Aldea global

Divendres vinent, a Vilablareix (“A on?”, us sento preguntar) comença la Setmana de la Ràdio (“I què?”, us sento etzibar). De vilablaretencs, n'hi ha 2.492, viuen just a sota de Salt i al seu poble hi ha una emissora municipal, Ràdio Vilablareix. Això en si mateix és prou insòlit: de les més de 200 ràdios municipals a Catalunya, només un 11% dels municipis amb menys de 5.000 habitants en tenen (per contrast amb un 80% dels nuclis urbans amb més de 20.000 habitants). Més insòlit encara és el fet que Ràdio Vilablareix no només té un públic fidel a bona part del Gironès (fins allà on arribi el seu senyal) i 6.500 seguidors a Twitter i uns 2.000 a Facebook, sinó també molts oients –ja que emet per La Xarxa– arreu del país i fins i tot entre la diàspora catalana. Ràdio Vilablareix ha aconseguit tot això al cap de només quatre anys de funcionament gràcies al seu coordinador, Dídac Romagós, i l'equip d'aquest, que van decidir des del principi que farien una ràdio diferent. Per començar, es van posar a emetre música en català les 24 hores del dia i ara per ara són l'única emissora que ho fa. Tot seguit es van llançar a convidar gent força o molt coneguda al seu estudi més aviat modest. Així, han passat pels micros –o, més ben dit, micro– de Ràdio Vilablareix músics com Brams i Els Amics de les Arts, polítics com Quim Arrufat i Raül Romeva, escriptors com Vicenç Villatoro i Maria Barbal, i periodistes com Germà Capdevila i Iu Forn. I per la seva imminent Setmana de la Ràdio, que dura tan sols 5 dies, en Romagós ha aconseguit convidar-hi ni més ni menys que 17 persones, des d'Ernest Maragall fins a Josep Cruanyes, passant per Bonobos, Mone i Anna Simó. En fi, Ràdio Vilablareix és una prova que –si tens prou paciència per insistir-hi– pots convertir un mitjà si fa no fa minúscul en un hubnacional i un pèl internacional i tot. Una proesa que em sembla curiosament catalana: si més no, no he sentit a parlar de cap cas semblant a qualsevol altre país europeu.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/02/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma