Diversió

Hi ha un tipus determinat d'anunci que va començar a sortir a la televisió cap als anys setanta. El format n'és el següent: un primer pla d'una noia de bon veure d'uns vint-i-tants anys i un noi ídem dóna pas a un pla general perquè puguem veure que no estan sols sinó envoltats per un estol de nois i noies semblants (intercanviables, de fet) que ballen i riuen a la vegada, les dents ben exhibides, els cabells sacsejant-se, la roba de colors pastel. Al cap de poc ens fixem en el fet, no tan obvi al començament, que tots estan bevent la mateixa marca de vermut. La càmera passa de rialla a rialla, de serrell mogut a pentinat tremolós, de copa plena a copa quasi acabada, fins que es recula per agafar un pla panoràmic que ens mostra que tot plegat té lloc en un iot immens perdut en un mar tropicalíssim o bé a la terrassa d'una mansió blanca encastada al bell mig d'un parc natural o bé als carrers d'un poble escruixidorament pintoresc del qual els habitants originals semblen haver estat expulsats. Aquest format publicitari fa anys que funciona, fins al punt que avui en dia es fa servir no només per anunciar vermuts sinó també marques de colònia i moltes coses més. Però la idea de fons és sempre el mateix: si compres tal producte, et trobaràs, com per art de màgia, ballant com un boig amb tot de nou-rics somrients en un escenari fantàsticament luxós. Ara bé, fins i tot quan jo tenia la mateixa edat que els protagonistes d'aquests anuncis, tenia ben clar que no volia conèixer-los ni borratxo. Des del primer pla fins a l'últim, traspuaven una insipidesa embafadora tan atractiva com un puré sense sal de peix bullit. Només imaginar com devia ser una conversa amb qualsevol d'aquestes persones permanentment alegres em feia estremir d'avorriment anticipat. O sigui, abans d'embriagar-me amb una trepa de guapos mig pitofs, prefereixo fer-ho sol. Si pot ser, amb una copa no de vermut sinó de cava a la mà, de qualsevol marca. Bé, menys una. Bon Nadal.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/12/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma