dilluns, 30 de juny de 2014

Quan el nom fa la cosa

Quan arriben les vacances escolars els horaris canvien i això repercuteix en l'aspecte dels carrers. Aquest final de curs ha vingut marcat per aquesta tarifa Wert dels sis mil euros per alumne amb què el ministre deu voler fomentar la natalitat i per un conflicte insòlit al Prat de Llobregat. El departament d'Ensenyament ha anunciat que l'escola Pompeu Fabra del Prat farà cau i net a partir del proper curs escolar. És a dir, que en renovarà el cent per cent de la plantilla, tindrà un nou codi com a centre públic de la Generalitat i, possiblement, canviarà de nom. Una mesura renovadora tan radical ha aixecat l'oposició dels sindicats i d'alguns pares, que ja han començat a reunir signatures i a manifestar-se, tot i que tant l'ajuntament com l'AMPA de l'escola han expressat públicament el suport als canvis. L'escola, de 430 alumnes, té mala fama, segons es desprén del fet que pocs pares la demanen com a primera opció. Aquest desprestigi contatable és el ha provocat aquesta mena de reset. És una reacció lògica, potser una mica extrema, que podem extrapolar al sempre simplificat món de l'esport: si un projecte esportiu no funciona s'acostuma a canviar d'entrenador i renovar la plantilla en la mesura del possible. De vegades això pot voler dir canviar-la de dalt a baix, peti qui peti i costi el que costi. Ara bé, els clubs no solen canviar de nom. Per quin nom canviaran el de Pompeu Fabra en plena picabaralla lingüística amb el ministre Wert pel model educatiu català? Qui gosarà trobar un substitut per a l'únic Fabra que mai no ha estat acusat de corrupció? Qatar?
 
Pompeu Fabra ostenta el rècord català en noms d'escola, de primària a universitat. El geni ordenador de la llengua catalana precedeix al rànquing poetes i artistes com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Pau Casals o Salvador Espriu. També tenen molta requesta Guimerà, Miró, Llull o Rodoreda. M'imagino que aquest mateix cànon no deu variar gaire si l'apliquem a noms de biblioteques, que ara mateix és un altre dels termòmetres culturals de caire institucional. La discussió nominalista normalment quedava circumscrita al nomenclàtor urbà, però la seva discussió mai no és innocent. No voldria seure a la taula que decidirà aquest canvi de nom a la vila dels pota blava. Facin el que facin, s'equivocaran. A banda que, li posin com li posin, la gent li continuarà dient la Pompeu Fabra, igual com encara diuen que “a L'Hospitalet són maques, a Cornellà no tant, a sant Boi hi ha les gitanes, i al Prat, la flor del ram”. Els quatre topònims són intercanviables, segons d'on es digui. Per més que de vegades sembli que fa nosa, el nom no és pas el que fa la cosa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/6/14

dissabte, 28 de juny de 2014

Qui plorarà Roxy III?

Ara que per fi han inaugurat la satisfactòria remodelació de la plaça Eivissa, corre per Horta una brama molt insatisfactòria: l'únic cinema del barri agonitza. Ja fa mesos que davant dels Lauren Horta només hi ha una mica de cua els dimecres i pel que sembla la cosa no dóna ni per pagar el lloguer. Es veu que els projectors s'apagaran aviat per deixar pas a un supermercat. L'enèsim. Les vuit sales del Lauren Horta que ara tancaran van ser producte de la parcel·lació de l'antic cinema Dante durant l'època de la reconversió multisàlica, que va salvar uns quants cinemes de barri. El Dante era una d'aquelles sales mil·lenaristes (en relació al nombre de butaques i a les superproduccions de Cecil B. DeMille que s’hi projectaven) que no van aconseguir arribar senceres a l'edat del mileurisme. En aquell Dante, a la primeria dels noranta, podies viure l'experiència d'anar a veure El marido de la peluquera un diumenge i trobar que éreu cinc persones per a mil dues-centes butaques. També hi podies constatar, amb una barreja de morbositat i compassió, la solitària presència d'una senyora gran, segurament de Pallejà, que anava tenyida de platí i es passava les tardes asseguda a l'última fila (la dels mancs) a l'espera d'algun client. Tenia la cara angulosa i feia la fila de no ser-hi tota, però durant els dos anys que hi vaig anar  cada setmana va seure a la mateixa butaca. Sempre sola. Fins que van tancar. Ara, com a mínim, hauria pogut anar canviant de sala. 
 
Els meus cinemes d'adolescència van ser els de Noubarris i els d'Horta-Guinardó, amb noms que ara em ressonen a la memòria com si fossin destinacions de grans viatges d'aventura o antigues nòvies: Astor, Dante, Diamante, Maragall, Montserrat, Río, Rívoli, Venecia, Victoria o Virrey. Tots van anar sucumbint. Alguns, com el Venecia, són temples protestants. D'altres, com el Río, van aguantar moltíssim a l'escarransida nòmina de cinemes de reestrena, fins que van dir prou. N'hi ha que han tingut una segona mort. L'antic Virrey es va transformar en una galeria comercial de petit format. Ja fa anys que està tancada i ara ocupa un espai fantasmagòric a la plaça de la meva infància. Molts d'aquests cinemes van suscitar celebrades elegies. La generació de Marsé i Serrat va elevar el Roxy de Gràcia a la categoria de mite fundacional. Els cinemes tancats ja havien esdevingut cases d'esperits al nostre imaginari col·lectiu abans que el 1985 Woody Allen estrenés La rosa púrpura del Caire. Aquesta nova tongada de tancaments deguda al virus 21 (per la primera crisi seriosa del segle XXI i pel 21% d'IVA) és una mica diferent. Els cinèfils ja tenen bastant ple el seu panteó de mites i no sé pas si sorgiran multituds nostàlgiques del multicinema de programació plana. Per això l'agonia de les 8 sales dels Lauren Horta, com fa tres anys la de les 10 dels Lauren Sant Andreu, és encara més trista. Qui plorarà les mutisales tancades?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna de Cultura, 28 de juny de 2014

Malediccions futbolístiques

Fa anys, quan la selecció espanyola de futbol mai no passava dels quarts de final a cap competició, David Trueba va publicar una novel·la que duia per títol Saber perder (2008) en la qual el futbol hi tenia un cert paper. Entre moltes altres coses, Trueba s'empescava una curiosa maledicció que impedia el combinat espanyol atènyer fites més altes. La novel·la va ser molt ben rebuda, fins al punt que va aconseguir el premi Nacional de la crítica, però també va tenir un efecte catàrtic inesperat. Aquell mateix estiu la selecció espanyola va proclamar-se campiona a l'Eurocopa. S'encetava un cicle triomfal que inclouria els títols del Mundial 2010 i l'Eurocopa 2012. Un cicle insòlit que va acabar ahir a Brasil amb un partit intrascendent contra Austràlia per segellar el precipitat comiat de la campiona. L'efecte Trueba, doncs, ha durat un sexenni. La patacada ha estat tan incontestable que ha desactivat el reguitzell de peròs grotescos amb què alguns perdedors d'obediència mourinhista intenten maquillar les seves derrotes. Aquesta vegada no hi ha volta de full ni sinofós que valgui. Un tènue “potser si Silva hagués fet el 2-0 amb Holanda...” i para de comptar. Els primers 180 minuts de competició ja van quadrar l'escandalosa prima que havia anunciat la Federació en cas de victòria. Els 720 mil euros que s'hauria endut cada jugador es van transformar en una profecia macabra: 7 gols en contra en 2 partits i 0 punts. Massa adversitat concentrada com per queixar-se de res. Després del Maracanaço amb Xile les múltiples empreses que havien apostat publicitàriament per una presència aclaparadora de la Roja, començant per Mediaset, van començar a fer números i a posar-se vermells. L'impacte econòmic d'aquesta eliminació no el cobreixen les enrojoladores primes estalviades. 
 
