobava una prova que demostrés precisament aquest fet. Tot i això, Espadaler ha optat un cop més pel perfil baix: ha dit “que la dimissió de Prat no està sobre la taula” i, per si de cas, ha remarcat que el jutge es basa en indicis, i no en fets provats. Espadaler potser no s’adona que la seva reacció, tan tèbia i sibil·lina, rebaixa el valor de la seva trajectòria anterior i li fa perdre crèdit.

Quan un polític deixa un càrrec, no se’n va mai buit. S’endú amb ell el seu llegat, els èxits i els fracassos. Destituir ara Manel Prat seria el mateix que confirmar la responsabilitat de Felip Puig. Daquí plora la criatura.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de maig del 2014.

dimarts, 13 de maig de 2014

Comèdia cromosomàtica

Garcia, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González. Vuit cognoms catalans. De fet, segons l'Idescat, els vuit cognoms més freqüents a Catalunya. Volen saber els vuit següents? Gómez, Ruiz, Martín, Jiménez, Moreno, Hernández, Muñoz i Díaz. Repassin les llistes dels membres de l'ANC i també els hi trobaran. El primer que un guionista de Telecinco podria considerar genuïnament català no apareix fins al lloc 26è (Vila). La fòrmula d’èxit de la pel·lícula Ocho apellidos vascos parteix de la mateixa matriu que, salvant totes les distàncies, va propulsar la cançó Jènifer de Els Catarres. Una història d'amor que fonamenta l'atracció en dues identitats oposades en el si d'una realitat compartida. Dos amants de tribus enfrontades dins d'una mateixa nació, la història d'amor prohibit més antiga. Al cinema, són les tribus dels bascos i andalusos. A la cançó, catalans de l'interior i chonis de Castefa. Dos exemples paral·lels en el mètode de contraposar tòpics, però diferents en el marc referencial des del qual han estat emesos. Al cinema, les nacions no són ni Euskadi ni Andalusia, sinó l'Espanya plural singularitzada a còpia de peculiaritats regionals. Tot mesuradíssim per no desequilibrar els platerets de la balança que roman  sòlidament falcada en una taula fèrria anomenada Espanya. Ferro forjat en l'imaginari cromosomàtic castellano-viejo
 
La cançó, en canvi, pren de marc referencial la Catalunya heterogènia que fins fa poc jeia al divan de les identitats nacionals i els dos enamorats són tots dos inequívocament catalans, d'aquests que Aznar des de la FAES voldria ben barallats als convits de bodes, batejos i (ai) comunions. Recordaran que Jordi Pujol, que surt a la cançó en un somni eròtic i sempre ha tingut un sismograma finíssim per detectar moviments simbòlics, va contribuir a l'èxit musical dels nois d'Aiguafreda (i la noia de Centelles). La pel·lícula de Martínez-Lázaro ja és la més taquillera de la història del cinema espanyol i s'anuncia una versió catalana que haurà de portar la paraula apellidos al títol. No dubto gens de la potencialitat dels creadors que hi treballin, ni de l'existència d'un munt de guionistes d'humor catalans capaços de fer una comèdia hilarant en el marc de l'actual conflicte, tot i que difícilment seran contractats per Telecinco. A Catalunya la influència de l'element cromosomàtic és irrellevant. Només cal pensar en cognoms com ara Vidal, Quadras, Milans o Bosch. L'humor (i les pulsions eròtiques) hauran de concentrar-se en una altra mena de conflictes davant dels quals els espectadors espanyols potser no trobaran tants motius per riure.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/5/14

dilluns, 12 de maig de 2014

La lectura vigilada


Dimecres passat, a les pàgines de Llibres d’El Periódico, Elena Hevia publicava un reportatge interessant i alhora inquietant. Hi explicava que Amazon té accés a la informació que deixen els lectors d’ebooks en un aparell Kindle, comprats i descarregats des del seu portal. Així, de tant en tant Amazon publica una llista dels fragments més subratllats en cada llengua. Són aquelles frases que criden l’atenció de molts lectors i les marquen per, qui sap, rellegir-les més endavant, impressionar els amics en un sopar o citar-les en tertúlies radiofòniques. Com a exemple, l’article destacava el fragment més subratllat de Victus, la novel·la d’Albert Sánchez Piñol: “De fet, quan un català i un castellà feien servir la paraula Espanya, s’estaven referint a dues idees oposades”. 

Suposo que les cites de llibres són una bona estratègia comercial per atreure nous lectors. La part inquietant, però, és que tot el que passa dins el territori de l’Amazon Kindle, qualsevol gest que fa un lector dels seus ebooks, queda enregistrat. Després lanàlisi de tots aquests detalls els permet extreure’n conclusions sobre els seus clients. Poden ser qüestions tan epidèrmiques com les frases subratllades o les paraules més buscades al diccionari, però també és veritat que hi queden gravats els usos i costums dels lectors, que haurien de ser privats, com de fet ho és l’acte de llegir. És, en certa manera, una lectura vigilada.

En anglès, Amazon, Barnes & Noble i altres portals de lectura ja analitzen aquestes dades per interpretar els gustos dels lectors. Així saben si prefereixen capítols curts o llargs en les novel·les negres. Si deixen un llibre a la pàgina 50 o 80 perquè és massa complicat. Si se salten un capítol perquè hi ha massa descripcions. Etcètera. Després, esclar, els editors digitals utilitzen aquestes dades per suggerir als autors populars que escriguin els llibres d’acord als gustos majoritaris. Per justificar-se els espies diuen que ho fan “per donar al lector el que vol”, però ¿ho sap el lector el que vol? ¿No és aquest, precisament, un dels misteris de la lectura? Començar a llegir sense saber del tot què t’hi trobaràs, si t’agradarà o no...

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de maig del 2014.

Mare de Déu de la Cinta

Quan van néixer els discos compactes molts van enterrar els vinils i les cintes de casset. El món, però, és obstinat. Igual com fa només una dècada ningú no podia sospitar que l'independentisme avui seria majoritari a Catalunya, tampoc era fàcil de creure que l'arribada del mp3 faria que s'invertissin les relacions entre vinils, cassets i cedés. El cert és que les botigues de discos de vinil continuen existint i els cedés han trobat una utilitat insospitada en els horts: són els nous espantaocells. Els grups musicals d'ara (Els Amics de les Arts, Txarango, Mishima, Manel...) també publiquen les seves novetats discogràfiques en vinil. I, per acabar-ho d'adobar, la multinacional japonesa Sony va anunciar a la International Magnetics Conference de Dresden que una de les seves apostes de futur són les cintes de casset. No és una cinta com les TDK de 45, 60 o 90 minuts, però també és una cinta. El nou dispositiu de Sony és capaç d'emmagatzemar 185 terabytes d'informació. La tècnica que permet assolir un volum tan brutal s'anomena de deposició per polvorització catòdica i es basa en la creació d'una capa de nanocristalls magnètics que són bombardejats per ions d'argó sobre un substrat amb una pel·lícula de polímer. No es preocupin, jo tampoc no ho he entès. M'he limitat a traduir-ho, però es veu que aquest procediment permet aconseguir una gran compressió. La qüestió és que aquesta magnitud brutal, en cançons, frega els 65 milions de temes de tres minuts, la qual cosa implica 195 milions de minuts musicals ininterromputs. 
 
O quatre segles de cançons encadenades. Concretament 371 anys de música contínua, nit i dia, 365 dies l'any, que ens haurien tingut entretinguts des de 1643. Naturalment, aquest casset no està pensat per a l'ús personal, sinó per emmagatzemar dades. El volum d'informació que generem creix d'una manera tan exponencial que tots els dipòsits semblen petits. Sony no ha precisat quan comercialitzarà aquestes cintes, però el mer anunci del retorn del casset dispara els atacs de nostàlgia. Quantes tardes no vam passar amb la casset en pausa per pescar una cançó quan sonés per la ràdio i enregistrar-la? Quants jocs d'ordinador no vam tenir en cintes del Commodore? Quantes cintes amb missatges de contestador automàtic no vam guardar? Potser l'inesperat retorn de la cinta de casset augura una recuperació insospitada d'altres objectes del passat. Els enyorats Antònia Font comencen la cançó Coses modernes amb un vers que reclama “Bosses de plàstic, cintes de casset” i acaba l'estrofa amb “llum estroboscòpica, biquini, plaques solars, llenguatge binari, theremin, minifalda, nilon”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/5/14

diumenge, 11 de maig de 2014

Shareline is my lady

Los Angeles Times ha redissenyat aquesta setmana la seva edició electrònica. Els professionals  hi degustaran unes quantes novetats ortotipogràfiques, però un element sobresurt: tres sharelines, neologisme que podríem traduir literalment com a ratlles compartibles. Precedits per la inconfusible silueta de l'ocellet piulador de Twitter, aquestes sharelines són destacats que ja estan preparats perquè el lector els pugui compartir amb un clic a les xarxes socials. Fins ara, quan ens oferien de compartir algun article, el text que viatjava per les xarxes era o bé el títol o bé l'arrencada de la columna. Era un procés automatitzat, a menys que el compartidor hi vulgués ficar cullerada. L'aposta del Los Angeles Times defuig l’automatisme i torna a posar la pilota a la teulada del columnista. Fins a tres vegades en cada peça. L'anglès, amb la seva ductilitat habitual, ja ha trobat com anomenar aquest nou gènere paratextual. No sé pas com n'acabarem dient. Si ho anostrarem amb algun invent (entradetuits? destacatuits?) o simplement manllevarem l'anglicisme, però tenim molts números per ser-ne usuaris. Columnistes, reporters i redactors de notícies haurem d'aprendre a redactar els destacats d'una altra manera. Tampoc seran tan diferents dels que ja escrivim, perquè la limitació d'espai (140 caracters) és inherent al gènere de titulars, subtítols i destacats. Els elements nous que ens arriben de Califòrnia són la multiplicació (ara n'hi haurà tres) i la descontextualització (circularan sols). Des que, ja fa uns quants anys, entro les columnes a la maqueta de La Vanguardia, redacto i ajusto jo els destacats en l'espai predeterminat. Els que llegiu aquesta columna en la maqueta del diari de paper l’acabeu de trobar. Normalment no em costa gaire triar-lo, de vegades entre més d'una opció, però crec que em costaria una mica més triar-ne tres i que tots tres funcionessin de reclam. I, sobretot, em demano si hauria posat el mateix destacat si sabés que viatjarà tot sol per Twitter com un titular a la recerca de lectors que vulguin picar l'ham i acabin a les xarxes d’aquesta columna. 
 
Una de les reflexions més punyents que comporta l'opció californiana és la posició dels tres destacats compartibles, no pas a mitja columna, sinó al capdamunt de l'article. Aquest detall apel·la a la naturalesa performativa de les xarxes socials. Queda clar que molts lectors compartiran algun dels tres destacats abans de llegir-se (o no) l'article. També prefigura una lectura de destacats que encaixa perfectament amb el tipus de lectura fragmentària, politemàtica i difusa que fem a Twitter. Allò que en el món analògic corresponia a la lectura de titulars. Les incògnites són moltes, des de saber si els articulistes serem capaços de triplicar els destacats sense esbiaixar el sentit dels nostres articles fins a conèixer quants lectors s’avindran a compartir les línies que hem decidit prèviament que han de compartir.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 10/5/14

Immersió mixtilingüística

Avui es presenta a la llibreria La Impossible de Barcelona un estudi que s'autodefineix no com a impossible però sí excèntric en tots els sentits del terme: El plurilingüisme en la literatura catalana, (Edicions Vitel·la) dels professors Albert Rossich i Jordi Cornellà. És un llibre esplèndid que endreça i exemplifica un territori literari deixat de la mà de tot déu, potser perquè cap àmbit acadèmic no el reclama. Hi desfilen textos (literaris o no, poètics, publicitaris) de tres tipus: els que presenten una alternança de llengües, normalment per motius de versemblança narrativa o teatral; els anomenats amfilingües, que admeten una doble (o triple) lectura en dues (o tres) llengües diferents; i els mixtilingües, tan híbrids que les llengües apareixen consecutivament fins i tot en una mateixa frase, com per exemple als eslògans trencadors de Vueling: “Le passenger 5 millones is cerca”, “Buy 1 billete antes del 15 of agosto et gana otro pour volar in invierno. One regalo caído del skay”. Rossich & Cornellà no s'estan d'assenyalar la paradoxa que la companyia aèria catalana s'ha “descuidat” d'incloure-hi el català.
 
En aquests temps híbrids i eclèctics el plurilingüisme té connotacions positives, però aquesta percepció conviu amb dos prejudicis oposats: el de la puresa monolingüe (Ivan Turguénev: “un escriptor que no escriu exclusivament en la seva llengua és un falsari i un vulgar porc”) i el de la diversitat naïf (Louis-Jean Calvet: “les llengües dominants tenen una gran capacitat glotofàgica per absorbir i naturalitzar elements”). La qüestió és que no resulta senzill trobar textos que presentin més d'una llengua de manera sostinguda, però els autors n’han localitzat un munt, els analitzen i n'extreuen conclusions de gran interès. L'estudi es podria usar a les escoles afectades per les sentències contra la immersió lingüística. Una terceta amfilingüe com ara “Allí Christo convida/ y es de tanta efficacia y esellencia/ que inclina a perpetua reverencia” podria colar com a percentatge en castellà. A les Balears, en el conflicte per les TIL del Govern Bauzà, podrien programar un luxuriós romanç trilingüe (català, castellà i llatí) publicat a Tarragona el 1762 que comença: “O, perniciosa luxuria,/ que causas tantas ruinas!/ Quantes provincias desolas,/ o tyranna, si habitas!...” La solució als marrameus contra l’educació en català  ja ens l'apuntava Pau Estorch l'any 1859: “No digan los castellans,/ per ignorància o enveja,/ que usam gerga'ls catalans,/ puix veuen en est romans/ que ab sa llengua se barreja./ Valdament que s'estenguera/ entre la gente erudita/ la mania que m'agita/ d'escriurer de esta manera,/ ab llenguatge hermafrodita”.

Màrius  Serra. La Vanguardia. Rum-rum 6/5/14

In Cholo We Trust

La culerada té una dècima de febre davant la possibilitat que el Reial Madrid guanyi la desena Champions. El remei és un antipirètic que, durant la tornada de les semifinals, va canviar de nom tres cops en poques hores. El nom de la medecina s'inspirava en el lema que van adoptar oficialment els Estats Units l'any 1956, In God We Trust (confiem en Déu), que a Twitter havia donat l'etiqueta #InPepWeTrust. Quan es va veure que el Bayern de Guardiola no seria l'antídot desitjat, durant vint-i-quatre hores la culerada va esdevenir satànica i l'antipirètic contra la dècima va ser #InMouWeTrust. La prescripció final, després de l'excel·lent semifinal de l'Atlético de Madrid, és #InCholoWeTrust. Ja veurem com acaba la febrada, però l'extraordinària temporada del Cholo Simeone ha posat focus sobre ell i sobre el seu renom. Un cholo és un mestís i el seu ús varia molt segons les contrades, però és percebut majoritàriament com a terme pejoratiu. L'Inca Garcilaso de la Vega ja el recull en castellà a primers del segle XVII: “Al hijo de negro y de india, o de indio y de negra, dicen mulato y mulata. A los hijos de éstos llaman cholo; es vocablo de la isla de Barlovento; quiere decir perro, no de los castizos (raza pura), sino de los muy bellacos gozcones, y los españoles usan de él por infamia y vituperio”. En algunes llengües ameríndies volia dir simplement mosso, i d'aquí va passar a designar qualsevol indi, encara que no fos barrejat, però en general un cholo és un mestís. L'estiu passat, pels carrers de Salta o de Jujuy, al nord de l'Argentina, vaig comprovar que el terme cholo no era pas percebut com a pejoratiu. Diego Simeone és argentí, però si fos xilè potser no hauria acceptat mai el seu apel·latiu. Alexis Sánchez, fill de Tocopilla, s'emprenyaria com una mona (amb perdó pel modisme) si algú l'anomenés cholo. Al país de Bachelet el terme és molt despectiu i, de fet, qualsevol ciutadà d'origen amerindi és percebut com a originari del Perú o de Bolívia, els incòmodes veïns del nord d'on venen els cholos. El nostre estimat Hugo Cholo Sotil era peruà, d'Ica. Llegeixo que també a Colòmbia cholo és percebut com un terme despectiu, sinònim d'equatorià. I als Estats Units.
 
