dimecres, 31 de desembre de 2014

El 2015 i la càpsula del temps


Uns amics em truquen i m’expliquen que esperen bessonada. La sensació és de gran alegria, però també de lleugera preocupació. Dues criatures de cop, ara, inesperadament. En parlem una estona, caiem en algun tòpic —ja tindreu la feina feta, com us canviarà la vida— i ho celebrem com un senyal de confiança en el 2015. Després, quan pengem, hi continuo pensant i m’adono que, probablement, aquests futurs nadons —i, de fet, tots els que han nascut ja els darrers anys— viuran prou per arribar el segle XXII. L’any 2101! La xifra, encara que sigui amb números romans, fa vertigen i té un punt d’irrealitat. Potser perquè per a nosaltres —per a mi i per a la majoria de lectors, segur— és una data inassolible (ja farem molt si girem el segle, el 2050). Fa ben poc que el segle XXI era un terreny per a la ciència-ficció, amb aquella por per l’efecte 2000, i avui sembla un segle desgastat, sense llustre.

En tot cas, ara mateix el progrés tecnològic va tan de pressa que resulta impossible imaginar-se com serà la vida quan els bessons dels meus amics arribin al segle XXII. La ciència-ficció sol preveure un futur desolador, on la terra estarà a les acaballes per culpa del canvi climàtic i la cobdícia dels humans. Vés a saber. Els nord-americans tenen molta afició a les càpsules del temps: són aquelles caixes que enterren amb objectes i missatges perquè la gent del futur pugui entendre com era el passat. Es veu que l’any 1939, l’empresa Westinghouse va enterrar una càpsula que s’ha d’obrir d’aquí a cinc mil anys, el 6939 —si és que algú se’n recorda—. Entre d’altres objectes, hi havia un missatge d’Albert Einstein que deia: “Els que viuen en països diferents es maten entre ells en períodes de temps irregulars, i per això tothom que pensi en el futur viurà amb por i terror. Això és perquè la intel·ligència i el caràcter de les masses són incomparablement més baixos que la intel·ligència i el caràcter d’uns quants, que produeixen algunes coses valuoses per a la comunitat. Confio que la posteritat llegirà aquesta declaració amb orgull i una justificada superioritat”. Que tingueu un bon any 2015.


Jordi Puntí, El Periódico, 29 de desembre del 2014.

dimarts, 2 de desembre de 2014

Red Tuesday

Ni Black Fridays d’importació ni punyetes. Aquí som més de dimarts. Si avui és dimarts, aquest vespre tenim noves sobre el procés sobiranista. Dimarts passat, Artur Mas va fer una proposta de ruta brillant que basa la seva força narrativa en la crema de les naus, perquè després del 9N el relat ja no té marxa enrere ni preveu vies de circumval·lació. El seu pla proposa una llista transversal sense sigles que comandi una legislatura exprés de divuit mesos, el temps estimat del colossal embaràs de la república catalana, en part natural o per cesària. Avui el republicà Oriol Junqueras afegirà gruix al relat del president fent un contrapunt amb els matisos que consideri oportuns. Pel que ha trascendit, el substantiu llista (fins ara associada a mots com civil, transversal, unitària, única) serà dit en plural (llistes transversals, civils) i és probable que també sentim pronunciar paraules com comuns, corrupció, justícia social, paraigua, programa o punts. Fins i tot podria ser que en algun moment aparegués el número tres.


La tercera llista, que ningú no explicita gaire però tothom associa a la CUP, pot semblar un oli lubricant 3-en-1 per amorosir el xoc frontal entre Mas i Junqueras, però és una proposta de país que supera les altres dues per l'esquerra. Potser un d'aquests dimarts David Fernández també faci una conferència per explicar qui conflueix sota aquest paraigua. O potser no ho farà fins a la campanya electoral d'una hipotètica llista Confluïm. De moment, tothom està a l'espera de la trobada entre Mas i Junqueras, obligats a confluir en l'objectiu comú. Potser abans del 9N la porcellana era fina, però un cop trencada i descartada la por, queda la tercera lletra compartida a les sigles CDC-ERC i també queda la llana, que com tothom sap és una tela prou gruixuda per passar l'hivern. Si l'únic criteri ara és l'aritmètic, com que el format en el qual ens jugarem els quartos (literalment) és el d'unes eleccions autonòmiques, cal recordar que venen precedides per aquell meravellós sistema de quotes anomenat blocs electorals. I aquí, tres llistes ocupen tres vegades més espai que una, igual que en un debat televisat tres candidats tenen el triple de presència. Diguem-ne trio, tercet, triumvirat, tripleta, tríada, trinitat, triangle, trilogia, tríplex, tríptic o… tripartit? De fet, tenint en compte que la paraula llista  també designa una “ratlla o faixa de color en una tela” com cadascuna de les quatre barres de la bandera catalana, posats a no fer una sola llista, en comptes de tres  no podrien ser quatre? A última hora, tant Unió com Iniciativa tenen un percentatge elevat de militants que votaran a favor de la independència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/12/14

dilluns, 1 de desembre de 2014

La feina ben bruta

El 8 de març del 1971, vuit activistes nord-americans van pispar uns arxius d'un despatx de l'Oficina Federal d'Investigació (FBI) a la ciutat de Media, a Pennsilvània, que van confirmar que a partir del 1956 el cap de l'FBI, J. Edgar Hoover, havia demanat als seus agents que investiguessin totes les organitzacions negres, pro indis, pacifistes i d'esquerres a fi “d'incriminar-les i neutralitzar-les”. Per fer-ho, es van falsificar cartes i documents per “demostrar” que certs membres preeminents d'aquestes organitzacions eren uns corruptes o bé que la seva vida sexual era “immoral”; l'FBI fins i tot va arribar a enviar cartes calumnioses a diverses parelles per posar fi als seus matrimonis; a fomentar incidents violents entre diversos grups polititzats (a un d'ells –segons The New York Review of Books– l'FBI els va acusar, falsament, de ser agents de l'FBI), i a provar d'induir Martin Luther King a suïcidar-se abans que recollís el premi Nobel de la Pau. O sigui, en plena democràcia, l'equivalent nord-americà del CNI va utilitzar la difamació, el xantatge, la incitació a l'odi i la violència i tota mena de tripijocs del tot il·legals, en teoria per “protegir” els Estats Units “dels seus enemics interns” (Hoover dixit). Aquí, a Catalunya, per molt que Madrid hi vegi una pila d'enemics interns, a hores d'ara s'ha fet més aviat poca cosa: unes quantes “proves” falsificades de l'existència d'uns comptes bancaris suïssos inexistents; uns sofisticats atacs cibernètics, i unes querelles de dubtosa base legal. Ara bé, tot apunta que l'Estat no trigarà gaire a implementar unes mesures tan dràstiques com les de l'FBI de Hoover. Tanmateix, per al corresponsal del Times londinenc Graham Keeley –si hem de jutjar per un tuit seu recent– el procés sobiranista català no es basa en res més que una “paranoia separatista”. El Sr. Keeley deu haver oblidat una frase anglesa prou coneguda: “El fet que et diguin paranoic no vol dir que no t'estiguin mirant amb lupa.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 30/11/2014