D'aquí al final del Mundial segur que sentirem a parlar d'altres malediccions i, tal vegada, d'altres Maracanaços. Però avui, al costat dels rècords esportius (com el golejador de Klose), és un bon moment per rememorar el rècord mundial de maledicció futbolística. L'actual rècordman és l'entrenador austro-hongarès Bela Guttmann. Després de guanyar dues Copes d'Europa seguides amb el Benfica el 1961 i 1962, Guttmann va demanar un lògic augment de sou. Però el club lisboeta s'hi va negar i el va acomiadar. Llavors el magiar Guttmann els va llançar una maledicció d'entrenador agreujat: “Nem cem anos o Benfica vai conquistar outra taça europeia”. De moment dels 100 ja n'han passat 52 i el Benfica ha disputat vuit finals europees, l'última l'Europe League amb el Sevilla. Les ha perdudes totes. Maleir sembla fàcil, però és tot un art.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 24/6/14

dilluns, 23 de juny de 2014

Un país fet una coca

Fa poc vaig poder visitar la casa de Fuster a Sueca, un d'aquells llocs mítics que la museïtzació per força desactiva perquè implica endreçar-los i preparar-los per a les visites escolars. Lamentablement, després de dues dècades llargues, aquesta casa-museu encara no està oberta al públic. Quan no són naps, són cols, però de moment només hi treballen documentalistes i s'hi fan visites en petit comitè. Tot i que conté coses tan valuoses i saboroses com la biblioteca, l'hemeroteca, la correspondència i les obres d'art que el gran Joan Fuster atresorà com un ver Diògenes dels papers, a casa, destinació de tants pelegrinatges com fills intel·lectuals se'n disputen l'herència. Tot i que la Generalitat valenciana hi ha destinat un gavadal de recursos públics que, segons em diuen, mai no han figurat enlloc especificats per no haver d'escriure el nom de Joan Fuster als diaris oficials de l'administració valenciana. És allò tan estès de negar la realitat. “Despeses diverses”, devien fer constar, no fos cas que el veritable nom de les coses contradís els seus prejudicis. Aquella nit, un dels amables amfitrions congregats per la biblioteca de Sueca em va brindar un nou nexe d’unió entre els països que compartim la llengua catalana. Per justificar-ne l’aparent frivolitat, va començar analitzant aquella dita tan divulgada de Josep Pla sobre ser d'un país en el qual dius bon dia i et responen bon dia. Segons el seu parer, Pla havia estat murri a l'hora de triar salutació diürna, perquè la tarda (vesprada, hora baixa) no li hauria estat tan favorable. L'aportació del meu interlocutor suecà es va centrar en l'elogi de la coca. Afirmà, tot orgullós, ser d'un país en el qual mai no et detenen pel consum de coca. Hi hauríem pogut afegir les fogueres de sant Joan, però les noves normatives sobre els focs al carrer segur que ens esbarrien la pirueta piroverbal. La coca, doncs, és un nexe d'unió als Països Catalans. I no només la nit de Sant Joan. En els últims anys, buscant paraules en ruta pel Principat amb l'Espartac Peran, hem descobert coques de tota mena, des de les dolces de Perafita o Sant Boi de Lluçanès a les coques de recapte (coc a Tàrrega, estropatxo a Móra d'Ebre), passant per la coca Tiscar de Martorell, les aurelletes de Prades o les clotxes de les Terres de l'Ebre. A Mallorca la varietat de coques és infinita i tan exportable com la pizza. I pertot el país planià del Bondia hi ha coques exquisides: la coca de greixons menorquina, la coca bova alacantina, la coca d'aire valenciana, la coca tapada de Xàtiva (amb bledes), la coca bamba, la coca borda, la coca ferma, la coca fina, la coca farinosa o la coca enramada. Compartim, doncs, un país fet una coca.
 
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/6/14

dissabte, 21 de juny de 2014

Animisme excels

Des de la meva teranyina al lateral esquerre de la Biblioteca de Catalunya veig el dilluns una prèvia de Cels, de Wajdi Mouawad. Al principi les projeccions enlluernadores m’espanten tant que abandono la teranyina i em refugio al sostre de la sala. De seguida, però, m’adono que les mirades dels humans asseguts només es fixen en els humans drets que pul·lulen per l’escenari. Frenada a mitja cursa, amb les potes llargues i fines arrapades a la rugositat de la pedra, veig com la seva desesperança es tenyeix de desesperació. Faig mitja volta per tornar al centre de la meva teranyina, des d’on, sobirana, observo la seva angoixa creixent. Molt aviat noto com tots els fils de la meva tela vibren amb les seves emocions. Durant les dues hores (llargues i curtíssimes) de representació, més d’una vegada els tremolins m’enganyen i abandono el centre de la teranyina per si les mosques. És a dir, per anar a comprovar si algun insecte perdut no ha quedat atrapat en alguna regió ignota de la meva xarxa. I no. És cosa de les vibracions que emeten els humans de la sala. Tots. Tant els drets com els asseguts. Aquest tal Mouawad té l’aràcnida qualitat de teixir teles que capturen les seves pors i els atrapen com un malson aparentment suportable. La veritat és que ara fins i tot les rates dels jardins de Rubió i Lluch parlen d’aquest canadenc d’origen libanès, però quan Oriol Broggi va muntar Incendis no el coneixien ni les mosques més viatjades.

Mouawad és capaç de fer entendre els humans que estan sols. Els sap dir que han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els mirem, com jo mateixa. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d’una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així. Tot això últim ho llegeixo en un llibre. Un dels humans asseguts, canut i amb garrofes esblanqueïdes a la cara, se’l treu de la bossa encabat de l’obra de teatre i se’l posa a llegir allà mateix, just sota la meva teranyina. És una novel·la que es diu Ànima, d’aquest tal Mouawad, en traducció al català d’Anna Casassas. L’obre per la primera pàgina el dilluns i ja no es mou de la butaca, just sota meu, fins que no l’acaba de llegir el dimecres, que és quan tornen els humans que pul·lulen a fer l’estrena oficial de Cels. Em passo dos dies i dues nits tan distreta que no em preocupo ni d’anar a reparar la teranyina. Tot el que passa a la novel·la ho expliquen els animals que ho presencien: gossos, gats, peixos, ratolins, boes, micos o aranyes com jo mateixa. Al món animista d’Ànima (El Periscopi) la mà de Déu no hi té res a veure. És una cosa entre l’home i l’animal, una història brutal de criatures terrenals que es juguen l’ànima. Un llibre excels.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 21/6/14

dimarts, 17 de juny de 2014

Bangerz Ikurriña Tour

La nit de divendres, mentre al Brasil la Roja es quedava blanca davant de la Taronja mecànica, Miley Cyrus conjugava el verb escandalitzar al Palau Sant Jordi de Barcelona. M'ha entusiasmat llegir les cròniques publicades als diaris per la riquesa verbal que mostren els cronistes. Sense anar més lluny, en la bona ressenya que signava David Morán a l'ABC, vaig poder llegir paraules clau tan saboroses com ara procacidad, restregarse, azotar, encamarse, besuquearse o desbocada que ja donen una idea clara del to general que l'ex Hannah Montana pretén infondre al seu nou espectacle, en una gira que alguns anomenen Pornodisney Tour. La llista de provocacions de caire sexual va venir acompanyada per una gran densitat de 4-letter words, que és com en diuen els anglesos primmirats per no haver d'escriure shit o fuck, i una cirereta acolorida en forma de sorpresa vexil·lològica. En un moment del concert Miley Cyrus es va treure una ikurriña de ves a saber on i la va onejar. Morán, en la seva crònica ho valora així: “quién sabe si desconociendo que se trataba de la bandera del País Vasco y no de la de Cataluña”. En els comentaris dels lectors a l'edició digital de la crònica es reprodueixen les clàssiques tirallongues insultívoles que conformen el subgènere dels comentaristes de claveguera, però aquesta vegada, més enllà de la diatriba entre espanyolistes i abertzales, es debat si la Cyrus ho va fer expressament o es va confondre de bandera i es va marcar un Viva-Honduras. Els estira-i-arronses es resumirien en un “estos-yanquis-no-se-enteran” versus “la-ikurriña-es-conocida-en-el-mundo-entero. La veritat és que hi ha arguments per defensar ambdues postures, i mai no ho sabrem del cert, però jo em decanto per creure que la Cyrus ho va fer expressament.
 
Cert que alguns creadors nord-americans que atenyen una projecció massiva no estan (ni volen estar) gaire informats sobre les peculiaritats culturals europees. Només cal llegir aquella novel·la de Tom Clancy en la qual el plat més típic del País Basc es diu paella. Però el fenòmen Cyrus es fonamenta justament en l'estudi minuciós dels mecanismes que poden escandalitzar i la seva aplicació immediata. Treure una bandera estelada al Palau Sant Jordi avui no escandalitza ningú. Una ikurriña, en canvi, sembla fora de lloc, més enllà del seu pedigrí d'usos reivindicatius com demanar la llibertat dels presos bascos al Tour o al Mundial. Avui Miley Cyrus actua al Palacio de Deportes de  Madrid. Serà un bon moment per calibrar el nivell del seu consell d'escandalòlegs. Si avui, en comptes d’una ikurriña  treu una estelada, demostraran ser uns veritables professionals de l'escàndol.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/6/14

dilluns, 16 de juny de 2014

Pagant, sant Pere vota

Escocesos i catalans compartim la fama de ser molt devots de la marededéu del puny, tal com s'encarreguen de difondre els molts acudits que ens presenten com a garrepes. Això podria canviar en els propers mesos per culpa de les campanyes de les consultes escocesa i catalana. Aquesta setmana l'escriptora J. K. Rowling, nascuda a Anglaterra però resident des de fa vint anys a Escòcia, ha fet pública la donació d'un milió de lliures esterlines (1,23 milions d'euros). Aquest cop els beneficiaris no són nens discapacitats ni del tercer món. Amb aquests calés la creadora de Harry Potter finança la campanya “Better Together” (equivalent al “Mejor Unidos” de Ciutadans) en favor del No al referèndum que se celebrarà a Escòcia el proper 18 de setembre. Amb el seu gest, Rowling posa pressió sobre els novel·listes que figuren al disputat cens català i ja s'han pronunciat en contra de la independència de Catalunya. No cal escriure aquí els noms perquè ells mateixos signen cada dia articles sobre el tema, afortunadament. Per això sabem del cert que n'hi ha uns quants de ben coneguts, llegits i apreciats per la ciutadania que s'han significat pel no (fins i tot pel no a la consulta). Quan, aquest setembre, el president Mas la convoqui, quin d'aquests compromesos escriptors emularà Rowling i farà la primera donació a la campanya pel No a la independència de Catalunya? I, sobretot, quants euros donarà? Esperarem expectants.
 
La donació de Rowling, tanmateix, queda curta al costat de la dels escocesos Colin i Chris Weir. Aquest abril The Sunday Times revelava que aquest parell de separatistes han donat més de tres milions de lliures (3,69 milions d'euros) a la campanya pel sí a la independència d'Escòcia que lidera el primer ministre Alex Salmond. La donació és estratosfèrica si tenim en compte que abans que la Rowling es despengés amb el seu generós donatiu pel No, un grup de destacats empresaris escocesos defensors del statu quo britànic només havia aconseguit aplegar 863.000 lliures. Passa que Colin i Chris Weir l'any 2011 van guanyar ni més ni menys que 196 milions d'euros a la rifa de l'Euromilió. Crec que, en justa correspondència, els escriptors partidaris de la independència de Catalunya, que també som uns quants, hauríem de prendre exemple dels Weir i posar-nos a jugar a l'Euromilió. Després podem redactar un manifest en el qual ens comprometem a fer donació de l'1,53% del premi que aconseguim per a la campanya del Sí, Sí. Si ho troben poc patriòtic pensin que el patrimoni de la Rowling està valorat en uns 700 milions d'euros i només n'ha donat un pel No. De tan garrepa ja sembla escocesa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/6/14

dissabte, 14 de juny de 2014

Ficció judicialitzada

Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido té 37 anys i acaba de publicar una novel·la que ha trascendit per raons extraliteràries. De fet, el jove autor de cognoms brillants pot perdre la feina per Un paso al frente (Tropo editores), una obra protagonitzada per un tinent anomenat Guillermo Fernández. Segons els feliços editors, ja n'han venut deu mil exemplars i preparen la quarta edició. Xifres molt notables, ara, per a qualsevol llibre però més encara per a un autor desconegut. El lli descriu la vida militar actual de manera força crítica. Els que ja han llegit la novel·la parlen d'un retrat molt negatiu, amb una presència constant d'arbitrarietats en les condecoracions, abusos de poder i conductes gens honorables, relacionades amb la corrupció. Els oficials, per entendre'ns, roben combustible a dojo o es fan una sauna amb els diners destinats a alimentar la tropa. La novel·la acaba amb un epíleg epistolar: una duríssima carta del protagonista, el tinent Fernández, adreçada al ministre de Defensa, a qui acusa de “completar el salario con algún sobre que otro con el que defrauda a su propio compañero (el ministro de Hacienda), cobrar dietas por hacer su trabajo, colocar a sus familiares y amigos en algún puesto de la Administración, algún que otro chanchullo con una empresa amiga y quizá alguna comisión”. La qüestió és que Segura de Oro-Pulido, a banda de novel·lista, és també tinent de l'exèrcit espanyol, destinat al centre de transmissions de l'exèrcit de terra a Pozuelo de Alarcón. Aquest petit detall curricular ha provocat un gran malestar en el ministeri de Defensa, fins al punt que l'Exèrcit li ha obert expedient i podria expulsar-lo de les Forces Armades. L'acusen de vulnerar el codi disciplinari castrense. L'instructor passa per alt que la carta final la firma el personatge de ficció Guillermo Fernández.
 
