dimarts, 26 d’agost de 2014

El llegat de Jaume Vallcorba

 La notícia de la mort de Jaume Vallcorba m’arriba mentre llegeixo, aquests dies, una de les joies que ell va publicar: El món d’ahir, de Stefan Zweig. Com a homenatge privat, repasso els títols que he llegit de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado, els seus segells, i m’adono que són molts i molt diversos. Riquer, Coover, Galmés, Maria de frança, Xammar, Monzó, Guixà... Clàssics medievals i narrativa actual, poesia i memòries, autors consagrats i nous valors. Amb el seu ampli catàleg, Vallcorba ha nodrit la cultura del país durant els últims 35 anys. La seva selecció de títols és el reflex d’una mirada humanista, eclèctica, inquieta. Es guiava pel seu gust i alhora sabia detectar les bones idees dels que l’envoltaven. La seva voluntat de crear un discurs cultural a través dels llibres es podria resumir amb aquell vers del seu admirat J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell” —i a l’inrevés també.

Com gairebé tothom que en aquest país ha tingut relació amb la cultura, durant uns anys vaig tractar Jaume Vallcorba. Primer com a professor a la universitat, on ens ensenyava poesia èpica medieval i li agradava recitar de memòria poemes del dolce stil nuovo (érem vuit a classe, tot un privilegi), i després treballant a la seva editorial durant una temporada. En tots dos àmbits, Vallcorba sabia fer coincidir la reflexió seriosa amb el plaer de la lectura.

L’últim cop que el vaig veure, fa més d’un any, va ser al tren. L’AVE, ja se sap, es va espatllar al Camp de Tarragona i vam coincidir mentre ens despacientàvem a l’andana. Potser pel pessimisme de l’espera, d’una tarda de diumenge, vam parlar de la crisi editorial, i d’allà, vam anar a parar a una les qüestions que més el preocupava durant els últims anys: la inanitat social, la pobresa educativa, la falta de civisme i la necessitat de formar una elit cultural que separés el gra de la palla. Ell ja hi contribuïa editant alguns obres clau, però a vegades era com clamar en el desert. El tren va engegar de nou i ens vam dir adéu. Ara, llegint Zweig, he subratllat una frase que em fa pensar en el llegat impressionant de Vallcorba: “De vegades em fa l’efecte d’haver viscut no una sola existència, sinó més d’una, i totes completament diferents”.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 dagost del 2014.
© de la foto, El Periódico.

dissabte, 23 d’agost de 2014

Txarango d'estiu

Aquest estiu els Txarango s’han fet grans. El segon disc sempre és delicat, sobretot quan el primer ha estat un gran èxit. Però ells se n’han sortit. Des que les cançons de “Som Riu” van començar a sonar que es va veure que creixerien. Les van presentar de mica en mica, com qui fa un aperitiu, però el tiberi es va concretar a Sant Joan de les Abadesses el primer dia de maig. Tot un festival, el Clownia, per presentar un disc que des de llavors no ha deixat de rodar ni de créixer. La dotzena de tonades de “Som Riu” són ara cançons d’estiu que desborden carrers i places. Ara fa un mes van arribar al Central Park de Nova York, i segur que continuaran circulant. La que dóna nom al disc és, potser, la més programàtica del txaranguisme. Aquest riu polisèmic els defineix en primera persona del plural. I ho fa en quatre llengües. Perquè, amb la col·laboració dels grups Esne Beltza i Les Ogres de Barbac han incorporat l’euskera i el francès. Els barregen amb el castellà amb la mateixa naturalitat amb què es parlen les llengües als carrers d’aquest país, sense haver de renunciar a la centralitat del català. Els Txarango es reafirmen a còpia de contrastos: “som com l’onada que avança calmada (…) som foguera i batucada”. 

En el disc de debut la paraula clau era saltimbanqui i la majoria de referents eren circencs. L’estètica, la música i les lletres primeres acotaven un terreny molt ben delimitat, una mica al marge, que ningú no imaginava central si no era al mig d’una pista de circ. En aquest segon disc, en canvi, els missatges que emeten les cançons surten del campament i s’escampen pertot, a la recerca dels carrers i places. Els músics són de carrer, però als carrers s’hi aplega la gent amb qui es barregen. El tram en castellà de “Som Riu” és, per dir-ho així, clar i català: “Juntos somo flores/ somos todos los colores/ somos pan y vino/ somos un huracán que arrasa/ somos fuego divino/ somos todo lo que pasa en la calle/ somos barrio, somos lucha!/ somos todo lo que no quiere la gente que no escucha”. Tot el que no vol la gent que no escolta. Positivitat davant de negativisme. Esperit lluitador i assertiu davant la tanca, la prohibició, el no perpetu.


Potser no és ni de les més estivals ni de les més festivaleres, però una de les cançons més hipnòtiques d’aquest segon disc somrívol es diu “Batega”, coneguda pel deliri antipòdic de mirar estrelles al port tot pensant que potser algú a l'altre costat del món les està mirant també “com un mirall i el seu reflex”. La qüestió és que el reflex del mirall es pot deformar una mica si la cançó s’escolta com una crítica frontal al model de ciutat que ha acabat dominant a Barcelona. La ciutat que van haver d’abandonar els Txarango hi surt ben retratada: “quan es fa de dia a la ciutat dels adormits,/ tothom persegueix les hores./ Mai no s'adormen els despertadors./ Mai no es desperten les persones”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/8/14

dijous, 21 d’agost de 2014

Fer dòmino

A Frísia, la província més gran dels Països Baixos, a més de l'holandès es parla el frisó, una llengua a cavall entre l'anglès i l'alemany. En entrar a Ljouwert, la capital, em pensava que els noms dels carrers serien en bilingüe (més o menys com a Euskadi, tenint com té el basc el mateix nombre de parlants com el frisó: mig milió). Però no: els carrers de Ljouwert són en neerlandès, només. Als pobles, la retolació oficial sí que és bilingüe, però en general hi ha poca presència visible del frisó, fins al punt que es té la impressió que o bé als frisons els importa poc el seu idioma o bé que els holandesos han fet uns esforços deliberats per suprimir-lo. Doncs, ni una cosa ni l'altra: el frisó ha estat cooficial amb l'holandès des de fa 60 anys; diversos mitjans de comunicació en frisó són finançats des de l'Haia; i els frisons tenen el dret a fer servir el frisó –que és obligatori a totes les escoles de la província– a tots els jutjats de l'Estat... Encara més remarcable –per al visitant català– és que a la resta d'Holanda la “frisonofòbia” no existeix; al contrari, el frisó hi és acceptat com a part de l'herència cultural de tothom. Un petit exemple (per anecdòtic que sigui): a la llibreria més gran de Gronigen, la capital de la província contigua –en què el frisó no es parla– hi ha una secció de llibres en frisó arran mateix de l'entrada. Molts periodistes angloamericans –des de Matthew Parris a The Times fins a Raphael Minder al New York Times– asseveren que la independència de Catalunya donaria peu a un efecte dòmino a tots els estats europeus en què hi ha cultures diguem-ne minoritàries, amb uns resultats disgregadors catastròfics. S'equivoquen: la situació serà diferent a cada lloc, atès que s'hi recollirà exactament el que s'hi ha sembrat, segons el cas. Una prova n'és que si no hi ha cap procés sobiranista a Frísia i sí a Catalunya, és senzillament perquè l'Estat holandès ha demostrat ser un agricultor força més savi que el seu homòleg madrileny.

