dimarts, 30 de setembre de 2014

Anotar en suspensió

Aquesta és la setmana del verb suspendre. En llegirem la conjugació sencera. La suspensió cautelar de la llei de consultes, ergo de la convocatòria del 9N, suspèn també la separació de poders. Malament rai si les decisions polítiques queden suspeses rere una cortina de disposicions jurídiques. Quan els juristes fan de polítics i viceversa tothom suspèn. Suspendre és un verb maleït en el món escolar perquè implica rebre la qualificació de suspens en una matèria. Carabasses. Però també vol dir altres coses. El DIEC en recull unes quantes. A banda de l’accepció escolar també hi consta “tenir alguna cosa en l’aire de manera que pengi”, i ho exemplifica amb l’espasa de Dàmocles (anagrama, per cert, de DEL MAS & CO). O bé “diferir momentàniament”, “deixar sense efecte temporalment” o “privar temporalment del càrrec  (noteu la tossuda presència dels adverbis). Alfred Hitchock va ser considerat el rei del suspense (pronuncieu suspans), un mot viatger que va sorgir del llatí suspensus, va passar pel francès i d’aquí l’adoptà l’anglès, entre d’altres gal·licismes com ara rendezvous, abans de projectar-lo a les altres llengües per definir un gènere de relat que ho fonamenta tot en la incertesa del seu desenllaç. En català tenim l’enjòlit, un bell equivalent poc conegut que cal reivindicar, definit al DIEC com “en suspensió en l’aire” i “amb l’ànim en suspens”. Certament, el procés sobiranista ens ha fet entrar en l’era de l’enjòlit. Si Hitchcock aixequés el cap rodaria al Palau de la Generalitat.

       Ara que ja tothom abomina de les pulcres metàfores nàutiques, analitzem un derivat de suspendre que permet situar l’abast del llenguatge figurat en l’única zona de debat que semblen entendre alguns. Es tracta del suspensori, un “aparell ortopèdic emprat per a sostenir i fixar els testicles en casos d’hipertròfia o d’estats patològics”. No costa gaire detectar símptomes d’elefantiasi en el bàndol que suspèn, tan donat a les argumentacions testiculars. Pel que fa al bàndol suspès, haurà de recórrer al joc del bàsquet, de gran tradició en terres catalanes. I concretament a una modalitat de tir que caracteritza alguns grans jugadors, el tir en suspensió. Ja ho saben, el tirador en qüestió flexiona les cames tot botant la bola, es projecta enlaire amb un salt poderós sense deixar-la anar, allarga amb astúcia la permanència en l’aire i, quan el rival que el bloqueja ja comença a descendir, encara en hàbil suspensió i just abans de tornar a tocar de peus a terra, fa el llançament cap a la cistella. De vegades la pilota toca ferro i surt disparada però quan entra és l’hòstia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum al 30/9/14

dilluns, 29 de setembre de 2014

L’adéu de Clive James

Fa uns mesos parlàvem de literatura amb uns amics d’Austràlia i va sortir el nom de Clive James, un autor nascut el 1937. Jo n’havia llegit un llibre d’assajos i uns quants articles seus, sovint divertits, i em pensava que era anglès, però no. Es veu que va néixer a Austràlia i de jove va marxar a Londres. Els meus amics em vam parlar del sentit del seu humor i de l’obra prolífica. Jo sabia que havia escrit poesia, a més d’assaig, crítica literària i televisiva, però em van explicar que també era novel·lista i havia fet ràdio. Després em van dir: “S’està morint”. Feia poc, en una entrevista a la BBC Ràdio, ell mateix havia explicat que patia un càncer de mal curar.
 Encuriosit, vaig remenar a Youtube i vaig trobar-hi molts vídeos de Clive James. Als anys vuitanta havia fet una sèrie de documentals sobre ciutats del món, que es deia Postcard from... Eren retrats de la societat, la cultura i els tòpics que defineixen el ritme de grans capitals com ara Rio, Shanghai o París, i destacaven pel to didàctic i enginyós. Aquestes característiques també defineixen la seva escriptura, em sembla. Té un llibre excel·lent, Cultural Amnesia, que és un recull de textos sobre personatges que el van fascinar al llarg de la vida. Són figures molt diferents, des de Paul Celan a Hitler, Freud, Chaplin, Borges o Tony Curtis. Sempre comencen amb un to com de biografia enciclopèdica, però aviat es desvien cap als interessos de l’autor, que hi barreja records, lectures i interpretacions. 
 Ha passat un temps d’ençà que els meus amics em van dir que Clive James es moria,  però sembla que el final s’acosta. Dies enrere va publicar un poema a la revista New Yorker amb aires de comiat. Es diu “Japanese Maple” i em va fer pensar en els últims poemes de Robert Graves, ja que és un cant de joia a l’instant, a l’alegria de veure com les fulles vermelles de l’auró s’acoloreixen en la pluja. Vet aquí els últims versos, en traducció: “Una corrent final de colors viurà / mentre la meva ment es mor, / cremada per la visió d’un món que va brillar / amb tanta intensitat al final, i després ja no hi era”. Són paraules en què ressona un adéu serè, però que alhora conviden a saludar-lo obrint un llibre seu, per coneixe’l millor.
Jordi Puntí, El Periódico, 20 de setembre del 2014.
© de la fotografia, The Guardian 

En altres paraules

Dilluns passat em feia ressò l’experiment d’Esther Honig, que es va fotografiar la cara i va enviar el retrat a desenes de dissenyadors de tot el planeta amb un encàrrec molt concret. Els demanava que retoquessin la imatge amb Photoshop. Les úniques instruccions eren tres paraules que moltes senyores pronuncien quan van a la perruqueria: make me beautiful. Els resultats es poden veure al blog de Before & After. L’impacte visual de contraposar les evolucions pressumptament embellides d’un mateix retrat robot és notable. Però Honig no ha inventat res. Avui que se celebra el Dia Internacional de la Traducció resulta pertinent recordar un experiment similar, però molt més ambiciós, profund i complex. Va donar peu a un llibre l’any 1997. El seu autor és Douglas Hofstadter, filòsof de formació matemàtica que va obtenir el Pulitzer el 1980 per l’assaig Gödel, Escher, Bach: an Eternal Golden Braid (1979) centrat en l’autoreferència. Disset anys més tard va publicar un altre llibre colossal de sis-centes pàgines: Le Ton beau de Marot. In praise of the music of language. És un assaig herculi sobre què significa traduir.


       El que el diferencia d’altres obres sobre la matèria és el seu punt de partida. Hofstadter va fer el mateix que Honig: va enviar a desenes de col·legues universitaris un poema breu en francès del poeta renaixentista Clément Marot amb la petició expressa de fer-ne una traducció a l’anglès. El poema, una petita joia de 1573, està dedicat “A une Damoyselle malade”. Hofstadter s’hi refereix com “Ma mignonne” i dedica el llibre a la seva dona Carol, que acabava de morir d’un tumor cerebral. La traducció de Le ton beau ja comporta les primeres vacil·lacions. Literalment significa “el to bonic” o “el to dolç”, però l’ordre dels mots és espuri. En francès més aviat dirien Le beau ton. De fet, segons l’autor, en sentir le ton beau un anglòfon escolta tombeau (tomba, memorial). Les versions del poema traduïdes a l’anglès (i altres llengües) pels  acadèmics difereixen en prou aspectes com perquè Hofstadter trascendeixi el mer inventari i reflexioni a fons sobre què significa traduir. Hi apareixen els famosos marcs referencials i un seguit de consideracions sobre la bellesa molt més interessants que les suscitades per la col·lecció d’imatges de la cara d’Esther Honig retocades per Photoshop. Quan l’any 2001 vaig conèixer Hofstadter a Milà em va fer gràcia que es definís com a pilingüe, perquè, sense comptar l’anglès, domina bé 3,14 idiomes més (italià, francès, alemany i rus). I no tan bé una desena més, entre els quals el suec, el mandarí o l’hindi. Una paraula seva val per mil imatges.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/9/14

dissabte, 27 de setembre de 2014

El capità Nemi i el 9N

Pablo Nemirovsky és un palindromista multiplataforma que respon a la indefinible categoria cortazariana dels cronopios. Argentí radicat a París des de 1976, amb incursions barcelonines, és un creador fascinat per la simetria dels mots. Compositor i escriptor, a voltes bandeonista i en ocasions flautista, sempre és un explorador de capicues textuals i musicals. Basta pasturar pel seu disc La ruta natural (Pablo Nemirovsky & Tierra del Fuego) per adonar-se que la reversibilitat verbal tenyeix totes les seves creacions. Com que col·labora a la revista referencial del món palindròmic, Semagames, que s’edita aquí, alguns lectors catalans li hem anat seguint el rastre. Vam parlar-ne a La Vanguardia quan l’any 2011 va editar a l’Argentina el seu primer llibre de literatura palindròmica, que duu per títol SobreverboS. Després va escriure, a quatre mans amb el palindromista català Xavi Torres, una altra obra de fascinants simetries: Miguel de Cervantes, autor del Soldado Rod Adlos (Milena Caserola, París) i ara torna a publicar a la mateixa editorial alternativa dues obres més: Del otro lado del otro lado (presentada, malgrat el títol d’anada i tornada, com la seva primera novel·la monodireccional) i Yo sin vos ovni soy (un altre poemari fet a còpia de palíndroms). La palindromia comporta construccions bizarre que poden abordar tots els temes. Literatura: “Parodia. —¿Con eso drogóse Bolaño? Tose, es otoñal, obeso, gordo, seno caído. (Rap)”. Futbol: “¿Hubo Gol o no? (monólogo) —¡Buh!”. Matemàtiques: “314,16. A su neto Pi hallé: baja, maja, bella hipotenusa. 6/1/413”. El món clàssic: “¿Sí, vivos acaso Séneca, Nerón…? —¡Roma Arde, Fedra!... Amor: no renacen esos… ¿acaso vivís?”. La psicoanàlisi: “A mí. Me mima, mi mar es, ¿a mamá dar tal odio? ¡No! ¡No! Idolatrada mamá será: ¡mi mami me mima!”


Les creacions del capità Nemirovsky demostren que, tot i l’extrema constricció que implica, el palíndrom serveix per abordar qualsevol temàtica. Els seus companys catalans de Semagames en són un exemple magnífic. Des del compte de Twitter @palindromistes difonen frases capicua del ja extens patrimoni que tenen arxivat i també comenten l’actualitat recargolant mots. Aquesta tardor, lògicament, aborden a còpia de palíndroms una qüestió tan candent i controvertida com la Consulta del 9 de novembre. Eladi Erill va obrir el joc amb un extraordinari “Aneu o no, lo nou Ena?” i continua seguint el procés palindròmicament amb capicues tan humits com “Lo procés ara no donarà secor, Pol”. Jesús Lladó pronostica què farem aquell dia entre exclamacions diverses: “Mer: a to viu, (crec ERC) ui! Votarem!”. Eduard Matas fa un bifront que es llegeix del dret en català —“Votem o no votem?”— i del revés en castellà: “¿Meto V o no meto V?”. Toni Guillamon dedica un palíndrom a Albert Rivera: “Sonada DUI, Ciudadanos!” i Eduard Matas a Alícia Sánchez Camacho: “A Camacho: Oh! Ca-maca!”. Queda clar que ho haurem de dir del dret i del revés: català a l’atac.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 27/9/14

Endavant les atxes!

