dimarts, 29 de juliol de 2014

Treballant per a vosaltres

El llenguatge té la perversa virtut de la polisèmia. Tenim dret a reinterpretar, sobreinterpretar o malinterpretar els missatges que ens adrecen des de rètols, titulars o manuals d’instruccions. Podem fer-ho per diversió i per buscar els tres peus al mot, però també sense cap intencionalitat. I llavors la nostra reinterpretació pot ser la prova del fracàs absolut del redactor. He passat vint dies martiritzat per un d’aquests fracassos. Ho explico ara perquè ja ho hem esmenat. El passat 7/7/14 vam presentar als cinemes Girona una aplicació per a mòbils i tauletes que es diu Verba7 (www.verba7.com), en català, castellà i aviat en anglès. A diferència d’aplicacions com l’Apalabrados, que permeten guanyar punts amb paraules que no sabem ni què signifiquen, a Verba7 el que compta és la semàntica i la competència lingüística. Cada dia a una hora diferent l’usuari rep al mòbil un repte verbal i només té 7 minuts i 7 segons per enviar la resposta. Si ho fa dins dels 7 primers segons guanya la màxima puntuació: 777. Passats aquests segons d’or en resten 420 i el jugador obté tants punts com segons restin al rellotge quan resol el repte. Pot fer fins a 7 intents sense penalització, però el temps passa inexorable, fins que apareix la resposta. Ahir, el repte en català era “extirpat com una bala (6 lletres)” i en castellà “te entristeces, pero sólo un poquito (6)”. Les solucions... al final. 

La qüestió és que l’App Verba7 comença a avisar del repte diari (en cada llengua) amb un compte enrere quan falten 7 hores per a la seva formulació. Això vol dir que les 17 hores restants del dia al botó dels enigmes surt un missatge que hauria d’explicar que encara no n’hi ha cap d’imminent. I aquí és on moren els valents. Perquè hi vam posar un neutre “Verba 7, estem treballant per a tu” que ha resultat letal. El mateix dia de la presentació un assistent ja ens va dir que no li funcionava. S’havia baixat l’aplicació la nit abans i va llegir un missatge d’error “digne del MOPU”. Des de llavors i fins que, fa pocs dies, Apple Store ha validat la nova versió de Verba7 (en això Google Play és més ràpida), hem rebut centenars de queixes. Tothom ho llegia com un missatge d’error. Fem autocrítica. L’abús d’eufemismes i missatges edulcorats per part de les administracions i les empreses fa que ja ningú no es cregui que “estàs treballant per a ell”. Quan algú et diu una cosa així malfies i penses que t’està aixecant la camisa. Ara que es parla tant de regeneració política, cal recordar que qualsevol regeneració comença pel llenguatge.


(Ah, les solucions d’ahir eren extret i apenas). 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 29/7/14

dilluns, 28 de juliol de 2014

Diàleg de sords

Prop de casa hi ha un tram del carrer de Llobregós que sembla maleït. Malgrat tenir dues escoles al darrere i una concorregudíssima parada de bus al davant, resulta devastador per a tots els comerços que s’hi ubiquen. Ara mateix aquest primer tram del carrer Llobregós, venint del passeig de Maragall, ostenta el trist rècord de tenir (gairebé) tots els locals comercials tancats, amb grans rètols que indiquen que es lloguen o estan en venda. Fa uns mesos encara estaven gairebé tots oberts. L’últim de posar el rètol delator és un magatzem de pernils que perfumava el perillós revolt dels autobusos de la línia 39 amb l’egrègia fortor de les seves paletilles, però abans ja havien tancat perruqueries, botigues de llepolies, de sanitaris i restaurants de nom tan prometedor com Suculents. Em fixo en aquest tram perquè em cau de camí i cada dia hi passo unes quantes vegades, però el tancament successiu de locals és un fenomen extrapolable a molts indrets. El petit comerç ha entrat en una dinàmica de mobilitat que fa feredat, agreujada per professionals que perden la feina i proven sort d’autònoms. Tan aviat proliferen les microbotigues de cigarrets electrònics com desapareixen de cop i volta per una caiguda sobtada del consum. Ara, com a mínim al barri, és moment de supermercats, fruiteries i forns amb taules per prendre-hi cafè. En poc temps han obert tres fleques amb cafeteria incorporada i no sembla que els vagi gens malament. A més, diuen els veïns més informats que els ja extints cinemes Lauren Horta acolliran un gran supermecat i que l’enorme local que hostatjava Maderas Horta al carrer de Pitàgores servirà per ampliar el supermercat adjacent. Queda clar que el sector de l’alimentació s’expandeix, la qual cosa té una certa lògica en temps d’estretors econòmiques. 


El que potser ja no resulta tan obvi és la irrupció d’establiments que venen audiòfons. Un dels comerços emblemàtics d’Horta, la Papereria Llibreria Torres Puig, va haver de tancar el gener passat perquè li triplicaven el lloguer. Ara, després d’uns mesos tancat, el local ha estat ocupat per una empresa que comercialitza aparells per millorar l’audició. Potser per això l’òptica que hi ha al davant, a pocs metres dels antics cinemes, ha reforçat la retolació per fer avinent que, a banda dels ulls, també s’ocupen de les oïdes. Si hi sumem els locals que ja tenia l’empresa que vol fer d’Imanol Arias el George Clooney de la repetició de les coses convindrem que en l’any del tricentenari triomfa l’audiòfon, un aparell ideal per anar a les reunions d’alt nivell a fer veure que dialogues. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/7/14