Després de la fantàstica reacció de Dani Alves amb el plàtan i de la brutal campanya de publicitat planetària a favor del consum d’aquest producte fàl·lic, cal recordar que ni les paraules ni les coses són bones o dolentes. És la nostra actitud el que discrimina. Les nostres intencions. I cada situació. Només cal imaginar-se els múltiples usos que podem donar al verb fotre, des del fot-li a l’estar ben fotut. Dit això, In Cholo We Trust.
 
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 5/5/14

Cotufetes de moresc

Fa vint-i-cinc anys que Gershon Kingsley va fer una cançó que ha passat a la història de la música com la primera melodia de sintetitzador. Es deia Popcorn, i per aquests verals es va conèixer amb un títol que permetia sil·labejar-ne les notes: pa, lo, mi, tas, de, ma, íz. Kingsley el va incloure a l'àlbum Music to Moog By, però no es va popularitzar fins dos anys després, en la versió que Stan Free va enregistrar  amb els Hot Butter, que practicaven l'anomenat synthpop. Amb els anys, l'enganxifosa melodia de notes que semblen imitar el plop dels grans de blat de moro quan rebenten, ha esdevingut una d'aquelles tonades que tothom coneix de manera ambiental. Hi ajuda que se n'hagin fet més de cinc-centes versions, fins i tot de grups com Los Pekenikes. I també que en el seu dia fos molt utilitzada en sintonies de programes i campanyes publicitàries. Es va dir que no l'havia creada cap mà humana sinó un programa d'ordinador dissenyat per compondre música. En realitat, l'única cosa inhumana és l'efecte del seu martelleig reiterat sobre les nostres oïdes. Només el trobo comparable al que provoquen les notetes extraterrestres dels Encontres a la Tercera Fase o als tons de mòbil que portaven els primers Nokia.
 
A més, la cançó original era instrumental, però de seguida hi va haver qui es va encarregar de posar-hi lletra en espanyol. I d'aquesta jugada va sorgir una interferència lingüística que ha provocat un d'aquells entranyables debats verbals que ens caracteritzen. Cada cop que un grup de catalans va al cinema, que és un dels espais de consum habitual d'aquest producte gastronòmic que alguns consideren pestil·lent i d'altres devoren amb fruïció, ressorgeix. L'èxit de les palomitas ha dificultat l'ús d’una denominació genuïna en català. Amb els anys, s'ha consolidat crispeta, que recorda Pere Navarro. El DIEC l’admet,   però remet a rosa (o roseta): “Gra de blat de moro obert en forma de flor per efecte de la cocció”. Al sud del domini lingüístic el blat de moro també s’anomena moresc o dacsa, i les crispetes són anomenades clotxes, mongetes, bufes o esclafitons. En tots els casos, són noms que provenen per analogia o bé de la forma o bé del procés esclatant que tenen de formar-se. Però a Tortosa, i també en alguns indrets del País Valencià, les he sentit anomenar cotufes, que era un terme que mai no vaig saber d'on carai havia sortit. Ara descobreixo que és un barbarisme tan esclatant com palomites, però que en aquest cas no prové del castellà, sinó de l'anglès. Cotufa, que també es diu a Veneçuela, té un origen semblant a dos termes mexicans tan populars com gringo i mariachi. Gringo prové de l'aglutinació deformada de la tornada d'una cançó que solien cantar els veïns anglòfons del nord: “When de green grows”. Mariachi designa els músics que tocaven als casaments (marriage) i les nostres cotufes tortosines provenen de l'anglès “corn to fry” (blat que fregim). 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 3/5/14

divendres, 2 de maig de 2014

Samfaçon?

Una família de Tarragona em diu que l’avi tenia un mot per anomenar els ganduls que no han trobat mai a cap diccionari: “aquest té una samfasson”, diuen que deia. Quan ho vaig sentir a Cassà de la Selva em va semblar que podria ser una aglutinació de “fer son”, en relació a la passivitat dels dropos. El pedagog Joan Soler Amigó i el químic Claudi Mans, cadascú per la seva banda, em treuen de l’error i em fan notar que en realitat l’expressió és un gal·licisme clar que prové del “sans façon” francès (sense compliments) que pot denotar familiaritat o franquesa però també es pot convertir en groller desvergonyiment. Com el que exhibeixen els que tenen molta barra o un os a l’esquena. Curiosament, tots dos relacionen l’expressió a un acudit. En la versió de Mans una persona va a una casa i quan li ofereixen el dinar agafa els millors talls (de carn, de peix, de pastís) després de dir cada vegada sans façon, fins que l’amo, esparverat per tanta golafreria, li diu: “encara que s’encomani a aquests tres sants cada vegada no per això deixa de ser un penques”. Soler l’articula en un àpat entre dos francesos i un català que van a dinar a un restaurant i demanen un arròs caldós. Un dels francesos diu “sans façon” i s’omple el plat a vessar; l’altre, mig sorprès, fa el mateix, tot dient “sans compliments”; i el català, que no vol ser pas menys, s’acaba tota la cassola al crit de “Sant Feliu de Guíxols”. Dues mostres d’humor afrancesat que, com a mínim, m’han fet treure la son de les orelles. 
 
Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al suplement Cultura 2/5/14

dijous, 1 de maig de 2014

Sense títol

Els del compte @UberFacts –especialitzat en informació tan inútil com imprescindible– acaben d'anunciar que ni Bill Gates ni Mark Zuckerberg ni Steve Jobs ni Thomas Edison tenien estudis universitaris. Hi haurien pogut afegir Woody Allen, Pablo Picasso, Kevin Bacon, David Bowie... Ara bé, que hi hagi músics, actors i artistes sense estudis que han excel·lit en els seus camps respectius potser no sorprèn tant: el talent i la voluntat poden més, de vegades, que tot un grapat de diplomes. Però, i els escriptors, pregunto, ja que estem en plena melangia post-santjordiesca? Hi ha força gent –sobretot els no-lectors– que confonen escriptors amb intel·lectuals i per tant donen per fet que tots els autors han d'haver passat per la universitat, si us plau per força. Doncs, William Shakespeare no va passar per cap. Ni Jane Austen, ni Charles Dickens, ni H.G. Wells, ni George Orwell, ni Truman Capote, ni William Faulkner, ni la Rodoreda, ni en Vinyoli, ni en Salvat-Papasseit, ni en Fuster, ni en Pujols... De fet, és possible que les facultats de lletres, sobretot –amb la seva tendència a primar les idees a seques per damunt de les emocions– tinguin un efecte més aviat negatiu sobre qualsevol qui vulgui expressar-se a través de la paraula escrita. En el meu cas, si més no, vaig haver d'esforçar-me durant ben bé una dècada per desfer-me de l'intel·lectualisme erm que havia respirat, ineluctablement, a la universitat (i això que me'n feia escàpol sempre que podia). Durant tot aquell temps, de fet, em sentia brut, contaminat i mentalment minat. Deu ser per això que acabo de donar als fills un marge de sis anys (ells ara en tenen onze) per decidir si realment volen fer els exàmens de la selectivitat. Al cap i a la fi, un títol no garantirà pas que tinguin èxit en la vida, ja que aquesta –i em sembla que a Catalunya la gent ho té més present que en alguns altres llocs– no és sinó una llarga improvisació imprevisible, sense cap garantia que valgui. D'aquí el seu interès.

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/04/2014

Entradas populares

Compartir