Warming Up

When waiting in London's Gatwick airport for the plane home, I never know what to bring back with me, seeing as how all English products can now be found in Catalonia (except fudge). I usually end up buying cookery magazines, of which there is a huge range in the UK. But once I've made it past the tasty looking covers, I end up finding the recipes unbearably twee. Take this tip from 'Delicious' magazine, for example: 'This dish screams out for a glass of dry cider'. Or: 'For the puds, make a truly divine match with a small glass of nutty tawny port.' Or this, from 'Taste Italia': 'Bucatini pasta...is often used with hearty meat sauces'. All that's missing – in this orgy of pathetic fallacy – is for the screaming dish and the nutty port to go out on a blind date with the hearty sauces. Even the ingredient descriptions can cause the odd wince: 'drizzle olive oil' ('drizzle' being used here as an adjective); 'runny honey'; 'biscuits, coarsely chopped', 'lemon, zested' (?). Anyway, this being the time of year it is, here is a hopefully non-twee recipe for the traditional Catalan Christmas lunch dish: escudella i carn d'olla. Go to the meat counter at any market and buy a chunk of bacon, a pig's ear, half a kilo of veal, half a chicken, black sausage, pig and calf bones, and one ready-made pilota de carn d'olla, which is an oversized meatball made of minced pork, egg, garlic, parsley and breadcrumbs. Then move to the vegetable stand and buy chickpeas, carrots, cabbage, potatoes and turnips, all in moderate quantities. Go home. Put six litres of water on to boil and add the veal, chicken, bacon, ear and bones. Simmer for an hour and a half, then add the cabbage, the black sausage, the oversized meatball, the chickpeas, and the vegetables. Once everything is cooked through, separate the solid ingredients from the broth by pouring it all through a colander. Put the broth back on to boil and add a few galets (which are large, snail-shaped pieces of pasta available at all supermarkets in December). Cook the pasta. Serve the broth. Place the meat and vegetables together on a large plate and - once you've finished the soup - serve them in their turn. Bear in mind that next Christmas you could be eating all this in a free country. Which might improve the taste even more. Or not, depending on your point of view.


Matthew Tree, Catalonia Today, desembre del 2014

Oïda de gossos

Una de les controvèrsies més eixorques en la història de la llengua és la que enfronta els defensors de l'origen natural de les llengües i els que defensen un origen convencional. De fet, l'interminable debat pren el nom de cratilisme a partir del diàleg homònim de Plató, una deliciosa controvèrsia que sostenen Cratil i Hermògenes sobre l'origen del llenguatge. En el grau més baix de sofisticació lingüística hi trobem les onomatopeies, que neixen de la imitació d'un so natural percebut per l'oïda humana, descodificat segons les estructures lingüístiques de cadascú i reproduït després amb major o menor destresa en funció d'aquest context. Hi ha una família d'onomatopeies que associem a la nostra infància més tendra. Són les que reprodueixen els sons dels animals més o menys propers. Cada cultura les afaiçona a la seva manera i són un exemple evident de l'arbitrarietat perceptiva de la nostra espècie, una i diversa com és. Per aquests verals recordem l'enfrontament prehistòric entre Mary Santpere i Bobby Deglané sobre la relació entre la parla dels gossos i la dels catalans. Sabem, pels còmics, que en castellà els gossos fan guau i en català fan bup, la qual cosa abans de la implantació de l'ESO donava peu a més facècies.


Ara llegeixo al Guardian un article de Gary Nunn que comença amb una mena d’endevinalla: “Què és que fa boo boo en japonès, chrum chrum en polonès, groin groin en francès, hunk hunk en kosovar i nöff-nöff en suec?” La resposta és un porc, els grunys del qual són transcrits d’aquestes maneres tan diferents en les cinc llengües triades. Nunn tria el tema cratilista (i efectista, sempre, de les onomatopeies) per comentar els resultats de dos estudis científics complementaris. D’una banda, el Quack Project, un treball fonogràfic que va enregistrar el so que reproduïen els diversos alumnes de les escoles multilingües de Londres quan els deien el nom de cada animal. L’altre és un estudi de transcripció, encara en marxa, que dirigeix el professor Derek Abbott a la universitat australiana d’Adelaide. Aquí es tracta d’escriure en una bafarada de còmic el crit de l’animal dibuixat, mostrant així la diversitat de les transcripcions d’un mateix so segons cada llengua. De moment Abbott diu que la major sorpresa transcriptiva que ha trobat és el cas de l’abella en japonès. El característic zumzeig de l’abella es transcriu en totes les llengües amb alguna zeta llevat del japonès, que fa “boon boon”. A mi m’ha sorprès com diu que borden els gossos meridionals el columnista del Guardian: els italians bau bau i els espanyols guf guf. Guf? Excalibur feia guf? Segurament va prendre per espanyol algun cocker spaniel.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/12/14

Entradas populares

Compartir