dissabte, 26 de juliol de 2014

Divorciat del maridatge

Anit Els Amics de les Arts van actuar a Cap Roig. No hi vaig ser (i no pas per una lectura de “cap roig” que impedís assistir a aital festival als que, com jo, ens diem Roig de cognom: Serra i Roig, en el meu cas). Segur que va anar molt bé, perquè la gira de l’últim disc (el del Dinosaure) té aquell valor afegit que només ofereixen els grups amb prou fons d’armari per combinar ingredients. Ho vaig poder comprovar fa dues setmanes a la Ciutadella de Roses, en un bon concert sota una lluna impressionant. Ara que Òmnium Cultural ha omplert el país amb rètols que reivindiquen un país normal, resulta recomfortantment normal que un festival com el de Cap Roig barregi músics com Elton John, Pet Shop Boys, Hombres G o Duncan Dhu amb Els Amics de les Arts o, el 10 d’agost, La Iaia i Els Pets (dos armaris complementaris de fondària incomparable, en aquest cas). A Roses, fa quinze dies, el concert va tenir una mitja part d’uns vint minuts per exigències de l’organització del cicle (Sons del Món), que embolcallen la música amb tastos de vins. Aquell dia va ser la sommelier Laura Masramon que va escollir el vi Amic Negre 2011 de Clos d’Agon. Els músics patien pels efectes del tall sobre el ritme del concert, però la veritat és que des de la gespa no es va acusar pas gaire. Molta gent va fer la copa (a dos euros i mig, copa de vidre inclosa) i va reprendre la segona part del concert amb la mateixa predisposició amb què havia acabat la primera.


Fins aquí, tot bé. És bo que les cerveseres no tinguin el monopoli líquid de tots els concerts que no continguin una cantada d’havaneres. La meva queixa és per l’ús, cada cop més freqüent, del terme amb què et venen els tastos de vins compartits amb una altra activitat: maridatge. Ja fa anys que dura, la cosa. Diria que el 2006 ja vaig participar en un maridatge a la galeria de l’editor Alzueta, que va organitzar un sarau per presentar a la premsa les novetats més destacades d’aquella campanya de sant Jordi. Només recordo l’Emili Teixidor, el Màrius Carol i l’Andreu Buenafuente, però és que la sommelier havia triat un vi per a cada llibre i els vam tastar tots, a les dotze del migdia (i jo sense escopir, que és de mala educació). Ara tothom fa maridatges. Amb llibres, obres d’art, discos, cançons, obres de teatre... Començo a estar-ne fins al capdamunt. S’agraeix que no facin anar un anglicisme però potser algú es podria adonar que dir-ne maridar de combinar activitats és una mica massa pompós. La cultura és barreja i, segons com, com més millor. Però si en el seu dia vam quedar tips de l’etiqueta del mestissatge, ara estem a punt de quedar cuits amb tant de maridatge. A última hora, el terme maridatge també designa un tribut medieval que cobrava el rei a la corona catalanoaragonesa fins al segle XVIII per recollir cabals destinats al dot d’una filla o d’una germana. Emprenedors culturals del país, cada cop que estigueu a punt d’organitzar un maridatge penseu en Hisenda i busqueu una altra manera d’explicar-ho. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 26/7/14

dijous, 24 de juliol de 2014

Delfina i Benjamín

Aquest diumenge la secció d’Esports de La Vanguardia obria amb un bon article de Toni López Jordà centrat en la figura de Luis Suárez. El relat del seu representant Pere Guardiola permetia reproduir la història sentimental que lliga el futbolista uruguaià a l’Hospitalet i Castelldefels, les dues destinacions consecutives on va emigrar la família de l’adolescent de qui s’havia enamorat, avui mare dels seus fills. López Jordà resseguia el Suárez Tour a Castelldefels pels establiments més propers a la casa catalana dels sogres i l’il·lustrava amb les petjades cal·ligràfiques que el davanter hi ha deixat en forma de samarreta signada. L’article revelava aspectes quotidians de la família Suárez, com que la seva filla Delfina va néixer fa quatre anys a la Teknon de Barcelona perquè el pare ja estava de pretemporada i la mare es va reunir amb la família. També explicava que Delfina anirà a la British School of Barcelona, on coincidirà amb els fills de Mascherano i Luis Enrique (no em vull ni imaginar una reunió de pares si les coses no rutllen a can Barça). Però el company López Jordà acabava el seu article amb un repte que no puc esquivar. Cada cop que Suárez marca un gol fa un petó al canell dret, just allà on porta tatuat el nom de la seva filla Delfina. Quan els seguidors del Liverpool van descobrir que les set lletres de Delfina, recombinades, coincideixen amb les del seu mític estadi d’Anfield, s’ho van prendre com una declaració d’amor. L’anagrama és casual, perquè l’any 2010 Suárez jugava a l’Ajax, però és rodó, una d’aquelles mostres d’atzar verbal que tant apreciem els verbívors. Ara fa un any els Suárez van tenir el seu segon fill. Un nen, nascut a Liverpool, a qui anomenen Benjamín. López Jordà explica que el davanter també s’ha tatuat el nom del fill i acaba l’article amb aquesta pregunta directa: “El seu anagrama, en clau blaugrana, com seria... Màrius Serra?”. Glups. 


Luis Suárez es anagrama d’Aires zulús però, com era d’esperar, la màgia d’Anfield és irrepetible. Tot i així Delfina continua portant bons auguris anagramàtics en català i castellà, perquè les seves set lletres també permeten formar De final. Les lletres de Benjamín, en canvi, no acaben d’encaixar. Si hi afegim el cognom surt un missatge inquietant: Benjamín Suárez és anagrama de Menjaràs en Zubi, la qual cosa no sé ben bé què significa. Que ho interpretin els companys d’esports, començant pel Toni. Per reproduir la màgia de Delfina amb Anfield els Suárez potser haurien de tenir un altre fill, deixar-se d’anagrames i posar-li Salvador, directament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/7/14

Cotxes a sol i serena

Almacelles, al Segrià, ha saltat a l’efímera fama de les notícies d’estiu per una iniciativa magnífica. De fet, és tan raonable que el meu pessimisme documentat sobre la condició humana em fa creure que no funcionarà. L’alcalde, Josep Ibarz, ha explicat que durant els mesos de juliol i agost els horaris d’aparcament prohibit al carrer Major canviaran per aprofitar la zona del carrer on hi ha ombra durant més temps. És a dir, els vehicles hauran d’estacionar a la banda dels números senars entre la mitjanit i dos quarts de dues de la tarda, que és quan comença a tocar-hi el sol, i a la part dels parells entre dos quarts de dues i les dotze. La idea és no haver de deixar el cotxe mai al sol en una localitat en la qual sovint se superen els 35 graus (a l’ombra). La mesura s’implementa amb totes les precaucions. De moment, només al carrer Major, amb supervisió extra de la policia local i amb advertiments informatius, no pas sancions, als aparcadors que no s’ajustin a l’horari solar. El progrés tecnològic del segle passat ha fet que de vegades arribem a oblidar a quina hora vivim. Sobretot a l’estiu els nostres horaris van desgavellats. Estem tan avesats als artefactes que ens permeten regular la il·luminació, la climatització i la comunicació que el retorn, ni que sigui parcial, d’un cert poder al cicle natural resulta revolucionari. Jaume Sisa cantava que qualsevol nit podia sortir el sol sense sospitar que podria provocar un reguitzell d’infraccions viàries al Segrià.


La bona iniciativa del consistori d’Almacelles remet a una cursa que va néixer de la fèrtil imaginació d’un altre artista, en aquest cas un novel·lista. Quan l’any 1990 el pallarès Pep Coll va publicar el conte “L’home que corria més que el sol” a L’edat de les pedres (Empúries) no es podia imaginar que una dècada després a la Vallfarrera muntarien una cursa atlètica inspirada en el seu personatge. Durant onze anys es va dir “Cuita al Sol” i el passat 14 de juny l’Ajuntament d’Alins i la EMD d’Àreu la van rebatejar amb el kilianjornetià nom de “Milla Vertical d’Àreu”. Els atletes surten de la plaça d’Àreu a la posta del sol i han d’arribar dalt del Monteixo abans no es pongui en aquest punt. El cim és a 2905 metres i el poblet a 1245, de manera que facin números per capir la verticalitat de l’assumpte i la velocitat que deuen poder agafar els millors perquè no els atrapi la nit. Els soferts atletes que hi competeixen queden fora de joc si es veuen superats per l’ombra igual com els cotxes d’Almacelles quedaran fora de la llei si es veuen superats pel sol. És clar que qualsevol dia podria pondre’s el sol.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/7/14

D4G0M M41NSTR34M

No són pas dinosaures, però quan la majoria d’espectadors catalans de teatre musical vam començar a ser-ho, els Dagoll Dagom ja eren allà. Jo els vaig descobrir amb Nit de Sant Joan l’any 1981. Tenia divuit anys acabats de fer i començava a trepitjar teatres amb els meus calés. Ja havia sentit a parlar del No hablaré en clase i d’Antaviana però no va ser fins al Macari que no els vaig veure en viu. Encara ara ho recordo. Aquelles cançons festeres, una despreocupació absoluta per seguir les modes del moment, l’aspecte intergalàctic del gran Sisa i aquell proto Smart que rodava per l’escenari. Diria que era una Isetta, un microcotxe de disseny italià que tenia una porta frontal i dues rodetes juntes al darrere. Després, tot i la meva prevenció pels musicals, vaig veure gairebé tot el que van fer durant una dècada, des de la reposició d’Antaviana fins a aquella Flor de nit de Vázquez Montalbán en l’any olímpic, passant per Glups!, el Mikado o el primer Mar i Cel. Aquesta setmana han celebrat quaranta anys amb una festa oberta al públic, davant del Pavelló Mies van der Rohe, que deu haver descol·locat molts turistes que visitaven les fonts de Montjuïc. La companyia que capitanegen Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel es fa quarantina amb unes xifres espectaculars: 26 espectacles, 6.010 funcions i 3.545.389 espectadors a tot el món. Potser per això el cartell que anunciava la celebració va barrejar xifres i lletres d’una manera tan eficaç que no calia explicar res més: DAGOLL D4G0M. 


Potser alguns aficionats a un altre tipus de teatre pensen que les xifres pesen més que les lletres en la seva trajectòria. Hi ajuda la tasca dels Dagolls a la tele, amb mitja dotzena de sèries com ara Oh! Europa o La memòria dels Cargols, i sobretot, que la banda sonora més coneguda del teatre musical català sigui la de Mar i Cel, estrenada el 1988, reposada el 2004 i que aquesta tardor tornarà als escenaris. El fet que les cançons de Mar i Cel ja s’ensenyin a les escoles fa preveure que les reposicions poden sovintejar en un futur, tal com passa amb algunes obres recurrents de teatre musical, òpera o dansa en moltes cultures. Tenir èxit sostingut en vida és el millor i el pitjor que li pot passar a un creador. Des que, el 2008, els Dagolls van estrenar Aloma, les seves últimes produccions han begut de productes culturals catalans de masses. A Cop de rock (2011) van fer renèixer les cançons de l’anomenat rock català, a La Família Irreal (2012) els personatges de la sàtira televisiva Polònia i a Super3: El Musical (2013) els personatges de la televisió infantil catalana. Aquesta operació de buscar un públic ampli, allò que alguns anomenen mainstream amb una ganyota de menyspreu, és tan evident com legítima. I naturalment, també és criticable encara que sigui en plena celebració del quarantè aniversari. Perquè, a veure si ens entenem: com podríem mai tenir una cultura catalana alternativa si ningú no volgués ser mainstream?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 19/7/14

Saviesa i erudició

Feia uns quants mundials de futbol que no trobava la manera de veure tants partits complets, pròrrogues i penaltis. No sempre és senzill dedicar blocs de noranta minuts d’horari laboral a una activitat que no t’implica emocionalment. Els que treballem per compte propi ho fem sempre i mai, tot alhora, sense horaris gaire definits. Aquesta vegada la possibilitat de veure els partits sense haver de seure davant de la tele ha estat la clau. La veritat és que he vist un percentatge molt alt de partits a través de les Apps de Mediaset o GolT. La meva tauleta s’ha confirmat com una pantalla portàtil fàcil de conjuntar amb l’elaboració de les graelles dels mots encreuats de tot l’estiu, que és una feina mecànica que acostumo a fer escoltant música. He passat, doncs, la major part de Mundial feliçment entre reixes. He vist jugar equips i futbolistes que mai abans no havia vist (Costa Rica, per exemple) i he escoltat narradors i comentaristes que mai abans no havia escoltat amb gaire atenció (Maldini, per exemple). Estic saturat. Ja coneixia la fama d’enciclopèdia amb potes que arrossega el periodista Julio Maldonado García, més conegut amb el renom de Maldini. Fins i tot he vist un documental en el qual mostrava la videoteca mil·lenària de partits que conserva i el bosc d’antenes col·lectives que poblen el seu terrat. Sé que Maldini és considerat un dels màxims experts en futbol internacional i que molts companys de professió l’idolatren per la seva capacitat quasi infinita de retenir dades documentals. 


Però mai no l’havia sentit fer d’analista de futbol i la veritat és que m’ha decebut molt. El respecte que mereix la seva honesta tasca de col·leccionista de cromos no m’impedeix dir que la seva aportació m’ha semblat pueril. Maldini és un erudit capaç de parlar tres minuts seguits sobre la carrera professional d’un lateral esquerre: els equips on ha jugat, qui l’ha entrenat, el seu rendiment... La pluja de dades que subministra l’acosta a aquelles tietes de poble capaces de traçar l’arbre genealògic complet dels pretendents de les seves nebodes. Quan Maldini intervé m’aclapara, m’atabala, em distreu del partit que miro i no m’ajuda ni a entendre’l millor ni a preveure’n el desenllaç. Tot i el seu to educat i gens prepotent, el subministrament indiscriminat de dades accessòries sobre els protagonistes del partit em provoca una prevenció que frega la repel·lència. Tot són arbres que no fan bosc. Un analista ha de ser un professional informat, sí, però sobretot ha de tenir capacitat d’anàlisi crítica. Professionals com Ricard Torquemada o Ramon Besa són savis. Maldini és un erudit.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/7/14

Les rimes de l'olla

Sempre he tingut amics del Sant Andreu. Alguns companys dels Salesians d’Horta jugaven en les categories inferiors del club que, fins a l’arribada de les segones equipacions qatarianes, era el principal equip que passejava les quatre barres pel món. També hi tinc família. De fet, el meu nebot Màrius Duch i Serra va començar a aficionar-se al futbol a l’estadi Narcís Sala. Ara he llegit que la Unió Esportiva Sant Andreu, de passat gloriós i futur incert, ha canviat de mans. S’ho ha quedat una empresa de nom anodí (Strategic Business Development XXI Century SL) que és propietat d’una brasilera de nom santificat: Dinorah Santa Ana Da Silva. La nova propietària controlarà el 96,23% de les accions que fins ara tenia l’actual president, Manuel Camino. La resta que completa el 100% continuarà en mans d’un grup de petits inversors liderats per Joan Gaspart. L’ex bispresident (sic) blaugrana és un personatge més transparent del que podria semblar. Quan presidia el Sant Andreu i es va enfrontar al Barça B va admetre que desitjava la victòria del rival. Ara el club santandreuenc continuarà lligat, ni que sigui de manera més tangencial, al blaugrana, perquè la senyora Dinorah Santa Ana és l’exdona i representant de Dani Alves. Exdona i actual representant, sí, jo també ho vaig haver de llegir dues vegades. Estar casat amb algú amb qui també mantens una relació professional no és un tan insòlit. Tothom coneix algú que comparteix oficina, empresa o especialitat. També són habituals els casos de pares d’esportistes o artistes que veuen el negoci en el tresor que tenen a casa i esdevenen els seus representants fins que la biologia o Hisenda els separen. No costaria gaire fer una llista de pares de futbolista (o tennista) que responen a aquest patró. 


Però si el representant és el cònjuge i la relació sentimental es trenca, com ha estat el cas d’Alves, mantenir la relació professional deu ser tota una experiència. En els temps del broc gros, quan no calia calibrar les paraules segons el percentatge de sensibilitats que podien ferir, circulava un proverbi salaç que feia “allà on tinguis l’olla, no hi posis la polla”. La idea subjacent era no embolicar-se amb ningú de la feina. Alves sembla haver seguit la lògica d’aquest proverbi, però en sentit contrari. En un món capaç de crear oficis com el coaching emocional, ser l’ex d’un futbolista és un valor curricular per exercir-ne de representant. La pregunta és: ara el Sant Andreu també el compra en qualitat de representant d’Alves? Potser després del Mineiraço Dani es vol assegurar tenir un club en el qual jugar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/7/14

La llufa de la culpa

El nostre substrat judeocristià es manifesta de moltes maneres. Una de les més galdoses és la irrupció de la culpa. Fa dues setmanes vaig dedicar aquesta columna al tancament dels cinemes Lauren Horta, l’antic Dante. L’últim diumenge de projeccions ens hi vam trobar uns quants hortencs que anàvem amb la difusa idea d’acomiadar-nos-en. Jo vaig triar de veure Violette, la pel·li basada en la turmentada vida de l’escriptora Violette Leduc. Serà un digne record associat a aquestes sales de multicinema de programació més aviat plana. Quan el Dante era una macrosala de mil butaques i l’assistència mitjana a les sessions es mesurava per mitges dotzenes d’espectadors, l’última pel·li que hi vaig veure també va ser francesa: El marido de la peluquera. La qüestió és que aquest diumenge s’hi respirava un aire estrany. Hi havia un equip de BTV demanant impressions als últims espectadors i els treballadors aguantaven el xàfec amb dignitat. A mi se’m va acudir compartir una foto de l’última cartellera a les xarxes. Com era d’esperar, la imatge va suscitar un reguitzell de comentaris nostàlgics, evocacions cinèfiles, anècdotes costumistes i laments del tipus on-anirem-a-parar. Fins que va aparèixer la llufa pudent de la culpa en forma de reny: “Si tots els que ara ploren el tancament haguesin anat més al cinema aixo no passaria. Perquè molts d’aquests no hi havien tornat des de l’època del Dante. Per molt que es digui que el cinema és car, només és qüestió d’espavilar-se i buscar les promocions, i sí, les crispetes són cares, però al cine no s’hi va a menjar crispetes. No serà l’últim que tancarà. Aneu-vos-ho baixant tot d’internet. RIP”. L’autor del missatge té raó. De fet, cap dels nostàlgics evocadors de batalletes no va gosar contradir-lo. Però la seva necessitat de llançar la bomba fètida de la culpa contra el públic recorda l’actuació d’alguns alts executius partidaris de socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys.


Quan van començar a tancar llibreries emblemàtiques (Catalònia, Proa, Robafaves) es va donar la mateixa paradoxa: els que més escarafalls feien no les havien trepitjat des del pleistocè. En canvi, alguns que hi anaven sovint penjaven missatges molt crítics amb el seu funcionament. Una altra manera de funcionar és possible. Aquesta setmana els cinemes Girona de Barcelona han tancat amb èxit el seu abonament de barra lliure: pagant 40 euros pots anar-hi tantes vegades com vulguis tot un any, amb una mitjana de 70 estrenes. Destinaran els guanys a digitalitzar la sala gran. És la segona vegada que ho fan, perquè la temporada passada ja van aconseguir els fons per digitalitzar una altra sala i, de retop, van obrir el ventall de públic. Les llibreries també s’espavilen. Busquen, bàsicament, que la gent agafi l’hàbit de trepitjar-les. Anit, a l’antiga fàbrica de botons que ara és la Llibreria Calders, vam estar parlant d’una altra Ànima torturada per la culpa, la de Wajdi Mouawad.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 12/7/14

Propinant dietes

L’actual clima de malfiança per la classe política demana a crits un cineasta que la plasmi. Si el cas Millet requeriria un Francis Ford Coppola capaç de fixar la parsimònia que intuïm rere els moviments tentaculars del gran pop del Palau, el cas Mercuri exigeix un tractament proper a Quentin Tarantino. Més enllà del tòpic que associa l’autor de Pulp Fiction al sang i fetge, Tarantino ha retratat com ningú el nerviosisme previ als grans esclats d’ira, un pessigolleig desassossegador que emana dels detalls més trivials. Segur que recorden aquella mítica discussió sobre si és bo o no donar propines a Reservoir Dogs (1992), una de les millors escenes del primer Tarantino. La pel·li narra la història d’un grup de gàngsters emboscats rere pseudònims cromàtics que fracassen estrepitosament a l’hora d’executar el robatori que han planejat. Els trobem asseguts en una taula d’hamburgueseria discutint abrandadament. L’espurna que encén la picabaralla és l’opinió del que es fa dir senyor Rosa. El gàngster rosaci afirma amb vehemència que és del tot contrari a donar propina a les cambreres, un costum arreladíssim en el món anglosaxó. La tertúlia que se’n deriva serveix per transmetre a l’espectador més atent que allò acabarà com el rosari de l’aurora. Doncs bé, l’actual polèmica mercurial, amb quaranta-quatre alcaldes de tots els colors afectats pel desgavell emanat de la Federació de Municipis de Catalunya, fa pensar en aquell primer Tarantino.

L’associació no és només imputable (amb perdó) a la meva efervescent imaginació de novel·lista. El mateix PSC de l’exalcalde Bustos va fer-la l’any 2008 durant la campanya electoral de  les generals espanyoles. Recordo unes tanques publicitàries molt efectistes que reproduïen el cartell roig-i-negre de Reservoir Dogs amb tres dels gàngsters substituïts per les siluetes de Mariano Rajoy, Ángel Acebes y Eduardo Zaplana. Ara hi podrien figurar altres siluetes. M’imagino una variant de la discussió a l’hora de pagar el compte de l’hamburgueseria. Els gàngsters han planejat un robatori que també acabarà desastrosament. I llavors el senyor Rosa, que té una notable retirada a Manuel Bustos, afirma amb vehemència que és del tot contrari a haver de presentar tíquets per cobrar dietes, un costum arreladíssim en el món llatí, i comença la picabaralla. Cada cop són més a la taula d’Alí Babà, fins que arriba la quarentena.


L’única quarentena possible és abolir totes les dietes i comissions que emmascaren privilegis i fer públics els sous íntegres, els baixos i els alts. I, per descomptat, pagar el que figura al compte i prou. Què vol dir això de donar propina?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 8/7/14

dilluns, 21 de juliol de 2014

Port Ric

José Nieves Seise –un criminòleg porto-riqueny– acaba de fundar el Movimiento de Reunificación conprovincia de ultramar española”. (L'eslògan principal del MRE és: Es hora que Puerto Rico vuelva a casa!). O sigui, ara que l'Estat espanyol està a punt de perdre una de les seves autonomies, al cap de ben poc en podria tenir una de nova. O no. Perquè és molt difícil esbrinar quanta gent dóna suport al MRE a Puerto Rico. Tot i que té gairebé 8.000 “m'agrada” a la seva pàgina de Facebook, al seu blog, a la foto d'una notícia sobre una trobada que el MRE va organitzar per presentar la bandera oficial del moviment (una creu groga sobre un rerefons vermell) hi surten exactament dues persones, incloent-hi el mateix senyor Nieves.
Pel que fa a Espanya, Fox News assevera que l'únic suport formal que el MRE n'ha rebut prové del Partido Libertario de España, una formació curiosa que, entre altres coses, està en contra de l'Obamacare. I s'ha de dir que els postulats històrics del MRE tampoc no semblen gaire encertats, atès que, al segle XIX, els portoriquenys –que volien ser independents– van lluitar contra els espanyols (fins al 1898, any en què Espanya va cedir Puerto Rico als Estats Units). Avui en dia, els dos partits principals porto-riquenys –lluny de voler tornar a la mare pàtria– demanen o bé que es mantingui l'estatus polític actual (estat lliure associat) o bé que Puerto Rico entri plenament a la Unió dels Estats Units, respectivament. Està per veure, doncs, quin èxit tindrà el MRE en les eleccions locals del 2016. Això sí, si arribés a convèncer Madrid d'acceptar Puerto Rico com la 18a (o potser, aleshores, 17a) comunitat autònoma espanyola, el govern central tindria un altre idioma cooficial per subordinar al castellà amb l'arrogància habitual: l'anglès.

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/06/2014

dilluns, 7 de juliol de 2014

Bye, bye fräulein

A finals de juny i la primeria de juliol, els éssers humans amb descendència tutelable solen intercanviar impressions sobre els expedients acadèmics de la prole. Un dels hits d'aquesta temporada ha estat criticar amb vehemència la dificultat de l'examen de matemàtiques de la selectivitat. Molts alumnes que aspiren a carreres exigents comptaven amb pujar nota i temen haver perdut unes dècimes decisives per enfrontar-se a la temuda nota de tall. A casa hem passat el tràngol amb moderada satisfacció i, potser per això, hem centrat l'atenció en expedients acadèmics aliens. Un dels més cridaners és el del Froilà més corejat des d'aquella cançó de 1976 que es deia Bye, bye fräulein i que per aquests verals defensava Micky amb udols de “Froilán, Froilán, llegó el momento ya de la despedida”. D'aquella rossa alemanya de qui calia acomiadar-se hem passat al gran Felip Joan Froilà de Tots els Sants de Marichalar i Borbó. El jove Froilà ja té un currículum de maleses que permeten titllar-lo de bala perduda, amb episodis llegendaris com el tret al peu o l'ús dels pinxos moruns com a arma blanca. El dia de la coronació no va decebre. La seva imatge parlant per mòbil, estintolat en una finestra del palau, va circular pertot. Aïllat pel cortinatge del món reial i pel vidre del món real, entre avorrit i preocupat, va suscitar més simpaties que no pas antipaties. Ara, el seu desastrós expedient acadèmic el pot acabar d'encimbellar a unes quotes notables de popularitat. Perquè ha trascendit que Froilà només ha aprovat dues assignatures de tercer d'ESO. Això pot restar punts en la lliga del món adult però de vegades en dóna a la lliga adolescent. He corregut a mirar quines són les dues úniques que ha aprovat i he vist, amb satisfacció, que són educació física i anglès.


Quan, a finals dels vuitanta, feia de professor d'anglès a les Salesianes de Sarrià vaig tenir uns quants alumnes de l'edat de Froilà (llavors a primer de BUP) que haurien pogut competir amb ell en desinterès escolar però que excel·lien en anglès (i sovint en educació física). A les reunions de professors alguns companys de claustre es feien creus de les notes que treia algun peça d'aquests. No era pas mèrit meu, sinó que l'anglès els motivava per raons extraescolars: via NBA, còmic, música disco, pop, hip hop o ganes de lligar a tota costa. Acostumaven a ser nois acabats d'incorporar a les Salesianes ( la primària era només femenina i, en comptes de sir, moltes alumnes em deien sor). Aquests mals estudiants triomfaven molt més entre les noies que no pas els que ho aprovaven tot amb gran aplicació. Froilà sembla destinat a grans gestes en aquest terreny.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/7/14

dissabte, 5 de juliol de 2014

El faraó Ynotrof

Dimarts es va inaugurar a l'Espai Balcó de l'Arts Santa Mònica una exposició que cal veure de perfil. Després de la reeixida experiència d'il·luminar els textos bíblics, Perico Pastor mostra ara els originals que van servir per a l'edició d'un altre llibre mil·lenari. Aquest cop, els pinzells de Pastor ens acosten a l'antic Egipte amb una combinació magistral de traç i taca que remet a l'obra civil del traçut artista. L'aproximació peripastoral a la terra dels faraons ve d'un dels textos literaris més divulgats de l'antic Egipte, la història de Sinhuè. La iniciativa sembla sorgida de l'esperit de Joan Perucho: l'Associació de Bibliòfils de Barcelona va decidir fer una edició no venal de la vida de Sinuhè. El projecte, de gran envergadura i lenta execució, ha implicat una nova traducció al català del text jeroglífic egipci. Aquesta exposició pública dels originals que Pastor ha produït per a l'exquisida edició de bibliòfil serveix per treure-la de la clandestinitat. El llibre, que algun editor tocat per l'egiptologia hauria de publicar en edició venal, du per títol La vida de Sinuhè o el gust de la mort, i l'agosarat traductor que ha traslladat els jeroglífics egipcis directament a la llengua catalana és el meu company de fatigues crucigramistes, Jordi Fortuny Boladeras. Conec la seva dèria egiptològica des de fa anys. Va començar a interessar-s'hi a partir dels cursets que promou el Museu Egipci i ha anat progressant amb gran dedicació i rigor. Ara és un veritable expert en escriptura jeroglífica, fins al punt que és capaç de traduir-la. Els qui han llegit el text el descriuen com a “fresc, planer, nou, lliure i aliè a contaminacions lingüístiques”. En l'imaginari popular no és estrany associar un crucigramista als jeroglífics, però els asseguro que la dificultat del llenguatge desxifrat per Champollion és extrema. En tot cas, el salt dels jeroglífics egipcis a una llengua viva i contemporània com el català és una filigrana que ultrapassa qualsevol triple salt mortal. A banda de les il·lustracions de Perico Pastor que justifiquen l'exposició, l'edició de bibliòfil també conté un prefaci de Josep Cervelló Autuori.


Afanyin-se, perquè només es pot visitar fins al proper diumenge 13 de juliol. Un bon dia per anar-hi serà aquest dimarts, dia 8, a les set de la tarda. Hi seran Cervelló, Fortuny i Pastor per fer una presentació de l'obra, però sobretot hi haurà una mena de poltergeist egipci que hauria entusiasmat Terenci Moix (si en Terenci fos viu, ja hauria entabanat algun editor perquè el tragués al mercat). Aquest dimarts al Santa Mònica els assistents podran seguir una lectura dramatitzada del text (en català) amb les veus de Sara Sansuan i Sergi Gibert, música de Pablo Fernàndez i direcció de Genoveva Pellicer. L'esperit de Sinhuè hi planarà despullat de la retòrica hollywoodiana. Alerta, però. Caldrà ser puntuals, perquè a diferència del que passa en d'altres palaus, al Santa Mònica l'aforament és limitat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 5/7/14

dijous, 3 de juliol de 2014

L’art del Trixi

Hola guapes! D’on sou? Where you from? Speak English? Ah, italianes de Roma! Bella, bella Roma! Voleu pujar al meu tricicle? De fet, aquí en diem Trixi, de tricicle i taxi, ¿ho capteu? Vinga, decidiu-vos, una hora són 18 euros i us porto on vulgueu d’aquesta Barcelona turística i meravellosa. Sí? Us animeu? Ok! No, ja em pagareu després... (pedalada) On us porto? Ja heu vist la catedral? És com la Sagrada família, però en antic, ha, ha, ha! Ah, dius que us ha agradat la Sagrada Família? Bella, eh? És que Gaudí era bárbaro. Bé, doncs baixarem pel passeig de Sant Joan, que té carril bici, i després us porto fins al barri del Born, ok?, que és on hi ha les botigues fashion, i si encara en tenen ganes anirem a la catedral... (pedalada) I quants dies fa que sou a Barcelona? Oh, sei arrivate ieri... Sí, parlo italià perquè la mia nonna era italiana. De Bari... No, jo no sóc espanyol, sóc argentí. Bé, jo dic sempre que sóc un ciutadà del món. Si voleu, aquesta nit quedem per fer un drink y us ho explico... Ja heu vist el Port Olímpic? Jo us hi porto gratis (picada d’ullet, pedalada). Però ara mireu això, sí, aquest és l’Arc de Triomf de Barcelona. És parent de l’arc de triomf de París. I allà al final de l’avinguda hi ha el parc de la Ciutadella. Ah, aquesta estàtua? Sí, a veure que m’hi acosto... Es diu Pau Claris. Doncs la veritat és que no sé qui és el paio, però per la postura sembla un bailaor de flamenc, ha, ha, ha! (pedalada) Bé, aquest és el parc i això d’aquí és el Castell dels Tres Dragons. És molt antic, ja es veu... (pedalada) Ara us porto fins al Born, que és on hi ha les ruïnes de la guerra civil de Barcelona. Són una passada, es veuen les cases i els carrers que es van salvar de les bombes. Barcelona és eterna. D’això, que teniu calor? Doncs no patiu que us poso l’aire condicionat, ha, ha, ha! És que a l’estiu Barcelona és una ciutat per viure de nit. Com us he dit, si voleu us recullo a l’hotel i sortim junts... (pedalada) Ah, jo em dic, Diego, com el Maradona, però aquí tothom em coneix com a Trixi, pel tricicle. I vosaltres, com us dieu?

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de juny del 2014. 

dimecres, 2 de juliol de 2014

Majorca Today


At the time of writing, a 55 year old Majorcan schoolteacher called Jaume Sastre has been on hunger strike for 30 days to protest against an educational reform dreamed up by the right-wing Balearic government which would effectively marginalise Catalan in state schools across the islands (polls showed that a significant majority of the population favoured the continuation of the original Catalan immersion system; the reform, finally imposed by decree, insists on 33% quotas for Spanish, English and Catalan; if a teacher doesn't know English he or she is expected to give the class through an English-speaking child interpreter working for free). Last May, 16 left-wing politicians, trade unionists and teachers went on a symbolic 24 hour hunger strike in Valencia in support of Sastre (and also to protest the closing down of all public Catalan-language radio and TV stations in the Valencian area as well as the local right-wing government's ostracising of 14.000 schoolchildren whose parents wanted them to study in Catalan, by shutting down those Valencian state schools which use it as a vehicular language). Although Catalonia occasionally makes the international press nowadays, the fact that Catalan is spoken in many other parts of Spain – and is being persecuted there – is ignored. The ultraconservative Partido Popular (PP), the ruling party in Spain (though it comes fifth in Catalonia) kicked off its harassment of Catalan by putting its bureaucratic boot into the feeblest Catalan-speaking area of all: a strip of south-western Aragon in which the language is widely spoken but has never been recognised as official. In June last year the Aragonese PP decreed that the language spoken in the south wasn't Catalan at all but something they dubbed LAPAO, a Spanish acronym which translates as Aragon's Own Language Spoken In Western Aragon. Then came the Balearic 'trilingual' decree, and after that the above-mentioned linguistic high jinks in Valencia. In short, these are sleazy, deliberate and extremely unpopular attempts by the Partido Popular to marginalise Catalan (they are now starting to interfere with the language in Catalonia itself, but that is proving a tougher task). The EU has a charter proclaiming that one of its jobs is to protect and promote Regional or Minority Languages. Well, it had better get cracking, before the right-wing columnist Román Piña Valls - who announced in the centralist El Mundo newspaper (20/5/14) that he couldn't wait to see Jaume Sastre die – has something to celebrate.

Matthew Tree, Catalonia Today, juliol de 2014

Knife Edge


Over the last ten years, this magazine has had some tricky moments. It started life as an optimistically pre-crisis free daily, which quickly metamorphosed – just before going irrevocably bust - into a weekly with a price tag. When the crisis really got into its miserable stride around about 2009, Catalonia Today's holding company decided to ditch it as potentially noisome ballast, but its editors saved the day by turning it into the successful full-colour monthly it still is. All told, though, Catalonia Today's financial situation has been the least of its problems. Indeed, perhaps the biggest challenge it has had to face is simply that - not being a politically neutral expats' rag filled with little more than restaurant tips and property investment ads - it has been obliged, in some measure, to provide information on what Catalans often refer to as 'el Tema' ('the Subject'): the ceaselessly burgeoning independence movement. A risky business, because for many English readers this is tantamount to making Catalonia Today an outlet for nationalist propaganda; and in England, at least, nationalism is a virtually a synonym for ultra conservatism or worse. There are signs, however, that slowly but surely, people abroad – the English included – are noticing that what is happening in Catalonia is something quite new, whose roots share no soil with those of the often murderous European nationalist movements of the last two centuries. In April, the linguist and (pro-anarchist) political commentator Noam Chomsky, addressing an audience at the Google offices in Cambridge, USA, made it clear that he sees Catalan secessionism as part of an on-going process of progressive cultural and political renovation in Europe. (In March, the veteran left-wing journalist Tariq Ali, writing for The Guardian, said something similar about the Scottish pro-indy campaign). Which is perhaps why, in Catalonia, independence is backed by liberal or left-wing parties – together with a massive grass-roots movement which includes plenty of Spanish-speaking Catalans and 'New Catalans' (residents born outside Spain) - and is mainly opposed by parties which are ultraconservative (or worse). In short, the Catalan push for self-determination could be defined, by and large, as socially concerned, culturally open-minded, internationalist in ambition and – I would dare to add - post-nationalist. Catalonia Today's Romanian, Jamaican, American, Australian, New Zealander, Argentinian, Catalan and English staff will be doing their best to keep you posted about it, well into the future.

Matthew Tree, Catalonia Today, juny de 2014

Altres vies

La violència envers les persones sempre m'ha esgarrifat. Ara bé, quan es tracta de confrontacions entre manifestants i policies confesso que la violència d'aquests últims sol esgarrifar-me una mica més que la dels seus contrincants civils, potser perquè tinc la sensació –com a contribuent que sóc, com tothom, als sous policíacs– que estic fent micromecenatge per a un espectacle al qual mai no hauria assistit voluntàriament. És cert que durant una manifestació, pot ser difícil de distingir els que hagin llançat pedres dels que intenten fer resistència passiva. Ara bé, això no dóna carta blanca als policies antidisturbis perquè tractin tothom –incloent-hi els vianants, de vegades– com si fos un hooligan en potència. Per exemple –segons La Directa (20/5/14)– quan 20 persones van muntar una protesta ben pacífica a l'estació de Sants en contra del desallotjament aleshores imminent de Can Vies (un centre autogestionat per 14 entitats populars que hi organitzen desenes d'activitats culturals i polítiques des de fa 17 anys) els policies (urbans i Mossos) els van fer fora a base de cops de puny i puntades de peu poc protocol·laris i si no ho heu vist és perquè van confiscar la càmera del manifestant que ho filmava tot. I després va venir el desallotjament esmentat i les lluites al carrer. Es pensi el que es pensi del comportament d'alguns manifestants, no es pot dir, amb la mà al cor, que el de la policia antidisturbis va ser sempre modèlic, com tampoc ho era en el cas Quintana el 2012 o a la plaça Catalunya el 2011 o el dia de Sant Jordi de 1985 o durant la vaga dels miners britànics el 1984 o al maig del 68 a París o en tantes i tantes manifestacions arreu del món en què homes uniformats, pagats i presumptament professionalitzats –però incontrolats, tanmateix– han repartit llenya a tort i a dret, emparats pel monopoli de la violència que la llei els atorga. No dec ser l'únic al qual la violència envers les persones sempre l'esgarrifa. Vingui d'on vingui.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/06/2014

Per art de màgia

Tenia vuit anys, crec, quan em vaig adonar que la reina d'Anglaterra anava de ventre exactament de la mateixa manera que ho feia jo. Des d'aleshores em preguntava com era que només pel fet d'haver estat nascuda en el si d'una família determinada, se li atorgava un prestigi objectivament injustificat, atès que era tan humana com qualsevol altre ciutadà (incloent-hi les dones de la seva mateixa edat que pul·lulaven pel meu barri i que sovint es vestien amb força més gust i tot). No va ser fins anys després –en llegir La branca daurada, de l'antropòleg escocès James Frazer– que vaig començar a treure'n l'aigua clara. Fa més de deu mil anys, la gent vivia de caçar i recol·lectar i no pensava sinó en termes màgics: el món sencer, per a ells, era una jungla animista. Per guiar-s'hi, es confiaven a aquells membres de la comunitat que semblaven poder controlar la màgia omnipresent: els xamans o bruixots. Aquests xamans passaven els seus coneixements –i per tant la seva autoritat– als fills: d'aquí l'origen del poder heretat. Amb l'adveniment de l'agricultura el poder dels xamans va augmentar, atès que havien esdevingut els únics interlocutors entre el poble i els nous déus que vivien no pas arran de terra sinó al cel, del qual les noves societats agrícoles depenien per sobreviure. I com que la gent ja vivia en pobles i viles que requerien líders terrenals a més d'espirituals, els xamans es van anar convertint en reis i mags alhora. A causa de l'organització cada cop més complexa dels estats i les religions, els dos papers es van anar separant, però no del tot: encara avui es considera que els reis regnen per dret diví i alguns sacerdots (com el papa de Roma o el bisbe de la Seu d'Urgell) conserven funcions polítiques. En fi, l'única diferència entre els xamans preagrícoles i el futur Felip VI és que el pensament màgic d'aquells era propi de la seva època i el que justifica l'entronització d'aquest és un anacronisme tan superflu com inexplicablement persistent.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/06/2014

Qui amaga què?

Fa ben poc, la Victoria Álvarez –l'exparella d'un fill d'un expresident– va revelar en unes declaracions a RAC 1 que al dinar prepagat i gravat que es va fer al restaurant barceloní La Camarga fa quatre anys, l'altra comensal, l'Alícia Sánchez Camacho, li va fer preguntes “molt concretes” per “treure-li informació” sobre els assumptes financers del Jordi Pujol Ferrusola (i la seva família); i que la Camacho sabia perfectament que la conversa es gravava; i que la mateixa Álvarez es va donar de baixa del PP un any després perquè ja sabia “el que hi havia allà dins”; i que no sabia qui havia entrat a casa seva i robat el seu ordinador feia un mes; i que l'agència que va plantar el micròfon havia rebut aquest encàrrec de la Camacho a través de l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Zaragoza (amic de l'amo de La Camarga)... Mentre escoltava tot plegat, em vaig preguntar si sóc una mica espès, atès que, malgrat l'allau de notícies que hi ha hagut sobre l'anomenat Camargagate, no tinc ni la més remota idea de què va de debò. Ara mateix al Safari tinc vint pestanyes obertes amb informacions sobre aquest assumpte que parlen de detectius amenaçats pel Ministeri de l'Interior, d'indemnitzacions no pagades de desenes de milions d'euros, d'una demanda contra El Triangle perduda per la Camacho, d'informes falsos contra Mas que un diari va elaborar a partir de la conversa camarguesa... Tot un embolic. Com diu un dels personatges aLibra –la novel·la de Don Delillo sobre l'assassinat de Kennedy–, “si es donen a conèixer prou versions diferents d'un esdeveniment, ningú mai no sabrà quina és la verídica”. Potser és per això que a ningú no el sorprèn que, malgrat estar involucrada fins a la nou del coll en aquest afer ben tèrbol, a la Sánchez-Camacho sembla que no li ha passat mai pel magí que el seu nom i la tercera persona del singular del verb dimitirpodrien, algun dia, trobar-se l'un al costat de l'altre.

Matthew Tree, El Punt Avui, 01/06/2014


Entradas populares

Compartir