En la dècada dels vuitanta, alguns jutges d'ideologia conservadora van cridar a declarar Els Joglars a diverses ciutats espanyoles arran de l'obra Teledeum, perquè la consideraven blasfema. Crec recordar que l'exjoglar Jaume Collell explica, en una gran crònica titulada El Via-crucis de Teledeum, que un jutge fins i tot va citar un pobre taxista que es deia igual que un dels personatges de l'obra. És una escena digna d'una de les millors novel·les de militars que he llegit mai: Les aventures del bon soldat Švejk del txec Jaroslav Hašek. Perquè Švejk és un veritable campió a l'hora de portar la disciplina militar al límit de l'absurd. En el cas del tinent novel·lista expedientat, molts experts troben absurda la sanció des d'un punt de vista jurídic. Això és perquè desconeixen la política militar d'arrestos. O no han sentit mai parlar de la història d'un tinent que cau perquè trenca un graó i la pobra escala queda arrestada?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 14/6/14

divendres, 13 de juny de 2014

L'enginyer Janus

El Club Palindromista Internacional, constituït ara en el moviment Rever, convoca el II Campeonato Mundial de Palíndromos. És un concurs per a frases capicues en castellà d'una extensió de 10 a 50 caracters (el clàssic “Dábale a la zorra el abad” en té 20), però no pas de tema lliure. Els palíndroms que s'hi presentin hauran de ser de temàtica relacionada amb la Copa Mundial de Futbol Brasil 2014. Les bases especifiquen que poden referir-se a seleccions, partits, personatges, seus... S'han ajustat tant al calendari del Mundial que també fan rondes. Dijous dia 12, obren el període d'admissió a movimientorever@gmail.com. Del 12 al 22 aniran publicant els que rebin al blog que el Moviment Rever publica a Blogspot, després faran una consulta popular durant una setmana i el 30 de juny publicaran els 10 palíndroms més votats de la primera ronda. A diferència del Mundial futbolístic, els reveristes tornaran a obrir la recepció de nous palíndroms d'actualitat durant els vuit primers dies de juliol, que podran ser votats del 9 al 12 i, finalment, el 13 de juliol, després d'aquesta final del Mundial de futbol en la qual l'encara príncep Felip deu somiar cada nit, publicaran el palíndrom més votat i l'autor serà proclamat campió mundial. El premi és una copa i “múltiples felicitaciones por parte de los cientos de millones de palindromistas de todo el mundo”. Un gran premi, sens dubte, en consonància al to del concurs. El joc verbal apel·la a una cultura popular de caire filatèlic, blanca, plàcida i casolana, capaç d'aplegar avis i néts en un mercat de col·leccionistes un diumenge al matí. És la cara amable dels mots encreuats, resolts a la vora del foc, enfonsats en un sofà acollidor, amb sabatilles i vestits d'estar per casa. 
 
Però, afortunadament, el joc verbal no només remet a la pulsió numismàtica. També és recerca incòmoda, esperit crític, transgressió i subversió. He rememorat l'ús que en van fer les avantguardes d'ara fa un segle al TL de Juan Abarca, un dels membres del grup de punk rock madrileny Mamá Ladilla, que sol injectar molt de suc verbal a les seves cançons. L'endemà de les eleccions europees Abarca va tuitejar un munt de palíndroms per valorar-les. Frase capicues tematitzades que demostraven clarament quin havia estat el sentit del seu vot: “¡A por UE! O Podemos o me dopo, Europa”, “O Podemos o me dopo”, “Era Podemos, o me doparé”, “Sara, ¿Podemos o me doparás?”, entre d'altres. Però també alguns de dedicats als dos partits que van perdre una milionada de vots. D'una banda, als correligionaris de Rubalcaba, Abarca els deia: “¡Pedeos! PSOE D.E.P.” o “SOS, ay, a PSOE. ¡Feos, payasos!”. I pel que fa als dirigents del PP: “A Cañete, ¡ñaca!” o “¿Se lo lucró PP? Por culo les...”, en un exemple insòlit de procacitat autocensurada no per falta de ganes de dir-la sinó de perícia verbal que Abarca resol transgredint la simetria: “#palíndromo con elipsis dramática”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a cultura 7/6/14

Bitlletera surrealista

A la República de Brasil fa tres mesos que circulen bitllets falsos que no pretenen engalipar ningú. A diferència de les altres falsificacions, que volen passar bou per bèstia grossa, aquests mostren la seva bovinitat, tot i que gairebé només circulen en format digital. En comptes de dir-se reals, com la moneda regular brasilera, es diuen surreals. I no llueixen cap pròcer de la pàtria, sinó la cara bigotuda de Salvador Dalí, l'anagrama en llatí macarrònic del qual podria haver inspirat la jugada: avida dollars. En realitat, la inventora d'aital moneda va ser la periodista Patrícia Kalil, indignada per la inflació brutal que pateix l'economia brasilera en aquests temps previs al Mundial de futbol. Diu Kalil que la idea d'estampar surreals li va venir després de llegir una entrevista a un dissenyador de pàgines web anomenat Toinho Castro. Hi deia que els preus a Rio eren tan surrealistes que caldria encunyar una moneda pròpia per poder-los pagar. Surrealistes. A més, Castro ja jugava a passar del real al surreal, de manera que Kalil només va tirar mà del Photoshop i va afegir la cara bigotuda de Salvador Dalí al disseny oficial dels reals brasilers. Després ho va escampar per la xarxa i va començar el fenòmen. Tres mesos després, a la pàgina de Facebook Rio $urreal (Nâo Pague) gairebé un quart de milió de seguidors comenten cada dia els preus més escandalosos de la capital brasilera. L'afer dels bitlletets dalinians i surreals ha tornat a l'actualitat arran de la inauguració, ara fa deu dies, de la primera gran exposició sobre l'obra de Dalí a Amèrica llatina, que es pot veure al Centro Cultural Banco do Brasil de Rio fins al 22 de setembre.
 
El terme surrealista és un cas flagrant de corrupció semàntica. L'ús que aquests indignats brasilers en fan no té res a veure amb el que volien dir Dalí i els acòlits de Breton quan parlaven de surrealisme. Dalí es va enemistar amb la seva família per una acció surrealista quan va declarar que de vegades es divertia escopint sobre el retrat de la seva mare (morta). D'aquí a escandalitzar-se perquè els preus han pujat hi ha una certa distància. El comportament extravagant de Dalí i la seva fama mundial deuen haver influït perquè ara surrealisme sigui un sinònim hiperbòlic d'incomprensible. Tots recordem que un dels moments més hilarants d'El mètode Grönholm és quan un dels participants en el procés de selecció de personal crida que el troba surrea-lis-ta, volent dir absurd. Avui l'ús artístic del terme és minoritari. Fins i tot hi ha parlants que, potser influïts per l'altra forma d'anomenar el moviment artístic (superrealisme), quan els neguiteja alguna cosa et deixen anar: “ho trobo subrealista”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 10/6/14

El veritable efecte tigre

Ja deuen haver vist l'anunci del Volkswagen Polo que acaba com les pel·lis d'abans, amb el petó abrandat d'un jovenet a la bella mare d'una tal Maria, a qui intuïm que pretén festejar. Els dos amiguets instigadors de la proesa, després, el feliciten per ser tan llançat com un tigre. La campanya, que busca estendre's per les xarxes amb l'etiqueta #ComoUnTigre, associa la seguretat del vehicle a la seguretat del seductor que venç la timidesa i passa a l'acció sense contemplacions. És un anunci que sembla buscar de manera subtil les crítiques dels comentaristes que porten activat el masclismòmetre, tot i que aquest cop veig que arriben una mica apaivagades pel fet que el petonejador és un jovenet i la petonejada una senyora més madura, com si fossin els protagonistes de 
L'altra de Marta Rojals. No tinc cap dubte que un plantejament invers hauria generat molt més enrenou: un trio de cinquantins calbs o canuts ronda la casa d'una milf divorciada, l'enamorat pitja el timbre, obre la porta la filla lolita  i el cinquantí, que va amb els ulls tancats per prendre embranzida, li clava un morreig de pel·lícula. El sidral seria notable. La publicitat i els estereotips es retroalimenten, de manera que els anuncis cada cop formen un món més circular i previsible, del que molts consumidors poden quedar exclosos. Potser per això l'anunci porta una cua digital. Aprofitant que una porta tancada sempre és un enigma, la versió per Youtube de l'anunci presenta set finals alternatius possibles retolats com “lo que no llegaste a ver”. El noiet que es creu un tigre veu com, en comptes de la mare de la Maria, li obre la porta  un extraterrestre, un boxejador, un esquimal, un goril·la que menja un plàtan, un ninot, una angeleta gens asexuada o una granota. Són gags breus, dignes d'un programa d'humor de nivell mitjà tirant cap a baix, que exploten el filó del desenllaç múltiple. 
 
En tots set casos, però, la resolució falla estrepitosament per dues raons de pes. D'una banda, perquè el noi ja no va amb els ulls tancats, de manera que la seva reacció no és tan impulsiva: en tots set gags les úniques iniciatives que pren són mossegar el plàtan a la manera de Dani Alves i refregar-se el nas amb l'esquimal. Però sobretot falla per incompareixença del tigre, el pal de paller de la campanya, fins al punt que els desenllaços ja no inclouen cap al·lusió al felí. L'efecte tigre, doncs, queda esmorteït i més aviat recorda aquella altra associació tigresca de caire olfactiu que apareix cada cop que algú penetra en una habitació hipoventilada en la qual domina la ferum casernària de suat (i roba interior bruta) i se sent una veu vellutada que diu: “esto huele a tigre”.

Màrius Serra. La Vanguardia  Rum-rum 9/6/14

Apotegar?

A Llagostera topo amb verbs que no havia sentit mai abans. Apotegar, per exemple. La persona que me’l deixa anar diu que de nen els més pinxos de la classe l’apotegaven per intimidar-lo. Ho escriu tal com ho pronuncia, aputagar, però intueixo que és una mala influència d’aquesta paraula malsonant de quatre lletres, que és com ho dirien els anglesos per no dir puta. Busco per aquí per allà i finalment trobo que l’Alcover-Moll recull el verb apotegar: “Agafar-se amb braó per a barallar-se o com a marcada possessió de l’objecte”, que remet al diccionari de Pere Labèrnia. El meu informant, doncs, en fa un ús precís. Me’l puc imaginar de nen al camp de futbol del Llagostera en plena disputa amb un rival just abans d’escometre’l d’una manera que ell anomena amb un altre verb que també em resulta incomprensible: trussar. Quan li demano que me’n descrigui l’acció abaixa el cap i amenaça de clavar-me’l al pit, com un Zidane qualsevol. Diu que trussar vol dir empènyer amb el cap o les espatlles, com els jugadors de rugbi a la melée. Trossar amb o sí que figura als diccionaris, però vol dir embolicar, lligar, arromangar... No me’n surto fins que no li trec la erra i vaig a petar al verb  tossar: “donar cops amb el tòs, amb el cap” i també “entossudir-se, entestar-se”. Ara sí que som al cap del carrer. Trobo que els dos verbs llagosterencs defineixen perfectament l’actual procés sobiranista. Ara mateix ens apoteguen tant com poden i de vegades sembla que abaixem el cap. No pas per a tossir sinó per a tossar.
 
Màrius Serra. El Punt Avui. Motacions al Suplement Cultura 13/6/14

divendres, 6 de juny de 2014

Rodolf Sirera, guionista

Abans de res, vull aclarir que sóc un company de feina de Rodolf Sirera, no sóc un estudiós de la seva obra ni tampoc un il·lustre professor d’universitat, com són els ponents que m’han precedit. Conec Rodolf Sirera des de 1995, hem coïncidit en moltes sèries de televisió, n'hem creades i escrit unes quantes junts, sovint amb la inestimable contribució de la guionista Gisela Pou. Durant mes de deu anys, Sirera, Pou i jo mateix hem format un tercet que hem col·laborat estretament. Al llarg de tot aquest temps, he tingut el privilegi d’assistir, en la distància però informat generosament pel mateix Sirera, del procés d’escriptura d’obres de teatre com Punt de fuga, Silenci de negra i Benedicat. Per a mi ha estat molt enriquidor i m’ha ajudat en els meus propis processos d’escriptura.

Sovint, des del món de la cultura, es considera l’autoria en l’audiovisual força diferent de l’autoria en teatre o en altres gèneres literaris (perquè considero el guionatge –de ràdio, de cinema, de televisió- com un gènere més). En el cinema, l’autoria del guionista de vegades és clara en alguns noms consagrats, com serien Rafael Azcona (el millor guionista espanyol de tots els temps), Tonino Guerra (el mateix es pot dir en clau italiana) o Denis Potter (autor rotund de les pel·lícules i sèries de televisió que va escriure, per damunt del director), mentre que en bona part en la televisió l’autoria és, gairebé sempre, menys acusada: es destaca més l’autoria col·lectiva, entre altres raons per desconeixement i mandra del periodisme cultural  (si em permeten aquest dard) i també per l’ànsia de les productores i les cadenes de televisió per controlar i dominar el producte en exclusiva. Sobretot en països com els Estats Units o el Regne Unit, existeix la possibilitat, per al creador i escriptor principal d’una sèrie de convertir-se en productor executiu, com seria Aaron Sorkin en el cas L’ala oest de la Casa Blanca o Studio 60. No ha estat aquest el camí triat pel Rodolf Sirera. Tampoc la indústria espanyola l’hi ha donat gaires facilitats en aquest sentit.

En els orígens de l’activitat teatral de Rodolf Sirera, durant els últims 60 i els 70, el teatre independent lluitava contra la dictadura de l’autor literari. En l’actualitat, l’audiovisual intenta dissimular, amagar, la importància i el caràcter del creador i guionista d’una sèrie. Al capdavall, gran part de l’assumpte es deu a una qüestió (ben lamentable) de propietat sobre la sèrie, el títol i els personatges, en vistes a explotacions futures, que provoquen que les productores i les cadenes de televisió siguin molt geloses de la propietat (i l’autoria n’és una part) del producte.  

Mentre que en gran part del fet teatral el text és principal, l’essència de l’obra, en l’audiovisual hi ha el costum d’atorgar aquest rang a la imatge, com defensa amb múltiples arguments, posem per cas, Pere Gimferrer en la seva obra Cine y literatura. Jo en discrepo, si m’ho permeten. Amb lleus diferències, considero que el guió de l’audiovisual compleix el mateix paper que l’obra de teatre escrita en les arts escèniques. Perquè el guió no és una simple guia, sinó que és l’obra audiovisual escrita. Quan Alfred Hitchkock enllestia un guió, deia satisfet: “Ara només cal rodar-lo”.

En l’audiovisual, hi ha graus diferent de respecte pel text, pel guió. També cal dir que amb sort desigual. En molts programes de televisió, una gràcia habitual que es fa, com a gag, és llençar el guió, prescindir-ne, amb el pretext que no es volen cenyir a una pauta encarcarada. També alguns directors de cinema declaren satisfets: “He rodat la pel·lícula sense un guió previ”. Ells ho expressen com una idea atractiva, mentre que els espectadors, que penosament veuen la seva obra, el troben a faltar.

Desproveïts d’aquest grau d’autoria que tenen els altres gèneres literaris, per a molts escriptors i sobretot autors de teatre (i en conec uns quants que responen a aquest patró) el guionatge de televisió és només un guanyapà: una manera més o menys senzilla (aparentment, després tot és més complicat) de guanyar-se uns diners per poder dedicar les energies literàries a l’obra més pròpia, més personal, que és l’escriptura de teatre. No és aquest el cas de Rodolf Sirera, perquè es dedica a la tasca del guionatge televisiu amb un entusiasme, una capacitat de feina i una entrega admirables. Només cal veure’n els resultats.

Fer televisió és apassionant: no és un mal menor, no és un consol, no és un refugi per a escriptors sense sort en altres gèneres. Escriure una sèrie de televisió, incidir en decisions importants de la sèrie (to, actors, realitzador, etc.), veure com es grava i assistir a la seva estrena, amb un cert èxit (si no és demanar massa), resulta altament satisfactori per a un escriptor. Sóc conscient que els entrebancs per estrenar teatre són molt grans, però si capgiréssim la situació i fos més dificultós escriure i gravar sèries de televisió que no estrenar teatre, estic segur que Rodolf Sirera enyoraria la televisió i, una assignatura pendent per a ell molt a pesar seu, el cinema.

Té menys prestigi cultural la televisió que el teatre, però l’impacte sobre el públic és enorme. Quan t’adones que un milió d’espectadors una nit a la setmana miren l’obra que has escrit i que s’emet amb gran èxit (penso en Catalunya, a Espanya serien entre uns quatre o cinc milions), prens consciència de la magnitud de la qüestió.

En tot el que ha escrit Rodolf Sirera, s’hi entreveu la seva empremta personal: no és tan clara com en la literatura teatral, però hi és. Tot el que ha escrit Sirera respira el seu estil (també és veritat que hi ha guionistes sense estil, que s’adequen mercenàriament a la producció que se’ls demana, però no és el seu cas). I la seva visió del món, que és un mirall de la seva vida. Perquè m’entenguin, a Temps de silenci (escrita per Sirera, Pou i jo mateix, una sèrie històrica que abraçava des de 1935 a 1975, en un primer moment), els autors hi vam abocar tot un bagatge important de records propis. Sirera era el membre de més edat i, per descomptat, tenia molt per a aportar-hi: anècdotes famíliars, vivències, coneixements, etc. La sèrie Temps de silenci va ser una obra audiovisual realment centrada en un país, vist des de dins. El detonant clau de la sèrie és un passatge de la família del mateix Rodolf Sirera: la invalidació després de la guerra dels divorcis efectuats durant la República, assumpte que ell va viure de prop en un matrimoni d’oncles seus.

Una de les grans virtuts de Sirera és el coneixement profund dels gèneres: el melodrama, el thriller, etc., que parteixen, més que de la seva tasca com a autor de teatre, de la seva passió pel cinema i, més en concret, pel cinema popular, de gènere, que compleix amb els requisits interns de cadascun.

Al costat d’això, també compta amb un gran coneixement de la producció televisiva i els seus límits, que són molts i variats, per dir-ho d’una manera amable. Ara no els avorriré amb aspectes concrets de la producció televisiva, però han de saber que en un capítol d’una hora de 37 seqüències, se’ns permet comptar amb només 10 exteriors. Més de 3 personatges per seqüències és una seqüència coral i tenen un número restringit per capítols en moltes produccions. No continuaré exposants els condicionants habituals de la televisió (si més no, en les sèries en què hem treballat Sirera i jo plegats), perquè encara acabaríem una mica desanimats. Només vull deixar clar que, contràriament a molts escriptors i uns quants guionistes, Sirera domina a la perfecció els condicionants de la producció de televisió. Per aquesta raó, entre altres, és un excel·lent cap d’equip de guions: no perd mai el temps en peticions que seran denegades i s’adequa al que hi ha. Com bé diu una dita catalana (desconec si a València es coneix), ‘farem pel que tindrem’. Aquest és un dels requisits clau dels dramàtics de televisió. En el gruix de sèries en què ha treballat Sirera, la productora ha sigut Diagonal TV, radicada a Barcelona, que és una productora, generalment, de produccions de pressupostos ajustat i el seus èxits s’inscriuen en el gènere del realisme melodramàtic, que li han donat un segell propi molt apreciat pel conjunt de cadenes espanyoles. De fet, a tots els guionistes ens agradaria tenir més pressupost, però, ironies de la vida, és en una obra d’un pressupost tirant a baix on el talent del guionista pot lluir amb més força. Amb pocs elements, el text guanya en presència. Per aquesta raó en televisió el guionisa és fonamental.

Sovint es parla de la força de la paraula en el teatre. En aquest sentit, i en produccions de televisió d’un cost ajustat, el guió (i en concret els diàlegs, no els menystinguem) és clau, perquè en el fons la televisió queda a mig camí del teatre i del cinema. Si hi pensen bé, s’adonaran que un plató de televisió és, en el fons, un teatre: Agost, l’obra que ha tingut un gran èxit en el Teatre Nacional de Catalunya, és un plató tallat en secció, amb tots els seus sets (espais) corresponents.

Sirera compta amb un gran coneixement del país i això el distingeix de tants guionistes desarrelats, això és, sense ànima, sense arrels, sense curiositat pel que els envolta. Sirera està arrelat a una realitat: el País Valencià (o la Comunitat, si s’ho estimen més, però jo diria que ell prefereix la primera denominació). Ara existeix una fornada de guionistes, més joves que Sirera i que jo mateix, que en dic abstractes: estan més connectats amb realitats alienes a ells, que coneixen i viuen a través de les sèries de televisió americanes i angleses que admiren. No tenen gaires coneixements de la societat a la qual s’adreçaran a través dels seus guions. Perquè escriure (guions o qualsevol altre gènere) és dialogar amb una societat concreta. I l’has de conèixer a fons . No podem escriure per a espectaors ucraïnesos. Els asseguro que no en sabríem. 

Rodolf Sirera durant tots aquests anys m’ha explicat molt a fons la societat del País València i, de retruc, la societat espanyola. Aquesta part vivencial es transmet en els guions que escriu, respiren veritat en tot moment. Com a detall, vull deixar constància que m’ha convertit en un entusiasta dels actes i festes del Corpus de València. Em sembla que amb això està tot dit. També els seus coneixements com a llicenciat en història han contribuït a la seva escriptura audiovisual.

En els personatges creats per Sirera, sempre hi trobem una gran profunditat psicològica. Perquè és expert en el que se’n podria denominar la zona d’ombra de la persona. Res no és del tot clar i, en tot moment, juga amb la distància entre allò que es pensa, allò que es diu i allò que es fa. Quan els tres elements no encaixen, el personatge guanya en autenticitat i complexitat.

Després de l’èxit de Poble Nou, una producció de Televisió de Catalunya, es va creure que hi havia espai per a una telenovel·la en valencià, feta des del Canal 9. D’aquí, neixen Herència de sang (1995) i A flor de pell (1996), totes dues de Canal 9, que Rodolf Sirera va coordinar com a cap de l’equip de guions, i també El Súper. Historias de todos los días per a Telecinco, d’abast estatal. En el cas de les dues telenovel·les valencianes, Sirera (a banda de dos guionistes catalans que fórem Gisela Pou i jo mateix), es va envoltar de guionstes valencians procedents del món del teatre: Juli Leal, Manel Cubedo, Lluís El Sifoner, Paco Sanguino i el seu germà Josep-Lluís Sirera, amb qui ha coescrit les seves obres de teatre de caire històric. L’objectiu de Sirera en aquestes telenovel·les consistia en crear i fer créixer un públic de ficció televisiva en valencià (el mateix públic que havia d’assumir amb tota normalitat un teatre i un cinema en valencià). Sirera va buscar que la llengua no es notés, que l’espectador no en fos conscient, que s’escoltés sense actituds extremes en contra però tampoc a favor. Fet i fet, una aposta per la naturalitat i per una llengua valenciana contemporània, dúctil, enriquidora i alhora respectuosa amb la normativa. Des d’aquells inicis a L’alqueria blanca, hi ha hagut un trajecte llarg, que ha estat molt positiu per a la difusió de la llengua valenciana i per la normalitat de la ficció en valencià.Voldria donar l’enhorabona des d’aquí als autors de L’alqueria blanca, que em sembla una sèrie molt ben escrita i ben realitzada, i espero veure-la de nou i ben aviat des de Catalunya.   

A El Súper. Historias de todos los días (Telecinco, 1997), Sirera hi va acudir per substituir un cap d’equip que no aconseguia sortir-se’n, un autor teatral madrileny que treballava amb una indecisió constant. Rodolf Sirera hi va portar un sentit pràctic admirable, a banda dels seus bons criteris dramàtics. Perquè ocorre sovint que autors de teatre o guionistes de cinema (al revés del que s’acostuma a creure) no entenen o no assumeixen bé els mecanismes d’escriptura per a televisió.

A Nissaga de Poder (TV3, 1996), Sirera va ser cocreador de la bíblia (és l’argument), junt amb Josep M. Benet i Jornet, de la primera temporada i també del projecte original de la sèrie, contribució al meu entendre que mai no se li ha reconegut gaire.

Potser Temps de silenci (TV3, 2001 juntament amb Gisela Pou Valls i jo mateix) s’erigeix com la sèrie més personal de Rodolf Sirera. A través d’una família catalana, els Dalmau, s’hi narrava la història de 1935 a 1975 (posteriorment la sèrie va arribar a l’any 2000). En clau melodramàtica, naturalista i amb alguns punts de comèdia, Temps de silenci va tenir un èxit esclatant a Catalunya i, anys després, va aportar l’origen argumental a la sèrie Amar en tiempos revueltos (TVE, 2005), en què Rodolf Sirera ha estat cap d’equip de guions des del començament i totes les temporades que ha tingut i, alhora, ha estat cocreador de la bíblia amb Josep M. Benet i Jornet i Antonio Onneti.

Altres sèries escrites per Rodolf Sirera són Setze dobles (TV3, 2003), una sèrie en clau de comèdia contemporània, i Mar de fons (TV3, 2006), una sèrie melodramàtica amb tons de thriller.

Sirera no és ben bé un autor de teatre que escriu televisió (que també), sinó que és un espectador apassionat de cinema que escriu televisió. I el que és més enriquidor, compta amb un doble bagatge audiovisual que impregna els seus guions de televisió: les pel·lícules generacionals, d’art i assaig, com serien el cinema de Truffaut o Bergman, i el cinema de gènere, popular (així com la literatura policíaca, posem per cas, de la qual Sirera és un entusiasta). Sumat a la seva tasca com a autor de teatre, Sirera té un gran sentit dramàtic i una sensibilitat especial per a la creació de personatges (en especial, una predilecció pels femenins, en la seva escriptura sovint més complexos i forts que no els masculins, que en més d’una ocasió són el gat cendrer, com deia la mare de Sirera, originària de Benissanó). També treballa amb uns criteris clars i dinàmics a l’hora de traçar la narració. Perquè Sirera, i no sempre és així en altres guionistes procedents del món del teatre i el cinema, disposa d’un gran sentit narratiu: sap que un guionista és un contador d’històries, no un escriptor d’elucubracions conceptuals, sensacions o imatges més o menys impactants.

Per aquesta raó, Sirera és un excel·lent escaletista (l’escaleta és el canemàs estructural narratiu d’un capítol de ficció), amb una esplèndida capacitat per a la feina en equip. Un bon escaletista necessita en gran mesura la virtut de la paciència, perquè sovint l’escaleta (la construcció de narració) és, com es diu vulgarment, fer i desfer, la feina del matalasser. En el diàleg, i Sirera tant és dialoguista com redialoguista (això és, que revisa els guions d’altres guionistes i els dóna una unitat en el conjunt de la sèrie), aposta per un híbrid entre la llengua familiar, contemporània, més moderna, i alhora per una certa recuperació de la llengua tradicional valenciana, que arrencaria dels temps d'Escalante, del qual és un admirador i ha fet una edició acurada de totes les seves obres, juntament amb el seu germà Josep-Lluís Sirera. En la seva escriptura i pel que respecta a criteris idiomàtics, el guia sobretot un sentit pràctic: usa un idioma dúctil, ric i sense por als castellanismes (quan escriu en valencià) per potenciar la connexió amb l’espectador. El seu valencià és un estàndard ric, vivencial, respectuós amb la norma però de cap manera encotillat. També de vegades recorre a expressions de la seva infantesa i joventut, familiars, com les que deia la seva mare (i són ben expressives) “estar més fart que Mahoma de la cansalada” (que és estar fart, avorrit d’alguna cosa) o bé “sense pena ni glòria, com el burro de la victòria” (que és, algú o alguna, ser apagat, indiferent, anodí).

També cal remarcar la tasca de Rodolf Sirera com a director d’unes quantes edicions, molt fructíferes, del Màster d’Escriptura de Televisió de la F.I.A., organisme dirigit per Joan Álvarez en el marc de la Universitat Menéndez y Pelayo, que fou clau en la formació de futurs guionstes a València. Una bona part dels guionistes actuals a Canal 9 i també de guionistes valencians i alguns de Múrcia, Andalusia o Castella-La Manxa que treballen en televisions d’abast estatal amb seu a Madrid procedeixen del Màster d’Escriptura de Televisió de la F.I.A.

Com que l’èxit ha acostumat a acompanyar Sirera en les seves produccions televisives, no és senzill que els productors li encarreguin sèries d’altres caràcters de les que en aquests moments escriu, com és el melodrama històric Amar en tiempos revueltos. Ell mateix ho va declarar una ocasió: “Els productors no em proposaran res de nou, perquè mentre va el carro, fa ruido, que diem els valencians.” Però desitjo que, algun dia, Sirera pugui escriure, com en altres temps, una sèrie de televisió més personal, més lligada als seus interessos, com seria un projecte que li he sentit comentar més d’una vegada: una sèrie sobre una companyia de teatre valencià dels anys 20 i 30, d’aquelles que a actuaven a Orà, a Alger, quan estava poblada de valencians i menorquins (com la mare d’Albert Camus), que parlaven el dialecte més curios de la llengua que compartim els valencians i els catalans: el patuet, el valencià dels algerians del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

I, també, i això ja és una petició meva, fóra bo que Sirera seguís l’exemple de Josep Maria Benet i Jornet amb el seu llibre de memòries Materials d’enderroc (Edicions 62), i que algun dia es decidís a escriure unes memòries. Tant teatrals com audiovisuals. Queda dit.
 
Enric Gomà, Actes de la III Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals. Maig del 2012.

[Nota: en aquells moments, encara existien Canal 9 i Ràdio 9. Espero que aviat tornin a emetre.] 

dimarts, 3 de juny de 2014

Catalanisme a València

Llegeixo a la premsa valenciana que Fabra està en contra de Castellano i a favor de Català. Sí, sí, ho han llegit bé, però quan escric Fabra no em refereixo pas al mestre Pompeu ni a l'aeroportuari Carlos, sinó a Alberto, i quan escric Castellano o Català tampoc no esmento cap de les dues llengües romàniques que es parlen a la capital del Túria, sinó dos polítics anomenats Serafín Castellano i María José Català. El primer és, encara, el secretari general del PP valencià. Segons llegeixo al Levante del dissabte el president Fabra va voler rellevar Castellano la setmana passada però ho va impedir Génova (no la ciutat, sinó la direcció del PP, situada al carrer Génova de Madrid). En la seva crònica política Julia Ruiz escriu: “La directriz de Génova salvó a Castellano en ese momento, aunque su marcha de la calle Quart es sólo ya cuestión de días” (no la vila gironina de Quart ni la posició, sinó el carrer valencià on hi ha la seu del PP). La mateixa cronista relata un altre relleu, aquest ja formalitzat, del portaveu del govern. Fins ara ho era el vicepresident del Consell, José Ciscar, i a partir d'ara ho serà la consellera d'Educació, coneguda per la seva constància a l'hora de tancar línies d'ensenyament en valencià. La nova portaveu llueix un cognom que havia estat proscrit al Canal 9, la malaguanyada televisió valenciana que l'ara qüestionat Castellano va ajudar a tancar: Català. 
 
Els resultats de les eleccions europees al País Valencià (un altre terme proscrit a l'extint Canal 9 fins a les últimes setmanes de vida) han confirmat el canvi de tendència experimentat durant els últims temps per l'electorat valencià, que s'allunya del PP. L'atzar de l'aptonímia ha volgut que les primeres conseqüències d'aquest espant popular toqui de ple a diversos cognoms linguònims. El cercle es tanca si a Castellano i Català hi afegim que la cap de cartell socialista a la derrota europea del PSOE es diu Elena Valenciano. Gairebé d'Escola d'Idiomes. A més, la pèrdua de pistonada de Castellano i l'auge de Català no constitueixen els únics casos de linguonímia al PP valencià. Un altre dels actors d'aquest sainet es diu Rus, l'alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València Alfonso Rus, a qui Ruiz anomena “barón provincial”. El festival es completa si exercim la derivació. Sabut és que el llenguatge periodístic tendeix a crear -ismes (pujolisme, aznarisme...). Si aquesta setmana es compleixen els pronòstics i Fabra relleva Castellano, el Castellanisme del PP valencià minvarà d'una manera evident just quan la figura de María José Català es cotitza a l'alça. ¿Algú hauria pogut imaginar mai que el PP valencià podria esdevenir catalanista?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/6/14

dilluns, 2 de juny de 2014

De sodomites i gomorrites

Es presenten a Barcelona dos llibres complementaris sobre l'homosexualitat. Divendres, Armand de Fluvià va presentar al Casal Lambda Sodomites catalans (Editorial Base) de Jaume Riera i Sans. Una aproximació històrica a tres centenars de casos jutjats per sodomia pels tribunals de Catalunya entre els segle XIII i XVIII que Riera documenta un per un. I demà dimarts es presenta a la llibreria Calders Homonots (Angle Editorial) deu converses del periodista Francesc Soler amb “deu gais que han obert camí”. Els protagonistes d'aitals converses, que l'acompanyaran a la llibreria, són prou coneguts: Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Llibert Ferri, Armand de Fluvià, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario Luque i Juan P. Juliá. El pròleg és del conseller Santi Vila i el títol remet a Josep Pla. Soler s'acull als retrats que Pla va batejar com Homenots i hi introdueix el matís homosexual amb enginy, canviant-ne una sola lletra per acostar-lo al prefix homo-, que en moltes llengües ja és un mot per designar els gais. El mateix procés verbal, en femení, dóna el pas de doneta (nena o home efeminat) a donota (dona corpulenta o menyspreable). Sodomita és un terme que remet a un passat llunyà, com la majoria de referents bíblics. En el llibre de Riera s'especifica que els sodomites són homes o dones que practiquen el sexe anal. Alguns diccionaris catalans, com el DGLC, encara recullen un sinònim que cou a can Barça: culer, derivat de cul. Però Sodoma ha anat sempre de bracet amb un altre topònim: Gomorra. Segons el relat bíblic del Gènesi Sodoma i Gomorra, a Canaan, van ser les dues ciutats corruptes que el Déu guerrer de l'Antic Testament va destruir amb una pluja de foc i sofre. Pel que sembla els seus habitants cometien la que era considerada la pitjor de les faltes: el vici contra natura que ha adoptat el nom de sodomia, d'on deriva el verb sodomitzar.
Ja sabem què feien els sodomites però, a què dedicaven els gomorrites el seu temps lliure? Quines maldats es cometien a Gomorra? Només un home s'ha atrevit a respondre aquesta pregunta recurrent. La propera tardor farà vuit anys que porta escorta i en farà sis que viu amagat fora del seu país. L'octubre de 2006 l'italià Roberto Saviano va publicar un llibre punyent i documentat sobre els negocis de la Camorra napolitana. La proximitat fonètica el va fer apostar per Gomorra com a títol,  amb un subtítol explicatiu (viaggio nell'impero economico e nel sogno di dominio della Camorra) que l'èxit mundial ja fa sobrer. Els vicis d'aquests gomorrites sí que són terribles i contra natura. Al seu costat Sodoma és un amor.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/6/14

De Riba a Espriu

Des que Jaume Vallcorba va començar a acreditar els lingüistes que revisaven els llibres de narrativa de Quaderns Crema (amb Andreu Rossinyol al capdavant) cada cop són més els editors que els fan constar. A Edicions del Periscopi, per exemple, tanquen amb un colofó que fa: “aquest llibre ha estat possibles gràcies a la feina de...” i inclou escriptor, traductor, correctors, dissenyador, maquetador, il·lustrador, editor, treballadors de la distribuïdora i els de la impremta. Beníssim. No sempre ha estat així. De fet, els correctors més aviat han tingut mala fama. Com els de Pla. Parafrasegem Monterroso quan parla de la carta al pare de Kafka: en el conflicte entre Pla i els seus correctors, posem-nos a favor dels correctors. Pau Riba acaba de fer públic un  pdf amb el mecanoscrit original del seu primer llibre de poemes i cançons, que inclou alguns dels textos més memorables del disc Dioptria. Les segones correccions, plenes de comentaris, són de Salvador Espriu. A Kithou, per exemple, Riba escriu “sa veu encisadora” i Espriu li diu que no sali i que encisadora no rutlla, que encantadora és ben català. Riba li fa cas a mitges: “Cantant amb sa veu encantadora”. Espriu no s'està de valorar els poemes que corregeix. En critica alguns (“no és cap gran poema”), però també admet que Es fa llarg esperar “és un bon poema, a la manera de Salvat-Papasseit” o que Cançó 7ª en color és un “esplèndid poema i esplèndida cançó”. I tot seguit afegeix: “cal, però, resoldre la puntuació”.

La majoria d’esmenes van de mots no admesos (invadir, pillastres), però n'hi ha que són fetes a contracor. Riba escriu melancòlic i Espriu ho ratlla i comenta: “seria malencònic, però no l'admet el Fabra. La forma canònica és malenconiós o melangiós. Ho sento". Compungida recança que reapareix diverses vegades. No sempre li sap greu per raons canòniques. A l'esplèndida cançó Aquesta és la nit de Nadal Riba escriu “s'han passat la nit de tasca en tasca” i Espriu li retreu “Tasca en el sentit de taverna no és català, prou que ho sap!”, però després glossa “qui sap si algun infant” amb una al·lusió a l'àvia poeta de Pau Riba: “Infant agrada molt a Clementina (Arderiu). A mi no, ho sento”. Tampoc li agrada llavors (“una paraula molt lletja”). Quan comenta antany escriu “Antany és ben català, però tira a arcaisme, i vostè que vol un llenguatge planer...” El diàleg via glossa de corrector arriba al seu clímax en el famós vers amb què Pau Riba remata la Simfonia núm. 2: d'uns déus, d'uns homes: “Si avui fem verema, demà follarem”. Salvador Espriu accepta el sentit recte de trepitjar raïm, no sense fer-ne un comentari: “Ja és ben sorneguer, vostè, ja la sap llarga! Però Fabradixit. Per tant...” És una delícia rellegir aquest diàleg per manuscrit interposat. La setmana que ve Pau Riba publica un text meravellós escrit just després de la mort de la seva mare. Pots comptar què hauria dit Espriu del títol: Sa meu mare.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 31/5/14

Entradas populares

Compartir