L’estiu de 1989 David Castillo em va fitxar per al suplement de Cultura que estava preparant. Hi vaig publicar alguna crítica amb pseudònim  (Tomàs Cerc, personatge d’una novel·la meva) i una secció setmanal sobre l’enginy verbal que s’havia de dir “A redós de l’Esfinx”. La primera columna, el 13 d’agost, portava per títol “Enigmística”. Afortunadament, al diari van demostrar prou nas periodístic, van intercanviar els títols i la secció es va dir Enigmística. La idea inicial era publicar-ne una sèrie de dotze, perquè semblava que el camp era tan específic que no donava gaire per més. Quan ja feia vint setmanes que escrivia sobre fenòmens diversos relacionats amb l’enginy verbal, Castillo va decidir deixar de numerar-los i vam anar tirant fins arribar a 818 articles en 18 anys. Ara ja en fa set, des del setembre de 2007, que hi publico les “Motacions” (divendres passat, la número 244). Un quart de segle. Per a un cinquantí com jo, mitja vida.

Sentir-se un dels més vells d’un lloc és una sensació agredolça. Com que sempre m’ha agradat més el futur que no pas el passat i abomino de les batalletes, em limitaré a felicitar els artífexs d’aquest Suplement per tres motius: 1) per la mera existència, fonamentada en la insistent persistència que personifica el perseverant David Castillo i, en aquests últims anys, el seu fidel escuder Lluís Llort; 2) per la connexió amb la cultura catalana resistent, que ha anat més enllà d’aquests vint-i-cinc anys de vida; escriure la columna en aquest suplement em va suposar estar en diàleg amb generacions tan allunyades com les de Josep Palau i Fabre, Maria Àngels Anglada, Jaume Vidal Alcover, Modest Prats o Joan Solà; 3) per la projecció desacomplexada cap al futur de les lletres arreu dels Països Catalans; abans de l’era digital, les aportacions a la secció d’enigmística arribaven per correu postal amb mata-segells de Ciutadella, Sant Feliu de Guíxols, Perpinyà, Alacant, Llucmajor, València, Reus o Badalona i recordo que entre els lectors joves que signaven aquelles aportacions literàries basades en el joc verbal hi havia noms com els de Josep Pedrals, Eduard Escoffet o Josep Domènech Ponsatí.


Per molts anys, doncs. I endavant les atxes!

Màrius Serra. El Punt Avui. Suplement de Cultura 26/9/14

Arrullador?


A mitjan juliol, quan el traç de la V baixa tot just anava pel vèrtex, vaig analitzar l’etimologia de la paraula tobogan, d’origen amerindi, i vaig demanar si en coneixíeu sinònims autòctons com els que acabava de localitzar a Arbeca (relliscador), Santa Maria d’Oló (ressolador) o Sant Martí de Tous (rebutllador). Durant tot l’estiu molts lectors d’El Punt Avui han anat fent rossolar paraules pel tobogan del meu correu electrònic. En Josep Sanchis Carbonell escriu des d’Ontinyent, a la Vall d’Albaida. Diu que en el seu entorn, i en d’altres punts del País Valencià, tobogan té un sinònim prou conegut: esgoladora. Té lògica, perquè en algunes zones esgolar-se, a banda d’esgargamellar-se, pot voler dir relliscar, llenegar o esmunyir-se, i esgolador és sinònim de pendís. Per la seva banda, en Joan Farré Huguet, barceloní de Ciutat Vella, diu que a casa seva sempre n’havien dit pelaculs. En la mateixa línia glútia, en Josep Lluís Ruiz Bellet afirma que a Lleida, als anys 80, en deien rascaculs. D’entre totes les variants que he rebut, la que m’ha cridat més l’atenció és la que envia en Jordi del Boter, que parla de la seva infància a la Pobla de Segur als anys 50. En Jordi escriu “dels llocs inclinats per on mos arrullàvom de cul a terra en dívom un arrullador”.  Tant podia ser un pendís com una barana d’escala. L’Alcover-Moll recull el verb arrullar, en sentit literal (“deixar anar violentament una cosa, llançar-la cap avall” ) i figurat (“deixar-se dur d’una passió violenta”). Pep Coll també ho recull a El parlar del Pallars. Catalans, el procés sobiranista és un arrullador formidable. Potser ens pelarem una mica el cul, però això ja no hi ha qui ho aturi.

Màrius Serra. El Punt Avui. Motacions al Suplement Cultura 19/9/14

Entradas populares

Compartir