Matthew Tree, E Punt Avui, 17/08/2014

Flors sense violes

El divendres dia 1 d'agost, en sortir de l'aeroport holandès de Schipol, vaig topar amb centenars de rams de flors i missatges de condol, tots escampats per terra. La gent caminava a poc a poc al llarg d'aquest desplegament multicolor de dolor; alguns ploraven, d'altres el miraven amb cares de pòquer i uns quants en feien fotos amb smartphones. Vaig trigar uns segons a adonar-me que els rams en qüestió representaven les 298 persones –192 de les quals holandeses– que havien estat assassinades, segurament per rebels prorussos, mentre volaven en un avió civil per damunt del llogarret ucraïnès de Hràbove. Entre les víctimes, hi havia una delegació de la Societat Internacional de la Sida, un bateria d'un grup de rock neerlandès, una coneguda actriu malàisia, un novel·lista australià ídem... Els experts internacionals no van poder accedir a la zona on l'avió es va estavellar fins a quinze dies després de l'incident, i fins i tot ara, segons el diari NRC Handelsblad, cada dia han de negociar amb els milicians de l'autoanomenada República Popular de Donetsk per poder continuar investigant el cas dels passatgers i la tripulació del vol MH17, els quals, per cert, no tenien res a veure amb el conflicte actual a Ucraïna (no hi prenien part ni vivien a la zona), un conflicte que, pel que sembla, és en si mateix del tot artificial, fomentat per un país estranger a fi d'assegurar els seus interessos diguem-ne neoimperials –que deu ser la raó per la qual cap secessionista ucraïnès amb el suport de Rússia mai no ha intentat iniciar un procés dialogat amb Kíev– i protagonitzat per uns homes que ningú sap a qui representen, precisament, i que tenen unes armes tan noves de trinca (com ara un sistema de míssils Buk) que no sempre saben utilitzar-les. Per damunt d'aquell camp de flors a Schipol, juntament amb la tristesa, hi surava l'estupefacció causada per la manera del tot absurda com les víctimes havien perdut la vida i per la impunitat donada per descomptat dels que els l'havien arrabassat.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/08/2014

Santa innocència

Convergència Democràtica de Catalunya no ha estat mai un sant de la meva devoció política, potser perquè sospito que aquest partit, en el fons, és l'hereu ideològic de Torras i Bages, un regionalista que volia que Catalunya es convertís en un petit jardí endreçadet i ben catòlic. Havent dit això, no es pot negar que Jordi Pujol, el líder de CDC durant 29 anys, ha estat una mena de símbol per defecte del país (també per a molta gent que no hem estat d'acord amb les seves opinions). L'enyorat David Rosenthal –el traductor a l'anglès de  Tirant lo Blanc, entre d'altres clàssics catalans– solia dir que l'èxit polític d'en Pujol es devia al fet que cada família catalana tenia un oncle que se li assemblava.
 El que és cert és que en Pujol sí que va aconseguir convertir-se, durant anys i panys, en un polític icònic no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat.
També és cert que els governs espanyols de l'època, fossin de dretes o d'esquerres, mai no se'n fiaven del tot (potser perquè, al contrari de molts ministres madrilenys, havia estat torturat i empresonat per la policia franquista, parlava idiomes i era visiblement intel·ligent), i això que el Molt Honorable col·laborava amb tots aquests governs, per corruptes i catalanòfobs que fossin, sent la seva única recompensa uns peixos ben petits que anava ficant en un cove ídem (una política descrita a crits com a “xantatge a Espanya” per segons quins mitjans de l'altiplà).
En fi, Pujol i Catalunya han estat, als ulls de força gent, si fa no fa indestriables. Per això, el descobriment recent que el mateix Pujol té una quantitat ingent de diners amagats i de procedència encara no aclarida a Andorra, ha estat com una pèrdua d'innocència col·lectiva per a moltíssims catalans.
I la pèrdua de la innocència, com bé sabem tots els que tenim més de 15 anys, marca el començament de l'edat adulta, quan es pot anar on es vulgui sense que calgui cap tutela. Per fi.

Matthew Tree, El Punt Avui, 03/08/2014

Feta la llei

Julie Sheridan és una periodista i traductora escocesa que viu a –i blogueja sobre– Catalunya. Admet ben honestament que no té cap pretensió d'integrar-s'hi: “Un guiri és un d'aquells turistes que es veuen d'una hora lluny i jo sempre seré així, per molt temps que visqui a Barcelona.” A jutjar pel to del seu blog, el fet que Catalunya sigui catalana li interessa més aviat poc (sol referir-se als indrets locals de què parla així: “Benvinguts al balneari espanyol de Caldes de Montbui!”, i fins i tot el nom del mateix blog – Guiri girl in Barca– omet la c trencada catalana, tot convertint la seva autora en una marinera permanent). Ara bé, aquest blog, com ja hem insinuat, és informal, amè, turístic i gens polític. Va sobtar, doncs, que la setmana passada la Sheridan comencés a piular sobre el procés sobiranista dient que Escòcia és un país i Catalunya no. En ser preguntada per què això era així, va contestar: “Per raons legals.” És un concepte curiós, ja que si fos per raons legals, ni els estats bàltics (que no tenien cap precedent legal quan es van crear, el 1918, segons l'historiador Eric Hobsbawm) ni Irlanda, ni Eslovènia, ni Noruega, etcètera, serien els països que són avui en dia. I fins i tot Escòcia –segons About.com– no és un país, legalment parlant, atès que no gaudeix de sobirania ni és reconeguda internacionalment.
Deixant de banda les qüestions legals, però, cal admetre que la visió que té la Sheridan d'Escòcia i Catalunya és la d'una majoria d'estrangers. El primer país és visible i conegut des de fa anys i panys, i per tant és considerat una nació de debò; el segon, d'altra banda, ha estat invisible durant 300 anys i, per tant, és considerat una regió espanyola perpètua. Al meu parer, un país existeix –i que els legalistes s'hi fotin fulles– quan una majoria del seus habitants el perceben com a tal. Ara bé, com es pot convèncer la resta del món que aquesta percepció és del tot vàlida? Fent una V, potser? Potser.

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/07/2014

Tràfic d'influències

Fa uns anys, l'escriptora escocesa A.L. Kennedy va confessar (a la revista Granta) que no entenia per què molts periodistes volien saber la seva opinió sobre certs temes gens relacionats amb l'escriptura. “És tan absurd preguntar a un escriptor què pensa sobre la globalització com ho és preguntar-li què pensa dels productes lactis”, va dir. De fet, hi ha una tirallonga d'autors brillants les opinions extraliteràries dels quals són més que dubtoses (Céline, Pound, D'Annunzio... i me'n deixo algun). Si hem de jutjar per la plètora de manifestos que apareixen cada cop que els catalans fan quelcom considerat poc espanyol, la humilitat de la Kennedy no està de moda entre els literats hispànics. Després del Manifiesto de los 2.300 (1981) i el Manifiesto por la lengua común de 2008 i Con Cataluña, Con España i Por la justicia social y la razón democrática (ambdós de 2012) ara tenim el manifest Libres e Iguales signat, per cert, per molta de la mateixa gent que va signar tots els altres. N'és ple, de contradiccions (vol garantir la democràcia a través del càstig; s'adreça a “tots els espanyols” amb l'excepció sobreentesa de milions de catalans; dóna per descomptat que el catalanisme és de dretes malgrat l'esquerranisme/liberalisme dels partits sobiranistes...) però el que realment costa d'entendre és la presumpció dels signants en definir-se com a “intel·lectuals”. Què pretenen? Que tenen uns cervells privilegiats (fins i tot Arcadi Espada)? Que la seva opinió val més que la meva o la teva? Per fi, però, tanta arrogància gratuïta ha generat la reacció que mereix: entre els ciutadans que, tot seguit, s'hi van adherir hi ha Cruella de Vil, Mary Poppins i el caçador de la mare d'en Bambi, per no dir res de Joseph Goebbels i Kim Jong-Un... Uns sotasignats inesperats que han demostrat que els emperadors d'aquest manifest ben imperial s'haurien d'haver despullat abans de fer la foto de família.

Matthew Tree, El Punt Avui, 20/07/2014

dissabte, 16 d’agost de 2014

Sirgadors d'estiu

Passades les fusions i el mestissatge, aquest estiu ha sortit un disc per a la qual m’invento una etiqueta: música de fissió. El grup que generarà afició a la fissió es diu Los Sirgadors, capitanejat pel cantant i realitzador ampollero Mario Pons. El disc es diu La terra ensomniada i de l’estil ells mateixos en diuen “lo Jota & Blues”. En música, una etiqueta pot arribar a ser mer diminutiu d’ètica, però aquesta no només és escaient sinó que difícilment podríem definir el so del disc d’una altra manera. La versió bluesística del popular “Tio Canya!” o l’extensió a d’altres contrades de la jota ebrenca més popular, la que ve i baixa de Roquetes, són declaracions d’intencions ben clares. Los Sirgadors canten “de Louisiana vinc, de Louisiana vinc, de Lousiana baixo” i ho il·lustren sense GPS: “La Jota mos ve dels moros/ lo blues dels americans/ a mig camí de Bamako/ se van agafar de mans”. Però la cançó de l’estiu d’aquest so J & B es decanta més cap a la B de blues que no pas a la J de jota. Porta per títol “On vas xeic?”. Aneu ara mateix a Spotify, escriviu Sirgadors al buscador i punxeu-la. És la setena cançó del disc. Teniu 4’52” per acabar de llegir aquesta columna amb banda sonora. 


Xeic és una paraula molt comuna a les Terres de l’Ebre. Vol dir tio, paio, noi, i és una fusió del xe valencià i el xic del camp de Tarragona. De fet, ja hi ha un grup de Ska ebrenc que es diu Xeic. A “On vas xeic?” Los Sirgadors fan una relectura de la tornada d’aquell mític “Shake, Rattle & Roll”, un blues de la primeria dels cinquanta que després van versionar molts dels més grans, de Bill Haley a Elvis Presley. Mario Pons i els seus Sirgadors comencen trobant un pagès de camí cap a La Cava i la rima del pagès surt com un lament de la seva boca: “Al preu que va l’arròs no arribo a fi de mes”. I a partir d’aquí el primer hemistiqui del clàssic rocker “I said shake” esdevé “On vas, xeic?” i la segona part de la tornada “Rattle and Roll” es transmuta en “A batre l’arròs!”. Les parelles homofòniques anglocatalanes del shake-xeic i rattle-batre tenyeixen de proximitat tota la tornada, i aquesta poderosa troballa ens atrapa en la teranyina dels millors blues. La resta de la cançó dibuixa, amb la simplicitat i contundència inherents al gènere, la situació d’escanyament econòmic vista amb els ulls del camp ebrenc: “Que amb lo just que vaig, m’hauré de vendre lo tros”. El pagès en qüestió, en dístics lacònics i emprenyats, repassa la factura de la llum, la de l’aigua, lo compte del súper o la plaga del caragol que empastra els arrossars. Però potser el millor dístic fa “Vaig amb segadora i tinc molt mala llet (2)/ pago lo dièsel a preu de panellet (2)”. Au va, abans no se’ns covi l’arròs, canteu amb el Mario Pons i amb mi quatre vegades “On vas, xeic? A batre l’arròs!” i rematem-ho amb melangia de desnonat: “Que amb lo preu que va, m’hauré de vendre lo tros”. Hi ha més suds dels que surten a les brúixoles.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna de Cultura 16/8/14

dijous, 14 d’agost de 2014

El Mundial és així

El dia 5 d'aquest mes, era a París. Va ser la primera vegada que hi havia fet de turista des que tenia 15 anys i, en un sol dia, vaig visitar la torre Eiffel, l'Arc de Triomf, les Tulleries, Notre Dame, Shakespeare & Company i l'Illa de França. Només aleshores, vaig començar a adonar-me que un ciutadà de cada quatre portava la bandera tricolor a les mans o bé pintada a les galtes, la mateixa bandera que voleiava a força balcons o dalt d'un munt de cotxes. Havent fet un cop d'ull al diari, em vaig assabentar que, aquell dia, França i Alemanya disputaven els quarts de final del mundial. Tot seguit, vaig sentir un bram col·lectiu que omplia mig arrondissement i que provenia d'una plaça propera on s'havia muntat una pantalla gran davant de la qual centenars de banderes tricolors es brandaven frenèticament. (Els bars, cafès i bistros també anaven farcits de gent tricoloritzada.) Per què tanta bandera? Què volia, aquella gent? Al cap i a la fi, com a nació, França –com la majoria dels països que participen en el mundial (i al contrari dels que no poden fer-ho)– no té res a reivindicar: ha estat una república independent des de fa més de 200 anys i la seva llengua oficial (i la cultura que se'n deriva) no pateix cap mena d'ingerència política (més aviat, al revés). A mi, personalment, em va semblar que aquells francesos no volien sinó rebolcar-se en l'exaltació de la pròpia nacionalitat i que el futbol no era sinó l'excusa perfecta per fer-ho. Fet i fet, el mundial deu ser l'esdeveniment més visceralment nacionalista del planeta. Em refereixo, que consti, al nacionalisme innecessari: el de les nacions consolidades i donades per descomptat fins i tot pels autoanomenats ciutadans del món. Quan els habitants d'aquests estats fets i drets es posen a brandar banderes, l'autobombo superflu pot arribar a uns nivells asfixiants. Com va passar a Espanya, el 2010. Així que, guanyi el país que guanyi la final del mundial avui, estic (molt) content que seré aquí, precisament.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/07/2014

Tornem-hi

Una investigació oficial acaba de revelar que mentre el discjòquei aleshores més estimat de la Gran Bretanya, Sir Jimmy Savile, visitava hospitals públics –sobretot els de Leeds i Broadmoor (aquest, un hospital psiquiàtric)– per raons “caritatatives”, es va aprofitar de l'avinentesa per violar diverses noies (pacients i visitants) i abusar sexualment de desenes de pacients mentre aquests es recuperaven d'intervencions quirúrgiques (al llit), alhora que freqüentava el dipòsit de cadàvers, on jugava amb els cossos i –segons va dir ell mateix a una infermera– els penetrava. Es calcula que devia tenir un miler de víctimes sexuals entre el 1962 i el 2009, la més jove de les quals tenia 5 anys (un nen) i la més gran, 75 (una dona). Les primeres acusacions contra Savile es van fer un any després de la seva mort, el 2012, però és només ara que se n'han confirmat tots els detalls. I com que a Anglaterra hi ha quatre generacions de teleespectadors que vam créixer amb la idea que Savile era una mena de sant del món del pop –atès que donava molts diners a diverses bones causes–, la revelació que era més aviat un pop malvat (i un violador i un necròfil) ha caigut com una bomba. El cas Savile, de fet, ha rebut tanta publicitat que n'ha mig tapat un altre de semblant: el de Rolf Harris, un dibuixant i músic australià brutalment popular al Regne Unit, que tenia un xou a la BBC als anys seixanta en què començava pintant un gargot qualsevol que convertia, a poc a poc, en una imatge recognoscible d'una cara o d'un animal. Com que jo era un nen, m'encantava. El dilluns passat, un jutjat londinenc va declarar Harris culpable d'haver abusat sexualment de 12 noies entre el 1960 i el 1989. Les víctimes tenien entre 7 i 16 anys (una d'elles, de qui va abusar durant mitja dècada, era la millor amiga de la seva filla). Savile i Harris eren, sens dubte, algunes de les icones televisives més ubiqües de la meva infància. Encara sort que les altres no eren sinó dibuixos animats.

Matthew Tree, El Punt Avui, 06/07/2014

Públic

A la seva manera i sense saber-ho, el dramaturg, actor còmic i assagista anglès Alan Bennett acaba d'afegir el seu gra de sorra a l'actual moviment català-valencià-balear a favor de l'ensenyament públic i de qualitat. No ha parlat pas de la persecució de la llengua –que sospito que desconeix–, però sí de la importància de posar fi als privilegis injustos que l'escola privada atorga als seus alumnes (a Anglaterra, però també –dóna a entendre– en qualsevol altre lloc). En un discurs apassionat a la Universitat de Cambridge, a mitjan juny, Bennett va dir: “L'ensenyament privat no és just. Els que hi treballen ho saben. Els que el paguen ho saben. Els que han de fer sacrificis per poder pagar-lo ho saben. I els alumnes que se n'acaben aprofitant ho saben, o haurien de saber-ho; si no, el seu ensenyament no els haurà servit de res.” Justa la fusta: l'ensenyament privat és un catch-22 o paradoxa ineluctable: si ets conscient de la seva injustícia l'has de rebutjar; si no n'ets, vol dir que per car que sigui, t'ha deixat ben obtús. A l'escola privada anglesa on em van enviar, hi havia –entre estudiants i professors– la colla més densament concentrada de drogoaddictes, alcohòlics, pederastes i cretins diagnosticables que mai no he conegut al llarg de ma vida; i tanmateix no crec que n'hi hagués cap que no s'hagi convertit, amb el pas del temps, en un banquer o un executiu d'upa o un polític o (en el cas dels més excèntrics) un productor de televisió. De manera que quan em vaig apuntar a la manifestació anti-Lomce que va tenir lloc a Barcelona el dia 14 de juny, és clar que hi anava principalment per protestar contra el cinisme d'un ministre calb amb somriure de conill –i el seu equip– que anhela una tornada a la diglòssia omnipresent de fa 35 anys. Però també hi era perquè l'ensenyament, a més de garantir la igualtat lingüística mitjançant la immersió, fos també públic. I de qualitat. I just, Alan Bennett dixit.

Matthew Tree, El Punt Avui, 29/06/2014

dissabte, 9 d’agost de 2014

Mishima d'estiu

Els Mishima serien, probablement, un dels últims grups que José María Íñigo i José Manuel Pardo triarien per figurar a la seva llarga sèrie de discos de hits d’estiu batejats com les “cançons de benzinera”. Tot i així, aquest estiu he escoltat cançons del seu últim disc L’ànsia que cura fins i tot a les benzineres. Els Mishima han fet quinze anys aquest any catorze i tenen aquella infreqüent virtut reservada als artistes amb més personalitat: ningú els confon amb ningú. El disc pren el títol d’una cançó fascinant. Es diu “La brisa” i té una entrada ben refrescant: “La brisa que t’encisa i eleva, fins a perdre el contacte amb tu mateix”. David Carabèn hi aplica una de les seves clàssiques travessies de vocalista hipotàctic que passa del recitat a la melodia intimista amb rauxes moderades d’acceleració sil·làbica. Aquesta brisa destinada a esdevenir emblemàtica té efectes terapèutics: “l’ànsia que cura no te la dóna cap altre objecte”. Resulta notable que en un any tan necessitat d’ansiolítics com aquest 2014 algú gosi explorar una ànsia que cura el neguit com una bona brisa. Carabèn no s’està d’analitzar la complexa naturalesa de la ventada en qüestió: “Hi ha qui l’admira i venera com la imatge d’un sant, un heroi o una bandera. Hi ha qui n’està fart i vol viure d’una altra manera”. No costa gaire imaginar-se un munt de contertulians bufanúvols analitzant del dret i del revés aquesta lletra esmunyedissa per veure si la poden fer servir en els seus argumentaris habituals per renovar el fons d’armari de cites de cara a la tardor, que serà calenta. Segur que un grup musical d’èxit comunica més que tirar de Pla, Bauman, Espriu o Lakoff. Carabèn continua recicantant: “Té l’energia del canvi, d’una revolució o un espectacle. No saps ni anar a comprar o agafar una pancarta”. El dilema d’aquest últim vers excita els tertulians més crítics amb Podemos o Guanyem Barcelona. Parlen de paradoxes i comencen a conjugar el verb redreçar en totes les formes.


La brisa continua bufant amb aquest coixí sonor que de vegades fa fondre la xeix dels Mishima amb la dels Shadows: “La brisa que t’encisa i eleva li demana al dia què accepta de la nit, de la vida de la mort, al vell del jove, al ric del pobre, al mercat de tot allò que no està en venda”. Ara hi ha celles arcades i cares d’estupor entre els analistes que són economistes. Algú recorda la participació de Carabèn en la sèrie d’anuncis del Banc Sabadell. I què?, li repliquen els de formació humanística, i acaben discutint sobre Hisenda. “La brisa només bufa per tornar-te a sorprendre”, hi tornen els Mishima. I quan tota la tertúlia ja gira sobre el conflicte del sobiranisme, la consulta i el 9N, Carabèn ataca l’estrofa final de la seva gran cançó de l’estiu i deixa anar una pregunta demolidora: “Però és tan fabulós el miratge i collonuda l’espera (...) que deixaries la dona, deixaries la feina, si no fos perquè a fora bufa allò... Però, un moment, allò què era?”

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 9/8/14

dissabte, 2 d’agost de 2014

Oques d'estiu

L’agost és peculiar. Els fabricants de cançons d’estiu pretenen fer l’agost cada cop que la canícula ens aboca a viure de nit. Des dels temps de Georgie Dann aquest és un gènere cobejat, perquè implica molta difusió. Les cerveseres hi aposten amb els seus clàssics anuncis i TV3 ha consolidat una tonada estival, que l’any passat va ser dels Catarres i enguany és de Pepet i Marieta. Però, afortunadament, hi ha moltes altres tonades que també són les cançons de l’estiu. Els Oques Grasses, un grup de set jovenarros osonencs tocats per algun vent semblant a la tramuntana, arrasen des de fa setmanes amb el seu tema “Sexy”, una cançonassa que reggaeja entre ahàs i eh-sandungueres per concloure de manera incontestable que “sexy com tu no hi ha ningú”. Els Oques passegen aquest estiu dos discos molt festers de títols indefinits: Un dia no sé com i Digue-n’hi com vulguis. La seva aposta explora l’absurd amb desvergonyiment i frescor jovenívola, però la meva cançó de l’estiu és una del segon disc que fa “Finals blaus”. Comença de manera inequívocament allunyada de qualsevol compromís: “Sobre una pedra gratuïta es veu el món...”. Continua amb el que sembla una visió acomodatícia de la realitat: “Conspirant com les mosques en aquest cul de món, sé que tot és com és i que tots som com som...” Després, entre el festival d’onomatopeies amb què el vocalista dels Oques acostuma a trufar les lletres que defensa, deixa anar: “Quèquèquèquè farem? (Eeeh?) Farem el que podrem”. A banda de remenar els malucs i repetir quèquèquèquès i sísísísís, el públic ballador no té cap indici per creure que aquests “Finals blaus” és gaire diferent d’un tema tan refrescant com “Sexy”. 


Però de sobte apareix un núvol a l’horitzó, i no és pas el núvol blanc de Lluís Llach: “Ja torna a venir un núvol a emprenyar, que plourà per tots però no per ells. Què passa si volem seguir, aguantarem tots els seus cops amb un paraigües de paper”. Ells? Qui són ells? Qui són aquests que llancen cops sobre els paraigües empaperats dels cantants? Si ens atenim al títol del disc (digue-n’hi com vulguis), cadascú pot imaginar-se els colpejadors (o colpistes) que li semblin, però la cançó desemboca en una tornada climàtica que, si la despullem del context i de la música de reggae (no ho facin pas, vagin ara mateix al Spotify i escoltint-la en la seva versió integral mentre acaben de llegir aquesta columna), podria figurar en qualsevol cançó protesta. Llegim-ho, millor si pot ser amb banda sonora: “No estan les coses com per no dir res, com per no fer res. Hem de treure aquests dimonis del poder, sí. Hem de treure aquests dimonis del poder. I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final, sí. I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final blau”. Que un grup amb uns postulats estètics tan esbojarrats com els Oques Grasses expliciti missatges com aquest en una de les seves cançons estiuenques és una prova més que vivim una època de canvis.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 2/8/14

Entradas populares

Compartir